Els camàlics d'ERC i el Pla B del país

Comencem nova temporada, nou cicle polític i tornada a la normalitat per la majoria del mortals -jo m'hi excloc- amb un nou disseny al bloc i amb ganes renovades per continuar debatint, polemitzant i gaudint de les coses que ens ofereix aquest meravellós món, àdhuc dissortat també. Espero i desitjo que us agradi.

Doncs per començar què millor que un vídeo trobat per la xarxa per anar fent boca que m'ha sorprès gratament. Es tracta d'un vídeo molt, però que molt alliçonador i clarivident que demostra alguns fets rellevants del nostre sistema polític de l'últim any. Però sobretot també ensenya i manifesta qui han estat i seguiran sent els camàlics de la història, els que pedalen incansablement, els que realment sempre apreten i sacsegen el país i els partits dominants -tot i l'immobilisme recalcitrant d'aquests- perquè res quedi igual.

Malgrat el càstic patit i abusiu, suposo que necessari però excessivament injust també, ERC sempre hi serà per a servir el país. Vegeu-lo i reflexioneu-hi, val la pena.

Barrera!!!

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!

Heribert Barrera i Costa (6 de juliol del 1917-27 d'agost del 2011) EPD.

La Barcelona daurada i torrista

Què poden tenir a veure en Pompeu Fabra, la seva cunyada Teresa Mestre ('La Ben Plantada'), l'Eugeni d'Ors, en Josep Pla, el pintor Casas, la filla del cerveser Moritz, el FC Barcelona, en Santiago Rusiñol, en Josep Pijoan i molts d'altres de la nostrada burgesia amb les famílies Baladia i Llorach? Doncs, com a mínim, un documental interesantíssim i que t'atrapa titulat 'Barcelona, abans que el temps ho esborri'. Un recorregut entretingut i apassionant sota el guió d'un dels seus descendents, Javier Baladia, i la direcció de Mireia Ros, que desenterra de l'oblit una bona part de les vides alegres i tristes alhora, a voltes excèntriques però rectes també, dels personatges que durant unes dècades, però sobretot durant els meravellosos anys 20, van fer brillar la nostra Barcelona provinciana per convertir-la en una ciutat de referència al món.

La Barcelona que va de l'exposició del 1888 a la del 1929, o el que és el mateix, la que va del Modernisme al Noucentisme, és una capital que faltada d'un Estat propi aconsegueix enlluernar el món gràcies aquella màxima tan catalana que diu que 'els catalans de les pedres en fem pans'. Aconsegueix també que, per primer cop des de la pèrdua de l'aristocràcia pròpia just després de l'extinció de la reialesa catalana en favor de la cort de Madrid, la nova burgesia emergent i industrial ocupés aquest lloc privilegiat -no per motius hereditaris, sinó amb enginy i esforç- per convertir un país anòmal en un país de progrés i modern.

Grans empresaris, mecenes de la cultura, liceistes amb escapades esporàdiques a l'underground barceloní, portadors de les avantguardes mundials, moralment més avançats -alguns d'ells- que els propis progressistes d'aleshores, torristes i bon vivants, recorrien la ciutat comtal, la costa Brava i el Pirineu com si fos el jardí de la seva torre fent que aquests llocs es convertissin en autèntiques passarel·les de moda, però també en centres de cultura i de referència pel món Occidental. La burgesia catalana va ser un món imprescindible per a la nostra construcció nacional; però, podríem dir el mateix ara??

La grandesa d'aquelles famílies, i per tant de Catalunya, es va veure estroncada un cop més per la desraó i la testosterona espanyoles, però el llegat que deixen continua present a les pedres de les nostres ciutats, en les seves obres i espero que també en les mentalitats de molts catalans. Perquè un país per sobreviure necessita lideratges forts, cultes i pragmàtics per ensenyar al món les virtuts que un poseeix. Que en el cas de Catalunya són infinites...

