El regne d'Espanya s'ha deixat perdre al llarg de 500 anys aquesta manera d'entendre i de confeccionar l'estat, aquesta solució econòmica i social que consistia a construir un estat autènticament federal i liberal, on l'esforç individual de cada territori, sense imposicions identitàries ni fiscals, hauria estat el motor que podria haver alçat una Espanya unida i potent davant el concert de les nacions del món. Aquesta solució a l'anglosaxona, però, ha estat i és impossible d'aplicar en una societat composta de cacics i funcionaris on els favors per amiguisme són el pa de cada dia i en què el talent i la democràcia romanen segrestades a causa d'un sistema estamental i de monopoli. Per això, el nostre país que és l'antítesi d'aquesta organització social, malgrat els històrics intents d'alguns sectors comunistoides sempre equivocats, xoca i xocarà constantment amb la realitat espanyola tot i els ingents esforços que des de la política i l'empresa privada catalana s'han fet per reeducar l'infame economia espanyola. Catalunya, malgrat i el mimetisme indestriable de molts segles, no és com Castella ni com Andalusia, som cultural i geogràficament diferents i la conseqüència d'això és la manera diferent de tractar i entendre l'economia.
Si en tot això també hi afegim un canvi estructural que el món a marxes forçades està confeccionant, on les superestructures estatals i les ciutats estat i/o territoris petits faran l'entrepà als estats clàssics sorgits de la Revolució Francesa per substituir-los dins un nou ordre mundial (bàsicament perquè les unitats de mercat fins al moment les sustentaven aquests estats i ara passaran a esdevenir continentals), tenim que les dues realitats distintes i irreconciliables en la nit dels temps, la catalana i la castellana, acabarant inevitablement separant-se fent que l'espanyolisme a Catalunya deixi de tenir tot el sentit que durant els últims cinc segles ha mantingut. Tant l'espanyolisme provincià entès per catalanitzar i federalitzar Espanya, com l'espanyolisme en essència que representa la imposició i el tractament de colònia per a Catalunya.
En conseqüència, si Catalunya aconsegueix assolir la normalitat política i esdevé un estat independent, partits com el PSC i el PP s'aniran extingint mica en mica fruit de la inviabilitat del seu discurs polític, un discurs que els ciutadans perceberan com a antiquat i fora de lloc. Ciutadans, per la seva banda, fruit del seu origen netament català passarà a ser un partit populista més amb un programa de "regeneració" democràtica sense deixar la seva pàtina de partit incòmode i desubicat a Catalunya. L'arrel antiGeneralitat i el ressentiment nacional que porten a sobre els pot convertir a la llarga en un partit radical que depèn de per on bufi el vent es decanti per posicions més antisistema o més xenòfobes. Tot aquest canvi de paradigma on el pes del temps devasta tota realitat transitòria, s'esdevindria ben bé passada una generació després d'aconseguir un estat català independent, un objectiu vital que hem de fer possible urgentment en fets i no només amb espectacles com fins ara.
Us imagineu no haver de suportar mai més la insolència, la mala llet i la irracionalitat de l'espanyolisme? Us heu parat a pensar com seria la vida sense el quinqui de torn que a casa teva et nega ser subjecte polític i cultural? (Un fet inimaginable en qualsevol altre país normal del món). Només per això ja valdria la pena, no creieu? Quin descans, senyor!
Article publicat al Nació Digital.
 |
| La qüestió identitària deixarà de tenir sentit en un estat normal, i quedarà reduïda a grupuscles sectaris |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada