Pobresa

No hi ha pobresa energètica, hi ha pobresa a seques. I el principal motiu de la pobresa és la manca de treball que desencadena tot el reguitzell de drames socials posteriors. Que gairebé ningú indagui en l'origen del problema i en canvi es facin escarafalls en cada episodi televisiu de desnonament familiar, demostra que vivim en èpoques pamfletàries d'argument fàcil. L'atur que pateix l'estat espanyol des de fa més de tres dècades és estructural, d'una mitjana del 18% d'aturats que converteix Espanya -i Catalunya- en un dels territoris d'Occident més endarrerits pel que fa a llibertat econòmica, i per tant, de creació de riquesa i de benestar. El responsable directe que ha provocat aquesta situació, és qui escruixeix a impostos les empreses i encotilla el mercat labora impedint mobilitat i dinamisme econòmic, és a dir, tots i cadscun dels governs ultra estatistes -de dretes i d'esquerres- que han governat a Espanya fins al moment. A més intervenció a l'economia menys riquesa crea una societat. Tots els estudis mundials que s'han fet sobre la matèria ens porten a la mateixa conclusió: els països més rics són precisament els que tenen més llibertat econòmica. Empirisme insultant. Malgrat això i contra tot sentit comú, la vergonyant paradoxa és veure com els mateixos que clamen contra la pobresa són els més partidaris de mantenir aquest mateix sistema pervers, o fins i tot d'augmentar-lo. L'estat mastodòntic com el que patim actualment, cada vegada més gran des de la 2a Guerra Mundial, crea un cercle viciós difícil de desenganxar-s'hi, mantenint una població zombie disposada a defensar-lo fins a les seves últimes conseqüències. És pur cavall pel yonqui. L'estatisme populista imperant, volent eradicar la pobresa, acabarà fent-la cada vegada més gran gràcies a les seves receptes igualitaristes. De fet, tots aquests invents moralitzadors i justiciers sempre han acabat igual: generant més pobresa. 

Un antipolític a la Casa Blanca

Us haig de confessar que a servidor li ha fet molta gràcia veure a tota la catalanor i a la progressia nostrada posant-se les mans al cap per l'elecció d'un empresari guanyador com a president dels Estats Units. Aquest vici que tenim de jutjar moralment els triomfadors mentre glorifiquem la queixa i la pobresa, ens fa provincians i poc lúcids en l'anàlisi global. Tampoc us amagaré que ha estat un plaer sentir renegar els anticapitalistes de marca Iphone i contemplar com se'ls curtcircuita el cervell quan veuen que coincideixen plenament amb algunes de les mesures que el magnat estrafolari vol portar a terme. Com la seva oposició al TTIP, per exemple. Veure trontollar la socialdemocràcia embafada d'intervencionisme i de deute perquè un desconegut i enigmàtic antipolític ocupa la presidència del món, és una sensació que poques vegades la podrem fruir com ara.


El regnat -crec que aquest serà el terme més escaient- de Donald Trump, pot acabar sent un desastre de dimensions planetàries o un estímul positiu de cara a l'economia i a la moral del triomf. Justament pel fet de no ser un home que prové de la casta de l'administració pública, ho fa tot molt imprevisible i d'una incertesa inquietant. Tanmateix, més enllà de les seves extravagàncies en la campanya electoral, caldrà donar-li un temps prudencial per veure cap a on va la seva real politik. Crec que, si ens creiem la democràcia, no hauríem d'enterrar a un president recentment elegit pel simple fet que no és dels nostres o no ens agrada. Això només denota una superioritat moral típica d'aquells que sempre es creuen amb la veritat absoluta i mai guanyen res. 

