D'incompatibilitats, de ridículs i d'esperances

Sí, ja sé que s'ha dit alguns cops, però crec que és bo reiterar-ho tant com faci falta encara que sigui per recordar-ho als que s'han passat la vida moralitzant la política. Ningú de forma democràtica i no violenta ha posat en escac un estat com l'espanyol de la manera que ho està fent l'independentisme català, amb Artur Mas com a cap visible i president de la Generalitat. Ni comunistes, ni l'ultradreta, ni anarquistes -si és que n'hi ha-, ni tan sols els bascos, tan feréstecs i radicals, ho han aconseguit. Ha sigut la classe mitjana catalana, amb les seves tietes i els seus aplecs dels somriures, i el seu tarannà tan distint del castellà, que ha aconseguit posar realment en alerta el sistema estructural espanyol. I sí, Artur Mas, sent un representant de la casta catalana, ha estat fins al moment el responsable principal d'aquest desafiament. Per pena d'alguns o per sorpresa de tothom. Però efectivament, aquesta evidència ha fet trontollar estructures mentals a una banda i a l'altra i, sobretot, ha deixat desarmats i amb el pas canviat els professionals de la queixa i de la justícia social.

El drama que estem vivint ara té molt a veure amb això, amb l'enveja i el ressentiment d'un sector que de cop i volta ha vist que el protagonista de la revolta no era l'habitual ni el que s'esperava. Té a veure amb la incapacitat de l'independentisme veterà a entendre que som aquí també gràcies que la centralitat autonomista ha virat cap a l'independentisme. Té a veure amb el dogma estètic del qual uns en fan un modus vivendi i en són completament presoners. I té a veure també amb una manca d'anàlisi en perspectiva i d'una nul·la alçada política amb sentit d'estat. La conseqüència de tot plegat és un xoc emocional i la incompatibilitat entre dos móns que per atzar de la història s'han d'entendre.

 

I és que estem en mans d'una gent que els preocupa més què els diran a les manis si fan president Artur Mas que guanyar la guerra sigui amb qui sigui (anècdota verídica). Aquest és el nivell i la tragèdia que ara mateix hem de suportar com a poble. A mi em fa gràcia com alguns posen la coherència de la CUP com a garantia de la victòria. La coherència és un llast quan es converteix en dogma. Si t'importa l'objectiu has de sortir del dogma i guanyar amb gent que no és de la teva corda. Voler imposar el teu dogma és autoritarisme, i quedar-te amb el teu dogma -legítim- és que t'importa una merda l'objectiu final. Jo no puc entendre com un partit autodefinit com a revolucionari, un cop ha aconseguit colar bona part del seu programa (sent el partit minoritari!), pugui tirar per terra el seu somni per un nom. És més important el QUI que el QUÈ? Això és de bojos, i crec que aquí hi manca cintura i hi sobra testosterona.

 

Dit tot això i després del ridícul espantós de la política catalana, així en general, d'aquesta última semana, i també de l'enèsim entrebanc que s'autoimposa un independentisme que vol guanyar un estat com l'espanyol, podríem intentar trobar un bri d'esperança en les últimes paraules que li he escoltat al líder de la CUP,  l'estimat Antonio Baños. La idea, espero que sincera, de no abandonar la taula de negociació i d'intentar cercar un acord que vagi més enllà del tacticisme del suport de dos diputats, és bona, molt bona. Si realment cerquem un acord de 72 diputats i posem en marxa el govern abans de les eleccions espanyoles, perquè ja n'hi ha prou de fer perdre el temps a la gent, l'ànim general novament serà esclatant i l'estat tornarà a tremolar de valent. Oi que ho volem així, això?