Sempre disposats a perdre

Comença a córrer a l'ambient que Catalunya torna de nou cap a l'esquerra, que la crisi que encara arrosseguem fa que les posicions, sobretot a l'Europa meridional, s'encarin cap a aquest nou populisme dels desvalguts, fent que la socialdemocràcia, desacreditada i acomplexada, trobi la nova epifania en aquests sectors més radicalitzats. De fet, és una tendència que el nostre país sempre ha tingut en moments convulsos, fixeu-vos si no en els anys trenta del segle passat, quan la Generalitat va començar en mans d'independentistes socialdemòcrates, i a mesura que la cosa s'anava espatllant va acabar a les urpes dels comunistes amb en Companys com a "florero". Ara, després de la victòria a Catalunya del conglomerat Podemos-Colau-ICV en les últimes eleccions, les aspiracions d'aquests han augmentat espectacularment fins al punt de començar a especular amb la possibilitat de guanyar la Generalitat amb l'actual alcaldessa de Barcelona com a cap de llista i, efectivament, amb la inestimable ajuda de la meitat de la CUP. Més, esclar, segons ells amb una ERC abocada de nou a un govern d'esquerres. Jo no dic que això sigui improbable ni una quimera, al contrari, penso que té forces possibilitats de complir-se, més tenint en compte la tendència a la flamarada que aquest poble posseeix. Però abans que això passi s'haurien de donar uns quants condicionants, com per exemple que la CUP aquest dissabte decidís enterrar el procés independentista i optar per un altre procés –potser també independentista- on prèviament s'intentés guanyar la batalla ideològica i provar l'enèsima aliança amb el federalisme espanyol. Un altre condicionant previ seria que ERC, vist el fracàs d'aquest procés, decidís trencar amb CDC i arriscar-se a fer una aliança d'esquerres poc estable i amb un independentisme dubtós.

Les conseqüències de tot això, des del meu punt de vista, serien letals una vegada més per la consecució de la ruptura amb Espanya. De fet, hauríem fet bona la dita que els humans ensopeguem més d'un cop amb la mateixa pedra. Per començar, la CUP quedaria engolida i trinxada per Podem i ERC. Un partit dividit que queda atrapat durant mesos dins d'una bombolla diabòlica sense copsar l'ànima dels seus propis votants, està condemnat a la decadència i a la marginalitat. Un altra conseqüència seria que ERC també quedaria atrapada dins del somni irrealitzable del referèndum pactat amb Espanya. I així, amb una Convergència enfurismada per aquest escenari, el ball de bastons i l'odi caïnita dins del catalanisme hauria guanyat de nou. Tot plegat facilitaria una còmode victòria de l'Estat, aquest cop sense baixar ni de l'autocar.

De fet, no penso que ERC ara per ara estigui en aquesta latitud, bàsicament perquè el partit d'en Junqueras ha demostrat a bastament estar per la feina i no per tàctiques ideològiques absurdes. De totes maneres, en el cas de noves eleccions amb una CUP esgotada i desbancada del centre de totes les mirades, el país quedaria de nou partit entre els dos blocs ideològics, i ERC tornaria a quedar al mig per decidir si pacta amb Convergència o opta per la macedònia d'esquerres. Els dos escenaris són igual de dolents des de la perspectiva independentista, perquè cap dels dos bàndols seria prou potent com per imposar-se a l'altre, a no ser que es pacti un referèndum unilateral entre tots, cosa del tot improbable vist els trucs de màgia que sempre ens brinda l'esquerra espanyola. Tot plegat, la paradoxa és que fruit del ridícul dels últims mesos de no entendre que la independència s'ha de fer amb tothom i sense vetos, tornaríem a estar al mateix punt de partida previ a les grans mobilitzacions independentistes, però encara més frustrats i emprenyats. Som un poble que, en nom de l'estètica i dels ideals, estem sempre disposats a perdre la guerra. Això sí, saberuts i plens de raons. Quina pena...

Seguir endavant (5 apunts sobre la jornada d'ahir).

1. S'equivoquen tots, absolutament tots, els analistes que volen comparar i trobar similituds entre el plebiscit del 27 de setembre i les eleccions d'ahir. No només pel context, sinó perquè els candidats i les estratègies dels partits eren completament diferents.

2. Els resultats d'ahir mostren clarament que una bona part de l'independentisme flaqueja i viu encara a Màtrix o al planeta piruleta. L'independentisme ahir, majoritari, va optar per dividir-se entre el possibilitisme il·lús d'un referèndum pactat amb Espanya, i la via rupturista del Parlament de Catalunya. El cantó positiu de tot plegat, però, és que Espanya -via el Senat- bloquejarà tota possibilitat de referèndum, i així, la solució que propugna Podemos quedarà una vegada més completament impossibilitada i desacreditada. 

3. Un cop els podemites, ergo els federalistes de tall nou, es vegin incapacitats per arreglar el problema territorial de l'estat, Catalunya podrà avançar cap a la independència encara amb més suports. Mentrestant, el sobiranisme català, bloquejat a causa de l'assemblea de la CUP, no hauria de perdre més temps i seguir endavant amb el full de ruta pactat. I en tot cas, sumar d'aquí a uns mesos els desenganyats de En Comú Podem un cop l'estat doni l'enèsim cop de porta a la democràcia. Si Catalunya resta pendent del que passi a Madrid, caurà en un error majúscul difícil de reconduir.

4. El paper d'ERC i DiLL al Congrés espanyol, hauria de consistir només en posar a prova el referèndum que Podemos vol implusar, i al mateix temps anar anunciant els passos que el Parlament de Catalunya va traçant. Aquest guirigall ingovernable que se'ns presenta ara a Espanya hauria de ser aprofitat per Catalunya per anar fent les maletes, i acabar donant el cop de gràcia en el moment més precís.

5. La gran satisfacció de la nit, el premi en la categoria de "Ampolla de Xampany", sense dubte se l'endú el polític més tòxic que ha tingut mai Catalunya. Duran i Lleida i el seu partit llimac, s'han quedat definitivament fora de joc en tots els centres de poder importants. Ara només els hi quedarà tancar la barraca, o convertir-se en una mena de lobby democratacristià. Això si prèviament abonen tot el deute que tenen amb els bancs. Bon vent Josep Antoni, i fins mai més!

Per què no hauria de guanyar Podem?

Què pot passar si Podemos guanya clarament a Catalunya? I si pot formar govern a l'estat? Des del meu punt de vista aquesta seria la pitjor notícia que ens podria caure a sobre pels que creiem amb un procés de ruptura amb l'estat espanyol. 

Per què no hauria de guanyar Podem? Doncs perquè la CUP es podria veure legitimada a intentar aconseguir un gran bloc d'esquerres a Catalunya, i canviar el procés per un de nou que fos protagonitzat només per aquesta gran coalició ideològica. I això molt probablement ens portaria a unes noves eleccions al març per a veure si les esquerres poden guanyar el poder del procés. Un error de dimensions catastròfiques, no només pel guirigall que suposaria, sinó perquè no comptar amb tot l'altre gran bloc del centredreta significaria escapçar el país. 

També perquè la CUP, com els vells federalistes catalans, podria caure de nou en la trampa d'arribar a pensar en temps millors amb una esquerra 'amiga' a Madrid. El típic error que fa bona la dita que l'home ensopega dos cops amb la mateixa pedra. De fet, no seria estrany pensar en això vist algunes opinions de significats líders i articulistes de l'esquerra independentista antisistema. 

I finalment -i principalment, Podem no hauria de guanyar enlloc per assegurar-nos la bona salut econòmica dels ciutadans. Que el partit dels ressentits de baix i dels que demanen més despesa sense fi pugui tocar poder, només aconseguirà que la cosa s'acabi torçant més de la que està ara. Enfortir encara més un estat ja hipertrofiat, controlar la llibertat econòmica de la gent, i encotillar el sistema productiu mitjançant la súper regulació laboral, és portar-nos de pet a la misèria. Cap país ric del món ha aplicat totes aquestes mesures a l'hora. 

