Els falsos mites del PP

Contra l'estat d'opinió socialdemòcrata generalitzat, fruit d'un gregarisme social asfixiant creat pel propi sistema, la reforma laboral aprovada pel PP l'any 2012 sí que almenys ha ajudat a reduir la precarietat laboral, fent que la probabilitat de trobar un lloc de treball indefinit augmenti un 51'3% des del 2012 (xifra que augmenta exponencialment entre els joves). I per la mateixa regla de tres, que la probabilitat de topar-se amb un lloc de treball temporal no hagi augmentat, sinó mantingut als mateixos nivells d'abans de la reforma (dades de la Fedea). També ha beneficiat molt lleugerament a les pimes, que algunes han pogut reajustar la seva plantilla i així salvar els mobles d'un tancament segur. A mi no em cauen els anells per a dir aquestes coses perquè no m'importa el que diguin els guardians del políticament correcte, ni els suposats defensors de les causes 'justes'. Els números són els que són, i és intel•lectualment mesquí i despreciable amagar dades i fets per continuar mantenint un postureig partidista, que l'única cosa que produeix són debats estèrils i propaganda barata d'un sector ideològic concret. 

Dit tot això, i continuant en la línia de desmuntar distintes farses i mites prefixats, val a dir que si aquesta reforma del PP ha aconseguit això, que és un mínim acceptable, també és cert que ha estat del tot insuficient per treure l'estat espanyol de l'encotillamemt regularitzador que impedeix liberalitzar el mercat laboral i, per tant, fer rebaixar l'atur, que en definitiva és la millor política social que es pot fer. El Partit Popular, al contrari una vegada més del que pensa la massa, ha continuat amb la seva política econòmica socialista de pujada d'impostos i de despesa social, un lleial continuador de les polítiques econòmiques de les últimes dècades. Ser el partit que més ha apujat els impostos de la democràcia espanyola i que ha mantingut l'estructura ultra burocratitzada de l'estat avala la seva política intervencionista i de despesa supèrflua. Només una dada que explica el súper-mega-hiper austericidi (terme mal emprat) que segons tota l'esquerra ha aplicat el govern de Rajoy: la despesa pública espanyola ha disminuït un minso 0'8% el 2016 en comparació a la despesa del 2011 que ens va deixar Zapatero. Sí, tal qual, aquesta ha estat la gran aterridora estisorada, estimats. 

És evident, doncs que, malgrat totes les protestes i el drames generalitzats, l'estat continua engreixat, l'estat continua gastant en una estructura assistencialista universal, l'estat  és el que s'endeuta per mantenir una estructura demodé i farragosa que acaba sent perjudicial per a l'economia domèstica de les famílies i hipoteca el futur de tots i sobretot dels nostres fills. Espanya està sortint de la crisi gràcies a una timidíssima i insuficient reforma laboral del PP que l'esquerra guai no para de defenestrar, però que bàsicament ha salvat els plats momentàniament gràcies al líquid introduït per Mario Draghi i el BCE, i a la brutal baixada del cru. El PP i Rajoy mai han volgut punxar la bombolla estatal, al contrari, l'han mantinguda tot i les crítiques rebudes per una suposada retallada social.

Abaixem tot l'IVA

Era la tarda del passat dijous que vam tenir una sorpresa inesperada, d'aquelles que t'animen i et fan percebre un horitzó menys negre, una llum al final del túnel. La qüestió és que a proposta d'Esquerra Republicana de Catalunya, la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats va aprovar que l'IVA dit cultural passi de l'actual 21% al 10%, i del 10% al 4% en 18 mesos. La proposta ha estat aprovada per tots els grups de la cambra espanyola excepte el PP. Ja té conya que un partit d'esquerres aconsegueixi abaixar un impost enfront d'un partit suposadament de dretes que hauria de tenir la tendència a reduir la pressió fiscal a la població. Frivolitat a banda, el fet és que, per un que es dedica a la indústria musical, com a músic i empresari, aquesta notícia és sens dubte un alliberament que reconforta l'existència, i un descans per un sector que ha vist com la contractació baixava dràsticament. Felicitats sinceres a ERC, doncs. En paraules del diputat independentista Xavier Eritja, 'l'augment d'un impost com l'IVA, que no té en compte el nivell de renda, té uns efectes socials enormes i provoca una reducció dràstica del consum cultural en les franges de població amb menys ingressos'. Justa la fusta! Efectivament aquest impost, com tots els altres, el que fa és constrenyir l'activitat econòmica i perjudicar a sectors amplis de la classe mitjana, a més de destrossar per complet la indústria amb una disminució de la contractació i, per tant, esdevenir la ruïna dels artistes.

