Ara sí, tenim pressa

Us haig de confessar que no tinc gens clar quin paper haurien de fer els partits sobiranistes en vistes a les eleccions estatals del proper 20-D. I com que no suporto aquesta mena de periodisme amorf que es dedica a escriure des de la neutralitat, no penso fer l'anàlisi absurd sobre els pros i els contres de presentar-se. Bàsicament perquè és evident que hi ha bons arguments a favor i en contra de fer-ho, i també veritables perills que ens poden portar al ridícul més estrepitós. Si no votem, us imagineu que la Chacón torni a guanyar unes eleccions a Catalunya? (Va de retro Satanàs!). I si votem i no arribem a les expectatives mínimes gràcies a l'abstenció de l'entorn de la CUP, com defensarem el bon resultat del 27-S? En fi, foteu el que us roti, com que no penso perdre-hi ni un minut més, intentaré argumentar un altre tema que sí que és important i, des del meu punt de vista, supera amb escreix la urgència d'aquest debat electoral que només servirà per tirar-nos de nou els plats pel cap.
La qüestió de fons, doncs, és saber si la població catalana i els seus dirigents polítics tenen prou convicció i fermesa com per fer el pas definitiu a la creació d'un estat independent. És aquesta la pantalla més difícil a superar i la més important. Per un cantó, la nostra societat sembla que està disposada a fer el pas vistes les reiterades demostracions sense precedents històrics d'aplecs multitudinaris, a més de donar majoria absoluta al Parlament a les opcions independentistes. Per l'altre, els polítics, a l'espera del final de les negociacions pel full de ruta definitiu, encara no ens han posat realment davant del precipici que aquest conflicte requereix. I és per aquest motiu que, com indicava al principi, el punt crucial no és com i de quina manera hem d'anar als comicis espanyols, sinó a què ens comprometem i com ho posem a la pràctica a partir d'ara mateix sense esperar conjuntures més o menys favorables. Cal immediatament un gran pacte entre Junts pel Sí i la CUP per iniciar la desconnexió i construir un nou estat. Sí, ara tenim pressa per una raó molt senzilla; o ho deixem lligat i ben lligat abans del 20-D, o el tsunami reformitzador de l'Estat ens passarà per sobre mentre ens pixem a les calces davant d'una dolcíssima i enverinada proposta vinguda del nou executiu espanyol entrant. La política és sorprenent i maquiavèlica, ja ho sabeu, i els camins de les trampes autonomistes són inescrutables.
És evident que a la CUP, i jo hi afegeixo ERC també, en aquest sentit els interessa que la cosa vagi al més ràpid possible, perquè tenen raó quan mostren les seves pors davant d'unes eleccions tan obertes com aquestes, i a més coneixent les oscil·lacions que històricament pateix la societat catalana. Si la pressa sovint és pròpia de gent insegura i poc consistent, ara és una obligació autoimposar-nos-la perquè la dilatació del Procés pot ser aprofitada pels nostres adversaris per posar-nos l'enèsim parany.
Ja ho vaig explicar en un altre article, la solució a aquest atzucac actual és Artur Mas president i ruptura real que ens porti unilateralment a una nova obediència. No pot ser que un partit amb una diferència tan gran de diputats respecte al que ha guanyat vulgui imposar un altre presidenciable, que jo sàpiga no hi ha parangó d'aquest fet amb cap altre cas enlloc. I hem d'acabar també amb les pors i les malfiances d'un sector de l'independentisme respecte de les intencions del president. Amb Mas fet president per la CUP i ERC no hi ha perill de sorpreses que hàgim de lamentar, però amb una Convergència menystinguda, fastiguejada i "alliberada" de compromisos, jo no em veig capaç de saber com pot acabar tot això.
Hem de matar el processisme i encetar la nova república. Si els nostres líders polítics volen principalment la independència de Catalunya, no poden entretenir-se en estètiques que només complauen a les respectives parròquies. I, sobretot, llençar-se a la ruptura sense més contemplacions. Els talls nets es fan així, si no tot s'acaba embolicant i podrint. Ah, i si aconseguiu tenir-ho tot ben lligat, a molts ja se'ns en fum el que feu i deixeu de fer a les properes eleccions.

 

Article publicat al Nació Digital 

La renda bàsica universal és immoral

Fa relativament poc que ha sortit el nou llibre de l’economista i guru del liberalisme a l’estat espanyol, Juan Ramon Rallo. L’obra titulada Contra la Renta Básica – Por qué la redistribución de la renta restringe nuestras libertades y nos empobrece a todos- (Deusto), és un assot a l’igualitarisme i, sobretot, una investigació en profunditat del liberalisme filosòfic i econòmic. Un llibre que tota societat avançada i culta hauria de fomentar a escoles i instituts per ensenyar el com i el per què del progrés humà, i aprendre a créixer amb la responsabilitat individual com a mantra social. Un fet que ara mateix malauradament rau desdibuixat, fruit d’una societat acomodada en el deute que ho confia tot en la protecció estatal. En aquest sentit, l’autor del llibre ja ens avisa que en aquest segle entrant que vivim, l’esquema principal continuarà sent el de la coacció a l’hora de distribuir la renta. Almenys, aquesta pot convertir-se en una peça preeminent en els debats públics i polítics, cosa que ens segueix portant cap a una concepció empobrida de la col·lectivitat.