La masia com a concepte (article revisitat)

Dins l'aparença majestuosa, austera i sobretot amable de la masia catalana -una diferència essencial vers els caserios bascos i d'altres casalots europeus- s'hi ha amagat durant segles tot un concepte autogestionari i alhora espiritual que conforma com poques coses, la idiosincràsia i la manera de fer del poble català. De construcció absolutament funcional, no hi ha res més exemplificador com la masia catalana, del caràcter liberal i al mateix temps cooperatiu dels catalans. Una manera de ser emmarcada dins una estètica suau, agradable i acollidora, però rude i feréstega alhora. Indubtablement mediterrània. 

La masia catalana -medieval i filla de les vil·les romanes- esdevenia un centre de poder propi a vegades fins i tot diferenciat i allunyat del context polític exterior. Si calia, s'agrupaven uns quants cabalers de la contrada per treure-li la pols al trabuc i defensar la seva pàtria xica; les contrades que podien visualitzar a ull nu. Al llarg de la història ha esdevingut una mena de masia-Estat autosuficient que ha perdurat per sobre dels successius governs que durant segles han esdevingut a Catalunya. La família sencera s'organitzava en comuna per tal de sobreviure i fer créixer el seu estatus econòmic, una diferència fefaent vers les societats latifundistes de jornalers assalariats, o amb un funcionariat excessiu on l'emprenedoria brilla per la seva absència. La liquidació del feudalisme per la pagesia catalana donà origen a un règim agrari original, sense latifundis, amb extenses zones de petita propietat i normes contractuals molt variades i complexes per a l’explotació de petites unitats agrícoles. Podem afirmar doncs que aquest model propi, escenificat amb la figura de l'hereu i el dret civil català, és d'on beu el peculiar sentit capitalista i cooperatiu del nostre caràcter. Un món d'enginy i d'esforç que ajuda a fer créixer una col·lectivitat, malgrat les rivalitats fruit de l'enveja. Una penyora que el nostre poble ha de pagar pel fet i la sort de no ser una societat igualitària i per tant competitiva.

Catalunya és una nació que ha donat una de les millors maneres d'entendre l'economia i les relacions socials que se'n desprenen d'aquesta al món. Malauradament, la nostra visió autodestructiva provinent d'un autoodi letal pel fet d'haver estat durant segles sota el règim econòmic espanyol, fa que ens costi molt confiar en nosaltres mateixos i entendre models actuals més avançats que no es basen essencialment en l'estatisme, per això, sovint tenim tendència a ser amics de models i sistemes nocius que estan a anys llum de nosaltres. Patrons antimasia catalana.

Article publicat a El Matí Digital

Solidaritat lliure

"La solidaritat és espontània o no és solidaritat, decretar-la és anihilar-la".
(Frédéric Bastiat).

Un any més hem vist amb esperança però també amb tristesa com l’acció del Gran Recapte omplia carros de solidaritat per als més necessitats. Igualment, la solidaritat també es posarà en marxa aquest proper diumenge amb la Marató de TV3. Esperança perquè ens reconforta veure com una vegada més la societat catalana es comporta amb tanta dignitat i d’una manera tan mutualista. Tristesa, però, de veure que aquesta acció no és un fet habitual i només es concentra en unes dates assenyalades. Hi ha societats que sempre han entès l’economia com una col·laboració social lliure i responsable sense la interferència de tercers que normalment acaben espatllant l’harmonia organitzativa. Catalunya i també Anglaterra són exemples de societats que entenen l’economia com una comunitat entrellaçada basada en l’autoorganització sense el coixí estatal. El cas català té, a més, una justificació diàfana per l’experiència de tenir un estat sempre a la contra dels interessos comunitaris, la qual cosa ha significat que el talent i la solidaritat s’hagin forjat sense la protecció estatal. Les caixes d’estalvi, ara extingides, en serien un bon exemple. Tanmateix, si ens fixem en l’Anglaterra de principis del segle XX, veurem com tres quartes parts de la població estaven emparades per alguna de les més de 9.000 friendly societies que funcionaven repartides arreu del territori. Aquestes societats mutualistes al marge de l’estat complien la funció de seguretat social per baixa laboral o per la mort d’un familiar. El fet que l’assitència fóra directa i voluntària, organitzada des d’una plataforma de treballadors d’una fàbrica o dels mateixos veïns d’un carrer, feia que la confiança fos total i el repartiment molt més equitatiu i sense fraus. Al contrari de l’actualitat, on la despesa social es canalitza fruit de la prèvia coacció estatal als ciutadans i no des d’un voluntarisme lliure. L’ésser humà és un ser principalment social que necessita cooperar per sobreviure, si aquesta sinèrgia social és lliure acaba sent més justa perquè és voluntàriament consensuada i acaba beneficiant a tothom.

Tot això ve a tomb perquè just l’endemà del Gran Recapte escoltava unes declaracions de la Teresa Crespo, presidenta de les Entitats Catalanes d’Acció Social, on deia que “l’èxit dels bancs d’aliments és el major fracàs de les polítiques socials i de l’Estat del benestar”. Si em permeteu, jo ho diria d’una altra manera. És l’estat amb els seus impostos abusius que fa impossible una solidaritat més eficient entre la gent i el que reparteix les ajudes aleatòriament sovint afavorint els interessos electorals del governant de torn. El fracàs és l’estat en si mateix, el fracàs és el manteniment d’unes súper estructures que han acabat sent deficitàries i font de tota classe de corrupteles. En una concepció social radicalment diferent a la d’ara, els bancs d’aliments haurien de ser la normalitat, una realitat que mai hauria d’haver minvat a causa d’un estat del benestar hipertrofiat que ha acabat trencat justament per redistribuir la riquesa sense la participació directa del ciutadà. No desconfiem de la població, deixem que s’organitzi lliurement i veureu com la solidaritat i la protecció social flueixen soles i la societat mateixa acaba sent més justa. Perquè els milions d’euros que es perden per les entranyes dels estats poden anar directament a l’ajuda i a la butxaca dels ciutadans. Si això ja ha passat en altres moments de la història amb condicions econòmiques molt més paupèrrimes que ara, imagineu-vos amb el que hem avançat actualment amb educació i economia. La solidaritat, com més directa, més justa és.

Article publicat al Wallstreet.cat

Que no votin per tu

Servidor, que de vegades peco de romàntic per la meva condició d'independentista irracional, és a dir, d'independentista perquè sí, pensava ingènuament que, si la cronologia dels fets anava com havia d'anar (això és; victòria més diàfana el 27S i desconnexió sense més dilació a partir de l'endemà), no caldria presentar-nos a les eleccions al Congrés espanyol. Segons el meu raonament, aquesta seria una mesura definitiva que faria entendre claríssimament a Espanya i al món que Catalunya definitivament fa les maletes. Un cop de puny sobre la taula amb tots els ets i uts, vaja. Però esclar, les coses han anat com han anat, la CUP ja va fer-se la trampa al solitari la mateixa nit electoral acceptant la derrota i fent bo el deshonest sistema electoral espanyol i, posteriorment, ha vingut el que tots ja sabem; negociacions interminables, tacticismes de vol gallinaci, victimisme falsari i declaracions i contradeclaracions xulesques i sobreres. És a dir, un ridícul espantós propi d'egos pujats de to mentre l'Estat maquina la seva feina implacablement.

Doncs bé, vist aquest panorama descoratjador, és evident que no ens queda més remei que tornar a carregar les piles i mantenir encesa la flama a través de les urnes. Només ens queda això. Hem d'anar a votar tant sí com no encara que sigui per fer veure a alguns polítics que això va de debò i que ja n'hi ha prou de marejar la perdiu. Dues poderoses raons, des del meu entendre, ens obliguen a no abaixar la guàrdia i evitar de fer-nos els mandrosos. Primer de tot, cal tenir ben present que això és una cursa de llarg recorregut amb una duresa que encara no hem capit. Madrid ens vol desanimats perquè creu que, en definitiva, l'estat súper protector del qual gaudim com a ciutadants occidentals, farà minvar les nostres ànsies revolucionàries. I en aquest sentit és molt probable que no els manqui raó. Si el proper 20D l'independentisme obté un mal resultat electoral, tot el món ho llegirà com que el procés català comença a desinflar-se. Per contra, si tenim un gran resultat, amb la possibilitat -atenció!- de superar el 50% dels vots, serà una altra clatellada a l'Estat i reanimarà un procés mig podrit a causa del desànim i el ridícul ja esmentat més amunt. Que la CUP irresponsablement opti per no presentar-s'hi té una lògica evident vistes la seva manera de fer les coses, però això no vol dir que l'abstenció ara mateix representi una opció revolucionària i trencadora. Just el contrari, acabarà representant en definitiva que uns altres votin per tu.

