D'on no n'hi ha no en raja

No hi ha res més trist que veure un president representant tot un país, intentant aconseguir una cadira, un somrís... en definitiva, un lloc on no només no hi ha estat convidat sinó que evidentment mai han pensat en ell.
No cal dir que a causa d'aquesta situació, que jo no consideraria ni tan sols de perdedora, sinó de tonto de la classe, servidor hi està gaudint de manera escandalosa. Només de pensar que encara queden cinc dies de gaudi per la reunió de les grans potències, on discutirant sobre un nou model econòmic mundial, m'entra una satisfacció immensa dins del meu cor.

Espanya, o per ser més concrets la mentalitat mesetària-atlàntica, sempre ha pogut fer l'agost, o bàsicament subsistir econòmicament, gràcies al robatori i la repressió. Durant segles va poder viure gràcies a les riqueses que li arribaven de l'altre cantó del bassal, però sobretot també, gràcies a l'espoli econòmic, que nosaltres el catalans els hi hem proporcionat. Totes les revolucions, tant econòmiques com culturals, no només han entrat per aquest tros de terra del nord-est peninsular, sinó que m'atreviria a dir (de fet no sóc l'únic que ho diu, em precedeixen Pujols i els modernistes catalans) que el poc que té de progrés mental Espanya és gràcies a nosaltres, de fet, Espanya no és catalana perquè la garruleria i la seva supèrbia guerrera no els ha deixat entrar mai ni els deixarà entrar al concert global de les cultures de progrés.
I tot i això, ells, com els nens repelents, volen ser a Washington per demostrar que són quelcom d'important, però tothom xiula i mira cap a l'altre cantó. 

Tonteries per a un país de tontos

Algú en aquest Estat de mediocres i garrulos amb poder institucional i comunicatiu critica la despesa que fa la monarquia espanyola a costa del poble, com per exemple el cost del nou nas de la princesa plebeia? Algú critica l'espoli econòmic salvatge que pateixen els Països Catalans per part de l'Estat? Algú critica la poca ajuda, durant tants anys, que han tingut els municipis per part de l'Estat, per això han hagut de financiar-se de la pitjor manera a través del totxo, tot trinxant de passada el territori? Algú ha criticat on han anat a parar les ajudes de la comunitat europea a la pagesia andalusa i exremenya? Bé ja sabem que la cultura de l'esforç i de l'enginy no existeix en aquests zones, però que les ajudes se les quedin els terratinents i latifundistes com la Duquesa de Alba...
Doncs bé, només la premsa filofeixista de la meseta i l'imbècil ecofeixista del Saura han tret l'assumpte anecdòtic del cotxe del president Benach. Una cosa és que aquest senyor hauria pogut ser una mica més curós i auster, malgrat que aquesta minúsia m'importi ben poc comparat amb tota la resta d'injustícies globals, l'altra és que la mediocritat i l'autoodi s'embranqui en històries com aquesta, on la única cosa que han aconseguit ha sigut alimentar tertúlies per a minyones.
Tothom s'atreveix a ficar-se amb ERC, només falta que l'independentisme faci un minúscul pas en fals perquè tota la patuleia s'hi tiri a sobre.
Sabeu què! m'hi pixo a sobre.

Cultura catalana desacomplexada a Vic

Sembla que els astres hagin decidit que avui Vic serà la ciutat catalana desacomplexada per excel·lència, culturalment parlant.
Eus aquí la programació lúdico-barrilaire-subversiva que us tenim preparats:

Dijous 23 d’octubre 20h. Entrada lliure.


Llibreria La Tralla. Carrer de la Riera, 5. Vic


Presentació del llibre: Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox. De Joan Cuscó i Clarasó. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008.


Francesc Pujols fou un escriptor i filòsof català. Exercí de crític d'art, i fou defensor de l'aleshores controvertit Antoni Gaudí. Es relacionà amb Joan Maragall, Salvador Dalí, Pompeu Fabra, Josep Pla, Francesc Cambó, Pau Casals...

L’any 1918, Francesc Pujols publica el ‘Concepte General de la Ciència Catalana’, on estableix l’existència d’un corrent filosòfic autòcton, iniciat per Ramon Llull. En aquesta obra hi figura la seva cèlebre profecia segons la qual els catalans són éssers d’excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat.

Pujols fou un personatge complex i multidisciplinar, encara semi desconegut que cal reivindicar.

I després...