L'anomenat IVA cultural, que no ho és en la seva totalitat perquè no tota la cultura està gravada al 21%, és certament una vergonya per una indústria que sempre ha estat la germana estranya de l'economia global. Ja se sap, en definitiva els músics ho som per amor a l'art (argument típicament franquista). Per la mateixa regla de tres, però, tots plegats hauríem de ser més seriosos i entendre que si un impost alt perjudica seriosament una indústria, els altres, per una lògica aplastant també són nocius per la resta dels sectors econòmics. O tots moros o tots cristians. Perquè, esclar, aquesta hipocresia d'una part important del lobby cultural sobre l'IVA, visualitzat sobretot en la gent del cinema, és per a llogar-hi cadires. Sempre m'han fet la sensació de ser una gent altiva que es permet el luxe d'opinar de tot amb aires de justiciers, però que en el fons són com la gran majoria de la gent; defensen amb ungles i dents la seva parcel·la oblidant les altres indústries del país. Abaixeu-me l'IVA a mi, criden. Serà que la seva lluita és corporativista i profundament conservadora? Ells que es caracteritzen per ser molt d'esquerres, són conscients de quines partides socials s'hauran de retallar un cop s'apliqui aquesta rebaixa del seu IVA? No voleu un súperestat protector? Doncs fot-li IVA! 

Servidor, que no té cap problema a desmuntar bona part de l'administració, li sembla perfecta aquesta rebaixa de l'IVA 'cultural'; de fet, la meva opinió és la de rebaixar tots els impostos, siguin directes o indirectes, perquè així tothom en sortiria beneficiat, i l'economia del país sense cap dubte començaria a remuntar sent més lliure i pròspera. Esclar que, costa molt desenganxar un mantra profundament incrustat a la ment d'una societat, acostumada a viure del coixí estatal.

Més estat no és la solució

Sempre ha estat més còmode i complaent fer un discurs intel·lectual senzill que les masses i el mainstream socialdemòcrata actual puguin comprar, que rascar en les profunditats de la veritat per cercar espais de llibertat fora del gregarisme asfixiant. Si en tot això, a més, hi sumem una indignació social generalitzada que produeix monstres populistes moralitzants, que aprofiten l'avinentesa per carregar el mort sobre el seu enemic endèmic, el liberalisme, doncs el resultat és que tenim una visió i, sobretot, unes receptes a l'actual crisi econòmica, que fan feredat i vergonyeta d'assumir. 

Que la crisi econòmica i el crack del 2008 l'hagin provocat les oligarquies lligades a l'estat mitjançant grans empreses assedegades de poder i amigues del governant de torn, no és prou significatiu perquè les ires de la multitud vagin dirigides al model caduc de l'estat omnipresent. Sí, és cert que la crítica majoritàriament s'ha dirigit contra els polítics i el sistema, però sempre ha estat una crítica fàcil, de taverna, sense substància ni arguments sòlids. I, tanmateix, la solució màgica que se'ns proposa des d'aquests sectors no és fer caure aquest mateix sistema, sinó tot el contrari, la solució de la indignació popular i de tota quanta marea de coloraines recau de nou en una demanda d'un reforçament del control 'democràtic' estatal. Això traduït és, ras i curt, més poder per l'estat. 

Si bé és cert que en la crisi de les subprimes americanes, iniciadores de la gran recessió mundial, la culpa va sorgir de la mala praxis de les entitats finenceres privades, que endollaven a cor que vols crèdits a gent no solvent, també és del tot cert que tot això va començar gràcies a la meravellosa i keynesiana injecció de líquid per part de la Reserva Federal, és a dir l'estat, que va convertir l'economia americana en una gran orgia col·lectiva i en un mercat artificial d'ofertes sucoses. Per no parlar d'algunes privilegiades entitats hipotecàries, privilegiades per l'estat esclar, que també van sumar-se a la festa del diner barat. Parlo de Fannie Mae i Freddy Mac. Per això no és de rebut donar les culpes al capitalisme del lliure mercat en una crisi que ha estat provocada precisament pel capitalisme regulat per l'estat. Les festes es paguen amb diner real, no amb diner artificial injectat prèviament i de forma planificada pel papa estat. 

Arribats aquí, és francament decebedor i cansat veure diàriament a la premsa, al carrer, als restaurants, a tot arreu gent errant el tret queixant-se de l'espantaocells de moda, el neoliberalisme (un terme inventat pels mateixos que s'hi oposen, que no vol dir res i que relacionen amb el dimoni), quan en realitat és precisament la pròpia ficció creada per l'estat la causant d'aquest endeutament i d'aquest abaratiment del diner que ha mermat els pocs estalvis que quedaven a les famílies. Una ficció que, reblant el clau, la gent relaciona paradoxalment amb la solució de tots els seus mals. Més estat! Criden els pobres infeliços. La confusió és tan gran i terrible que lògicament desencadena un reguitzell de baixeses intel·lectuals i de venedors de pòcimes, que per a més desgràcia de tots són proclamats a l'àgora pública com els nous salvadors de les causes justes. 