I finalment, la qüestió té un punt d'orgull propi també. Catalunya no es pot permetre el luxe que personatges tan lamentables i execrables com Carme Chacón o Albert Rivera, autèntics professionals de l'odi, guanyin unes eleccions en plena voràgine sobiranista. Això seria un desastre de dimensions desconegudes que incrementaria el ja prou inflat desànim actual, a més d'engreixar la burla i l'ego unionista. Tenim també una missió heroica per fer, hem de fer fora d'una vegada per totes el polític més barrut de la nostra història, el paràsit que seria l'orgull de qualsevol règim comunista per la seva fidelitat a l'aparell administratiu i burocràtic. Hem d'enviar a casa Josep Antoni Duran i Lleida i fer-li el favor de guanyar-se la vida com qualsevol altre mortal. Per favor, fem-ho possible.

Conec força gent (i no de l'entorn de la CUP) que fa uns dies deien que no votarien, o per cansament o també per transgredir el sistema espanyol d'una vegada. Si és per cansament, ho puc arribar a entendre, però creieu-me que no hi ha cosa més revolucionària que veure com l'independentisme tenyeix de color propi el mapa la nit electoral. La transgressió és anar a Madrid i dir-los a la cara que marxem. Votant ho podem aconseguir; no votant, segur que no.

Cupaires, no ens falleu!

Posem per cas que la CUP té tota la raó del món, que sí, que ja n'hi ha prou de tant tacticisme per part dels autonomistes de sempre que realment no s'acaben de creure això del procés. Posem que la CUP no s'ha tancat mai en banda i sempre s'ha mostrat oberta a tota classe d'alternatives per desbloquejar l'acord, i amb voluntat de no aixecar-se de la taula. I que com a conseqüència de tot això, és la coalició de Junts Pel Sí, i més concretament Convergència, que encara no ha ofert tot el que havia d'oferir per arribar a un acord satisfactori pels dos milions de votants que amb tota l'esperança del món van votar "sí" a la independència més enllà dels partits. Posem també que el full de ruta pactat per tothom, en forma de declaració rupturista, no és prou engrescadora i potent, tot i la reacció enfurismada de l'unionisme i sabent que ha generat entusiasme a tot l'independentisme. Que les condicions per executar un pla de xoc contra la pobresa i  per la justícia social no són del tot òptimes, tot i l'annex a la declaració que qualsevol partit d'esquerres celebraria. Que la intransigència de JpSí d'imposar un candidat a la presidència del Govern que no té prou consens impossibilita un acord, tot i que és el candidat a la presidència d'una candidatura que ha obtingut 62 diputats amb una participació històrica del 77,5%. O que la xuleria i les males pràctiques dels últims dies de convergents impedeixen una bona sintonia entre tots els actors, sense tenir en compte la xerrameca negativista constant que la CUP exercia a la premsa cada dia, durant les setmanes prèvies als plens d'investidura. Posem-hi tot això i més.

Doncs bé, que algú m'expliqui què farà la CUP amb tota aquest doll de raó si tot se'n va a la merda i encetem una guerra civil de retrets i d'insults fins a unes noves eleccions al març. Us imagineu tota aquesta tensió durant quatre mesos més? Morts i enterrats. Què coi farà un partit que només representa el 8% dels votants emportant-se la raó a la tomba? Què farà la CUP amb menys representació -més que probable- quan votem al març? Que algú m'ho expliqui siusplau, perquè jo només veig que aquí hi manca intel·ligència, sentit comú i respecte als votants. Si creus que tens tota la raó, perquè fins al moment no he vist cap autocrítica -cap!- d'aquests últims dies, i penses que el teu interlocutor no veu els errors propis, el que has de fer és cedir una part de la teva raó, i arrapar-te a ell si és que consideres que el necessites per arribar al teu objectiu. La raó en política s'acaba quan et carregues la il·lusió de tot un poble, una màxima que tot partit polític s'hauria de gravar a la porta de la seva seu. Siusplau cupaires, feu un últim esforç i veureu com a la curta, els que ara considereu poc creïbles, demà els tindreu al costat de la trinxera fent front a la immediata reacció furibunda que l'estat escopirà.

Reconduir la situació és la millor notícia que hem tingut després d'haver perdut un temps preciós, i del ridícul fet davant d'uns votants cada vegada més desencantats i amb el cor encongit. Ara simplement hem d'acabar de reblar el clau. Cupaires, patriotes, no ens falleu!

D'incompatibilitats, de ridículs i d'esperances

Sí, ja sé que s'ha dit alguns cops, però crec que és bo reiterar-ho tant com faci falta encara que sigui per recordar-ho als que s'han passat la vida moralitzant la política. Ningú de forma democràtica i no violenta ha posat en escac un estat com l'espanyol de la manera que ho està fent l'independentisme català, amb Artur Mas com a cap visible i president de la Generalitat. Ni comunistes, ni l'ultradreta, ni anarquistes -si és que n'hi ha-, ni tan sols els bascos, tan feréstecs i radicals, ho han aconseguit. Ha sigut la classe mitjana catalana, amb les seves tietes i els seus aplecs dels somriures, i el seu tarannà tan distint del castellà, que ha aconseguit posar realment en alerta el sistema estructural espanyol. I sí, Artur Mas, sent un representant de la casta catalana, ha estat fins al moment el responsable principal d'aquest desafiament. Per pena d'alguns o per sorpresa de tothom. Però efectivament, aquesta evidència ha fet trontollar estructures mentals a una banda i a l'altra i, sobretot, ha deixat desarmats i amb el pas canviat els professionals de la queixa i de la justícia social.

El drama que estem vivint ara té molt a veure amb això, amb l'enveja i el ressentiment d'un sector que de cop i volta ha vist que el protagonista de la revolta no era l'habitual ni el que s'esperava. Té a veure amb la incapacitat de l'independentisme veterà a entendre que som aquí també gràcies que la centralitat autonomista ha virat cap a l'independentisme. Té a veure amb el dogma estètic del qual uns en fan un modus vivendi i en són completament presoners. I té a veure també amb una manca d'anàlisi en perspectiva i d'una nul·la alçada política amb sentit d'estat. La conseqüència de tot plegat és un xoc emocional i la incompatibilitat entre dos móns que per atzar de la història s'han d'entendre.

 

I és que estem en mans d'una gent que els preocupa més què els diran a les manis si fan president Artur Mas que guanyar la guerra sigui amb qui sigui (anècdota verídica). Aquest és el nivell i la tragèdia que ara mateix hem de suportar com a poble. A mi em fa gràcia com alguns posen la coherència de la CUP com a garantia de la victòria. La coherència és un llast quan es converteix en dogma. Si t'importa l'objectiu has de sortir del dogma i guanyar amb gent que no és de la teva corda. Voler imposar el teu dogma és autoritarisme, i quedar-te amb el teu dogma -legítim- és que t'importa una merda l'objectiu final. Jo no puc entendre com un partit autodefinit com a revolucionari, un cop ha aconseguit colar bona part del seu programa (sent el partit minoritari!), pugui tirar per terra el seu somni per un nom. És més important el QUI que el QUÈ? Això és de bojos, i crec que aquí hi manca cintura i hi sobra testosterona.

 

Dit tot això i després del ridícul espantós de la política catalana, així en general, d'aquesta última semana, i també de l'enèsim entrebanc que s'autoimposa un independentisme que vol guanyar un estat com l'espanyol, podríem intentar trobar un bri d'esperança en les últimes paraules que li he escoltat al líder de la CUP,  l'estimat Antonio Baños. La idea, espero que sincera, de no abandonar la taula de negociació i d'intentar cercar un acord que vagi més enllà del tacticisme del suport de dos diputats, és bona, molt bona. Si realment cerquem un acord de 72 diputats i posem en marxa el govern abans de les eleccions espanyoles, perquè ja n'hi ha prou de fer perdre el temps a la gent, l'ànim general novament serà esclatant i l'estat tornarà a tremolar de valent. Oi que ho volem així, això? 