LA QUADRATURA DEL CERCLE. PRESENTACIÓ DEL 4t SENZILL


Senyores i senyors, el Belda i el Conjunt Badabadoc tenen el plaer de
fer-los saber que ja han parit el quart senzill, el que enllesteix la
sèrie que van endegar ara fa un parell d’anys. El disc conté sengles
versions del Rosó, aquell fragment de sarsuela tan nostrat, i del Plou
d’en Tomeu Penya.
Per celebrar-ho faran una festa el dia 23 d’octubre, cap a quarts de dotze
del vespre, d’enguany a la Jaç Cava de Vic (Osona), on a més de tocar, els
membres del conjunt punxaran música de gresca modernista aborigen. Tothom
hi és convidat.

La foto: El Belda i el Conjunt Badabadoc i en Francesc (responsable de la Fundació Francesc Pujols) a la Torre de les Hores de Martorell. La torre del filòsof i torrista Francesc Pujols.

Més info:
http://blogs.ccrtvi.com/beldabadabadoc.php
http://www.omnium.cat/index.php?cov_ID=19

El baldaquí de Tost

El romànic és el primer art europeu i concretament l'art més genuí del principat Catalunya, al país hi ha unes 1.900 esglésies i uns 200 castells i cases forts d'estil romànic. Catalunya ha estat i és un país obert als corrents artístics que s'han succeït a Europa. Potser els més intensament assimilats han estat el romànic -sorgit en el moment de formació de la Catalunya històrica- i el modernisme, quan culmina la Renaixença i Catalunya reprèn la consciència de la seva identitat.
Podríem dir doncs que el romànic i el modernisme són els dos estils nacionals per excel·lència de la pàtria, justament coincideixen amb els dos grans moments tant polítics com culturals que ha experimentat Catalunya.
Per què us explico tot això, doncs perquè sóc fan del romànic, i perquè avui m'he permès el petit luxe de visitar el Museu Episcopal de Vic (un dels tres millors del món en art romànic, juntament amb el MNAC de BCN i el Metropolitan de NYC), concretament l'exposició temporal El Cel Pintat. El Baldaquí de Tost. Un baldaquí és una estructura de quatre pilars amb un sostre tot pintat que servia per tapar i honorar el bisbe o el capellà quan estava a l'altar. Aquest baldaquí és molt important i estava situat a l'església de St. Martí al poblet de Tost a l'Alt Urgell. Gràcies a la cooperació del Museu Episcopal i del MNAC, per primera vegada es pot veure en la seva totalitat, puix des de sempre, una part romania a Vic i l'altra a BCN. Felicito doncs els responsables tant polítics com tècnics que han fet possible aquest retrobament tan preuat. A vegades les coses rarament es fan bé en aquest país.
Visiteu-lo si podeu, i gaudireu d'una joia del romànic.

L'auca de la Marxa dels vigatans

Hi ha una pàgina web que es diu www.rodolins.cat que m'ha robat el cor. Es tracte d'un lloc simpàtic i agradable on es dediquen a fer auques de temes nacionals; sobre indrets, sobre persones, sobre la gastronomia, sobre símbols nacionals... Amb uns dibuixets ben fets i que també són agradables per la vista.
Si teniu un moment d'aquests que té tothom, quan et perds per la xarxa, entra-hi, fes-te teva una auca i divulga-la. El temps passa, però les auques perduren i són un instrument històric i molt vàlid per transmetre les tradicions i costums del país.
L'última que han fet està dedicada a la Marxa dels vigatans, no cal dir doncs, que la gent que hem fet possible recuperar aquesta marxa, on s'honora els osonencs que van deixar la pell per les llibertats nacionals de Catalunya durant Guerra de Successió, estem ben cofois.

