Portem una llosa putrefacte a sobre

Mala peça al teler tenim quan a aquestes alçades de la comèdia encara hem de suportar les cabòries dels cagadubtes habituals, les foteses dels somiatruites que esperen una Espanya millor i l'absurditat de la patuleia rondinaire que és incapaç d'assimilar un lladrocini fiscal insofrible amb unes retallades obligades. Fins i tot els ratolinets saben a quin cau no han d'entrar i a quin sí, ells però segueixen donant-se cops de cap a la porta equivocada.

Aquests dies és desesperant veure com a Escòcia la cosa ja està encarrilada i el camí està traçat mentre aquí el més calent és a l'aigüera. Sí que és veritat que el procés segueix avançant de mica en mica, ara amb el Consell de la Transició Nacional, ara amb la convicció sobiranista inamovible del principal partit a la oposició conjuntament -creuem els dits- amb la del president Mas, però és llastimós veure, per exemple, com a la federació que governa la Generalitat li comencen a sortir els petits monstres de la por que porten a la sang dia sí, dia també. El problema greu que patim és que hi ha una sèrie de dirigents que han viscut de la misèria autonomista massa temps i que encara no saben on van ni tan sols el que volen. Són tants segles intentant aconseguir l'odissea d'una Espanya moderna, és a dir, catalana, que el regust que van deixar els grans prohoms d'aquest país encara roman. Pau Claris, Rafel de Casanova, Prim, Prat de la Riba, Macià... tots ells dins d'un context d'armes van portar el progrés a Espanya intentant hegemonitzar la política espanyola per democratitzar-la, fent servir les seves arts polítiques amb l'objectiu de defensar Catalunya de la bogeria absolutista de l'Espanya castellana. Ara, a diferència d'aquells homenots que es jugaven la vida pel sol fet d'exercir d'avantguarda, és lamentable veure com les tifes de l'autonomisme, sabent que tot ja s'ha provat i tenint l'exemple de la història davant els nassos, continuin apostant per la gran mentida. No ens en sortirem mentre el pèrfid del Duran i Lleida campi a la seva, fracassarem sempre si la tara domina els principals canals d'opinió pública, morirem segur si el país  sencer no es creu que pot sortir de l'adolescència política per fer-se gran d'una vegada. Esclar que és quan ets adolescent que no saps que realment que ho ets...

Tota aquesta llosa que put a resclosit suposo que se'm fa més pesada fruit de la distància melancòlica que em separa a 500 quilòmetres de la pàtria, on a través d'una finestra, tots els colors del verd del País Basc m'esclaten al rostre mentre el plugim Cantàbric cau a ritme de pop tranquil i elegant que sorgeix dels amplificadors de Garate, el casalot/estudi de gravació perdut bosc enllà entre els turons d'Andoain. És el contrast d'aquest espectacle visual amb la situació dramàtica que vivim que m'aguditza l'existència de la nostra pena nacional. Jainkoak barka gaitzala!

La tara ens ofega.

Sobiranisme jove, pa tou.

L'altre dia en un dinar de feina a les llunyanes i àrides terres de ponent vaig tenir l'agradable sorpresa de topar-me de cop i volta amb un vell amic, d'aquells que la distància actual no et fa oblidar res del passat. Un mestre de la consciència nacional que en altres èpoques ens ensenyava a gaudir de la nació mitjançant la gastronomia, les tradicions i la tabola. El fet és que la seva presència a Lleida era en motiu d'una trobada de joves sobiranistes d'una coneguda entitat catalanista. En un moment de la curta conversa ell em comentava esperverat i esmaperdut que s'havia trobat unes joves figuretes del sobiranisme molt verdes, amb poca substància en el coneixement general del territori que ells diuen defensar. Per exemple, referent a un noi originari de la mateixa ciutat en què se celebrava la trobada em comentava que increïblement desconeixia l'històric i celebrat Garrotin de Lleida. Sense comentaris. O que tot debatent sobre la propera cadena humana que l'ANC i l'Òmnium organitzaran, algú parlava de la Jonquera com el límit fronterer amb França. Continuo sense tenir comentaris. Aquest és possiblement el nou sobiranisme que ens envolta, un moviment vacu que ens obliga restar insegurs i amatents dia a dia per qualsevol viratge o tremolors de cames que puguin succeir-se. Són persones arribades fa quatre dies amb una coneixença limitada del territori global i de la històrica lluita política i cultural que arrosseguem des de d'un temps antic i molt llarg. Una massa de gent que manifesta poca substància nacional i probablement una manca de resistència política. Tanmateix, ningú neix ensenyat i és feina del vell independentisme reeducar i enfortir aquests compatriotes que ara descobreixen la panacea, com també comprometre a conjuminar noves idees i frescor provinent d'aquests novencells sobiranistes -exreformadors de l'Espanya de les autonomies- a segons quin encarcarat i demodé independentisme de barricada, o com diu un amic meu, del 'pet i porró'. Caldo nou que en definitiva els independentistes de sempre hem cercat com l'aire que respirem per aconseguir tenir aquesta majoria social que s'està teixint i ens enforteix com mai havia passat. Són clarobscurs del passat i del present que hem de saber lidiar de la manera més intel·ligent i generosa, si és que algun dia volem guanyar.

