dimarts, 30 de juliol del 2013

Espanya és crisi

Quan d'aquí a unes dècades els historiadors hagin d'analitzar o escriure la primera gran crisi econòmica i social del nou mil·leni, a més d'estudiar les bestieses financeres i especulatives del capitalisme salvatge a nivell intercontinental i copsar com l'adotzenada classe mitja occidental va creure's que el creixement i la riquesa eren inacabables, els erudits de la història hauran de prestar una atenció molt especial en un estat del sud-oest de la UE on l'absurditat i la burriqueria va acabar significant l'explosió política i social dels seus conciutadants. 

La fi d'Espanya, almenys tal com la coneixem fins ara, té poc a veure en la crisi mundial, i molt menys en les subprimes americanes. La crisi espanyola és innata, endèmica, rau en l'origen mateix de la seva existència, que, lògicament, amb els canvis socials que s'esdevenen ara arreu del món l'empitjora i la fa més dramàtica. Efectivament, als historiadors no els caldrà furgar en les causes inflacionistes planetàries o en la crisi creditícia i hipotecària dels EUA, ni tan sols en el desafiament sobiranista català dels últims mesos. La crisi espanyola que abarca tots i cadascun dels seus àmbits té noms i cognoms propis, i és fruit de la maldestra manera d'afrontar els seus problemes, una decadència a comta-gotes cobada durant dècades dins l'olla de la supèrbia testosterònica típicament hispànica en un país on el més tonto fa rellotges.

La crisi espanyola no seria res sense el terrorisme i les clavegueres de l'estat dels anys vuitanta amb destacats protagonistes actuals que ja comandaven alts càrrecs del govern d'aleshores, com el present cap de l'oposició a més d'algun il·lustre expresident de caixa responsable de la seva caiguda. La crisi espanyola no existiria sense els ja habituals corruptes de la cosa pública, uns autèntics professionals de la barroeria.
Tampoc sense un sistema podrit de la picaresca i de subvencions a tot quisqui, tot un clàssic en un estat llatí com l'espanyol. Un sistema de màniga ampla, d'irresponsabilitats, de doble moral catòlica i de bombolles vàries amb la seva joia de la corona; la immobiliària. Un estat que el seu cap és un pobre home equivocat amb una família de tarats i lladres. Un país de quinquis i de cretins on els Millet, Pallerols, Filesa, Roldan o Noos han estat el pa de cada dia amb la barreja de polítics mediocres com Chacon, Rajoy, Zapatero, Navarro o Duran que es s'han dedicat a vendre pòcimes en una col·lectivitat completament atomitzada i políticament analfabeta. Una societat de funcionaris cosida a impostos absolutament divorciada amb els seus governants que s'han dedicat a construir amb gran frenesí un país radial sense cap visió econòmica i a subsidiar grans territoris endèmicament improductius. Que inventen ellos! Us sona, oi? Espanya és insostenible per tot això i perquè vol continuar unida a costa de l'odi i de l'històric autoritarisme mesetari, una recepta tan irresponsable que en cap altre lloc del món civilitzat podria arribar a entendre mai.

Tot això i molt més és la crisi espanyola suportada i recolzada per molts catalans -encara ara!-, que any rere any han reincidit votant partits que mantenien l'establishment i la cultura política espanyola a Catalunya, una cultura que ha fet d'Espanya el contenidor del sense sentit mundial, del model que mai s'hauria d'imitar a l'hora d'administrar un estat. L'Espanya castellana caurà definitivament perquè és una nació improductiva i amb tendència contínua a la corrupció, fruit precisament del seu model basat en l'engreix del funcionariat públic en comptes d'apostar pel model autònom de la petita i mitjana empresa. Perquè una cosa porta a l'altra, quan l'empresa no és teva sinó de tots, la condició humana sempre té la inclinació congènita de fotre mà a la caixa.


Espanya és crisi i Catalunya és misèria perquè fins al moment ha estat còmplice del sistema corrupte espanyol, per això ens cal una oportunitat per demostrar al món que sense aquest llast els catalans podem fer les coses de diferent manera. Pot ben ser que siguem incapaços de demostrar-ho, però és ben cert també que sense la llibertat, negada i torpedinada diàriament des de Catalunya justament pels còmplices de l'estatus quo corrupte espanyol, no ho podrem esbrinar mai. L'autonomisme ens ha demostrat que és sinònim de corrupció generalitzada, l'estat propi, per contra, encara no ho sabem. I els catalans, abduïts per aquest patró corrosiu, no necessitem cap altra cosa ara mateix que la llibertat per ser amos de nostre destí i poguer equivocar-nos o fer-ho millor. En tot cas, només dependrà de nosaltres. 

Per tot plegat, els historiadors del futur hauràn de tenir molt en compte tots aquests despropòsits quan escriguin sobre la desmembració del regne d'Espanya i la seva regressió democràtica en l'aurora d'aquest segon mil·leni de la nostra era. Queda dit.  

Article publicat al setmanari El 9 Nou (Osona-Ripollès).



La marca Espanya

dijous, 25 de juliol del 2013

La veritable Barcelona moderna

Parlem de Carnaby st? De Chelsea? No. Parlem de Tuset st.  i del barri de Sant Gervasi. 

