La intel·ligència política dels comuns

Fent gala de la petitesa que els catalans sovint mostrem davant del gran repte polític que tenim, encara ara podem escoltar a independentistes afirmant, sense envermellir, que no som prou majoria per a tirar endavant el projecte sobiranista, per molt que, per primer i únic cop a la història, l'independentisme tingui majoria absoluta al Parlament. Probablement deuen desconèixer els suports previs que tenien les nacions que s'han independitzat durant les últimes dècades. Segons aquesta gent, els vots en blanc del passat 27 de setembre, sumats amb els del PACMA, i tots i cadascun dels vots de CSQEP i d'Unió són vots contraris a la independència de Catalunya. Fer aquesta lectura té més a veure amb la por i la desorientació que amb una anàlisi freda i seriosa i, sobretot, no ajuda gens a mantenir una massa compacta d'arguments per afrontar un conflicte amb fermesa, en què l'altre bàndol no dubtarà en cap moment de fer servir tots els tripijocs legals, alegals i il·legals possibles per fer-nos descarrilar. Baixesa? Ingenuïtat? Autoodi? 

D'altra banda, també sovint hem d'empassar-nos cert periodisme de tietes que sovint es fa un garbuix amb el full de ruta sobiranista a bastament ja explicat moltes vegades. Es queixen que el govern no és diàfan amb les dissertacions argumentals que exposen, sense percebre que és precisament el periodisme que a partir d'un titular o una frase sempre crea mil i una interpretacions diverses. A aquestes alçades, que el presentador d'un programa prime time de política a TV3 encara no entengui que el referèndum previst sobre la Constitució catalan, és de facto un referèndum sobre la independència explica el per què de tot aquest galimaties.

Davant d'aquest panorama, i malgrat algun prepolític 'revolucionari' de torn que cada dos per tres necessita rondinar contra l'executiu català, el govern governa i segueix fent la seva feina incansablement, a vegades amb tota la pompa i d'altres, òbviament, amb tota la discreció del món -encara que alguns periodistets es posin nerviosos i s'indignin per la manca d'informació. I com que el govern fa el que ha de fer i segueix els passos escrits i pactats, perquè si no ho fes cauria en una traïció flagrant davant del país i del seu electorat, m'agradaria posar èmfasi en una qüestió que crec que és fonamental abordar de manera immediata: seran conscients de l'oportunitat històrica que se'ls obre als comuns colauistes en una Catalunya independent? Aquest nou moviment polític que volen crear i que ja estan gestant, sens dubte ocuparà un nínxol gens menyspreable a Catalunya, i pot acabar representant una alternativa de govern real per gestionar la Generalitat de la nova república catalana. De fet, és només amb la independència que aquesta gent podria arribar a conquerir el poder del país. Si prèviament, esclar, hi han jugat a favor. Mentre l'eterna ferida catalana i espanyola es mantingui, aquesta esquerra federalista mai podrà ser majoritària perquè l'esquerra sobiranista la superarà en escreix. Tanmateix, en una Catalunya estat podrien sumar esforços amb altres esquerres per acabar creant el gran pol de l'esquerra nacional i així potser superar a una dreta actualment malferida i destarotada. Realment en són conscients, d'això? És més, sabran posar-se a l'alçada del moment històric? Tindran la valentia revolucionària de què sempre han fet gala? Tindran intel·ligència analítica i estratègica? 

L'esquerra que representen les Colaus i els Domènechs només pot tocar poder de veritat si aposta clarament per crear un país nou i independent. L'oportunitat que se'ls obre per aplicar les seves polítiques és immensament més gran en un país independent que des d'una autonomia de fireta. Per tot plegat, seria complicat d'entendre i una mostra d'infantilisme polític veure com aquesta esquerra continua practicant el putaramonisme en la qüestió nacional catalana. 

Espanya davant la tempesta perfecta

La cosa està de la següent manera: La Xina està constipada i amb ella tots els països emergents que exportaven cap al gegant asiàtic. Les bombolles són la crua escenificació de la follia humana, i els xinesos, experimentant aquesta mena de capitalisme d'estat que els ha convertit en uns nous rics, n'han engendrat vàries de dimensions mastodòntiques. Per ser més concrets, n'han creat una de crèdit i una altra d'immobiliaria, fins al punt que el seu deute sobirà comença a ser catastròfic, a falta de saber dades fiables d'aquest estat opac. L'estímul monetari i creditici, allò que tan agrada als keynesians, ha fet que la festa xinesa ara mateix estigui a uns nivells tan preocupants que pugui arrossegar la resta de les economies cap al desastre. Aquest és el pànic. I és que, qui els hi podia prohibir la xauxa, si els occidentals hem estat els primers a fer-ne? Que potser ells no tenen dret a la xerinola desmesurada? Doncs au, aquí ho tenim.