La cadena humana.

Sobre l'oportuna idea de fer una cadena humana el proper setembre i així posar al mapa del món una reivindicació visualment molt potent, amb uns precedents igual de potents com van ser les cadenes de les exrepúbliques soviètiques, vull dir simplement que és una magnífica proposta per mantenir la flama encesa al carrer i no encallar-nos amb la clàssica i tediosa manifestació. Que quedi ben clar, el seu èxit és vital per el procés sobiranista perquè sense el carrer l'acció parlamentària no és res, i viceversa. Segurament però, haurem de suportar els típics estirabots resistencialistes de l'independentisme respecte aquesta iniciativa, és per això que m'agradaria posar èmfasi en reclamar que aquesta successió humana es concentri i es realitzi dins dels límits de la CAC per una simple evidència pràctica i efectiva. No cal que ens embranquem en esforços titànics i absurds per fer arribar una filera fins a Guardamar per la independència de Catalunya. No sé si m'explico. Ara bé, sí que és de justícia que en els caps i les cues d'aquesta renglera humana es faci referència explícita i evident que la nació continua, que la nació sencera va més enllà. Altrament, seria un frau indigne. 

La Cadena Bàltica del 1989

La O.K! Brigada trenca la treva

Sí amigues i amics, la O.K! Brigada Internacional es rearma i engega altre cop per quedar-se, aquesta vegada, a les vostres llars. Després d'algunes presentacions en diferents ciutats de l'antic imperi catalanooccità, ara enllestirem la gravació del celebrat espectacle perquè el guardeu amb gelosia i el pogueu escoltar sempre que us plagui. Aquesta vegada ho farem mitjançant la nova plataforma de micromecenatge que ha sorgit per finançar projectes compromesos amb el país, TotSuma.

Així doncs, amants de la música nostrada, entreu, remeneu i no perdeu l'oportunitat de fer-vos amb un magnífic CD de la O.K! Brigada. Si tots ens mantenim vius, el país no morirà mai! 

Aquí teniu l'explicació de la cosa:

Ara fa un parell d'anys ens van encarregar de fer un espectacle festiu amb elements del cançoner occità i català. L'Associació Sèm e Serem s'havia coordinat amb el BarnaSants (Festival de cançó d'autor de Barcelona) i amb l'Estivada de Rodés (Festassa occitana universal) per fer-ho voltar. I ens hi vem posar.  Així va néixer “Òk! Brigada internacional”.

La base han estat les veus del Gigi de Niça i de l'Stefano de Lou Seriol, pel bàndol occità,  i El Belda i el conjunt Badabadoc, pel bàndol català. Ho han enriquit i acolorit el cantar i l'acordió d'en Joan Garriga i la salvatgia il·lustrada d'en Jordi Palau i Carles Biano de l'Orxata. A més, d'altres personatges (l'Artur Blasco, la Guida Sellarès, la Laia Vaqué, el Ferriol Macip, l'Anna Geli...) ens han fet companyia bona als diversos aterratges (Barcelona, Tolosa i Rodès).

Hem revisat llibres d'història, cançoners i vinils, cedés i anecdotes per teixir un repertori i un ball on les dues cultures hi convisquin amb la naturalitat que pertoca i ara us ho volem servir en llibret-disc. Així en podreu gaudir a qualsevol hora i pertot.

Si voleu saber com les hem anat gastant en els nostres viatges i festes, aquí en teniu algunes proves.

Vinga, que tot suma i que no s'aturi la bona vida per manca de pressupost!

Cliqueu aquí per col·laborar amb el projecte

La gent vol guanyar

No podem menysprear la llibertat mentre cacem mosques davant l'autoritarisme. No podem fer l'orni quan es violen drets fonamentals de l'ésser humà en països que fan certa gràcia estètica. No podem jugar a desacreditar sistemàticament les imperfeccions de la llibertat mentre hi ha cabdills que l'estan amenaçant dia sí, dia també. No podem romandre en la queixa continuada i no aportar res al progrés. En definitiva, no et pots passar la vida lloant unes suposades víctimes sense entendre primerament què han fet elles mateixes per permetre la misèria que les envolta. Si deixem anar tan sols un centímetre de sentit comú, perdrem sempre.