AUCA DE LA MARXA DELS VIGATANS

1. Ja tenim una vetllada
que amb el temps va sent marcada.

2. Una festa patriòtica
d'expressió molt simbòlica.

3. Té lloc el deu de setembre
i tothom en pot ser membre.

4. La trobada es fa per Vic,
tant al ras com a l'abric.

5. Els veïns de Riuprimer
porten la flama al carrer.

6. Flama tot l'any conservada,
en cases de la contrada.

7. Molts marxants duen la senyera
i amb fanals fan llumenera.

8. Gent amb magnífics penons,
arriben de tots cantons.

9. Els "penons dels vigatans",
que porten alçant les mans.

10. Als penons hi ha grans cognoms
recordant honrats prohoms:

11. Josep Moragues i Mas,
també en Carles de Regàs.

12. Josep Antoni Martí,
i en Perera, son veí.

13. Tot és glossat en ressenya
en un llibret que ens ensenya.

14. Romanço del Bac de Roda.
és llegit per un rapsode.

auca de la Marxa dels vigatans

15. En el lloc recordatori,
on ningú fa rebombori.

16. Record d'un gran patriota.
que honrem com li pertoca.

17. Amb barretina i gambeto,
és llegit aquell "decreto".

18. Al foc l'odiat decret!
El rebuig és clar i net.

19. Amb torxes pel nucli antic,
el seguici és gran i ric.

20. A plaça del Bisbe Oliba,
"El cant dels ocells" és vida.

21. "Diàleg del compromís",
tots lliures, ningú submís.

22. Un sac de gemecs, joiós,
toca el cant "d'Els Segadors".

23. I aquí, fins el més petit.
canta fort, inflant el pit.

24. La Marxa dels vigatans,
farà vibrar els catalans.

2008, Text:
Ramon Cuéllar i Sorribes

Carlins!

Aquest mes es celebra el 175è aniversari del moviment polític i social més complexe, segons els entesos, que s'ha esdevingut mai a Catalunya, el Carlisme. Parlar d'aquest moviment em portaria ara mateix a hores de feina, seria impossible fer-ho aquí i ara en aquest humil bloc, però sí que em submergiré i m'atreviré -amb l'absoluta llibertat que em dono i amb connivència amb d'altres companys- a reinterpretar-lo i donar-li la volta, justament per fer-lo a la nostra mida. Una provocació com una altra, vaja...

El Carlisme històric, no deixa de ser una engruna més dels moviments i els canvis que es produïren a l'Europa del s.XIX fruit de les revolucions americana i francesa, que replantejaren i trencaren els esquemes absolutistes i tradicionals de l'antic règim, defensats aquí pels carlistes -partidaris de l'herència varonil de la monarquia, i contraris a la infanta i als seus partidaris aperturistes-, per aportar-hi idees renovadores sobretot en el camp de la moral i de les llibertats de l'ésser humà. Uns canvis absolutament necessaris i vitals per la intel·ligència humana, no en tinc cap dubte.

La meva visió del carlisme doncs és romàntica. També val a dir que el carlisme -sí o sí, i segurament per qüestions de sang- em transporta a sentiments molt propers que inevitablement em descobreixen coses interessants d'aquest moviment que sempre romandran en la mentalitat i en l'ADN de la nostra nació; com per exemple el seu amor a la pàtria, i pàtria vol dir la terra, els rius, les muntanyes, la seva gent... El seu amor a les tradicions ancestrals, la seva organització autogestionària i la seva lluita social contra l'Estat centralista i els nous estaments dits 'liberals' que van enfonsar els bens comunals que tan importants eren per la supervivència de la pagesia. La seva visió de la muntanya i la rerebotiga de Catalunya també els enfrontava amb els nous esnobs materialistes de les ciutats.

Certes idees del carlisme però, sobretot les relacionades amb la moral, per no dir ja la defensa a ultrança de la monarquia, a un servidor, no cal dir que m'hi allunyen. Però com a lliure pensador, i tot enllaçant amb el surrealisme nostrat, fent una giragonça gal·làctica i metafísica, he cregut oportú fer proselitisme de l'anarcocarlisme. Un corrent de pensament, que de fet, sempre ha existit en la idiosincràcia del poble català. Consisteix a mesclar les idees liberals i llibertàries de l'anarquisme català històric, del qual vam ser el més gran exponent a la humanitat, fent que l'home tornés a sentir-se lliure d'opressions morals i religioses (sense desmerèixer l'autèntic cristianisme del qual els catalans en som fills i que també l'hem explicat al món a través de les figures com Ramon Llull, Ramon Sibiuda o Pere Casaldàliga), amb la defensa sense embuts de les tradicions i els drets socials del poble ras.

Penseu que durant la 2a Guerra Carlina, els bullangueros anarquistes de la jamància de Barcelona i els carlins de la muntanya catalana van lluitar plegats contra l'Estat liberal i centralista espanyol. Coincidència o casualitat? Bé, en tot cas segur que era un corrent i un sentiment comú de catalanitat i de justícia social contra un règim que sempre ha menystingut la vida dels catalans i dels desafavorits.