Mentrestant a Europa i als EEUU sembla que tampoc acabem de sortir-nos-en. Les guerres i la crisi humanitària de Síria no hi ajuda, i la motxilla del crack de l'any 8 encara pesa molt. A Europa tenim els estats meridionals que encara estan a les beceroles de confeccionar les reformes que haurien de fer, el crèdit pedaç ha arribat al seu límit i els bancs continuen amb els seus problemes de morositat. A això, cal sumar-hi un problema nou que té a veure amb l'alta regulació que pateixen fruit de la disbauxa irresponsable que van mostrar anteriorment. Això fa que ara mateix no puguin fer negoci prestant capital perquè estan obligats a fer calaix, una impossibilitat que augmenta també pel fet que els tipus d'interés continuen insultantment baixos. D'altra banda als EEUU sembla que la pujada dels tipus no ha funcionat tal com hauria d'haver funcionat i per acabar-ho d'adobar, les matèries primeres estan a mínims històrics, cosa que fa que alguns països emergents estiguin estancats.

Doncs bé, davant d'aquest panorama terrorífic que els experts ja han anomenat de 'tempesta perfecta', bàsicament perquè a diferència del 2008 ara no hi ha cap continent en condicions per prestar i aguantar el xàfec si la cosa fa aigües, la política espanyola ha de decidir si tira cap a una gran coalició de partits de l'stablishment, o per un pacte d'esquerres inestable que servidor ara per ara no veu per enlloc. Si no és que els partits catalans vulguin jugar a recollir algunes molles, tal com han insinuat alguns 'insígnies' articulistes de l'independentisme. Si us haig de ser sincer, i un xic pornogràfic, m'encantaria veure de quina manera lidien el PSOE i Podemos aquest desastre que s'aproxima i que s'albira asfixiant. Sense dubte n'hi ha uns quants que ens ho passaríem molt bé veient com l'esquerra populista espanyola -i catalana- practica el canibalisme entre ella mateixa. Però tot i aquest plaer emocional, la cosa no estar per a llençar coets, i l'estat espanyol (que és una mena de Xina a la menuda) amb el nou govern que ha de sortir en breu, haurà de fer front a quatre problemes de dimensions estratosfèriques. Primer, quadrar els comptes i fer front a un forat de 50.000 milions d'euros. Això vol dir retallar el doble la despesa pública dels anys 2012 i 2014, si és que es vol complir el compromís de dèficit amb Brussel·les. Segon, abaixar el deute, que ja supera el 100% del PIB. Tercer, arreglar la xacra de l'atur que no baixa del 17% des del 2009. I quart, fer front a l'independentisme català que, si bé mai ha significat un problema greu per l'estat, ara amb una crisi de cavall tot pot acabar girant-se com un mitjó. Les crisis tenen això, que són imprevisibles i sorprenents, i són capaces de fer variar mentalitats de societats senceres, i també els colors dels països del mapamundi.

L'estat espanyol, com en tants altres moments de la història, té mala peça al teler per la seva condició de societat receptora i no productiva. La musculatura s'atrofia quan un no fa exercici, les bombolles sempre acaben petant, i el líquid s'acaba. Espanya abans ho arreglava guerrejant i extorquint, ara ho tenen molt més complicat en aquest s. XXI tan interconnectat i amb estructures interestatals tan consolidades. El regne d'Espanya efectivament pot beneficiar-se d'aquest coxí comunitari, pot estar durant temps mamant de la mamella alemanya, però si les coses es torcen a nivell planetari i ells no fan els deures que han de fer, podrien quedar molt malferits i trencats per la zona del nord-est peninsular. 

Colauisme, més del mateix.

L'ésser humà es repeteix com l'all. Les comunitats humanes són estructures renovables que mitjançant camins circulars acaben repetint en major o menor mesura els mateixos models socials (els de dalt, els de baix i viceversa). I la civilització, tot i que avança imparablement, manté les mateixes relacions entre individus amb els mateixos defectes i pecats capitals al llarg dels segles. 

Malgrat totes aquestes evidències, sempre sobreïx una enèrgica voluntat sorgida de les entranyes de l'esquerra ideològica disposada a trencar aquests cercles morals, innats en els humans, per intentar canviar uns models profunds i complicats de modificar. Moltes d'aquestes esquerres, amb la seva obsessió de cercar la perfecció de l'ésser, massa sovint topen amb la crua realitat i acaben enfollides i soles abraçant la idea del súperhome totalitari. El seu problema és que abandonen l'empirisme i s'autoenganyen amb una retòrica populista -i moralista- que les deixa cegues de qualsevol sentit comú. 