En la història de la humanitat hem pogut percebre i examinar distintes maneres d'imposar criteris i cultures, de conquerir territoris i d'eixamplar imperis. El jueus, per exemple, van oferir al món i als cristians en particular una manera d'entendre la moralitat i la vida espiritual només amb el do de la paraula i de l'escriptura. La Bíblia n'és l'exemple fefaent. El grecs han dominat el món estètic gràcies al seu talent, també sense fletxes ni llances. Els romans, per contra, ens van captivar amb el seu meravellós art del dret i l'ètica, conjuminant, això sí, lleis i espases. A l'altre cantó de la balança, hi trobem els espanyols que s'han passat segles intentant imposar a sang i foc el que molts anys abans els jueus i antics cristians van aconseguir amb la bonhomia i el sofriment. Evidentment, ho han anat perdent tot sense deixar gran cosa a canvi. Són diferents tarannàs i faisons que deixen petja a la humanitat, a vegades d'una forma aprofitable i fenomenal i d'altres inculcant valors paupèrrims i execrables.

Tot això que explico em serveix per mostrar la meva satisfacció i alhora felicitar efusivament els habitants de les Illes Malvines (Falklands), els islanders o kelpers tal com els argentins els malanomenen. Ells amb un aclaparador 99'8% dels vots han triat, com també faran un dia els llanitos de Gibraltar, romandre dins el progrés i el benestar, que és com dir seguir dins l'imperi britànic lluny de l'estrafolària i nociva política argentina. Me n'alegro per ells, han triat lògicament guanyar. Perquè guanyar a vegades no ha de voler dir patir, guanyar significa llegir la realitat i aplicar el pragmatisme. L'imperi britànic té tots els clarobscurs que vosaltres volgueu -i molts que en té- però és una garantia de democràcia liberal sòlida demostrada a bastament en tot el planeta al llarg dels anys. Per això els gibraltarenys mai seran espanyols, perquè volen seguir guanyant i sobreviure en llibertat i democràcia, i per això també els catalans ens hem de plantejar en un tres i no res si volem seguir sobrevivint, no només com a catalans sinó com a persones dignes. Aplicar el pragmatisme en el nostre cas és sense cap mena de dubte guanyar, la resta és allargar el patiment tal com un magre federalista qualsevol preferiria.

Han pogut decidir, i han decidit guanyar.

Vèncer la distracció

Fa força temps vaig escriure un article sobre el nefast espècimen del català emprenyat. En aquell text donava a entendre que per avançar seriosament com a societat adulta calia acabar amb aquesta ridícula figura i, per extensió, amb la seva variant més de baixa estofa, la del culer emprenyat. Dues figures que es retroalimenten precisament perquè tenen un origen comú. Aquests dies podem veure com la bessona futbolística fa intents seriosos per recuperar l'aire resclosit i rondinaire que la caracteritza, posant de manifest una vegada més comportaments que feia anys que no vèiem a can Barça. 'La cabra tira al monte!'. Tanmateix, no voldria extendre'm parlant del futbol, és un tema absurd que em cansa profundament tenint en compte la situació que vivim al país.

Així, doncs, prefereixo referir-me al català de l'actualitat, un ésser sofert que, després d'ensopegar innombrables vegades amb la mateixa pedra, sembla que per fi ha entès que d'Espanya només en prové misèria, i que el federalisme -ibèric- era pura propaganda d'una colleta d'esnobs il.lusos que més enllà dels Monegros mai han pintat res. El federalisme, per dir-ho d'una manera amable, és aquella cosa que a les espanyes el fan servir per fregar terres. Res més.

El cansament de la ciutadania catalana ja supura per tots cantons pel maltracte social que rebem de l'Estat. La situació és insostenible per molta demagògia que l'unionisme 'indignado' vulgui injectar a la societat. Les finances de la Generalitat estan a un bri de la bancarrota encara que la baixesa d'algunes dives opinaires sostinguin l'aposta de l'encaix autonòmic amb l'objectiu d'extenuar el sobiranisme. En aquest sentit, és molt significatiu sentir personatges que en el passat titil·laven, com en Coscubiela o el Pepe Álvarez, afirmant que l'única sortida que té Catalunya és optar per una personalitat política i jurídica pròpia. Aquest canvi és tant o més important que el gir que va fer fa quatre dies CiU, i és aire pur enfront la merderada diària que el Duran i el Navarro ens ofrenen. És un canvi definitiu per a les nostres possibilitats de victòria, no en tingueu cap dubte.