Els EUA es debatien entre dos pèssims candidats que estaven lluny de les llibertats individuals i de la reducció del tamany estatal. Si Clinton volia apujar impostos i nacionalitzar serveis, Trump els volia abaixar però alhora endeutar-se per gastar en grans infraestructures tal com sempre han fet els populistes que volen complaure el poble obedient. Finalment ha guanyat un outsider de Washinton, un empresari triomfador del millor esperit americà, competidor i home de fortes conviccions, però un estrafolari autoritari, racista i masclista. Si abaixa impostos no podrà gastar, i si gasta sense ingressar via impostos s'haurà d'endeutar hipotecant a generacions futures. Tot molt poc liberal. A més, la seva xerrameca bel•ligerant pot causar problemes en un món massa susceptible en aquests moments. Per tot això, Trump té dues opcions a l'hora de governar la nació far i guia de les llibertats occidentals: o es menja amb patates els exabruptes de la campanya electoral que puden a cabdill sudamericà, o es concentra a fer polítiques pragmàtiques que facin possible la llibertat de moviments i de capitals. 

Talment com els pot passar als britànics amb el Brèxit, l'acció de govern de Trump s'haurà de dirimir entre dos camins ben oposats: nacionalisme-proteccionisme-endeutament públic o bé lliure circulació-obertura de mercats-equilibri pressupostari. Si es tria el primer, el món es tornarà cada vegada més fosc i l'esclat social serà a l'ordre del dia; si s'opta pel segon, la pau i el benestar social estaran pràcticament assegurats. Si Donald Trump és intel·ligent -que no en tinc cap dubte- intentarà suavitzar la seva acció i farà cas al sistema americà que, com va dir Merkel, es basa en els principis de la llibertat i la tolerància a la diferència.

Tenim un nou president dels Estats Units d'Amèrica segur d'ell mateix i desacomplexat, just el contrari del que representa aquesta nostra Europa vella i encarcarada, per això inquieta tant a la gent del vell continent. Veurem si treu el món de l'atzucac actual o l'enfonsa encara més al pou dels conflictes. Per tot plegat seria desitjable que els liberals del GOP recondueixin i marquin l'agenda del nou i explosiu president nord-americà.

Per un ecologisme de mercat

Contra el que la gran majoria de gent es pensa, capitalisme és sinònim d’estalvi i no de consumisme banal. És només quan ens capitalitzem que tenim la seguretat i els suficients recursos com per reinvertir i de facto multiplicar beneficis. És així com ens fem rics, estalviant i no gastant a cor que vols, i és així com el benefici i la posterior inversió dels malvats ‘rics’ ha permès millorar el sistema econòmic que a tots ens beneficia. El capitalisme liberal, a diferència del corporativista, és contrari a l’expansió monetària en moments d’estabilitat perquè com és sabut, l’única cosa que aconsegueix és inflació, benestar fals i una mentalitat viciosament acomodatícia.

Doncs bé, fent un parangó amb la protecció dels nostres recursos naturals, la conservació del medi ambient hauria de ser una prioritat pels partidaris del capitalisme liberal. Talment com en l’economia estricta, en aquest cas, estalviar en recursos naturals del planeta farà que la bombolla consumista d’energia i aliments no acabi amb els avantatges i la vida que ens proporciona la Terra. Si estalviar en economia és capitalisme, en ecologia també ho ha de ser. I per això cal ser conscients i responsables del que tenim entre mans. No estic dient que els governs comencin a planificar les nostres vides regulant la quantitat d’energia que podem gastar, però cal denunciar i aturar els que només pel benefici propi ho volen destrossar tot. En el liberalisme el benefici propi ha de comportar benefici pels altres també.
Conservar el medi ambient és una prioritat humana que no està renyida amb la gestió privada dels espais. Existeix un ecologisme de mercat que consisteix en preservar el medi ambient gràcies a la propietat privada i en invertir en nous models de vida menys contaminants i extractius. El reciclatge, l’intercanvi i la cooperació universal poden reduir el desgast dels recursos i a l’hora crear un mercat que mogui milers de milions d’euros, com és el cas de Tesla, paradigma d’innovació empresarial.  S’ha demostrat manta vegades que la protecció ambiental més efectiva ha estat gràcies a l’estímul econòmic que li proporciona al propietari del terreny en concret, o també de la responsabilitat cooperativa d’una comunitat conscienciada amb l’entorn que li proporciona uns guanys suficients de l’espoli natural.

