dijous, 28 de març del 2013

Portem una llosa putrefacte a sobre

Mala peça al teler tenim quan a aquestes alçades de la comèdia encara hem de suportar les cabòries dels cagadubtes habituals, les foteses dels somiatruites que esperen una Espanya millor i l'absurditat de la patuleia rondinaire que és incapaç d'assimilar un lladrocini fiscal insofrible amb unes retallades obligades. Fins i tot els ratolinets saben a quin cau no han d'entrar i a quin sí, ells però segueixen donant-se cops de cap a la porta equivocada.

Aquests dies és desesperant veure com a Escòcia la cosa ja està encarrilada i el camí està traçat mentre aquí el més calent és a l'aigüera. Sí que és veritat que el procés segueix avançant de mica en mica, ara amb el Consell de la Transició Nacional, ara amb la convicció sobiranista inamovible del principal partit a la oposició conjuntament -creuem els dits- amb la del president Mas, però és llastimós veure, per exemple, com a la federació que governa la Generalitat li comencen a sortir els petits monstres de la por que porten a la sang dia sí, dia també. El problema greu que patim és que hi ha una sèrie de dirigents que han viscut de la misèria autonomista massa temps i que encara no saben on van ni tan sols el que volen. Són tants segles intentant aconseguir l'odissea d'una Espanya moderna, és a dir, catalana, que el regust que van deixar els grans prohoms d'aquest país encara roman. Pau Claris, Rafel de Casanova, Prim, Prat de la Riba, Macià... tots ells dins d'un context d'armes van portar el progrés a Espanya intentant hegemonitzar la política espanyola per democratitzar-la, fent servir les seves arts polítiques amb l'objectiu de defensar Catalunya de la bogeria absolutista de l'Espanya castellana. Ara, a diferència d'aquells homenots que es jugaven la vida pel sol fet d'exercir d'avantguarda, és lamentable veure com les tifes de l'autonomisme, sabent que tot ja s'ha provat i tenint l'exemple de la història davant els nassos, continuin apostant per la gran mentida. No ens en sortirem mentre el pèrfid del Duran i Lleida campi a la seva, fracassarem sempre si la tara domina els principals canals d'opinió pública, morirem segur si el país  sencer no es creu que pot sortir de l'adolescència política per fer-se gran d'una vegada. Esclar que és quan ets adolescent que no saps que realment que ho ets...


Tota aquesta llosa que put a resclosit suposo que se'm fa més pesada fruit de la distància melancòlica que em separa a 500 quilòmetres de la pàtria, on a través d'una finestra, tots els colors del verd del País Basc m'esclaten al rostre mentre el plugim Cantàbric cau a ritme de pop tranquil i elegant que sorgeix dels amplificadors de Garate, el casalot/estudi de gravació perdut bosc enllà entre els turons d'Andoain. És el contrast d'aquest espectacle visual amb la situació dramàtica que vivim que m'aguditza l'existència de la nostra pena nacional. Jainkoak barka gaitzala!


La tara ens ofega.

1 comentari:

Eric ha dit...

Avís de l'autor:
No recordo haver-ho comentat mai, en tot cas anuncio que en aquest blog, només es censuren comentaris insultants, facciosos o gent que demostra tenir deliris i problemes mentals.