 

 

Superar la tàctica

Quan t'obsessiones amb un nom o amb una figura normalment acabes mostrant l'efecte contrari del que en un principi persegueixes. Aquest és el gran error que ha fet, fins al moment, la CUP; fer de l'anècdota categoria per acabar sent presoners de la seva pròpia estètica. Això és adolescència política i tot un clàssic d'aquests sectors de predisposició revolucionària. Mas és imprescindible? Ningú és imprescindible, però per anar més enllà de la tàctica i assegurar-se una estratègia intel·ligent cal saber surfejar dia a dia amb la realitat. I la pura realitat és que el president Mas ara mateix és l'actiu més conegut a l'exterior, un exterior que serà vital per fer d'àrbitre entre nosaltres i un estat obtús. També és l'enemic número 1 de Madrid i, sobretot, el polític que inspira més confiança a la gran majoria de neoindependentistes, que són precisament els que ens han permès arribar fins aquí. No entendre això, és no entendre res.

Hi ha una tendència a la gelosia entre els independentistes de tota la vida que afecta a l'hora de fer anàlisis fredes i pràctiques. És una reacció comprensible després de tants anys predicant al desert. El que es tracta, però, és de mesurar-nos i veure que els nous independentistes, per molt insegurs i ingenus que semblin, són essencials per arribar a l'objectiu final, per fer realitat els nostres antics anhels. Aferrar-se a Mas és infinitament més perspicaç que xutar-lo, i lligar-se als convergents és profundament més eficaç que enviar-los a pastar fang. Es tracta de no deixar-los escapar i observar-los de prop, aquesta és la garantia perquè tot acabi a bon port. Tot això és el que, al meu entendre, qualsevol independentista que per diverses raons no suporti l'Artur Mas hauria de considerar en aquests moments tan complexos. Penseu que la força de la raó ens ha donat finalment la victòria moral dins del catalanisme, perquè no hem estat nosaltres, els independentistes d'antany, els que ens hem apropat a ells, sinó a l'inversa. I això cal posar-ho en valor i aprofitar-se'n.

La CUP s'ha topat de cop i volta amb la clau més important de la història d'aquest país, i lògicament fa valer les seves raons i tot el seu ressentiment fruit de molts anys d'ostracisme polític. Però, malgrat tot això, penso que la CUP no tirarà per terra ni farà descarrilar aquest moment tan excepcional, no en tinc cap dubte, no l'he tingut mai. El pes que portem tots plegats sobre les espatlles, el record de milers i milers d'exiliats, assassinats i arruïnats, val més que una tàctica absurda i passatgera. Malgrat aquest excés de protagonisme de la CUP, hi haurà acord, ja hi podeu pujar de peus. Fixeu-vos que el no acord només el vol i el proclama l'unionisme i els peixos bullits que pol·lulen per les tertúlies. El no acord és el suïcidi polític, és fer créixer la bèstia antipolítica que la societat porta a dins i és acabar sepultats enmig del desànim i del 'tots els polítics sou una merda'.

Article publicat a El Matí Digital

L'esquerra ha perdut el nord

És en aquests moments actuals de descomposició de l’estat del benestar fruit d’una societat acomodada en l’excedent, també d’uns estats atàvics i rovellats que són incapaços de resoldre qualsevol conflicte internacional, que l‘esquerra ha deixat de ser l’esquerra per acabar sent una paròdia d’ella mateixa. I parlo sobretot de l’esquerra meridional del nostre continent, de tota l’esquerra, la que va de la socialdemòcracia a la marxista, passant per l’alternativa i la populista, totes elles profundament estatistes i entregades finalment a conceptes conservadors. L’exemple que l’esquerra navega i camina com una gallina esperitada sense cap el va donar el líder de l’esperança popular, Pablo Iglesias, en un debat a La Sexta juntament amb el socialdemòcrata que intenta sobreeixir de liberal, Albert Rivera. No cal dir que la victòria del debat se la va endur el representant del partit taronja, no perquè fóra una eminència política, sinó perquè l’Iglesias va mostrar el seu pitjor moment com a líder de masses. Abatut, desesperançador i, sobretot, desorientat, va caure en unes quantes falòrnies que van acabar desacreditant el seu discurs. De fet, la mateixa desorientació que, com explicava al principi, pateix tota la nostra esquerra, sense excepcions.

I és que en un moment del debat, el líder de Podemos va deixar anar una de les fal·làcies més tristes en què se sustenta bona part del discurs esquerranós llatí: volem apujar el sou mínim per assemblar-nos a Dinamarca. Fill meu, però si a Dinamarca no hi ha sou mínim interprofessional! Si a Dinamarca la producció és molt més alta que aquí! Com es pot apujar el sou sense produir més?El drama de tot plegat és que l’esquerra vol assemblar-se als països nòrdics, i més concretament a Dinamarca, sense entendre, o passant per alt, que allí no hi ha pràcticament indemnització per acomiadament, que allí no es rebenta a impostos a l’economia productiva o que les empreses daneses no paguen cotitzacions socials. Sense comprendre que, malgrat que l’estat del benestar és fort gràcies a unes taxes altes, allí la llibertat econòmica és pregonament superior a la d’aquí. I per això són rics, perquè els països intel·ligents no posen traves a la creació de riquesa. Ens volen fer creure que Dinamarca és rica perquè té un estat molt protector, però és el contrari, els danesos es poden permetre un estat gegantí perquè és rica, no a l’inrevés.

L’esquerra ha deixat de ser l’esquerra perquè no és ni vol ser liberal, l’esquerra és conservadora perquè és proteccionista amb els seus oblidant que el mercat lliure beneficia els productors dels països subdesenvolupats, i per tant fa créixer l’economia mundial. L’esquerra va perduda perquè la globalització l’ha confós i el seu estatisme atroç la fa ser tan vella com la dreta. Voleu ser Dinamarca? Doncs demostreu-ho, collons! Demostreu que voleu liberalitzar el mercat laboral i l’economia, i deixeu de queixar-vos perquè l’estat no us dona més del que vosaltres demaneu il·limitadament. Us hi voleu assemblar però acabeu agafant el pitjor de cada model; impostos alts a les empreses i impostos alts a les famílies també.

El discurs fàcil -i molt honrós- de salvar les persones abans que els bancs no lliga amb voler nacionalitzar grans empreses que llavors s’hagin de mantenir, o salvar, amb el sou de tots nosaltres. No lliga perquè aquest discurs és hipòcrita. Si voleu ser d’esquerres comenceu a ser responsables de vosaltres mateixos i no construïu grans monopolis deficitaris que llavors hagin de ser rescatats per tots plegats. 

La llibertat tan vanagloriada per l’esquerra comença en un mateix, i acaba vilipendiada enmig de l’igualitarisme imposat per l’estat.

