El trencament com a fet natural

Trencarà la baralla Catalunya?

La història és cíclica. Aquesta és una evidència empírica de la qual el nostre país tampoc es pot escapolir. L'ésser humà té una tendència lògica a repetir, encara que sigui en diferents models i formes, els esquemes morals bàsics al llarg de la història. És per això que, si entrem de ple a analitzar el moment econòmicosocial i polític actual, veurem que en aquest tros de terra del Mediterrani occidental en breu podria passar-ne una de grossa. Amb això vull insinuar que, està escrit i és profecia, quan l'Estat espanyol arriba a un cul de sac mentre li brollen totes les seves misèries, exabruptes i mancances democràtiques innates, Catalunya es veu obligada -no perquè vulgui!- a practicar un moviment brusc en el tauler de joc.

Ho il·lustraré. Va passar quan l'imperi on mai es ponia el sol començava a caure en decadència i patia una crisi econòmica important. Era a finals del s. XVI i començaments del XVII en un context de canvi científic i moral dins del pensament econòmic europeu, quan una Catalunya escanyada i sense poder per devaluar la seva moneda per sortir de la crisi va patir tot un reguitzell d'injustícies que van acabar direccionant-se cap a una guerra de separació l'any 1640 i, segons alguns historiadors, esllanguint-se fins al drama final de la Guerra de Successió amb la posterior aniquilació dels Països Catalans com a ens polític clarament diferenciat. Va tornar a passar també durant la segona meitat del XIX amb la pèrdua de les últimes colònies, quan vam començar a despertar del malson, primer amb la Renaixença, passant per La Gloriosa, els memorials de greuges i la Mancomunitat, i esclatant finalment amb la república catalana del 31, l'últim intent de creació d'un Estat català autònom. Ho veieu? Tot és una cadena de fets que inevitablement et porten en un desenllaç.

Doncs bé, ara, després de 30 anys de llums i ombres, de trepitjar terrenys feixucs i fangosos, i havent servit una oportunitat d'or a l'enganyifa insostenible del model autonòmic espanyol, tot fa pensar que no passaran gaires més anys perquè el joc torni a esberlar-se. És llei de vida. D'una manera o d'una altra l'Estat ja no tornarà a ser el mateix i Catalunya es pronunciarà inevitablement i per tendència natural cap a una major sobirania, encara que la fórmula final d'una possible independència no acabi sent exactament la clàssica del segle passat. 

Hi ha molts fets que avalen un cop més aquesta constant històrica secessionista. És significatiu, per exemple, observar el forçós gir sobiranista dels convergents, o el fracàs del PSC, i millor encara, de les seves tesis federalistes. Per sobre de tot, però, és l'augment espectacular de l'independentisme als últims 10 anys que amb una estratègia lenta i constant de desgast als arguments autonomistes fa albirar un futur pròxim de canvis estructurals profunds.

Per tot això al President Mas només li queda una sortida si és que vol passar a la història recordat com a un líder valent i pragmàtic. President, té tots els números per encetar sense més pal·liatius un procés de creació d'un estat nou dins de la Unió Europea. Si no ho fa, sap perfectament que la història li passarà per sobre i se'l recordarà com el mediocre de les retallades, o el que és pitjor, el poble emprendrà aquest viatge pel seu compte, i ja sabem que quan la massa carnal va sola, normalment tot acaba com el rosari de l'Aurora. Espavili's per favor, pel bé del sentit comú i del benestar de tothom.

Article publicat al NacióDigital.cat

3er Aplec Modernista del Barcelonès

Ja hi tornem a ser! El 3er Aplec Modernista del Barcelonès ja és una realitat. Us el perdreu??!!

Avui 27 d'abril, "Black magic woman's day", mercès a la sintonia amb la programació de l'Eskual Etxea barceloní, podrem gaudir d'un conjunt magnífic: The Sparteens. Una colla que revisa els clàssics populars bascons en clau twist-jazzy-ie-ié, amb una posada en escena de primera divisió. Feu una ullada a qualsevol del seus videos i no us en podreu estar de veure'ls en directe a tan nostrat cau.
 

