El futur arc parlamentari català

Aviso per endavant que el que faré ara és un exercici de política ficció, encara que això no vol dir que els fets que descriuré no tinguin fonaments on recolzar-se. I és que em resulta divertit pensar com seria el sistema de partits polítics en una futura Catalunya estat, un cop el panorama actual ja ens ha posat sobre la taula la desitjada línia vermella nacional que uns quants tan esperàvem. Ha estat feixuc travessar el desert dels tediosos anys d'indigència moral d'una societat domesticada i dels entrebancs perversos que des de l'autonomisme i/o federalisme partidista i 'intel·lectual' es practicava contra l'independentisme català. Ara tot això però, ja és passat, fou, i tan sols quedarà com un episodi històric més que se'l podria motejar com els anys de la Catalunya raquítica.

Les enquestes que periòdicament salten a la palestra pública ens demostren cada vegada més com la raresa autonomista que sofríem s'ha esberlat completament deixant tocats els dos transatlàntics del país responsables de sostenir aital règim. Per un cantó i en certa mesura, una CiU que malgrat tot aguanta gràcies al perspicaç gir sobiranista que ha sabut realitzar i, per l'altre, destrossant d'una manera prolongada i letal el partit dels socialistes catalans. El resultat de tot aquest ocàs ha estat el revifament de tot un reguitzell de partits més o menys oportunistes, que en una situació de normalitat nacional penso que no obtindrien tanta representació o importància com la que tenen ara i tindran, almenys fins que tot s'esclareixi.

Tinc la franca sensació que en la futura Catalunya estat, reconeguda i normalitzada, continuarà havent-hi dos grans partits centrals que ocuparan gairebé tot el ventall ideològic nacional. Per una banda, lògicament CiU ocuparia tot l'arc que va del centre fins a la dreta, i per l'altra, el reeemplaçament seria per una ERC que ocuparia tot el que va del centre a l'esquerra. Encara que haurem d'esperar a veure com se'n surten els convergents d'aquest procés d'emancipació nacional i, sobretot, com queden després de fer net i arreglar els seus casos de corrupció. També crec que, pel bé del país, CiU hauria de desacomplexar-se i mirar d'encalçar tota la dreta conservadora, ara repartida entre UDC i el PP, per deixar un xic de banda la seva pàtina socialdemòcrata que fins ara ha mantingut. A l'altre costat hi tindríem el partit degà de Catalunya, ERC, que tornaria a ocupar el lloc que el PSC i CiU li van rebatre des de la trancisió i fins ara; tot l'espai central de la socialdemocràcia. L'exili i la mort física va fer que els republicans gairebé desapereixessin del mapa polític català, fent que la seva recuperació en un país dominat per la farsa sociovergent fos titànica. Ara sortosament recuperen mica en mica aquesta centralitat que tan bé representaven als anys trenta quan eren el partit dels treballadors, dels autònoms i de les classes mitjanes. Si cuiden les formes, dominen el saber fer, i exerceixen la transversalitat, que vol dir l'ambigüitat en la justa mesura, es poden convertir en el partit que governi la futura república catalana, almenys en certes ocasions. 

La resta de l'arc parlamentari quedaria menys atomitzat que ara, no en tinc cap dubte. Hi hauria, almenys durant ben bé una dècada -després anirien esfumant-se- un partit espanyolista vigorós que no pararia de fer soroll demanant el reingrés a Espanya. Lògicament això s'aniria desfent a compta gotes quan la realitat pressupostària i social diària s'imposés per sobre d'aquestes vel·leïtats tronades. Les noves generacions de catalans els acabarien percebent com el Partit Comunista a Lituània, una rèmora del passat. Per cert, prohibit en l'actualitat.

Veuríem, no podria mancar en un país de flamarada com el nostre, un partit d'esquerra anticapitalista amb tocs populistes que tindria la seva importància dins del Parlament però sense gaires opcions d'influir en la governalitat. Aquí ICV i la CUP mantindran una pugna important per ocupar aquest espai llaminer, si no és que confeccionin una coalició electoral, que sens dubte seria el més intel·ligent que podrien fer. Finalment, tinc l'esperança que sorgiria un partit netament liberal, petitet però vital i necessari en qualsevol societat avançada, que jugaria a la balança entre els dos grans partits nacionals. Aquest partit podria desbancar o donar suport a ERC si els republicans no aconseguissin prou suport a les urnes o el sustentacle puntual de l'esquerra anticapitalista. Un fet sempre incòmode i del tot indesitjable.