Article publicat al wallstreet.cat

Ara sí, tenim pressa

Us haig de confessar que no tinc gens clar quin paper haurien de fer els partits sobiranistes en vistes a les eleccions estatals del proper 20-D. I com que no suporto aquesta mena de periodisme amorf que es dedica a escriure des de la neutralitat, no penso fer l'anàlisi absurd sobre els pros i els contres de presentar-se. Bàsicament perquè és evident que hi ha bons arguments a favor i en contra de fer-ho, i també veritables perills que ens poden portar al ridícul més estrepitós. Si no votem, us imagineu que la Chacón torni a guanyar unes eleccions a Catalunya? (Va de retro Satanàs!). I si votem i no arribem a les expectatives mínimes gràcies a l'abstenció de l'entorn de la CUP, com defensarem el bon resultat del 27-S? En fi, foteu el que us roti, com que no penso perdre-hi ni un minut més, intentaré argumentar un altre tema que sí que és important i, des del meu punt de vista, supera amb escreix la urgència d'aquest debat electoral que només servirà per tirar-nos de nou els plats pel cap.
La qüestió de fons, doncs, és saber si la població catalana i els seus dirigents polítics tenen prou convicció i fermesa com per fer el pas definitiu a la creació d'un estat independent. És aquesta la pantalla més difícil a superar i la més important. Per un cantó, la nostra societat sembla que està disposada a fer el pas vistes les reiterades demostracions sense precedents històrics d'aplecs multitudinaris, a més de donar majoria absoluta al Parlament a les opcions independentistes. Per l'altre, els polítics, a l'espera del final de les negociacions pel full de ruta definitiu, encara no ens han posat realment davant del precipici que aquest conflicte requereix. I és per aquest motiu que, com indicava al principi, el punt crucial no és com i de quina manera hem d'anar als comicis espanyols, sinó a què ens comprometem i com ho posem a la pràctica a partir d'ara mateix sense esperar conjuntures més o menys favorables. Cal immediatament un gran pacte entre Junts pel Sí i la CUP per iniciar la desconnexió i construir un nou estat. Sí, ara tenim pressa per una raó molt senzilla; o ho deixem lligat i ben lligat abans del 20-D, o el tsunami reformitzador de l'Estat ens passarà per sobre mentre ens pixem a les calces davant d'una dolcíssima i enverinada proposta vinguda del nou executiu espanyol entrant. La política és sorprenent i maquiavèlica, ja ho sabeu, i els camins de les trampes autonomistes són inescrutables.
És evident que a la CUP, i jo hi afegeixo ERC també, en aquest sentit els interessa que la cosa vagi al més ràpid possible, perquè tenen raó quan mostren les seves pors davant d'unes eleccions tan obertes com aquestes, i a més coneixent les oscil·lacions que històricament pateix la societat catalana. Si la pressa sovint és pròpia de gent insegura i poc consistent, ara és una obligació autoimposar-nos-la perquè la dilatació del Procés pot ser aprofitada pels nostres adversaris per posar-nos l'enèsim parany.
Ja ho vaig explicar en un altre article, la solució a aquest atzucac actual és Artur Mas president i ruptura real que ens porti unilateralment a una nova obediència. No pot ser que un partit amb una diferència tan gran de diputats respecte al que ha guanyat vulgui imposar un altre presidenciable, que jo sàpiga no hi ha parangó d'aquest fet amb cap altre cas enlloc. I hem d'acabar també amb les pors i les malfiances d'un sector de l'independentisme respecte de les intencions del president. Amb Mas fet president per la CUP i ERC no hi ha perill de sorpreses que hàgim de lamentar, però amb una Convergència menystinguda, fastiguejada i "alliberada" de compromisos, jo no em veig capaç de saber com pot acabar tot això.
Hem de matar el processisme i encetar la nova república. Si els nostres líders polítics volen principalment la independència de Catalunya, no poden entretenir-se en estètiques que només complauen a les respectives parròquies. I, sobretot, llençar-se a la ruptura sense més contemplacions. Els talls nets es fan així, si no tot s'acaba embolicant i podrint. Ah, i si aconseguiu tenir-ho tot ben lligat, a molts ja se'ns en fum el que feu i deixeu de fer a les properes eleccions.

 

Article publicat al Nació Digital 

La renda bàsica universal és immoral

Fa relativament poc que ha sortit el nou llibre de l’economista i guru del liberalisme a l’estat espanyol, Juan Ramon Rallo. L’obra titulada Contra la Renta Básica – Por qué la redistribución de la renta restringe nuestras libertades y nos empobrece a todos- (Deusto), és un assot a l’igualitarisme i, sobretot, una investigació en profunditat del liberalisme filosòfic i econòmic. Un llibre que tota societat avançada i culta hauria de fomentar a escoles i instituts per ensenyar el com i el per què del progrés humà, i aprendre a créixer amb la responsabilitat individual com a mantra social. Un fet que ara mateix malauradament rau desdibuixat, fruit d’una societat acomodada en el deute que ho confia tot en la protecció estatal. En aquest sentit, l’autor del llibre ja ens avisa que en aquest segle entrant que vivim, l’esquema principal continuarà sent el de la coacció a l’hora de distribuir la renta. Almenys, aquesta pot convertir-se en una peça preeminent en els debats públics i polítics, cosa que ens segueix portant cap a una concepció empobrida de la col·lectivitat.

El repartiment igualitarista de la riquesa promocionat i reclamat principalment a les nostres latituds pel doctor Daniel Raventós, conegut com a renda bàsica universal, que tota l’esquerra, des de la socialdemocràcia fins al comunisme, ha explotat com si fóra la solució de tots els problemes socials haguts i per a haver, parteix d’uns quants problemes a considerar. Fins i tot el partit estrella actual de la indignació populista, Podem, ha copsat la dificultat d’aquesta proposta, i per això ha començat a modular el discurs en veure que la seva aplicació és un autèntic disbarat.

Doncs bé, lluny que sigui la solució i la panacea de tots els mals, la renda bàsica universal significaria no només un desastre econòmic de dimensions semblants al col·lectivisme roig, sinó que èticament és un atac al sentit comú i a la llibertat. Primer de tot, aquest programa que consistiria, segons els seus promotors, a pagar 625€ per cada adult i 150€ per cada menor d’edat, siguin pobres o rics, treballin o no, seria un programa econòmicament difícil de finançar tenint en compte que ens costaria a tots uns 200.000M€ (dades a l’estat espanyol), havent descomptat ja les prestacions socials que els defensors de la proposta diuen que ens estalviaríem si implementéssim aquesta renda bàsica. Aquesta barbaritat monetària significaria que la pressió fiscal a l’estat hauria de pujar al 65% (suma d’impostos directes i indirectes), més de 15 punts del que ara suportem sobre les nostres vides. Un autèntic infern fiscal. Però agafeu-vos fort, perquè aquest no seria el principal problema d’aquesta proposta. El desastre i la immoralitat ve quan la renda bàsica representa la destrucció de l’equació producció/benefici, és a dir, el binomi del qual se sustenta tota societat de progrés. La gent produeix més si té incentius econòmics, la gent s’especialitza en el treball i progressa si la remuneració va en concordança amb el que ha produït. Trencar aquesta connexió és espatllar els fonaments d’una societat que es basa en l’intercanvi de béns i en la cooperació social. Imposar un sou planificat en una societat creativa és com enterrar-la en vida. La redistribució coactiva de la renda, per acabar-ho d’adobar, no només crea ganduls i barruts (ja ens coneixem els mediterranis, oi?), sinó que és una mesura completament antisocial perquè faria que la gent s’arrepengés només del seu sou central i assegurat, sense aportar el valor necessari que els altres consumidors esperen que tu comercialitzis. L’augment del mercat negre seria la conseqüència final que aquest programa aportaria en una societat neutralitzada per la igualtat de la renta.

La renda bàsica universal en un país desenvolupat com el nostre, on les pimes són el garant de l’estabilitat social, és una bomba que destruiria el nostre model de convivència. Treure-li la riquesa via impostos a una persona per donar-li a una altra, impedeix a la primera poder desenvolupar-se econòmicament i contribuir al progrés general, i no assegura que l’altra se’n surti tampoc. Ningú hi guanya finalment. L’estat ha de garantir una renda mínima i circumstancial només als que per múltiples raons caiguin, i al mateix temps ha de liberalitzar el mercat laboral perquè els ciutadans puguin rodar i trobar feina amb més facilitat. Però de cap de les maneres es pot, en nom de la solidaritat, sabotejar el talent i el progrés d’un país. No es pot coaccionar la llibertat individual planificant un sou obligatori i igualitari per a tothom perquè al final resultarà que una part de la població acabarà treballant per a l’altra part. Una injustícia que no ens podem permetre.

La solució és Artur Mas i ruptura

Existeix des de fa més d'una dècada una estratègia magistral pensada per un convergent molt intel·ligent, que consisteix a assegurar la conservació del poder per a CDC -abans CiU-, mentre s'intenta realitzar el somni de l'estat propi. Aquests dos objectius en un han estat la màxima dels últims anys d'un partit que sempre s'ha promocionat com el pal de paller dels catalans i que des dels seus inicis ha volgut remenar totes les cireres del país. No és una crítica, al contrari, penso que és una aspiració ben legítima. Als nacionalistes no se'ls pot menystenir tampoc l'esforç titànic que han fet per convertir la seva coalició regionalista en un partit sobiranista. Ells, a diferència dels socialistes, han sabut llegir els signes dels temps, i finalment s'han apuntat al carro de la independència. 