És per això que en aquest 175è aniversari d'un moviment tan nostrat, d'on actualment és marginal i on hi ha tants caps com barrets, no està de menys llençar noves idees que almenys ens facin la vida una mica més agradable i que ens acostin a la realitat essencial del nostre poble. L'anarcocarlisme!

Tradició i modernitat, o altrament dit tradicionalisme il·lustrat.
El noi de sucre + el Tigre del Maestrat= Anarcocarlisme.

Si voleu llegir un bon escrit sobre l'anarcocarlisme entreu aquí:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/84135

Per saber més sobre el Carlisme:
http://hipatia.uab.es/exposicions/carlisme/carlisme.htm

Per tafanejar:
http://www.partitcarlidecatalunya.org/
(aquests són els socialistes i sobiranistes)

Xirinacs

Ahir el poble català va dignificar una mica més la figura de J. Maria Xirinacs en un dels llocs més dignes i populars del país, el Palau de la Música Catalana. Jo avui ho faig aquí per mostrar-li el meu màxim respecte i honor a aquest bon home culte, ferm i patriota. Ens veurem al cinquè graó Xiri!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

El Pujols oficial

Diuen que el temps ho cura tot, no n'estic segur que això sigui del tot cert, però segur que llima moltes coses. El que és segur és que les coses cauen pel seu propi pes. Catalunya, per exemple, va inevitablement cap a la independència, són masses anys de patiments i humiliacions, i és clar, això ja no s'aguanta per enlloc, diguem que el temps ho posarà i ho està posant tot a lloc.
Seguint amb això que estic escrivint, Barcelona, el centre del món segons el nostre filòsof far i guia, per fi dedicarà un carrer al creador de la religió científica catalana, Francesc Pujols. Després de la placa de pedra, no posada per l'ajuntament, a la Plaça Reial (on ell va néixer), mig tapada per els para-sols del restaurant que hi ha, on diàriament hi dinen desenes i desenes de guiris que no saben ni tant sols què és Barcelona, els barcelonins i en general els catalans haurem fet un xic més de justícia amb aquest gran personatge. Evidentment falta molt per fer, ja sabem que Francesc Pujols és el savi maleït i oblidat per la cultura oficial catalana.
Aquí teniu la notícia que ha publicat la Fundació Francesc Pujols:

Barcelona bateja un carrer en reconeixement de Francesc Pujols
18/10/2008 - 12:00
On: Carrer Francesc Pujols Barcelona

El filòsof de l'Ateneu per antonomàsia. L’Ajuntament de Barcelona ha atorgat el nom de Francesc Pujols a l’antic passatge del Duc de la Victòria, una petició que havia defensat l'Ateneu Barcelonès des de l'any 2006, en motiu del centenari de la instal·lació de l'Ateneu Barcelonès al Palau Savassona. El dissabte 18 d'octubre, a les 12:00 hores, es realitzarà un acte oficial on s'inaugurarà la placa biogràfica de Francesc Pujols.

Un acte amenitzat amb la Banda de Martorell i amb la presència del capgròs "Senyor Paco", que la vila de Martorell dedica a aquest filòsof. Una celebració que comptarà amb la presència de les autoritats municipals de Barcelona i Martorell i del sr.Oriol Bohigas, president de l'Ateneu Barcelonès.

Jo hi seré!

COMUNICAT DE LA PDD

COMUNICAT DE LA PDD

DAVANT DE LES INFORMACIONS APAREGUDES A LA PREMSA DURANT LES DARRERES HORES, LA PDD CONTINUA TREBALLANT PER DONAR RESPOSTES


El proppassat 7 de setembre, la Plataforma pel Dret de Decidir, formada per entitats i organitzacions culturals, cíviques, sindicals, empresarials i polítiques, va començar a posar les bases de la resposta ciutadana a qualsevol ingerència provinent del Tribunal Constitucional.

Les més de 100 personalitats reunides davant del Palau de Justícia van donar suport als tres eixos que la PDD va fixar com a fonamentals pel futur del nostre país: el finançament, la potencial sentència del TC en contra de les decisions preses pel poble català i les ingerències en contra de la cultura i la llengua.

Les informacions aparegudes a la premsa durant el dia d'avui assenyalen que, si realment els rumors es confirmen, el TC atemptarà almenys en contra de dos dels pilars fonamentals de la vida cultural, social i política del nostre país: la llengua i el finançament.