Ah, per cert, em descuidava que el PSC quedaria immediatament fulminat, difós entre els diferents partits que formarien aquest nou Parlament de la república catalana. No té espai ni per liderar l'esquerra nacional ni per encapçalar l'unionisme. S'ha acabat, caput. El PSC, enganyós i omnipotent, ha estat el partit perfecte per a una situació política i social tan depenent com la que hem tingut fins ara. Però els temps canvien, i hi ha partits que el pas del temps no el poden afrontar, bàsicament perquè un dia llunyà ja van decidir jugar a un sol nivell, sense a parar-se a pensar que la vida consta de diferents pantalles on avançar i madurar. Al PSC li ha passat el pitjor que li pot passar a un partit polític, molt pitjor que una escissió o un cas de corrupció: s'han quedat sense projecte polític, i la seva vida finalitzarà quan la llum de la Comunitat Autònoma de Catalunya s'apagui per sempre més. De fet, d'aquest últim paràgraf és del que n'estic més segur, i el que menys ficció hi he empleat. No en tingueu cap dubte.

Article publicat al Nació Digital

El Parlament de Catalunya

 

Paradoxes catalanes

Per tothom és ben sabut i experimentat que quan hom obté la seguretat i el poder sobre una cosa sempre acaba afartar-se'n i cerca en altres flors el fruit que desitja amb fruïció. Però és quan li manca aquest fruit en qüestió, que de la necessitat en fa virtut i és quan esclata el talent i la imaginació per tal d'aconseguir-lo. Això, que és fàcilment extrapolable a les societats, és exactament el que li ha passat a Catalunya durant els últims 500 anys, quan per motius de manca de descendència, es lliga per sempre i fins al dia d'avui a la convivència dins d'una mateixa casa amb la corona espanyola.

Deixant de banda la nostra florida medieval, que és quan Catalunya posa els fonaments del constitucionalisme liberal i de la religió científica i empírica per oferir-la al món sencer, centrem-nos en els temps del Barroc quan la nostra decadència es materialitza coincidint amb el regnat absolut dels Àustries arreu del planeta en nom de l'Espanya castellana. És en aquesta edat moderna que, tot i mantenir els furs intactes -atenció a la paradoxa-, Catalunya es deixa influenciar claríssimament per la pomposa cort universal espanyola, i lògicament pel flaire cultural del seu Segle d'Or, malgrat com ja he dit, conservi personalitat política pròpia. Només el rector de Vallfogona custodia la nostra llengua des d'una vicaria a la rerebotiga del país, mentre les nostres elits es llencen als braços de la portentosa i magnífica llengua castellana.

Passen els anys, i, curiosament és quan perdent bous i esquelles concebint finalment la superioritat musculosa que l'Espanya castellana ens imposa a base de la força bruta, que comencem a renéixer espiritualment per acabar imposant més endavant la nostra ancestral percepció liberal i humanística a l'Espanya endarrerida i catòlica. Una visió repescada miraculosament, després de molts segles d'ostracisme, de la nostra ja esmentada gloriosa florida medieval.

M'explicaré, certament la gran paradoxa d'aquest país, doncs, comença en la Junta de Comerç de Barcelona de finals del divuit i esclata en la Constitució de Cadis, quan per voluntat pròpia els catalans enterrem definitivament la condició de subjecte polític que segles abans era condició indispensable, i ens enganxem com un sol home al projecte polític espanyol. És a partir d'aquí, dins el nou cos espanyol modern sorgit de les Corts gaditanes i no fora, que renaixem culturalment i políticament. Fixeu-vos-hi, quan teníem el cos ens mancava el cor i quan deixem de tenir cos torna a bategar-nos el cor. Paradoxes surrealistes d'aquesta terra.

Perquè són catalans els que imposen l'avantguarda política i moral a la pell de brau sempre en pro del projecte comú i indivisible, és la fabril i bohèmia Barcelona que fa bullir l'olla de les idees per servir-les després a la resta de territoris penisnulars. D'aquesta manera, són les corts de Cadis amb el doctor Dou i l'il·lustrat Antoni de Capmany com a ideòleg de la primera constitució liberal espanyola, és la La Gloriosa amb en Prim, la primera república amb Pi i Maragall i la segona amb Macià, revolucions polítiques i socials que imposem a compta gotes i malgrat ells, en nom de l'Espanya catalana. Mica en mica l'Espanya castellana decadent i fatigada d'anys de lluites colonials, finalment es rendeix, sense reconèixer-ho, a la raó catalana justament un segle després d'humiliar i esclafar la democràcia liberal que representava l'austriacisme català, que ja maldava per construir una Espanya autènticament confederal. Justícia còsmica o paradoxes de la història?

Quines coses, oi? Catalunya, o el concepte català, acaba hegemonitzant la política espanyola per damunt de l'absolutisme arcaic castellà, és a dir, guanyem la batalla de la raó a l'Espanya castellana acceptant d'una vegada per totes però la fusió total amb el seu projecte. Vam perdre l'esperit nacional quan érem vius políticament i el recuperem quan som enterrats com a subjecte polític per compartir-lo amb els espanyols.