Avui dia, sota un vernís de falsa modèstia amb ínfules de voler canviar-ho tot, tornem a veure aquesta operació amb la nostra entranyable europeronista Ada Colau, que és l'exemple més fefaent de com el realisme acaba desmuntant la seva àurea impoluta. Encara ressonen les seves paraules quan afirmava que no es dedicaria a la política, i també quan en les mil i una reunions fetes per tots els barris de la ciutat, els seus seguidors demanaven un moviment sense lideratges. Doncs bé, tot cau pel seu propi pes, tot torna al seu cabal i, efectivament, ara tenim un moviment d'èxit més o menys travat, amb dos lideratges forts que controlen els tempos i la seva força: Colau i Iglesias. Ella i ell són els que principalment fan bellugar la batuta del canvi regeneracional hispànic. És a dir, malgrat tota la xerrameca els fets són els que són, i la política és un art meritori o no és. Els lideratges tenen un paper vital encara que molts fa quatre dies ens ho negaven o ho amagaven i ens volien fer creure que una altra política era possible. I jo que me'n alegro! Introduir tots aquests venedors de pòcimes al sentit comú i al sistema no deixa de ser una victòria dels que no creiem en la igualtat, i sí en la jerarquia, en el mèrit i en la intel·ligència.

Ara bé, què ens pot aportar aquest lideratge de l'Ada Colau, que segons sembla està disposada a inaugurar un nou espai polític a Catalunya? Per començar hauríem de revisar el concepte nou de la proposta, perquè tal com he explicat, aquí de nou hi ha poca cosa i tot segueix una línia circular. De fet el cristianisme ja ho va inventar, els de baix i els de dalt superant la lògica política, jugar amb l'indignació massiva i predicar la pobresa davant una societat atrofiada per un estat del benestar trencat. Com podeu capissar, gens allunyat d'aquestes 'noves' esquerres. Malgrat que aquest espai tingui molta adhesió popular, no oblidem que precisament a Catalunya la política està ja molt atomitzada i els nínxols polítics i ideològics molt especificats. El més probable que faci la senyora Colau serà modernitzar l'espai històric del PSUC representat i sepultat fins fa quatre dies per ICV. Res més. 

Aprofitant la crisi de la socialdemocràcia, i també els bons resultats que han tret en alguns comicis electorals, faran allò que sempre s'ha fet en la política, intentar l'abraçada de l'ós a diferents sectors polítics per bastir una alternativa de país. Obliden, però, que, com deia més amunt, el pastís ja està molt repartit amb unes esquerres que a diferència d'aquesta, sí que estan compromeses amb la revolució més important que està portant a terme ara mateix Catalunya: fer un país independent. Fer de PSUC en aquells temps ingenus de la Transició quan sortíem d'un nit massa llarga podia tenir bons resultats, ara la situació és diferent i les pantalles ja s'han superat. No sé si m'explico...

Però segurament el més indecent de tot aquest nou vesper és la falsa esperança que porten a sobre les espatlles. Volen tenir la justícia social en abstracte com a mantra, i encapçalar-la per acabar imposant unes alternatives i unes receptes a l'actual crisi que, al capdavall, probablement ens mantindrien en l'actual incapacitat a l'hora de fer créixer l'ocupació i la riquesa. A diferència de països com Dinamarca, on es gaudeix d'una llibertat econòmica inconcebible per aquestes esquerres, que fa que tinguin un atur del 6%, i una riquesa envejable que els permet tenir un estat del benestar potent, aquest nou populisme dels de baix tindria com a dogma innegociable mantenir un mercat laboral encotillat i inflexible. A més d'una imposició de preus i d'un salari mínim des del poder, un escandalós sistema assistencialista improductiu, uns impostos altíssims, i uns problemes burocràtics per obrir empreses que, per tot plegat, alimentaria la crisi i mantidria el motor econòmic engripat com ara.

En definitiva, es convertirien en la nova casta intervencionista gens allunyada de la que hem conegut fins fins al moment, impedint la veritable revolució social que hauria de consistir en la lliure cooperació i creació de riquesa, incentivant la innovació i la competència, i aconseguint una societat meritocràtica sense la beneficiència universal de l'estat que, com hem pogut veure i patir, impedeix el desenvolupament de la riquesa i el progrés.