Un documental vital doncs, per no perdre el record d'aquella Barcelona, d'uns moments esplendorosos culturalment i estèticament que difícilment es poden tornar a donar fruit d'una globalització necessària, però banalitzadora també. Vegeu-lo, és altament recomanable per entendre un trosset de la nostra història; és com una novel·la històrica que fa les delícies als amants de la Catalunya gran i oberta en contraposició al país esquifit, gris i provincià.

L'emprenedoria, una realitat.

A vegades els tòpics, a diferència dels somnis, es fan realitat; a Catalunya podeu estar segurs que en tenim un que fa anys i panys que dura exemplificant perfectament aquesta combinació a vegades perillosa. Aquest, no és cap altre que el de l'emprenedoria. Un país com el nostre que porta més de 300 anys amb autèntics pals a les rodes sobrevivint sense el sostent d'un Estat propi - ben al contrari, en tenim un en contra-, és d'admirar com ha pogut esdevenir sempre el capdavanter de l'enginy i el treball. Diuen que és el territori que fa l'home, que en el nostre cas seria un poble resignat però ferm, estalviador però productiu; en definitiva, gent espavilada, liberal, autònoma i sobretot emprenedora.

Doncs bé, una prova fefaent d'això que us explico la vaig poder comprovar l'altre dia tot passejant per la preciosa Cadaqués. Resulta que de cop i volta en un d'aquells carrerons austers, costeruts i blanquinosos vam topar-nos amb una botigueta -quin gran món el de les botigues!- anomenada Dalícia Cadaqués, i el que vaig veure em va obligar a deturar-me de seguida. Bingo per a ells! Es tracta d'un establiment acollidor, modern i minimalista on hi pots trobar una important varietat de vins de qualitat, a més de productes sensacionals i originals de pasta, salses, conserves i d'altres delicatessen. Tot plegat molt ben presentat. La cosa no acaba aquí, també s'han inventat el que ells anomenen 'l'espai gastronòmic més petit del món', on en un petit raconet ben resguardat hi tenen una sola taula per un màxim de 6 comensals que amb reserva prèvia, òbviament, et cuinen uns deliciosos menús ideats per un xef de renom amb els productes que allí mateix venen.

La idea és genial, fixeu-vos-hi; Una estètica impecable que entra pels ulls, uns productes que ja només recordar-los se't fa la boca aigua i aquella sensació que entres en un lloc on per una nit tu ets el rei del restaurant, aquella exclusivitat que tan ens agrada, vaja... La idea és de dos simpàtics i agradables joves molt ben preparats que la història els recompensarà amb un èxit assegurat. Hi posaria la mà al foc.

I és que ja som altre cop al cap del carrer, aquesta parella és un dels exemples d'aquells que ens aixecaran el país, són els espavilats que amb enginy se'n sortiran. Perquè aquest dissortat país, malgrat uns veïns que són l'antítesi nostra -en economia, i en tot-, se'n sortirà un cop més gràcies a les possibilitats immenses que té alhora d'oferir qualitat a més de ser un lloc, tal com deia l'eurodiputat Tremosa, privilegiat per fer logística internacional. L'exconseller Josep Huguet -segurament el millor conseller d'Innovació, Universitats i Empresa que hem tingut- també va fer un esforç impagable en l'anterior govern posant la primera pedra perquè Catalunya es capbusés d'una punyetera vegada en el turisme de qualitat i cultural esmorteint el turisme de xanquleta i mitjons, un turisme esgotat i esgotador que tants beneficis efímers i sense subtància obté i que tants problemes de convivència i ambientals també causa a casa nostra.

Catalunya; país lliure i de qualitat, o una simple província xarona vinguda a menys. That's the question!

Per a més info: www.daliciacadaques.com

Ei guiri, bon estiu!

Abans que la calor africana -arribarà aquest any?- ho arrasi tot i faci que el país realment es paralitzi, llavors algú encara es pregunta perquè alguns països se'n surten millor que els altres, és el territori que fa l'home companys!!! En aquest bloc us desitjo, ara sí, un molt bon estiu i que us sigui lleu.

I per fer-ho he triat la que segurament és la millor cançó de l'estiu de tots els temps, es tracta dels Mitjons Blancs de la banda rumbera anoienca, Els Terratombats. Un honor personal haver-hi col·laborat!