El repartiment igualitarista de la riquesa promocionat i reclamat principalment a les nostres latituds pel doctor Daniel Raventós, conegut com a renda bàsica universal, que tota l’esquerra, des de la socialdemocràcia fins al comunisme, ha explotat com si fóra la solució de tots els problemes socials haguts i per a haver, parteix d’uns quants problemes a considerar. Fins i tot el partit estrella actual de la indignació populista, Podem, ha copsat la dificultat d’aquesta proposta, i per això ha començat a modular el discurs en veure que la seva aplicació és un autèntic disbarat.

Doncs bé, lluny que sigui la solució i la panacea de tots els mals, la renda bàsica universal significaria no només un desastre econòmic de dimensions semblants al col·lectivisme roig, sinó que èticament és un atac al sentit comú i a la llibertat. Primer de tot, aquest programa que consistiria, segons els seus promotors, a pagar 625€ per cada adult i 150€ per cada menor d’edat, siguin pobres o rics, treballin o no, seria un programa econòmicament difícil de finançar tenint en compte que ens costaria a tots uns 200.000M€ (dades a l’estat espanyol), havent descomptat ja les prestacions socials que els defensors de la proposta diuen que ens estalviaríem si implementéssim aquesta renda bàsica. Aquesta barbaritat monetària significaria que la pressió fiscal a l’estat hauria de pujar al 65% (suma d’impostos directes i indirectes), més de 15 punts del que ara suportem sobre les nostres vides. Un autèntic infern fiscal. Però agafeu-vos fort, perquè aquest no seria el principal problema d’aquesta proposta. El desastre i la immoralitat ve quan la renda bàsica representa la destrucció de l’equació producció/benefici, és a dir, el binomi del qual se sustenta tota societat de progrés. La gent produeix més si té incentius econòmics, la gent s’especialitza en el treball i progressa si la remuneració va en concordança amb el que ha produït. Trencar aquesta connexió és espatllar els fonaments d’una societat que es basa en l’intercanvi de béns i en la cooperació social. Imposar un sou planificat en una societat creativa és com enterrar-la en vida. La redistribució coactiva de la renda, per acabar-ho d’adobar, no només crea ganduls i barruts (ja ens coneixem els mediterranis, oi?), sinó que és una mesura completament antisocial perquè faria que la gent s’arrepengés només del seu sou central i assegurat, sense aportar el valor necessari que els altres consumidors esperen que tu comercialitzis. L’augment del mercat negre seria la conseqüència final que aquest programa aportaria en una societat neutralitzada per la igualtat de la renta.

La renda bàsica universal en un país desenvolupat com el nostre, on les pimes són el garant de l’estabilitat social, és una bomba que destruiria el nostre model de convivència. Treure-li la riquesa via impostos a una persona per donar-li a una altra, impedeix a la primera poder desenvolupar-se econòmicament i contribuir al progrés general, i no assegura que l’altra se’n surti tampoc. Ningú hi guanya finalment. L’estat ha de garantir una renda mínima i circumstancial només als que per múltiples raons caiguin, i al mateix temps ha de liberalitzar el mercat laboral perquè els ciutadans puguin rodar i trobar feina amb més facilitat. Però de cap de les maneres es pot, en nom de la solidaritat, sabotejar el talent i el progrés d’un país. No es pot coaccionar la llibertat individual planificant un sou obligatori i igualitari per a tothom perquè al final resultarà que una part de la població acabarà treballant per a l’altra part. Una injustícia que no ens podem permetre.

La solució és Artur Mas i ruptura

Existeix des de fa més d'una dècada una estratègia magistral pensada per un convergent molt intel·ligent, que consisteix a assegurar la conservació del poder per a CDC -abans CiU-, mentre s'intenta realitzar el somni de l'estat propi. Aquests dos objectius en un han estat la màxima dels últims anys d'un partit que sempre s'ha promocionat com el pal de paller dels catalans i que des dels seus inicis ha volgut remenar totes les cireres del país. No és una crítica, al contrari, penso que és una aspiració ben legítima. Als nacionalistes no se'ls pot menystenir tampoc l'esforç titànic que han fet per convertir la seva coalició regionalista en un partit sobiranista. Ells, a diferència dels socialistes, han sabut llegir els signes dels temps, i finalment s'han apuntat al carro de la independència. 