En aquest sentit, la PDD considera:

- Que l'única resposta possible és la defensa del dret de decidir del nostre poble i la constatació que qualsevol sentència del TC serà profundament antidemocràtica, tenint en compte que 12 jutges d'aquesta instància judicial polititzada decidiran en contra de la decisió del poble català.
- Que el poble català necessita de forma urgent un sistema de finançament que sigui just i adequat a les necessitats socials, educatives i sanitàries de la seva ciutadania. Només d'aquesta manera es podrà garantir el seu benestar.
- Que només un bon finançament i la capacitat del dret de decidir podran garantir unes infraestructures que responguin a les demandes fetes en la mobilització del proppassat 1 de desembre.

És per això que la PDD aprofitarà la reunió convocada pel proper dissabte al matí amb totes les organitzacions que van participar a la roda de premsa del 7 de setembre per buscar consensos que permetin una resposta unitària i plural a la sentència del TC.

La PDD és l'actor que treballarà i donarà respostes des de la societat civil organitzada que reivindica el dret de decidir. Només amb l'exercici d'aquest dret el país avançarà de forma social i nacional.

Patarrumba!!!

Bingo!!! Per fi el tant esperat veredicte dels 12 magistrats comença a veure la llum, i no podia ser millor per a nosaltres. Sí, sí, la millor notícia de l'any sense dubte, Espanya sembla que ens retallarà l'Estatut sense manies i no com alguns albiraven, d'una manera més ambigua. La veritat és que ens faran un favor grandíssim si això passa, ens alliberaran d'aquesta llufa que ja ningú se la creia i que ningú tenia ni pebrots ni ovaris per tirar-la enrera. De veritat, no faig broma, els que em coneixen saben perfectament que és el què he preconitzat sempre als quatre vents.
Realment les últimes setmanes m'havia cregut que potser, amb el rotllo aquest del govern amic i perquè no dir-ho, pensant amb la seva intel·ligencia, els espanyols farien una retallada (això està clar) més superficial i més reinterpretativa, o sigui fent un altre enganyifa, talment com han fet sempre els sociates a Catalunya, però no, no han pogut aguantar i per sort nostra, els hi ha sortit la vena castiza i garrula. Són com els nens petits, quan els hi dius que mengin el plat que tenen al davant, i primer diuen que sí per al cap de deu segons donar-li al gos, no ho poden aguantar.
Així doncs, ells ara ja han marcat barroerament (a lo spanish system, ni bilateralitat ni igualtat lingüística!) la línia vermella i ara la pilota torna a estar al terreny dels partits catalans. Il·lusos d'ells! que havien fet un front comú agafat amb pinces pel finançament i ara ni tan sols el podran negociar amb bilateralitat, ha, ha, ha, he, he, he, hi, hi, hi, juas, juas, juas... Començo a estar eufòric i nerviós, perquè ara comença el veritable ball de bastons; el PSC-PSOE te un problema gros, molt gros! I CiU i ERC si no treuen pit ara, poden caure a la misèria més profunda del món catalanista.
Qui ara no ho vegi clar, després d'haver-ho intentat per totes les vies democràtiques, que la única i absolutament única via per sortir d'aquest atzucac, és el dret de decidir lliurament el nostre futur, per tant sobreviure com a poble, és que, o té un trauma infantil, o directament és espanyolista. Per fi, i gràcies a ells, a Catalunya es va perfilant la línia màgica, la que sempre hem somniat tots els independentistes, la línia que separarà les persones normals, o sigui les que volen ser com un altre país normal del món civilitzat, per tant independents, o les persones amb síndrome d'Estocolm, els que vulguin continuar sent vassalls i provinciants.
Tu tries!

Foto: Seu del Tribunal Constitucional espanyol. Us estimo!!!

Màgic Pop

Bon Vivant és una associació de Càceres molt reconeguda a l'Estat espanyol per la seva dedicació i feina ben feta en el món del Popart. Ells cada any organitzen uns premis, enguany han sigut els tercers, anomenats Premis de la música i la creació independent, Pop Eye '08. Són uns premis molt ben reconeguts també, que s'acompanyen amb una gran gala amb concerts, Pd's i canapés, suposo... Donen premis a tort i a dret, des de a la millor discogràfica, la millor web i la millor maqueta, al millor grup de Jazz, Ska i evidentment Soul, amb un premi especial, que aquest cop se l'ha endut la cantant de ie-ie espanyola, Massiel.
Doncs bé, des d'aquí volem felicitar i amb ganes, a la nostrada pàgina web Màgic Pop, del company Àlex de Tarragona, que ha guanyat el premi al millor web.
Màgic Pop és un web, íntegrament en català, de referència dins el món de l'escena Mod de casa nostra, és un lloc on hi pots trobar de tot i més sobre el món del Pop, dels Mods, dels scooteristes, etc... Però a més a més, és un web que no es queda només amb els nois i noies que vesteixen a la moda italiana i van amb Vespa, sinó que també aporta bona informació sobre el món del Surf, l'Ska, el Punk, Garatge, etc. Vaja de tot el que faci una mica a olor de Pop.
Moltes felicitats!
Salut i MODernisme.