Tot i aquestes endimoniades paradoxes, 200 anys després d'imposar la nostra hegemonia moral a Espanya a trompicons, i haver-los assistit i sostingut, ara és el moment que ells s'alliberin emancipant-se de nosaltres perquè comencin a caminar sols com qualsevol persona adulta. Catalunya els hi va ensenyar a fer una constitució i que aquesta pogués compaginar-se amb una monarquia (cosa que nosaltres ja fèiem des dels temps del romànic); els hem fet créixer amb la nostra indústria; els vam educar en les doctrines liberals i progressites que com l'aire fresc del Pirineu baixaven d'Europa; els hem cuidat com una santa mare bondadosa i curulla de paciència faria amb la seva filla. Així, doncs, ara és el moment d'enterrar les paradoxes i ser feliços separats l'un al costat de l'altre, que és l'única manera de sobreviure en pau i harmonia. O, si ells ho prefereixen, abraçats a la nova Catalunya -políticament- catalana, que després d'anys i panys resorgeix i torna per delectar el món amb la seva bonhòmia i avantguarda natural.

El triomf del concepte català a Espanya comença a les Corts de Cadis

Torna el Conjunt Badabadoc.

Com la mala herba que mai mor, el Conjunt Badabadoc segueix el seu camí impertorbable d'oferir-vos el retrovisor de la nostrada música popular. Ara en format trio, el Conjunt reapareix reformulat després d'un any d'inactivitat amb tot un seguit d'èxits de la música moderna-antiga catalana: Lita Torelló, Eurogrup, Els 3 Tambors... no se n'escapa ningú! Magnífiques cançons revisionades pel peculiar sedàs del power ie-ié que caracteritza aquesta nova visió dels Badabadoc. Tot plegat per fer del nostre espectacle una "Nit sense fi..."

El Conjunt Badabadoc són:

Jordi Rexach "Mante": veu i baix

Marc Serrats "Xerramequ": veu i guitarra 
Eric Herrera: bateria

La presentació en societat del Conjunt Badabadoc serà el proper divendres 24 de maig a Lleida, on no podia fer-se en un altre marc que no fos en l'Aplec Modernista de Ponent. Un cap de setmana farcit de modernor carrinclona entre el Segrià i Les Garrigues, organitzat per la bona gent del col·lectiu Natros Sols.

Podeu escoltar les dues primeres cançons de la nova era aquí:
Nit sense fi 
Què passa amb els duros

Benvinguda meritocràcia!

El relativisme ho ha espatllat tot, el bonisme és un virus que ha contret la política i és urgent trobar l'antídot perquè aquesta torni a significar-se en els valors del deure i de la justícia. L'embafada que la societat occidental, i més concretament la mediterrània, porta a sobre des de fa dècades ha aconseguit tergiversar conceptes bàsics que la humanitat havia fabricat a base de vitals revolucions per a l'ésser humà. No pot ser que en nom de l'assamblearisme popular es danyi tant la democràcia, no és suportable que les idees suposadament transgressores signifiquin intervenir més en la societat, i és escandalós i un insult a la intel·ligència el continuat suport a alguns països i a certes causes on els drets civils i humans són vulnerats dia rere dia. L'exotisme i la llunyania és l'excusa perfecta del pobre nen blanc, ric, europeu sobreprotegit per desprestigiar el seu entorn i lloar pràctiques injustes i no permeses en la seva pròpia societat.Un error.

Els temps han de (tornar) a canviar, sí, perquè és llei de vida i només el conservadurisme enquilosa i no permet avançar socialment. La societat occidental ja no dóna més de si i necessita un 'pla renove' simplement per continuar liderant el món. Per això m'omple de satisfacció la portada que ahir el diari ARA publicava referent a les lleis que el Govern està preparant per a aquest any 2013. Tres lleis que posaran les bases de la nova administració pública catalana, i que em tornen per uns moments l'esperança i la confiança en la política i en el país. La meritocràcia, senyors, benvinguda sigui! Per fi el talent i l'eficàcia potser guiaran els designis de la nostra societat. Aquestes lleis que esperem que s'apliquin amb valentia i per sobre d'interessos electorals, venen a ser el següent: delimitar les competències de cada administració, simplificar-ne l'estructura i garantir l'eficiència dels seus serveis; avaluar regularment els empleats públics per incentivar la seva capacitat; i escollir els càrrecs directius no a dit sinó en processos oberts. Propostes que sonen a música celestial per fer de Catalunya un país d'avantguarda si és que volem crear una societat més adulta i lliure, allunyada del tic espanyol i autoritari que tan mal ens ha causat fins al moment.

