Un pati d'escola

És la revolta conservadora i del 'qué hay de lo mío' en una societat avesada a la infame cultura meridional de la gratuïtat. Barruts de classe mitja fills de funcionaris que amb una superioritat moral es creuen els defensors de la humanitat. El cantó fosc del talent que demana la igualtat social des d'una càtedra de la universitat. Còmplices del sistema que ells mateixos volen destruir, amb un iphone en una mà i un còctel molotov a l'altra. Pidolaires de la cosa pública mentre la menyspreen i cremen, causant tota classe de desperfectes que la classe treballadora després haurà de pagar. Falsos anarquistes que criden a engreixar l'estat del benestar. Nens mimats per la progressia bonista que amb la paraula poble i barri sempre a la boca, es creuen representants suprems de la societat. Una societat que mai els ha votat. És la lluita corporativista per el SEU espai, per la SEVA causa i per la SEVA dignitat. Un espai lliure -o de lleure?- per fer el que més els hi plagui amb un valor social absolutament sobrevalorat. Una estètica dura i grotesca, una prepotència en el fons classista, i una falsa seguretat que els impedeix tenir el valor i la vergonya de pagar un lloguer com la resta de la classe treballadora que ells diuen defensar. Milhomes per muntar un show revolucionari i enfrontar-se amb tota quanta caputxa amb la policia, però incapaços de foragitar el lumpen quan se'ls hi fica a casa mentre es treuen les culpes i es fan els pobres incompresos. Senyoreta, senyoreta, jo en el fons no he sigut, eh?! Un pati d'escola.

Estem més vius que mai

Sis pensaments fugaços sobre la jornada electoral d'ahir.

1. ERC guanya unes eleccions amb uns resultats molt sorprenents en ciutats tradicionalment poc sobiranistes. Els millors resultats del partit de Macià i Companys des de la República. Sense dubte el procés sobiranista surt reforçat bàsicament perquè qui guanya aquestes eleccions és un partit independentista diàfan, que, a més confirma el seu suport al govern català i al seu President. Anem bé.

2. CiU aguanta bé el cop, malgrat el fet de perdre les eleccions i veure com ERC finalment li fa el sorpasso. Un malson fàcilment aprofitable pels llimacs de la tercera via. Era vital pel procés que CiU no tingués una patacada com en les últimes catalanes i això no ha passat. Me'n alegro moltíssim sobretot pel Ramon Tremosa, un dels millors polítics que tenim a Catalunya. Ara veurem si dins de la coalició hi ha prou sentit comú i paciència perquè ningú li faci el llit al President. Almenys fins després de l'hipotètic referèndum que hem de celebrar. Tothom quiet!

3. El partits que donen suport al dret a l'autodeterminació són majoritaris i sumen cada vegada més. Més enllà de les enquestes ahir va quedar certificat que amb ERC, CiU, ICV i Podemos el dret a decidir puja a un 61%. La CUP no hi era ahir i també se l'ha de comptar. Però és probable que molt vot de CUP aquest cop hagi estat substituït per Podemos. D'altra banda, un partit inquietant.

4. Ahir a la nit es va certificar el que tothom esperava. El PSC ja no és un partit important a Catalunya, ja no és l'alternativa socialdemòcrata a la dreta. El PSC ha mort en llocs on encara tenia sentit, com a Barcelona o a Tarragona. La patacada és monumental sobretot si tenim en compte que ja venien d'una crisi existencial. L'efecte de la família Maragall -com a concepte- donant suport a ERC, els ha acabat d'enfonsar en la misèria. El PSC és història.

5. La participació no està gens malament però ha demostrat que ens falta molt camí per fer. Si bé és cert que en un referèndum la participació sempre és més alta que en unes eleccions europees, on tradicionalment el vot disminueix, aquests resultats ens indiquen que a Catalunya encara hi ha un tipus de gent que tot i viure en un país emmarcat en una cruïlla històrica, no vota. És desesperant, sí.