Ara bé, i tornant a l'inici de l'article, no oblidem que la nostra feblesa és la condescendència. També els cants de sirena dels xarlatans de sempre que ens fan passar gat per llebre, tota quanta xerrameca per despistar i allargar el drama que vivim. És aquella mentida repetida com un mantra de separar la qüestió nacional del drama social que generació rere generació ens ha fet perdre per laberíntics camins. La psicoanàlisi del català corrent és la boira espessa i la discussió interminable que el porta a la cridòria absurda. Fer la cabra és un esport massa practicat al nostre país, en tenim exemples durant tot el s.XIX i a la Guerra Civil, per això és de vital importància que per un cop tanquem files i concentrem els esforços en l'objectiu primordial, que no és cap altre de tenir un estat propi per decidir lliurement quines polítiques socials apliquem a la nostra ciutadania.

Només si ens mantenim ferms en el nostre objectiu podrem guanyar qualsevol irracionalitat testosterònica espanyola. I, en aquest sentit, són eloqüents les declaracions del ministre de Defensa espanyol afirmant que el desafiament que està portant a terme Catalunya tindrà conseqüències serioses. Marca sense dubte un abans i un després que potser poca gent ha passat per alt, perquè no estem parlant del militar friqui de torn a la reserva, sinó de tot un ministre espanyol. Estiguem, doncs, preparats per la que ens caurà a sobre i evitem els típics numerets egòlatres d'adolescència política que tantes vegades ens han destrossat la nostra rereguarda.

Barcelona desfeta després dels fets de maig del 37. Ho repetirem?

Un partit eternament equivocat

L'espectacle esperpèntic que els socialistes en general practiquen em cansa supinament per la quantitat d'absurditats i tripijocs que d'una manera continuada, i des de fa molts anys, conreen per tota la geografia peninsular. No cal que recordem el suport d'un PSOE antic i llunyà a la dictadura obrerista i anticatalana de Primo de Rivera, oi? El cas és que un servidor ja més d'un cop s'ha despatxat amb ganes a través de diferents articles sobre qui són i què representen els socialistes a casa nostra. I la conclusió final, després d'haver-los patit durant tota una vida, és que és un partit equivocat, equivocat en tot; en el model social, el model nacional i amb els pedaços que sempre intenten implantar per reconduir una economia que ells han ajudat a enfonsar. Tot un reguitzell d'equivocacions que, a Catalunya, els porten inexorablement des del 1999 a una davallada constant i directa cap a una minsa repercusió social. El seu espai al nostre país s'ha fos perquè no han sabut llegir la seva societat, també perquè l'esquerra nacional catalana per fi ja compta amb tres formacions ben consolidades al Parlament –bé, haurem de veure com evoluciona la CUP-, i perquè el centreesquerra unionista ja té el seu partit regeneracionista que ha arribat per quedar-se.

C'est fini, kaput, ni tan sols aquesta mena de revifalla televisiva dels últims dies els salvarà del desastre total, perquè el seu discurs no només tuf a vellut, sinó que porta incorporat un cinisme poques vegades vist en política. Jugar, per exemple, amb una qüestió tan profundament democràtica com és el dret de decidir de tot un poble tal com hi juguen ells, és corrupció ètica i moral. El seu malèvol dret de decidir només és acceptable previ consentiment estatal, una condició que fins el més ruc sap que és perversa i utòpica. Ells juguen amb la bona fe de la societat catalana que, com molt bé saben, en el fons és feble respecte la convicció sobiranista, per molt que ara s'hagi posat de moda. Per això ells, com qui no vol la cosa, van allargant l'agonia amb cants de sirena i promeses d'un futur paradisíac dins d'una Espanya federal que els catalans mai han tastat per boca del PSOE, ni de ningú. Un fet, a més, inexistent en el seu origen dins la mentalitat mesetària que històricament mai s'ha exercit des de l'entrada dels Borbons al regne d'Espanya.