Com es pot concebre la idea que donant encara més poder a l'estat (poder per regular, poder per intervenir, poder per planificar) ens podem alliberar de la casta i la crosta estatal? Com ens podem empassar el discurs que aboga per la petrificació del lliure mercat, quan és precisament amb aquest i amb la competència real, que és possible la substitució d'empreses irresponsables que es passen de llestes? Com és possible que la gent es cregui els gurús de la nova política quan la solució que proposen és ultraestatista i, per tant, contrària a les llibertats individuals? Si volem erradicar la pobresa i volem més justícia social, hem de començar per disminuir la pressió fiscal a les famílies i empreses i liberalitzar el mercat laboral, és només així que podem crear més llocs de treball, més riquesa i assegurar uns impostos suficients per mantenir una societat emprenedora i justa per als més necessitats. La universalitat dels serveis afebleix els que realment ho necessiten i col·lapsa el sistema tal com l'hem estat vivint fins al moment. Dinamarca és rica no pels impostos alts, sinó perquè la capacitat de generar riquesa és més alta gràcies al sistema econòmic liberalitzat que tenen. S'entén, això?

La pregunta que ens hauríem de fer cada dia és la següent: com és que en èpoques de pau el comerç és més lliure i la gent és més feliç? I en conseqüència, com és que en èpoques de crisis, enveges, desconfiances, racismes i guerres és quan els estats recobren més poder i gaudeixen de la seva màxima expressió? Quan el món es refugia en els grans estats hem de començar a patir, quan les ciutats comercien lliurement el benestar flueix. Reduïm els estats i passem la responsabilitat a la gent, o el que és el mateix: fem comerç i no la guerra. 

Força i seducció

Hi ha dues maneres d'hegemonitzar el món des d'una visió singular: mitjançant la paraula, el bé i l'empatia o a través de la guerra, la submissió i la subjugació. La història de la humanitat està farcida de civilitzacions que han volgut imposar les seves creences o maneres de fer, creient-se els portadors del progrés i de la veritat. Tanmateix, és la mateixa història que també ens ensenya que el més poderós és el que conjuga les dues vessants alhora. Tenir la capacitat d'hegemonitzar via seducció i força t'assegures una presència al capdavant del concert de les nacions. Les dues condicions són inseparables, perquè només amb la força o només amb l'empatia sempre acabes perdent bous i esquelles, i la raó queda entredita i ofegada al pou de la història. Per exemple, sense el progrés científic, cultural, el capitalisme i la força bruta, Occident no podria mantenir la condició de far i guia mundial, per moltes crisis de personalitat que pateixi interminentment. Els alemanys, després del desastre humà que van provocar, s'haurien enfonsat a la misèria si no fóra perquè la seva capacitat tecnològica i de producció els manté altre cop al capdemunt del podi. Els americans van fer el ridícul al Vietnam, però anys més tard van entrar-hi sense desenfundar cap pistola gràcies al seu capitalisme seductor. Els jueus s'han passat mil·lennis aportant idees d'avantguarda i progrés a la humanitat, però no han acabat d'imposar-se fins que han tingut la força per defensar-se. Els tibetans, en canvi, han arribat a seduir Holywood i grans celebritats, però no tenen la força suficient per alliberar-se del jou xinès. A l'altra banda, tenim els comunistes i els musulmans que, sent uns bèsties, han aconseguit dominar una part important del món, però el seu atractiu és pèssim i mai han superat al d'Occident. Per això sempre han de lluitar perquè les ones i el misticisme occidentals no entrin i empudeguin la seva població. Heus aquí on segurament rau el seu ressentiment.

I els catalans? Doncs els catalans som una mena de jueus sense acabar de polir. Francesc Pujols ens va explicar que Catalunya posseïa un do especial fruit del seu clima i de la seva situació geoestratègica, que acabaria enlluernant el món. Va ser Bill Clinton que, 54 anys després de la mort d'en Pujols, i probablement sense conèixer el savi de la Torre de les Hores, va dir que el futur del món seria català o talibà. No cal recórrer a Pujols, però, per entendre que Catalunya sempre s'ha distingit per ser una societat emprenedora i liberal, i un pol contrari al gregarisme i a l'autoritarisme dels seus veïns espanyols i francesos. No és baladí que el primer constitucionalisme fóra català, o que el checks and balances anglosaxó ja el practiquéssim aquí també, o que el sindicalisme l'inventessin els nostres pagesos, o que la revolució luterana comencés segles abans a les contrades occitanes, o que Ramon Llull posés les bases del positivisme europeu, o que... Tot això ens ha fet forts i lliures espiritualment, però no ha servit per viure amb dignitat com a col·lectivitat lliure i respectada. Mai hem tingut la força suficient per imposar-nos. Tenim poder econòmic i cultural, per això encara sobrevivim, però ens manca la decisió política. Ara és el moment per reblar el clau, perquè Catalunya només pot aprofitar moments de crisis diverses -i paradoxalment de calma bèl·lica- per alliberar-se i constituir-se com a col·lectiu autònom. Si ho aconseguim potser el món millorarà a través de la nostra mirada, i almenys nosaltres podrem començar a comportar-nos amb més lucidesa, deixant enrere aquest provincianisme socialista que tan nociu és per al nostre progrés econòmic.