Catalunya no només ha d'oferir al món un nou estat independent interconnectat amb la resta de països, ha d'ensenyar un país culte i cívic, creat a base de la raó i sense disparar un sol tret. Ha de delectar la humanitat amb un nou model social més lliure, amb més talent, on l'estat serveixi pel que veritablement ha de servir; vetllar per la seguretat i la lliure determinació de l'individu, sense intervencions ofegants ni tràfic d'influències i assegurant la igualtat d'oportunitats i de competència mercantil. Menys privatitzar i més liberalitzar. La revolució catalana és i ha de ser això, la nova revolució liberal del s. XXI.

Catalunya només sobreviurà si té mentalitat de guanyador

La puta i la Ramoneta socialista

Diuen que la nostrada expressió 'fer la puta i la Ramoneta' tindria orígens rossellonesos, concretament de les memòries d'un capellà que a finals del segle divuit fugia de la barbàrie revolucionària francesa per trobar aixopluc a les comarques catalanes més meridionals. Bé, el fet és que aquesta simpàtica manera de referir-se a algú que actua amb doble discurs o que directament és un caragirat ha fet fortuna en un país tan grapejat com el nostre. Són molts anys d'esclavatge barrejats amb cants de sirena provinents de Madrid oferint-nos bondats endimoniades, que ens ha fet ser un poble poruc i traïdorenc. 

Durant els últims 30 anys els partits autonomistes i amb interessos a Espanya han estat els màxims exponents d'aquesta original expressió. Podríem dir que la CiU de l'era Pujol n'ha estat l'exemple més fefaent, però l'ombra és llarga i també ha afectat a tota l'esquerra sucursalista del país. Si bé, però, CiU i ICV són dos partits que han après la lliçó i han sabut llegir la realitat de la societat catalana fent un viratge cap a la centralitat sobiranista, el PSC ha caigut al pou profund de la desconsideració total. Certament la Puta i la Ramoneta del PSC no ha marxat del partit sinó que a més els hem pogut copsar l'autenticitat que amagaven sota les calces. La Puta i la Ramoneta del PSC no surten del catalanisme com les de CiU i d'ICV, sinó que surten de l'espanyolisme amable. Malgrat això, el seu paper al procés sobiranista és important i vital, com també ho va ser posar-los a governar la Generalitat per fer-los-hi la prova del cotó i encetar el declivi del federalisme a Catalunya. Mai agraïrem prou a ERC aquells 7 anys de servei al país que ens han servit per cremar una etapa obligada de la política catalana i que ens ha permès arribar fins aquí. 

Però tampoc podem oblidar que els socialistes representen la doble cara de l'unionisme a Catalunya. Per això l'Alícia Sánchez Camacho l'altre dia, inusualment, l'encertava quan deia que el PSC no hi ha d'anar a fer res a una cimera on es posen les bases de la secessió de Catalunya. Perquè el PSC està en aquella tesitura de no voler perdre la seva raó de ser, que no és cap altra que la del partit central que defensa l'Espanya unida i federal i del planeta piruleta, però sense deixar aquella pàtina onírica de catalanisme que li permetia mantenir una base sòlida de militants comarcals. És a dir, mentre CiU practicava la dualitat des del catalanisme, el PSC ho ha fet des de l'espanyolisme, per això durant tants anys s'entrellaçaven els uns amb els altres defensant la gran mentida de l'autonomisme. 

De tota manera, reitero que és important que el PSC jugui la partida del dret democràtic a decidir perquè aquesta escenificació fa que molta gent seva es replantegi coses. Ara bé, no podem perdre de vista que ells són aquí per fer torpedinar el procés des de dins, és la seva feina. Cal tenir-ho ben present perquè arribarà un dia -que està al caure- que el procés s'haurà de fer amb el PSC a la contra, i caldrà estar preparats. El que potser el PSC no sap, és que al final d'aquest camí, segurament seran ells que quedaran esmicolats, perquè a hores d'ara, jugar a la puta i la Ramoneta ja no és tan eficaç com abans i perquè l'espanyolisme a casa nostra és una simple qüestió d'anar a la contra i de practicar una demagògia constant, un fet que ja compta amb una excel·lent representació en mans del PP i de Ciudadanos. És a dir, el futur del PSC és francament magre per no dir inexistent, puix que és un partit que s'està quedant sense espai polític; ni al món de l'esquerra catalana ja ocupada a bastament per ERC per un cantó i ICV i les CUP per un altre, ni a l'espanyolisme, perquè, com he dit, a Catalunya l'unionisme ja no funciona com a ideologia, sinó com a sentiment estomacal.

Article publicat al naciodigital.cat

El PSC té els dies comptats