ELS MITJONS BLANCS
Els mitjons blancs són una icona que sovint s’identifica amb una manera de fer d’aquells guiris que visitaven i visiten les nostres contrades, especialment a l’estiu, a la recerca de sol, platja i festa. Durant molt de temps, el nostre país ha viscut amagat de cara a aquests turistes, que tenen una visió distorsionada del país on van a estiuejar, esperant trobar-hi els toros, la sangria o les sevillanes.

Sovint hem de fer un esforç pedagògic per explicar-los on es troben i què és típic de casa nostra; per explicar-los que aquells tòpics que pensen trobar (i que troben en algunes situacions) no són propis de la nostra terra, que té una llengua, una cultura i unes tradicions que cal que coneguin si volen gaudir del país d’una manera més real i autèntica.

Gaudiu-ne i feu-ne difusió, especialment entre aquells estrangers que no acaben de saber on són quan venen a casa nostra de vacances!!!

Duran i Lleida, l'amic de la metròpolis

En Josep Antoni Duran i Lleida és un paio especial, fins i tot m'atreviria a qualificar-lo com el típic prototip d'homenàs estimat per les dones, aquella mena de mascles que sempre queden bé davant d'una femella. Ell, d'aspecte senyorial i d'una educació segurament exquisida -això sempre és d'agrair-, és un personatge que gràcies a la victòria aclaparadora dels seus socis convergents, ha obtingut de nou la oportunitat de recol·locar-se al centre del debat polític i ressorgir així de les seves cendres. La palestra és el seu lloc vital.

Semblava doncs que en la Catalunya triomfant que d'uns anys ençà l'independentisme construïa a pas ferm, aquella Catalunya que sortia al carrer desacomplexadament i que intentava tallar el bacallà des de les institucions -malgrat la tirada que l'independentisme sempre té a la trinxera-, ja no hi tenien cabuda personatges antics, un xic foscos i petits com ell -amb la il·lustre excepció del Montilla, és clar-. D'aquella Catalunya menuda, ja m'enteneu; aquella mirada de pobre, de gos apallissat, aquell provincianisme ranci que va tot lo dia demanant perdó intentant esgarrapar quatre engrunes mastegades i humides per posar-les dins al cove.

En Duran i Lleida malgrat la planta que mostra és petit, és d'aquesta Catalunya xica. No és d'estranyar doncs, que el noi de la Franja -ell diu que és aragonès- sempre hagi representat aquella mirada de curta volada davant el país. Compte però! El líder d'Unió Democràtica també representa l'ordre i la seguretat que aquella bona part del poble que se li en fot un rave la política necessita quan van maldades, és l'home conservador -de cintura cap amunt- que els salvarà de la sacsejada, el desordre i l'atreviment polític. Per això, sempre acaba sent un dels polítics més ben valorats de tot l'Estat espanyol. L'espanyol de l'any, vaja...

Tinc amics -molt bons amics- propers a Convergència que les passaran canutes aquests propers mesos de campanya electoral, no ha de ser gens agradable confiar unes eleccions i les negociacions amb un Estat que et nega l'existència a un personatge d'aquest calibre. Vull dir que, tot allò que estàvem covant els últims anys i semblava que ja no tenia marxa enrera: unitat pel concert econòmic, desacomplexar el país, avançar en el dret de decidir... Pot quedar en el no res si aquesta petitesa política acaba sent la que remena les cireres a Madrid.

Fiqueu-vos-ho al cap, amb una CiU forta a Madrid i amb un Duran i Lleida movent-se com peix a l'aigua pel Congrés espanyol, la Catalunya decidida i desperta morirà en nom del consens i la bonhomia, que és el mateix que dir que, Espanya pot estar molt tranquil·la perquè la mica de dignitat que ens quedava anirà escolant-se com l'aigua per la claveguera, per acabar ajuntant-se amb altres aigües fecals i així fer un únic riu indivisible. Com sempre, és clar...

Article publicat al NacióDigital.cat