La puta i la Ramoneta socialista

Diuen que la nostrada expressió 'fer la puta i la Ramoneta' tindria orígens rossellonesos, concretament de les memòries d'un capellà que a finals del segle divuit fugia de la barbàrie revolucionària francesa per trobar aixopluc a les comarques catalanes més meridionals. Bé, el fet és que aquesta simpàtica manera de referir-se a algú que actua amb doble discurs o que directament és un caragirat ha fet fortuna en un país tan grapejat com el nostre. Són molts anys d'esclavatge barrejats amb cants de sirena provinents de Madrid oferint-nos bondats endimoniades, que ens ha fet ser un poble poruc i traïdorenc. 

Durant els últims 30 anys els partits autonomistes i amb interessos a Espanya han estat els màxims exponents d'aquesta original expressió. Podríem dir que la CiU de l'era Pujol n'ha estat l'exemple més fefaent, però l'ombra és llarga i també ha afectat a tota l'esquerra sucursalista del país. Si bé, però, CiU i ICV són dos partits que han après la lliçó i han sabut llegir la realitat de la societat catalana fent un viratge cap a la centralitat sobiranista, el PSC ha caigut al pou profund de la desconsideració total. Certament la Puta i la Ramoneta del PSC no ha marxat del partit sinó que a més els hem pogut copsar l'autenticitat que amagaven sota les calces. La Puta i la Ramoneta del PSC no surten del catalanisme com les de CiU i d'ICV, sinó que surten de l'espanyolisme amable. Malgrat això, el seu paper al procés sobiranista és important i vital, com també ho va ser posar-los a governar la Generalitat per fer-los-hi la prova del cotó i encetar el declivi del federalisme a Catalunya. Mai agraïrem prou a ERC aquells 7 anys de servei al país que ens han servit per cremar una etapa obligada de la política catalana i que ens ha permès arribar fins aquí. 

Però tampoc podem oblidar que els socialistes representen la doble cara de l'unionisme a Catalunya. Per això l'Alícia Sánchez Camacho l'altre dia, inusualment, l'encertava quan deia que el PSC no hi ha d'anar a fer res a una cimera on es posen les bases de la secessió de Catalunya. Perquè el PSC està en aquella tesitura de no voler perdre la seva raó de ser, que no és cap altra que la del partit central que defensa l'Espanya unida i federal i del planeta piruleta, però sense deixar aquella pàtina onírica de catalanisme que li permetia mantenir una base sòlida de militants comarcals. És a dir, mentre CiU practicava la dualitat des del catalanisme, el PSC ho ha fet des de l'espanyolisme, per això durant tants anys s'entrellaçaven els uns amb els altres defensant la gran mentida de l'autonomisme. 

De tota manera, reitero que és important que el PSC jugui la partida del dret democràtic a decidir perquè aquesta escenificació fa que molta gent seva es replantegi coses. Ara bé, no podem perdre de vista que ells són aquí per fer torpedinar el procés des de dins, és la seva feina. Cal tenir-ho ben present perquè arribarà un dia -que està al caure- que el procés s'haurà de fer amb el PSC a la contra, i caldrà estar preparats. El que potser el PSC no sap, és que al final d'aquest camí, segurament seran ells que quedaran esmicolats, perquè a hores d'ara, jugar a la puta i la Ramoneta ja no és tan eficaç com abans i perquè l'espanyolisme a casa nostra és una simple qüestió d'anar a la contra i de practicar una demagògia constant, un fet que ja compta amb una excel·lent representació en mans del PP i de Ciudadanos. És a dir, el futur del PSC és francament magre per no dir inexistent, puix que és un partit que s'està quedant sense espai polític; ni al món de l'esquerra catalana ja ocupada a bastament per ERC per un cantó i ICV i les CUP per un altre, ni a l'espanyolisme, perquè, com he dit, a Catalunya l'unionisme ja no funciona com a ideologia, sinó com a sentiment estomacal.

Article publicat al naciodigital.cat

El PSC té els dies comptats