6. Europa té un problema amb el populisme reaccionari tan de dretes com d'esquerres, cert. Però no cal que fem tants escarafalls i celebrem que en el nou parlament europeu aquestes opcions són encara minoritàries. De totes maneres, aquesta UE sembla que ha arribat a la fi d'un cicle gràcies a tecnòcrates mediocres com Barroso, per exemple. Ara cal que la UE es converteixi en els EEUU d'Europa, un territori facit de petits estats i ciutats estat que funcioni autènticament unit i eficaçment federal. La unitat bancaria i de serveis, com la lliure circulació de mercaderies i persones ha de ser l'objectiu immediat d'aquesta comunitat a mig fer. És urgent si no volem veure com els friquis de cada país aconsegueixen explosionar aquest projecte vital per a la pau i l'humanisme al món.

Els guanyadors ahir a la nit a Catalunya.

Votar és revolucionari

Totes les societats que arriben a la maduresa vol dir que són democràtiques i, per tant, votar acaba sent un fet habitual; igualment, totes les societats madures i amb un bri d'orgull de pertinença a la comunitat voten per afavorir el seu benestar i la seva llibertat col·lectiva. Catalunya malauradament fa segles que per diverses circumstàncies, totes elles relacionades amb la por a la repressió i a la mort, no exerceix de societat madura i adulta, és a dir, lliure. Tant és així que fins i tot amb llibertat controlada, la societat catalana, tan provinciana ella, s'ha passat 30 anys votant favorablement i creient en una de les fal·làcies més flagrants de l'Europa moderna: l'Espanya autonòmica. Un sistema polític rufià i igualitari -el funest café para todos-, que ha significat caure en la misèria i el descrèdit internacional. Reflexioneu per uns instants què ha comportat fins al moment formar part del regne d'Espanya; un atur pels núvols, un deute públic terrorífic i una corrupció vergonyant. Ras i curt, aquesta és la marca Espanya. Us felicito, autonomistes!


Tanmateix, és notori que Catalunya, veient que tot va de mal borràs i els números no li surten per enlloc, ha despertat d'aquest malson i sembla decidida, una vegada més, a presentar l'enèsim plet a l'Estat espanyol. En aquesta ocasió, però, amb un significativa diferència, ara no demanarem la regeneració d'Espanya malgrat que alguns il·lusos encara la persegueixin, sinó la separació política amb la consegüent creació d'un nou estat. La maduració, vaja. Això vol dir que ens haurem fet grans d'una vegada? Ho veurem d'aquí a no res.
 

Precisament aquest diumenge ens passarà la història pel davant i veurem si som capaços de demostrar arreu d'Europa que a Catalunya hi ha alguna cosa més en joc que l'europarlament i la indirecta i llunyana tria del president de la Comissió Europea. A partir d'ara cada contesa electoral és un referèndum camuflat per als catalans, tingueu-ho ben present. Ara ja no valdran les típiques excuses de baixa estofa del 'tots els polítics són iguals' o 'ells no ens representen'; el nihilisme infantil del no votar és buit i put a irresponsabilitat social. En aquesta cruïlla social i política que Catalunya està travessant votar és revolucionari, i votar als partits catalans partidaris de l'autodeterminació és trencar amb l'statu quo de la casta corrupta i autoritària de Madrid i els seus esbirros catalans. Què voleu més revolucionari que això?! Hem de votar massivament perquè l'alta participació a Catalunya i el diferencial respecte a la resta de l'estat els farà tremolar de veritat. I hem d'encertar el vot, perquè les aventures forànies que antigament atreien estèticament ja són història. Catalunya només té als catalans, i ningú més, ningú, farà res per a nosaltres. Fer-te gran també té molt a veure amb l'autocentrament, no sé si m'explico...

En aquestes eleccions jo votaré ERC perquè aquest país es mereix un centreesquerra nacional potent, allunyat de sucursalismes i veleïtats ortodoxes. Però també perquè encara ara és la garantia més segura que el procés no es desviï ni tremoli. Dit això, desitjo profundament que tan CiU com ICV treguin un gran resultat. Només així el món ens podrà començar a creure.