Aquest magnífic film del mai prou valorat Carles Barba ens ensenya la Barcelona més desenfadada, moderna i liberal de la dècada dels 60. Una joia de la filmografia seixantera de casa nostra on hi trobareu fantàstiques escenes que ens remeten a l'esperit innat de la modernor catalana. Barcelona, la dissortada capital provinciana d'un estat autoritari, sobreixia i desafiava qualsevol conservadorisme per posar-se a l'alçada de les avantguardes europees.

Barcelona Show, un film modernista amb tocs surrelistes marca de la casa, que tot quant amant de la veritable modernitat transgressora -absteniu-vos modernets- ha de visualitzar abans de morir. A mi m'ha deixat garratibat i ple d'emoció.

Barcelona Show (Carles Barba, 1967) from Carles Barba on Vimeo.

divendres, 12 de juliol del 2013

L'extinció de l'espanyolisme a Catalunya

Hi ha realitats empíriques que s'imposen per sobre d'ortodòxies tronades, d'ideologies i de legislacions. Diuen que el pes del temps és un bon antídot que ho cura tot, una medicina letal que se sobreposa a tota quanta fractura social o estats d'ànims col·lectius. L'espanyolisme regionalista a Catalunya, entès com a concepte transformador d'una Espanya endarrerida i indomable, és un projecte fracassat; Jordi Pujol ho va certificar fa quinze dies manifestant que l'espanyolisme que ell defensava ja no és viable, i que per tant, l'Espanya catalana ha mort.

El regne d'Espanya s'ha deixat perdre al llarg de 500 anys aquesta manera d'entendre i de confeccionar l'estat, aquesta solució econòmica i social que consistia a construir un estat autènticament federal i liberal, on l'esforç individual de cada territori, sense imposicions identitàries ni fiscals, hauria estat el motor que podria haver alçat una Espanya unida i potent davant el concert de les nacions del món. Aquesta solució a l'anglosaxona, però, ha estat i és impossible d'aplicar en una societat composta de cacics i funcionaris on els favors per amiguisme són el pa de cada dia i en què el talent i la democràcia romanen segrestades a causa d'un sistema estamental i de monopoli. Per això, el nostre país que és l'antítesi d'aquesta organització social, malgrat els històrics intents d'alguns sectors comunistoides sempre equivocats, xoca i xocarà constantment amb la realitat espanyola tot i els ingents esforços que des de la política i l'empresa privada catalana s'han fet per reeducar l'infame economia espanyola. Catalunya, malgrat i el mimetisme indestriable de molts segles, no és com Castella ni com Andalusia, som cultural i geogràficament diferents i la conseqüència d'això és la manera diferent de tractar i entendre l'economia.

Si en tot això també hi afegim un canvi estructural que el món a marxes forçades està confeccionant, on les superestructures estatals i les ciutats estat i/o territoris petits faran l'entrepà als estats clàssics sorgits de la Revolució Francesa per substituir-los dins un nou ordre mundial (bàsicament perquè les unitats de mercat fins al moment les sustentaven aquests estats i ara passaran a esdevenir continentals), tenim que les dues realitats distintes i irreconciliables en la nit dels temps, la catalana i la castellana, acabarant inevitablement separant-se fent que l'espanyolisme a Catalunya deixi de tenir tot el sentit que durant els últims cinc segles ha mantingut. Tant l'espanyolisme provincià entès per catalanitzar i federalitzar Espanya, com l'espanyolisme en essència que representa la imposició i el tractament de colònia per a Catalunya.

En conseqüència, si Catalunya aconsegueix assolir la normalitat política i esdevé un estat independent, partits com el PSC i el PP s'aniran extingint mica en mica fruit de la inviabilitat del seu discurs polític, un discurs que els ciutadans perceberan com a antiquat i fora de lloc. Ciutadans, per la seva banda, fruit del seu origen netament català passarà a ser un partit populista més amb un programa de "regeneració" democràtica sense deixar la seva pàtina de partit incòmode i desubicat a Catalunya. L'arrel antiGeneralitat i el ressentiment nacional que porten a sobre els pot convertir a la llarga en un partit radical que depèn de per on bufi el vent es decanti per posicions més antisistema o més xenòfobes. Tot aquest canvi de paradigma on el pes del temps devasta tota realitat transitòria, s'esdevindria ben bé passada una generació després d'aconseguir un estat català independent, un objectiu vital que hem de fer possible urgentment en fets i no només amb espectacles com fins ara.

Us imagineu no haver de suportar mai més la insolència, la mala llet i la irracionalitat de l'espanyolisme? Us heu parat a pensar com seria la vida sense el quinqui de torn que a casa teva et nega ser subjecte polític i cultural? (Un fet inimaginable en qualsevol altre país normal del món). Només per això ja valdria la pena, no creieu? Quin descans, senyor!


Article publicat al Nació Digital.

La qüestió identitària deixarà de tenir sentit en un estat normal, i quedarà reduïda a grupuscles sectaris


dimecres, 10 de juliol del 2013

El meu petit homenatge a Espriu

"Els nostres magres camps de blat i d’oliveres
molts cops són destruïts per les armes hostils.
Enllà del riu comença una terra enemiga,
i hem de guardar-nos d’ella sense por ni repòs".

Antígona.