En acabat, els Selectors Bada? Badok! ("N'hi ha? En tens!") us ajudaran a arrodonir la festa amb la seva tria de modernisme aborigen. En aquesta ocasió hi conviuran els càntics llemosins amb els èxits bascons d'època.

L'endemà, dissabte, la clàssica escuterada organitzada per la colla Bon Vent i Parca Nova, amb el seu vermutet i dinarot. A la tarda, la graciosa trobada de Pick-ups, hi sou ben convidats/des, i la interessantíssima presentació d'un volum enciclopèdic: "Barcelona Balla". El savi Ferran Aisa ens explicarà d'on venim i així potser podrem entendre a on d'allonsis anem. Tot això al restaurant nostrat de la vila de sants, Terra d'Escudella (C/Premià, 20).
 

El final de festa serà un clàssic entre els clàssics, un punxada al mitiquíssim Bàrbara Ann a càrrec de dos personatges de solvència contrastada: el Greg de Perpinyà i el Marc Argenter de Barcelona.

Bé, ja teniu clar el que cal fer entre avui i demà, oi?

PD:  Des de dijous 26 d'abril, al tavernícola Bàrbara Ann hi trobareu una exposició d'en Marc Argenter, autor del preciós cartell d'enguany, on s'hi aplega material d'Els Cucs, segurament el grup més desconegut de l'escena catalana dels seixantes.

El cartell d'enguany

The Sparteens. Un conjunt que s'ha de veure sí o sí!

Bon Sant Jordi!

Que tingueu una bona diada dels enamorats i una explosió amarada de cultura catalana.

La unitat d'objectiu com a solució definitiva

Senyores i senyors, això va de mal borràs. Ara sí, ara va de debò! El còctel explosiu que hem creat fruit d'una societat embafada, conjuntament amb un sistema financer usurer i una política de 'visca la Pepa', ha provocat que l'Estat espanyol, on com un llast insuportable encara hi malvivim, tingui els dies comptats almenys tal com l'hem viscut fins al moment. Ho refilava l'altre dia el sempre interessant Sala i Martin; ni tan sols l'esperança dels que havien de reconduir l'economia d'un país amb comportament d'adolescent fan el que haurien de fer, i l'abisme que ja tenim sota els peus és una realitat pel fet que ja no hi ha diners al fons estatal de garantia de dipòsit bancari per respondre dels estalvis dels clients en cas de fallida de l'entitat bancària. Una fallida imminent si l'Estat no paga el deute que el banc prèviament li va comprar. Corralito?

Vist l'estat de les coses, Catalunya té dues opcions: morir o marxar. El Govern de la Generalitat ho sap i tots els seus corrilegionaris opinadors que van beneir aquest govern dels 'millors', ja fa setmanes que remuguen i li adverteixen que aquest joc de 'responsabilitat' que està fent CiU amb la lloca de la Sànchez Camacho i el seu govern amic de Madrid, ha de tenir els seus dies comptats si no volen acabar ensorrant el país. Dit d'una altra manera, a hores d'ara ja només la bandositat del grup Godó, els sempre naïfs federalistes i uns quants titelles del pont aeri defensen la unitat del destí en l'universal amb Espanya i el paper sòrdid que representa fer de puta barata de l'Estat.

Tot plegat ho dic perquè després de moltes manifestacions i aquelarres diversos protagonitzats pel catalanisme popular, ara mateix només hi ha una sortida en el contenciós Catalunya-Espanya: un govern de concentració nacional que aposti clarament pel dret de decidir a tots els nivells amb una societat civil al darrere que l'acompanyi. CiU, si fa els deures, només li queda aquesta sortida si és que s'estima la gent d'aquest país.