Que la inesperada proclama del Navarro demanant l'abdicació del rei per col·locar-hi el Felip VI es converteixi ara –ho sé de bona font- en l'estratègia estrella dels socialistes catalans, perquè així creuen ells, es produirà una gran mobilització general en favor d'un canvi d'estructura política a l'estat, és com a mínim per pixar-se de riure. Però és que veure tot un José Zaragoza, unionista convençut, com és vilipendiat i expulsat de la direcció del partit jacobí en essència, és com a mínim justícia còsmica. I sentir les declaracions de l'exministre d'Ocupació, Valeriano Gómez, sobre la inconveniència de lligar la tradició socialista i obrera de Catalunya amb les ànsies sobiranistes i de llibertat nacional, et demostra un cop més la mastodòntica equivocació i la trista empanada mental que aquesta gentola porta cultivant desde fa dècades.

A veure, senyorets, l'opció sobiranista no és cap ideologia, ho enteneu, això? És una necessitat vital i social per a tothom, per a rics i pobres, abastament explicada i demostrada no només a Catalunya sinó en tots els racons del planeta. Encara no s'ha donat cap cas d'una nació independent que vulgui deixar de ser-ho, perquè és l'emancipació individual i col·lectiva que ens fa lliures i en conseqüència una mica més cultes. Ells, però, continuen capficats en aquesta cínica mentida de contraposar la separació de classes a la necessitat de l'alliberament nacional dels pobles, ells i uns quants més provinents de certa esquerra post revolució francesa. Equivocats fins al final de la seva existència. Equivocats, eternament equivocats. En fi...

Article publicat al Nació Digital

L'equivocació total

La cara i la creu del President Mas

Diuen que al president Mas li cauen per totes bandes, que la pressió comença a ser considerable malgrat que el sobiranisme romangui encara a les beceroles del desenllaç final del conflicte. El desafiament que Catalunya presenta certament no té precedents des del 1931 i, això, en un Estat fet a trompicons com l'espanyol comporta inevitablement soroll i nerviosisme. Espanya, a més a més, sembla que començaria a veure que 'el problema català' fa una olor diferent si ho comparem amb d'altres moments on les proclames independentistes eren purs focs d'artifici per a ells. 

Aliè a tot això, tanmateix, el populista i opinaire de torn continua pontificant amb una pèssima visió global a tort i a dret contra els polítics sense aportar cap solució viable al drama social i/o nacional que viu el país. A un servidor, us ben juro que no li agradaria trobar-se a la pell dels dos líders que ara abanderen el procés sobiranista. Mas i Junqueras poden agradar més o menys, se'ls pot demanar que estirin més per aquí o més per allà, però hi ha una regla general que qualsevol ciutadà hauria de gravar-se al cervell: la cosa política i social mai és feta a mida d'un mateix, a no ser que persegueixis una societat monolítica, i només si tens paciència, cuides la transversalitat i copses l'estratègia, pots aproximar-te a posicions d'eficàcia i d'esperança, lluny de la cova on l'escalfor dels mediocres et fa sentir un milhomes encara que acabis formant part de les escorrialles de la política.

Tots plegats almenys hauríem de valorar i ser conscients que Artur Mas i Gabarró té ara una oportunitat d'or de passar per la porta gran de la història com el president de la llibertat, el qual seria recordat pels segles dels segles com un dels grans personatges de la mil·lenària història de la nostra nació. La contra, seria passar com un politiquet més de la Catalunya autònoma trista i grisa. Aquesta és la cara i la creu del president, i només l'immediatesa dels seus fets avalarà la grandiositat o la malastrugança de la seva persona. Serà el seu talent que demostrarà fins a quin punt aquesta pàtina calvinista que diuen que poseeix és prou ferma com per a erigir-se imponent.

El president, però, haurà de suportar i superar tres llasts que ara mateix li pengen com tres creus de penitència, és la penyora que ha de pagar per no haver fet net des d'un bon principi. El primer, la corrupció que amenaça dramàticament el seu partit, i que anirà a més. El segon, la divisió i la remor interna d'alguns dirigents convergents que comencen a visualitzar un reforçament massa acusat d'en Junqueras a costa del president. I tercer, l'eterna contestació social que, fent gala de la seva històrica desorientació nacional, té, per exemple, el desvergonyiment d'anar a cridar davant de la Generalitat que retallin la despesa a l'exèrcit espanyol, en comptes d'anar-ho a fer a la Delegació del Govern. Veure-ho per creure-ho!

I tot això sense tenir en compte el joc impúdic i brut que l'Estat i els seus coreligionaris a Catalunya llençaran des d'ara mateix als líders i a les institucions del país. El senyor Mas, en definitiva, té a les seves mans escombrar i superar amb escreix l'ombra de Jordi Pujol, que seria com matar definitivament el pare, un fet que em fa tota la impressió que desitja com l'aire que respira després de tants maldecaps i de tantes vergonyes que aquesta família li ha inflingit.