Però això no treu que la seva pràctica habitual, el que dóna sentit vital a la seva existència, consisteixi a voler convertir-se en els capitans que dirigeixin el país, encara que això signifiqui passar per sobre de tot i de tothom. En aquest sentit s'entenen les maniobres, jugadetes i xantatges, amb la pressió mediàtica corresponent, que Artur Mas va fer per aconseguir tenir una llista unitària fent l'abraçada de l'ós al principal partit de l'oposició. Els convergents estan convençuts que les esquerres sempre cercaran l'oportunitat per desbancar-los del poder, i per això cal assegurar que no puguin sumar mai. I el fet és que cedint el cap de llista i lligant-se a unes quantes exigències, no menors, dels republicans, finalment han tornat a aconseguir el que es proposaven; ser els capdavanters i assegurar-se el poder. Tanmateix, resulta que per una combinació divina, o per un atzar tenebrós, l'invent electoral de Junts Pel Sí ha quedat a un sol diputat d'aconseguir investir amb més comoditat el president Mas. 

L'esquerra radical, que no se'n fia gens dels convergents (i no els hi manquen raons), ara té la clau per certificar la jugada magistral d'Artur Mas o per intentar bastir un nou Procés amb un pes més significatiu de les esquerres. Des del meu punt de vista, les esquerres en general, i molt particularment la CUP, tenen una visió moralista i estereotipada de la societat que els fa caure sovint en una interpretació de la realitat del tot desdibuixada. L'apropiació del poble amb proclames com 'el poble és amb nosaltres', 'recuperarem la democràcia popular, o 'el poble no vol un govern de centredreta', amaguen la complexitat d'una societat que sempre té tendències a l'ordre i la comoditat. Vull dir que és molt irreal pensar, com creuen molts, que sense Artur Mas l'independentisme ara hi guanyaria molt, tan irreal com pensar que la CUP són quatre gats. Però és evident que la figura d'Artur Mas, agradi o no, és vital per a una gran majoria de la societat catalana de classe mitjana que va de la dreta a la socialdemocràcia, i que sense aquesta figura molt probablement se sentirien insegurs i potser desencantats amb el Procés. Per tant, la pregunta és: hem de prescindir-ne d'ell? La resposta és no.

Fixats en aquest punt, crec que hauríem recórrer com mai al pragmatisme pur i a l'estratègia intel·ligent. Crec que ningú ara mateix sap la sortida a aquest atzucac, ni sabem com acabarà, però em sembla que la cosa no hauria de sortir gaire d'aquests marges que ara us proposaré. Mas, d'alguna manera o altra hauria de ser investit president, no em feu dir de quina forma ni amb quines atribucions, però caldrà investir-lo. I, per altra banda, el mateix Mas haurà d'assegurar que la ruptura amb l'estat espanyol es farà sense condicions o, com demanava la CUP, 'blindar un punt de no retorn per evitar temptacions de subordinació a les lògiques estatals'.

No hi veig més sortida que aquesta, si no és que ens acabem conjurant tots plegats per rematar la paciència dels catalans i fer esclatar el Procés pels aires. La CUP hauria de fer-se la mateixa pregunta que ERC s'ha fet molts cops. Què és millor pel país, mantenir la coherència fins al límit amb el perill que una part importantíssima de l'independentisme es despengi del projecte, o intentar arrapar-se als convergents per lligar-los curt i evitar que els tremolin les cames en qualsevol moment crític del Procés? Jo ho tinc claríssim.

Les retallades com a excusa barata

Cridar contra les retallades aquí a Catalunya és un mantra essencialment espanyol. Un concepte purament autonòmic que atrapa als ressentits i als que no tenen la independència de Catalunya com a tema prioritari. M'explico. Quan un crida, així en genèric i sense cap anàlisi concret, contra les retallades en general, pot ser primer que ho faci perquè està immers dins una estètica determinada i dedueix pels seus companys de trinxera que l'enemic a batre és el governant de torn. Pot ser també que sigui per un odi profund i irracional contra un segment de la societat que el consideres culpable de tots els teus mals. I principalment, es crida contra les retallades des d'un sector que creu que l'estat ha de resoldre't la vida, i ets incapaç de veure que l'endeutament i l'estat hipertrofiat, ergo el socialisme, és el causant d'una societat acomodatícia i irresponsable que acaba sent retallada per quadrar els comptes. En tot cas, i tal com dic al principi, és un debat totalment regional espanyol tenint en compte que les retallades venen completament condicionades per unes lleis imposades des de l'estat i per un espoli fiscal estructural que Catalunya pateix des de fa segles. Fer proclames a tort i a dret sense entendre això prèviament, és ser un imprudent o un ignorant. Quan la CUP posa com a condició sine qua non l'excusa de les retallades per investir Artur Mas, estar fent populisme barat i posa en perill un procés majestuós jugant amb el sentiment de moltes persones. Quan la CUP demana, només amb 10 diputats, que el Procés l'ha de liderar un polític que no hagi fet retallades, està imposant un model econòmic d'entrada sense tenir en compte que al país hi ha altres opcions. El Procés no es pot encallar per un nom, i menys amb l'excusa d'una ideologia concreta. El Procés és de tots i cal valorar què guanyaríem i què perdríem si el president Mas quedés expulsat del govern. Ara mateix, tal com estan les coses i davant un estat ultra hostil contra Mas, prescindir-ne d'ell seria com treure un zero en un examen de màrqueting empresarial.