Però això no treu que la seva pràctica habitual, el que dóna sentit vital a la seva existència, consisteixi a voler convertir-se en els capitans que dirigeixin el país, encara que això signifiqui passar per sobre de tot i de tothom. En aquest sentit s'entenen les maniobres, jugadetes i xantatges, amb la pressió mediàtica corresponent, que Artur Mas va fer per aconseguir tenir una llista unitària fent l'abraçada de l'ós al principal partit de l'oposició. Els convergents estan convençuts que les esquerres sempre cercaran l'oportunitat per desbancar-los del poder, i per això cal assegurar que no puguin sumar mai. I el fet és que cedint el cap de llista i lligant-se a unes quantes exigències, no menors, dels republicans, finalment han tornat a aconseguir el que es proposaven; ser els capdavanters i assegurar-se el poder. Tanmateix, resulta que per una combinació divina, o per un atzar tenebrós, l'invent electoral de Junts Pel Sí ha quedat a un sol diputat d'aconseguir investir amb més comoditat el president Mas. 

L'esquerra radical, que no se'n fia gens dels convergents (i no els hi manquen raons), ara té la clau per certificar la jugada magistral d'Artur Mas o per intentar bastir un nou Procés amb un pes més significatiu de les esquerres. Des del meu punt de vista, les esquerres en general, i molt particularment la CUP, tenen una visió moralista i estereotipada de la societat que els fa caure sovint en una interpretació de la realitat del tot desdibuixada. L'apropiació del poble amb proclames com 'el poble és amb nosaltres', 'recuperarem la democràcia popular, o 'el poble no vol un govern de centredreta', amaguen la complexitat d'una societat que sempre té tendències a l'ordre i la comoditat. Vull dir que és molt irreal pensar, com creuen molts, que sense Artur Mas l'independentisme ara hi guanyaria molt, tan irreal com pensar que la CUP són quatre gats. Però és evident que la figura d'Artur Mas, agradi o no, és vital per a una gran majoria de la societat catalana de classe mitjana que va de la dreta a la socialdemocràcia, i que sense aquesta figura molt probablement se sentirien insegurs i potser desencantats amb el Procés. Per tant, la pregunta és: hem de prescindir-ne d'ell? La resposta és no.

Fixats en aquest punt, crec que hauríem recórrer com mai al pragmatisme pur i a l'estratègia intel·ligent. Crec que ningú ara mateix sap la sortida a aquest atzucac, ni sabem com acabarà, però em sembla que la cosa no hauria de sortir gaire d'aquests marges que ara us proposaré. Mas, d'alguna manera o altra hauria de ser investit president, no em feu dir de quina forma ni amb quines atribucions, però caldrà investir-lo. I, per altra banda, el mateix Mas haurà d'assegurar que la ruptura amb l'estat espanyol es farà sense condicions o, com demanava la CUP, 'blindar un punt de no retorn per evitar temptacions de subordinació a les lògiques estatals'.

No hi veig més sortida que aquesta, si no és que ens acabem conjurant tots plegats per rematar la paciència dels catalans i fer esclatar el Procés pels aires. La CUP hauria de fer-se la mateixa pregunta que ERC s'ha fet molts cops. Què és millor pel país, mantenir la coherència fins al límit amb el perill que una part importantíssima de l'independentisme es despengi del projecte, o intentar arrapar-se als convergents per lligar-los curt i evitar que els tremolin les cames en qualsevol moment crític del Procés? Jo ho tinc claríssim.

Les retallades com a excusa barata

Cridar contra les retallades aquí a Catalunya és un mantra essencialment espanyol. Un concepte purament autonòmic que atrapa als ressentits i als que no tenen la independència de Catalunya com a tema prioritari. M'explico. Quan un crida, així en genèric i sense cap anàlisi concret, contra les retallades en general, pot ser primer que ho faci perquè està immers dins una estètica determinada i dedueix pels seus companys de trinxera que l'enemic a batre és el governant de torn. Pot ser també que sigui per un odi profund i irracional contra un segment de la societat que el consideres culpable de tots els teus mals. I principalment, es crida contra les retallades des d'un sector que creu que l'estat ha de resoldre't la vida, i ets incapaç de veure que l'endeutament i l'estat hipertrofiat, ergo el socialisme, és el causant d'una societat acomodatícia i irresponsable que acaba sent retallada per quadrar els comptes. En tot cas, i tal com dic al principi, és un debat totalment regional espanyol tenint en compte que les retallades venen completament condicionades per unes lleis imposades des de l'estat i per un espoli fiscal estructural que Catalunya pateix des de fa segles. Fer proclames a tort i a dret sense entendre això prèviament, és ser un imprudent o un ignorant. Quan la CUP posa com a condició sine qua non l'excusa de les retallades per investir Artur Mas, estar fent populisme barat i posa en perill un procés majestuós jugant amb el sentiment de moltes persones. Quan la CUP demana, només amb 10 diputats, que el Procés l'ha de liderar un polític que no hagi fet retallades, està imposant un model econòmic d'entrada sense tenir en compte que al país hi ha altres opcions. El Procés no es pot encallar per un nom, i menys amb l'excusa d'una ideologia concreta. El Procés és de tots i cal valorar què guanyaríem i què perdríem si el president Mas quedés expulsat del govern. Ara mateix, tal com estan les coses i davant un estat ultra hostil contra Mas, prescindir-ne d'ell seria com treure un zero en un examen de màrqueting empresarial. 

Passar pantalla

Hem passat una altra pantalla del Procés, sense dubte aquesta és la frase més encertada que ahir a la nit vaig sentir durant la nit electoral al Centre Cultural del Born. És cert, els catalans ens hem especialitzat en saltar pantalles i en crear bombolles acomodatícies d'autoconsum que ens esmorteeixen el veritable precipici. Això vol dir que estem condemnats a la trinxera constant? Depèn, fins ara ha estat així, també és cert però que saltar de nivell significa guanyar espais que abans semblaven inabastables. I en aquest sentit és evident que en la jornada d'ahir, l'independentisme ha demostrat tenir una força mai vista en la història. Arribar pràcticament al 50% dels vots en una insòlita participació rècord, demostra que el projecte secessionista és viu i no es dóna per vençut, i significa un canvi definitiu en el si del catalanisme. És cert que els números no han acabat sent del tot diàfans, és una realitat veure que aquest país encara no està preparat per la ruptura immediata, perquè si ho estigués, avui el resultat seria diferent. Però tothom sap que els objectius s'aconsegueixen amb voluntat, i és aquí és on vull anar a parar. La independència només la tindrem si ens la creiem, passant per sobre de tot resultat existent. Amb el desenllaç d'ahir tenim la força suficient per continuar endavant amb el Procés, i tot dependrà de la intel·ligència i la fermesa que mostrem davant Madrid i el món. Com diu l'Oriol Junqueras, amb el govern espanyol hi hem d'anar a negociar el com, i no el què, perquè d'altra banda, si no ho fem d'aquesta manera albiro un ball de bastons primer entre la CUP i JxS, i després entre ERC i CDC, que significaria el certificat de defunció del Procés. Per responsabilitat nacional, aquests dos actors hauran de parlar molt més a partir d'ara i evitar tensions que ens duguin al desastre total. Comptat i debatut doncs, ara segurament haurem de proposar una vegada més el referèndum que no ens han deixat fer (que amb molta probabilitat hauríem guanyat, perquè sabríem en exactitud on anirien a parar el 9% de vots de de CSQEP), i si Madrid no ens el deixa fer -que no ens el deixarà fer- haurem de tirar pel dret digui el que digui la comunitat internacional. Tindrem la voluntat de fer-ho?

No vull acabar sense referir-me a les dues alegries d'ahir a la nit. Per una banda, la mort política de la Unió del Duran, i per l'altra, la patacada èpica de Podemos a Catalunya. Els primers es queden sense càrrecs ni projecció pública, que és com cantar-los-hi les absoltes. I per els segons, és la pitjor carta de presentació per intentar fer un bon paper a les eleccions estatals del desembre. El més divertit de tot, va ser la imatge de la derrota d'en Rabell sense ningú de Podem al seu darrere, només la cares de pomes agres de la gent d'ICV. És la pitjor derrota del PSUC i l'homenatge més magre de la seva història.