Des del liberalisme doncs, hem de defensar els recursos naturals a mode de preservació i apostar per l’ecologisme de mercat sense problemes, i sense fer escarafalls, si es dóna el cas, que un arbitre públic -o privat consensuat per diferents actors- intervingui en la gasivitat del lucre irresponsable dels que no veuen que els recursos de la Terra són limitats, talment com el diner o l’or.

Hi ha múltiples exemples que mostren aquesta voluntat de conservació del medi ambient des de la societat civil, com per exemple, la National Trust for Places of Historic Interest or Natural Beauty, una organització privada fundada el 1895 amb el propòsit de preservar el llegat natural i cultural del país. L’esmentada institució va establir des d’un començament que les seves propietats serien inalienables en el futur (això és, mai podrien vendre’s ni ésser hipotecades). En més de 120 anys de història ha rebut ingents donacions privades en forma de diners i herències. Però no tan sols es realitzen donacions dineràries, sinó també donacions en forma d’hores de dedicació i voluntariat que han fet que esdevingui l’organització amb més membres i voluntaris de tot el Regne Unit, amb més de quatre milions de membres que dediquen un total de més de quatre milions d’hores anuals a conservar i restaurar les propietats. Actualment és el segon propietari d’immobles privat del Regne Unit després de la Corona Britànica, i posseeix unes 250.000 hectàrees de terreny i 1.200 kilòmetres de costa.

Tanmateix hi ha entorns que són difícilment conservables mitjançant un sistema de propietat privada individual. Hi ha entorns que són difícilment divisibles i la seva utilització pot generar enormes externalitats negatives. Exemples d’aquests ecosistemes integrals serien els rius. En general, aquests ecosistemes són complexos i mantenen una interdependència que en dificulta la privatització individual. En aquests casos una solució eficient pot ser la propietat privada comunal. Aquesta forma de propietat manté els avantatges de la propietat privada individual i per altre evita alguns dels seus defectes, com la dificultat d’internalitzar les externalitats. Alguns exemples presents avui dia d’aquest règim de propietat són les grans extensions de les terres de conreu suïsses, els sistemes de reg administrats pel Tribunal d’Aigües de València, els aqüífers de Finlàndia, gran part de les carreteres sueques, o els elefants de Botswana, que són propietat de les comunitats locals, i que al encarregar-se ells d’explotar-los comercialment i protegir-los dels caçadors furtius han aconseguit en menys d’un quart de segle multiplicar per quatre la seva població, mentre aquesta disminuïa a la resta d’Àfrica.

Elinor Ostrom va ser guardonada amb el Premi Nobel d’Economia l’any 2009 per estudiar aquest tipus de propietats privades comunals, tant els casos històrics com els casos presents avui dia d’aquest tipus de gestió dels recursos. El seu llibre publicat l’any 1990, Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Actionpresenta un exhaustiu anàlisi dels casos anteriorment citats, a més de molts altres. En paraules seves “Si els agents de l’Estat creuen que només ells posseeixen l’autoritat per fixar les regles, serà molt difícil que les comunitats locals mantinguin les seves institucions comunals a llarg termini”. La flexibilitat normativa d’aquest tipus d’institucions i el seu coneixement específic de la informació de cada lloc pot portar a un millor marc normatiu per a la gestió dels recursos a través d’un procés de prova i error.

En definitiva, és el mercat, entès com a cooperació i competència de diferents agents amb incentius ben distribuïts gràcies a la propietat privada individual o comunal, la millor eina per estalviar recursos, reduir externalitats com la contaminació i descobrir tecnologies de producció energètica sostenibles. La simbiosi perfecta entre llibertat, responsabilitat i innovació per salvaguardar el medi ambient. Un ecologisme de mercat per un futur millor pels nostres fills i néts.