6 d'Octubre

Tal dia com avui, fa 74 anys esdevingueren els fets del 6 d'octubre. Uns fets a tenir molt en compte per saber d'on venim, què passava i qui va respondre a l'hora de la veritat en aquest país. Un sector nombrós del catalanisme ferm va decidir dir prou a la farsa de la República espanyola dominada en aquells moments per la ultra dreta, però espatllada també per una esquerra espanyola recargolada, il·lusa i a anys llum del projecte català inicial de l'avi Macià, on preconitzava una Catalunya independent, culta i liberal d'esquerres on tothom estigués protegit per un sistema molt semblant a l'estat del benestar, que dècades més tard protagonitzarien els països del nord d'Europa.
Des d'aquest bloc doncs, vull honorar els homes i les dones que sortiren armats per defensar la llibertat nacional de Catalunya.

Vull recordar que també, durant la matinada del 6 al 7 d'octubre, la senyera de l'estel solitari, la nostra bandera de la República, va onejar ben dreta i sola a l'ajuntament de la capital d'Osona. Un fet que, per vergonya de tots, no han volgut fer ni en democràcia, els nostres governants "catalanistes" de Vic.

Si voleu bona informació sobre aquest episodi de la nostra pàtria entreu aquí:
http://webs.racocatala.cat/cat1714/6octubre.htm

A favor de la crisi.

No és que m'agradi el patiment, no sóc catòlic, però crec que el món occidental necessita una posta a punt i ja se sap, això només es fa, com els vehicles, quan alguna cosa no funciona.
Se sap i és profecia que el despilfarro en massa no va bé pel planeta ni va bé per l'intel•lecte humà, ens fa tornar imbècils i xarons; fa que les comoditats, que són molt importants i valuoses pel progrés humà, es converteixin en banals. Per tant, la crisi simplement és un toc de campana que fa el planeta per aturar-se i seguir endavant en millors condicions, és quan el cos et diu prou i t'ho manifesta a través d'un constipat, un mal de panxa o vés a saber què...
Doncs això, el món necessita una aturada important i que la gent comenci a estrènyer-se el cinturó, diria més, fins i tot necessita un canvi de mentalitat, com per exemple la que es manifestarà a EEUU amb la nova victòria al novembre d'un nou bon (a grans trets) líder liberal com l'Obama.
Però i si parlem d'Espanya? I també, ai las! de Catalunya? puix malauradament estem lligats des de fa més de 300 anys en aquest país de garrulos, la cosa es complica una mica més. Si el món necessita una aturada, Espanya necessita un rentat de cervell complert. Aquest país de funcionaris amb mentalitat mesetaria i de pagesos subvencionats, ha fet el pitjor que podia fer un Estat: concentrar la seva economia en el totxo, així el que han fet és, per un cantó trinxar el sòl, per tant el país, i per l’altre, enriquir-se desmesuradament durant 10 anys sense parar per crear una classe de gent (tots els que depenen del sector immobiliari) desmesurada. No hi ha pitjor persona que un nou ric creieu-me, té una falta de noblesa, d’escrúpols i d’intel•lecte, que el fa un personatge perillós, però efímer, és clar. Espanya, estarem d’acord, és un país nou ric i amb desmesura.
O sigui que, per aquest Nadal res de joguines a manta i gambes de Palamós per parar un tren, haurà d’haver-hi més control en les despeses familiars, i això l’intel•lecte ho agrairà.
Lo bo de tot plegat, és que el govern del mentider a sou, diu que en uns anys Espanya econòmicament passarà per davant a països com França i Alemanya. Pobres desgraciats, i pobres de nosaltres, els catalans per aguantar un país de garrulos com és Espanya.
Avís als torristes, això ho dic per la gran massa, no per nosaltres... Ja m’enteneu.

La foto: Una imatge de la nostrada vila de Benidorm, un exemple de la garrularia espanyola amb el permís dels blaveros autòctons.