Per què Junts Pel Sí?

Us haig de confessar que a quatre dies de les eleccions més transcendentals de la història de Catalunya no em noto un estrès psicològic a l'alçada que el moment requereix; també és cert que portem molts mesos en campanya i el nervis ja queden immunitzats. No asseguro, però, que aquesta aparent tranquil·litat segueixi immutable la nit del diumenge, albiro una possible excitació difícilment controlable. 
  

En fi. Del que sí que n'estic segur, és del cansament de la baixesa argumental i moral que hem de suportar cada dia dels unionistes. Ja no només són els polítics d'aires colonials que ens visiten provinents de la Meseta, ni dels banquers irresponsables i rescatats per tots, sinó dels nostres entranyables candidats espanyolistes. De veritat, n'estem molt farts del venedor de pòcimes socialista, del conserge comunista, de la pijeta de barri i del quinqui de Badalona, les seves amenaces i mentides són d'un nivell tan baix que ens acaben contagiant a tots fent que el debat acabi en nivells no acceptables. En aquest sentit, els debats a set s'han convertit en una trampa mortal pel candidat de Junts pel Sí. Efectivament, el fet d'estar sol enmig d'uns demagogs professionals no ajuda a tenir un debat serè, i la bondat i bones maneres que ha volgut mostrar en Romeva no li ha servit de res a l'hora d'enfrontar-s'hi. Ha estat un 6 contra 1 dolorós i un mal tràngol que veurem fins a quin punt haurà condicionat els indecisos. La CUP no hi ha ajudat gaire tampoc: el seu camp de visió instal·lat a la trinxera li dóna sempre una comoditat argumental per disparar contra tothom, que els fa "autèntics" als ulls dels ciutadans i els fa passar com els guanyadors dels debats. Són els bons nois i els immaculats del procés. No és una crítica, és una constatació més que la política també va així.


Per tot plegat, crec que hauríem de fer un esforç i intentar mirar-ho des d'una perspectiva elevada, des d'un prisma generalitzat, que és el que necessitem perquè aquest procés es transformi definitivament en la revolució catalana que tots els independentistes desitgem. I el que necessitem principalment és que la candidatura que porta el pes del procés i que té totes les possibilitats de guanyar les eleccions, Junts Pel Sí, obtingui la majoria absoluta. Per què? Doncs perquè si som sincers amb nosaltres mateixos, sabrem que Espanya i el món només es fixarà en el resultat que obtingui aquesta formació, i tots els debats posteriors aniran a l'entorn de si JxS ha aconseguit arribar al número 68, a més de comptabilitzar els vots també. És simple, però és així. Ara no és el moment de les nostres dèries ideològiques o de si aquest em cau més bé que l'altre, votar massivament a Junts Pel Sí assegurem que la revolució comença amb potència i convenciment (això ho saben a Madrid millor que aquí), i sobretot, molt important, afermem els possibles derrotistes que hi pugui haver si no arribem a la majoria suficient. No sé si m'explico... 


La CUP està fent una esplèndida feina per erosionar tant com pot als estafadors d'il·lusions de Catalunya Si Que es Pot, i a fe de Déu que ho estan aconseguint, per això mateix hem de jugar bé les cartes i repartir bé el joc. Seria un error estratègic que Junts pel Sí es dessagnés cap a la CUP, no podem jugar d'aquesta manera amb el vot, hem de ser conscients i sobretot responsables d'assegurar un procés sense vel·leïtats antisistema que podrien restar suports a la comunitat internacional. L'enemic principal a abatre és Junts Pel Sí, per això cal un vot estratègic per aquesta candidatura, oi que ho sabeu?

Endrapar-nos els últims federalistes

Hi ha un fet incontestable que es remunta al 2003, quan ERC va trencar pel mig la Catalunya autonomista dual que vivia ofegada i anestesiada pels lligams que els dos grans partits regionalistes catalans tenien amb els diferents governs espanyols, repartint-se el negoci de la misèria. Efectivament, els republicans van començar a obrir el camí institucional perquè l'independentisme, fins al moment marginal, pogués treure el cap en el debat públic i polític del país. Per entendre'ns, Catalunya era el mirall d'aquella tertúlia estrella del matí radiofònic d'en Bassas amb en Lluís Foix i en Pere Portavella. Aquella cosa tan provinciana i avorrida. Ara, quan tot ha esclatat i les vergonyes s'han ensenyat, la Catalunya Foix, Carol, Burniol, Vidal Folch, etc. ha saltat finalment pels aires i tots malden des del programa del Cuní per entendre què coi ha passat en aquest país perquè la cosa hagi arribat fins aquí. Doncs el que ha passat bàsicament és que l'estat espanyol ha fet el que sempre ha fet al llarg de la seva bruta història; xuclar des de la metròpoli tot el que les colònies generaven per després malgastar-ho en infraestructures ruïnoses i crear bombolles, ergo inflació econòmica. Així, mica en mica han anat perdent territoris i la seva escassa credibilitat davant el món civilitzat. Ha passat, també, que el secular regionalisme nostrat ha naufragat en cada pacte amb Madrid, i alhora ha anat perdent força a mida que, per una banda, l'estat es recentralitzava i, per l'altra, l'independentisme practicava la prova del cotó als tediosos partidaris de l'encaix a Espanya. Fins al punt que CiU s'ha trencat en dues ànimes, i el PSC ha acabat marginal lluitant per no acabar en l'última posició al Parlament (això ho veurem aquest proper 27S). Ara, a l'independentisme només li queda repassar-se l'últim reducte federalista que es concentra principalment en el dogmàtic i opac món que representen aquestes esquerres filocomunistes aplegades en el conglomerat ICV/Podem/EUiA/BeC. I també en el conservadorisme de dretes català que aplega cada vegada menys empresaris al voltant d'UDC. Paradoxalment, dues cares de la mateixa moneda que s'esforcen per un diàleg inexistent amb Espanya i per una entesa que ells saben que mai arribarà. Heus aquí la seva maligna acció política. Per tot plegat, la nostra abnegada feina és seguir amb la prova del cotó constant, posar-los en contradicció sense descans, fins a l'últim minut, tal com van fer els independentistes en el ple de l'ajuntament de Barcelona la setmana passada, amb la qüestió de l'AMI. Dessagnar-los en vots, traient-los tots els indecisos que encara van despistats pul·lulant sota la seva retòrica populista, fins que a la seva riba del riu només hi quedin els ressentits i els que odien la llibertat de Catalunya. 

 

Bona Diada 2015

No captem el dret de viure dret que no es compra ni es ven; poble que mereix ser lliure, si no li ho donen, s'ho pren. (Jaume Collell i Bancells).

Por, egoisme i mandra

Sempre m'ha quedat el dubte de per què Catalunya no ha pogut -o no ha sabut- alliberar-se del jou espanyol mentre que d'altres nacions, algunes d'elles amb menys potencial i talent que nosaltres, sí que ho han aconseguit. Una decisió, la de separar-se, que fins al moment no tingut marxa enrere en cap de les excolònies espanyoles, la qual cosa demostra que el que han experimentat aquestes societats després de la separació sempre ha sigut una millora. Portugal, Holanda, Cuba... i tants d'altres exemples que amb circumstàncies especials, fortuna, moments de feblesa de l'imperi, conjuncions interestatals favorables, i vés a saber què més, han tingut el seu moment per alliberar-se i fer-se un racó en dignitat dins el concert de les nacions del món.

I doncs, per què Catalunya no ha sabut -o no ha pogut- emancipar-se i fer-se gran d'una vegada? Potser és que estem en una situació geogràfica -entre els dos estats més jacobins del món- que ens fa impossible un desenvolupament normal? Potser és que els catalans, amb aquesta grandesa d'estar per casa, ens hem considerat sempre superiors als castellans i per això hem cregut que Espanya també era un projecte que havíem d'intentar fer a la nostra mida? Això explicaria els 200 últims anys de fracassos del catalanisme. En tot cas, el fet és que Catalunya segueix sense poder decidir ella mateixa temes tan essencials per la vida dels seus habitants, com els fluxos d'immigració, en què gastar tots els diners que nosaltres generem, o fins quant podem endeutar-nos. I això representa un llast per al nostre desenvolupament, fins al punt que els enemics de la llibertat de Catalunya ho han hagut de reconèixer mantes vegades, malgrat que el seu cinisme els impedeix una denuncia contundent i conseqüent.

