Mort el pujolisme, morta la petulància autonomista. La vida no sempre està compresa de sorpreses, les supersticions són per a ignorants i, tanmateix, les coses normalment passen dins d'una lògica racional. Tot el que puja sempre acaba baixant, sobretot si l'invent és forçat i artificial. Entenc que el cas Pujol hagi causat cert trasbals en una societat domesticada durant anys en l'"'ara no toca", per això comprenc també que qui hagi de passar el dol es prengui el temps que cregui convenient. Estigueu ben segurs, però, que tal com insinuava al principi i al
contrari del que es pensa molta gent, la caiguda del concepte Pujol és el símptoma que Catalunya finalment ha aconseguit "passar de pantalla". Mancava justament aquest escull per fer el pas definitiu a la majoria d'edat. Catalunya necessita
fer net en molts camps, en el polític, en el moral i en el judicial segur, i
la caiguda del que fou el més gran avalador de l'Espanya autonòmica és
la millor notícia que podia esperar aquesta societat segrestada per la
por i pel coitus intorruptus permanent en el qual s'havia instal·lat.
Aquest acomplexament, aquest malviure dels catalans és insofrible i
l'únic que fa és tornar-nos cada vegada més imbècils.
L'autonomisme és l'enèsim intent per crear una Espanya civilitzada, és a
dir, catalana. Espanya és un conflicte permanent protagonitzat per dues
concepcions que han xocat continuadament al llarg de la història perquè són antagòniques.
Mentre una és superba i improductiva, l'altra és individualista i
comerciant. Quan una eleva la moral catòlica, l'altra ja està fent la
revolució il·lustrada. I quan Catalunya s'industrialitza, Espanya continuarà durant molts decennis amb l'economia agrícola. Sempre que hi
ha hagut l'intent de fer progressar l'Estat des de Catalunya -és a dir, sempre, més d'hora o més tard,
l'Espanya castellana ha fet servir l'antídot per tornar a la
recentralització i a l'autoritarisme. I així anar fent, i qui dia passa
anys empeny.
L'autonomisme de la segona restauració ha durat trenta anys, l'Espanya
castellana ha tingut prou paciència per suportar aquesta mentida que
ella mateixa ni es creu, però ara ja tot decau i, com era previsible,
l'esforç de construir un estat federal ha tornat a fracassar perquè
aquesta opció és inexistent en l'ADN espanyol. L'autonomisme/federalisme
ha mort una vegada més perquè Espanya no està preparada i no vol. I per Catalunya, l'autonomisme sempre ha sigut l'excusa perquè els calçasses hagin pogut guanyar-se la vida fent política. Autonomisme és subvencionar el barrut, autonomisme és provincialitzar,
autonomisme és organitzar el monopoli econòmic de la capital del regne, autonomisme
és igualar per sota, autonomisme és pobresa i mediocritat. L'autonomisme
va néixer d'un pacte entre feixistes, jacobins que anaven de 'progres' i uns quants il·lusos
nacionalistes perifèrics enganyats com sempre. El resultat, evidentment,
no podia ser un altre que aquest: un Estat farcit de corruptes, que
trontolla políticament i fallit amb un deute del 100% del seu PIB. Us
felicito autonomistes, sou uns fracassats de la vida i uns galifardeus integrals.
Per això el cas Pujol és el certificat de defunció d'una generació de
polítics, d'una manera de fer negoci amb Espanya. Catalunya no pot
seguir ballant amb la més lletja, pot i necessita fer-se gran d'una
vegada i emprendre un viatge sola amb la llibertat de triar la parella
de ball. Si Mas vol fer història ha d'arribar fins al final, si no sempre
li quedarà ser un Pujol qualsevol amb la tristesa que ara els Pujols són
encara més lamentables que el mestre. Duran, Iceta i Rivera o la
llibertat. Vós trieu, president.
Cada vegada escolto i veig més convergents, amics, coneguts i saludats, i fins i tot també algun conseller del govern amb cara de rapinyaire, que ja evidencien la negativa a la consulta del 9N donant per fet la celebració d'unes eleccions plebiscitàries. Val a dir que aquesta manera de veure la política no em sorprèn dels convergents, forma part d'aquella tremolor constant tan característica en una coalició que de l'equilibri i la renúncia n'ha fet una virtut. Però em resisteixo a creure que aquesta serà la norma a partir d'ara en aquest dissortat país, i per això m'agafo a les últimes declaracions de la secretària general d'ERC, Marta Rovira, quan diu que la consulta s'ha de fer digui el que digui el TC.
M'agradaria, des de la meva modesta opinió, de fer entendre als companys convergents que si tan estimen el president Mas, només hi ha una fórmula per mantenir-lo viu políticament en condicions òptimes per seguir endavant i plantejar batalla; el president ha de perseguir la consulta fins l'últim minut, fins l'últim alè. Que els catalans no puguin votar només per una causa major i no perquè el president ha desconvocat la consulta unes setmanes abans perquè un tribunal opac i poc democràtic ho ha decidit. Artur Mas no es deu al TC, es deu al poble de Catalunya. D'aquesta manera, només perquè hi ha una ordre de detenció de tot el govern català, una suspensió de l'autonomia o perquè la Guardia Civil ha sortit a tancar els col·legis, la consulta no pot ser realitzable i la sortida amb unes eleccions plebiscitàries amb un únic punt de creació d'un procés constituent per esdevenir un nou estat independent sigui la més coherent.
Només des d'aquesta perspectiva podreu/podrem mantenir viu políticament el president Mas, només així ell es podrà presentar davant la societat i del món, com el president democràtic que no ha pogut votar amb dignitat, i no recorrent a la vella política de fer marxa enrere des dels despatxos i esperant temps millors. I qui dia passa any empeny. Només des de la dignitat i la força podrà convèncer el món que Catalunya també és un problema per al món, només així els catalans se'l podran creure i li donaran un suport massiu. És amb convicció, transparència i desafiant l'Estat que podrà convèncer els militants d'ERC de fer una llista conjunta per guanyar per majoria absoluta en unes eleccions. Des de l'impediment forçós d'un estat autoritari es forjarà com a polític fort i estimat.
Si el president vol seguir liderant Catalunya cal que opti per la desobediència amb l'Estat, perquè igualment més d'hora que tard aquesta desobediència s'acabarà imposant sobretot tenint en compte que Castella mai no ens falla. I si no la fa ell, el 9N li passarà per sobre i ho haurà de fer un altre líder. En èpoques de crisi, les societats premien els forts i castiguen els febles, per això els partits que han maAl president només li queda el 9Nntingut l'statu quo de l'engalipada de l'autonomisme són els que més problemes pateixen a hores d'ara. Amics convergents, si parleu amb el president digueu-li que no s'arronsi, perquè si ho fa, probablement Catalunya seguirà el seu curs, però la seva carrera política haurà acabat. Així estan les coses ara mateix, per bé o per mal.