Així, doncs, si entenem que pràcticament tothom reconeix que hi ha un conflicte secular que impedeix la bona harmonia entre Catalunya i Castella, i sobretot el bon funcionament de l'economia, com és que després de tants anys provant-ho del dret i del revés, amb governs de dretes i d'esquerres, revolucionaris i monàrquics, encara hi haurà gent que aquest 27S no votarà una opció que porti el Sí a la independència? No parlo de gent ignorant o de malparits que ens odien, parlo de bona gent, intel·ligent, que sap història, que sap què passa quan a un país productiu li tallen les ales i el deixen durant dècades sense un corredor mediterrani perquè l'economia nostra -i seva!- flueixi. Que han patit en la seva persona el menyspreu continuat d'uns governs que mai han fet el pas definitiu per crear un estat clarament confederal. Què els passa a aquesta gent?

Això jo no us ho puc respondre perquè és una qüestió que només poden resoldre els professionals que es dediquen a la psicoanàlisi, però sí que després d'anys de conèixer a molta gent, alguns d'ells admirats amics, puc concloure empíricament, que es tracta d'un problema de por, d'egoisme i de mandra, tot mesclat. Estats psíquics molt normals entre els humans, d'altra banda. Por perquè a un mateix li costa molt reconèixer els propis errors i haver-los d'afrontar davant la societat. La por ens porta a l'egoisme de no pensar en el benestar dels que t'envolten, o encara més, dels teus fills que patiran el greuge econòmic i cultural que tu mateix has viscut al llarg de la teva vida. I de l'egoisme a la mandra de no sortir de l'armari després de tants anys cofoi i acomodat dins l'esperança perduda.

Amic federalista, no ens vinguis amb la història que un dia vindrà un govern propici que resoldrà el problema de l'encaix. No t'enganyis, no ens enganyis, no ens vulguis fer partícips de les teves misèries i les teves pors. Tu saps, com la vida mateixa, que els problemes es resolen des de la llibertat i no des de la submissió.

Qui és el qui segresta, senyor Rabell?

El candidat de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Franco Rabell, va deixar anar ahir la seva habitual bilis a l'emisora SER dient que la Diada ha quedat "objectivament segrestada o manipulada" per haver-se convertit en l'"inici d'una campanya electoral que pretén presentar les eleccions del 27-S com un plebiscit". I doncs, què et penses que farem Rabell? Encara no ets conscient que aquestes eleccions són un plebiscit per la independència de Catalunya? Encara no saps que l'estat ens ho prohibeix tot i per això hem de fer el referèndum d'aquesta manera tan rocambolesca? Qui és l'enemic Rabell, els que volen decidir-ho tot o els que no ho permeten? Rabell & co continuen errant el tret, continuen amb la seva deriva de l'odi que sempre ha caracteritzat l'esquerra del gulag. Qui segresta la llibertat en aquest país, els que demanaran sobirania a la Meridiana o els que impedeixen exercir la democràcia a Espanya? Aquesta collota populista són la prolongació de Lerroux, i han vingut aquí en nom de la justícia social a fer-ho esclatar tot perquè tot continuï igual, això és un clàssic de la nostra història com a poble. Comptat i debatut però, la fòbia que desprèn aquesta esquerra desubicada en el debat català tindrà uns rèdits de curta volada, i només en una part de la societat desesperada o inculta. Perquè les revolucions al s. XXI a Occident sortosament ja no es fan amb un còcktel molotov a la mà, sinó amb un Iphone, per això la seva retòrica avui dia té un recorregut limitat que les enquestes ja comencen a indicar.

Vota i vota Sí

Qualsevol moviment que aspira a guanyar una guerra necessita il·lusió, molta il·lusió, i sobretot intel·ligència també. La primera de les condicions sembla que tots plegats la complim amb escreix, sobretot després de la treva entre els dos grans partits centrals, CDC i ERC. La intel·ligència ja és una cosa més costosa. De moment, però, és evident que el fet que no hi hagi una sola llista independentista tal com volia una part del sobiranisme, sinó dues, ja ha sigut un toc de lucidesa a favor de tots plegats. Per contra, cal lamentar certs xantatges que hi ha hagut a l'hora d'elaborar la llista principal i la pèrdua d'un temps preciós que ens ha abocat a un ridícul gairebé irreversible. En fi, l'important és que ja hem pujat al tren on el més interessant de tot és que la marxa enrere és un fet impracticable ara mateix, només un foll seria capaç d'un suïcidi col·lectiu com aquest, d'ell mateix i de tots. Guanyarem o perdrem, però res serà igual que ara.

Tanmateix, encara no ens lliurem de certes cabòries que el dia a dia processista ens regala a tots, com per exemple, veure exactament la mateixa gent -la mateixa!- que sempre dóna suport a les reivindicacions nacionals, formant part de la llista de Junts pel Sí. Això ens portaria a pensar que hem tocat sostre, que més enllà dels mateixos de sempre no aconseguim penetrar en d'altres personalitats socials. Sí, què voleu que hi faci, aquesta catalanor tan pujada de to és inquietant, perquè esclar, amb tota sinceritat, què collons faran alguna d'aquesta gent al Parlament? Quina tasca tècnica parlamentària se'ls hi assignarà? Que això no és un aplec! Que anem a trencar un estat i a fer lleis en un Parlament! En fi, alabat sia Déu.

En tot cas, no tinc cap dubte que després del 27S es formarà un govern fort i seriós, aquest cop sí dels millors i com més tecnòcrata millor, amb ordres parlamentàries explícites i un mandat democràtic per portar Catalunya cap a la desconnexió total amb Espanya. Tampoc dubto que la creació de les estructures d'estat necessàries per començar a caminar sols ja són un fet, a la clandestinitat esclar. I és evident que tampoc tinc cap dubte que a hores d'ara la feina ja està molt avançada en el terreny logístic, com també en el camp internacional. Oi que no hi ha cap dubte, de tot això? Oi que ja ens ho esteu fent senyors líders que ara mateix governeu? Gràcies per avançat a tots, doncs, perquè si és així guanyarem, i us ben asseguro que passareu a la història amb lletres d'or.

Ja només em queda, doncs, apel.lar a la gent, que en definitiva és la que donarà gruix i consistència al procés constituent. Sé que a alguns us costa molt votar a segons qui, a servidor a vegades li venen marejos només de pensar en segons quin personatge de la llista de Junts pel Sí (ja no parlo de la de la CUP), però escolteu, encara que ho sembli a vegades, això no és un joc, això no es pot mirar des del prisma personal, això no va de dèries i deliris particulars. Això que estem construint és una sacsejada geopolítica molt seriosa a nivell, com a mínim, continental, i no podem fer el mec perquè aquest o aquell no és de la nostra corda, o perquè ara no estic passant un bon moment i no m'importa res. Ens miren milions de persones esperant si fem el ridícul una vegada més o no, ens precedeixen homenots que es mereixen l'honor de la victòria, estem davant del mirall de la història i no ens podem defraudar de nou. Espanya, ho sap tothom i és profecia, no és un bon negoci, mai brillarem en res mentre seguim així, doncs com a mínim intentem-ho d'una altra manera, perquè només des de la llibertat podrem saber si estem equivocats o no. Només des de la llibertat podrem saber si som solvents o no. Tota la resta és paper mullat i xantatge social, perquè quan no es parteix d'una autogestió completa i real, tot problema és una trampa que els carronyers de torn aprofiten per carregar contra Catalunya i les seves institucions.

Sigues de dretes o d'esquerres, liberal o conservador, anarquista, nihilista, hedonista o pessebrista. Vota i vota SÍ. Almenys aquest cop, i després ja continuarem tirant-nos els plats pel cap, que és un esport que agrada molt a Catalunya.


Article publicat al Nació Digital