Tot això però, ha d'anar acompanyat per un flanc esquerre conscient del que té al davant i de l'oportunitat que li brinda aquest moment especial que vivim. Els partits d'esquerres amb consciència nacional han d''assaltar' definitivament el Parlament, i per aconseguir-ho, a més de mantenir el seu tradicional electorat que poc o molt sempre el tindran, haurien de començar a traçar sengles estratègies per créixer i expandir el seu camp electoral intentant no fer-se mal entre ells. Primerament, ERC, que va recuperant-se mica en mica, cal que mantingui el difícil equilibri entre toldre votants a CiU (per tot allò del desgast del govern i per fer abaixar els fums a la federació, a més d'obligar-la a tenir més dependència del partit republicà) sense deixar de ser el que li dóna sentit d'existència: ser l'esquerra nacional. ICV -conjuntament amb ERC també- cal que arreplegui tot el vot possible del PSC a més de cert vot altermundista. I les CUP, si finalment es fan grans i es presenten al Parlament -fóra bo-, haurien de ramassar tot el vot contestatari i més radical que normalment és abstencionista.

El resultat de tota aquesta operació seria tenir tres forces al Parlament que, amb més o menys diferències, poguessin establir una unitat d'objectius bàsics sobre l'estat del benestar i la sobirania política per a Catalunya, convertint-se així en la segona força ideològica del Parlament. Superant i enviant a la banqueta per primera vegada a la història moderna al PSC-PSOE, a més d'acompanyar, per no dir abocar, el centredreta català cap al referèndum definitiu d'independència política.

Seràn prou conscients aquestes tres forces polítiques - a més de CiU- del que tenen entremans? Hi haurà visió global entre tots? Sabran estar a l'alçada de les circumstàncies? Només amb una unitat d'objectius hi haurà una victòria de país. No hi ha més...

Últim CD del Belda i el conjunt Badabadoc!

Segons el diccionari de l’enciclopèdia catalana, MECENES és el protector de literats o artistes. Una figura que va aparèixer al renaixement i que al llarg dels anys ha anat canviant.

Doncs bé, us voleu convertir en un minimecenes i formar part de tan noble concepte? Voleu ajudar a treure un disc a un conjunt que ho ha donat tot i més pel país? Doncs preneu atenció al següent text:

Esmoleu les targes! Que fumegin els comptes corrents! Buidem els bancs! I aboquem-ho tot a un disc per preservar la nostra llengua i les nostres cançons abans de la Fi del Món! Sí, sí, un cedé on hi trobareu les perles del camí, les versions probables i les introbables. A més, podreu fer-vos a mans dels vinils del Conjunt i fer que ho poguem presentar amb tots el ets i uts a l'apoteòsic Safari Modernista que farem el 25 i 26 de maig entre Igualada (Anoia) i Les Borges Blanques (Garrigues). Que no hi falti de res!

I és que, tot va bé si acaba, i amb el Belda i el Conjunt Badabadoc hem decidit plegar veles. Ara, perquè en tingueu un bon record, de tot el seguit de gravacions que hem fet els darrers 3 anys, algunes publicades en vinils de 7", en farem un cedé. S'anomenarà "Som així" i el podeu adquirir de manera anticipida clicant AQUÍ, i de passada ajudar-nos a que existeixi.

Gràcies per les mercès.

Fundació Badabadoc

Sabadell, 19 de març del 2012
Falles d'hivern

Pd: Va!! Que ja falta poc i no voldríem per res del món que us quedessiu sense aquest mític disc.

Sent obtús no s'hi guanya.

La veritat és que és francament cansat que l'opinió política catalana cada x temps hagi d'ofuscar-se i malgastar rius de tinta per parlar d'uns quants cromanyons que en nom de la revolució causen el caos a BCN. Deu ser allò tan místic de la Rosa de Foc i la indomable Barcelona, unes històries, certament, molt punyents per explicar a la vora del foc, però que al s. XXI ja puden a rònec.

El cas és que arran dels últims incidents durant les manifestacions de la vaga general, hem hagut de tornar a sofrir el descarat i naïf suport 'intel·lectual' cap als pobres xiquets desvalguts i atrapats per les urpes del capital diabòlic d'un estat d'excepció totalitari i militaritzat. Aneu a l'Iran o a la Xina a veure si sou tan gallets!! Potser entendreu i enyorareu d'una punyetera vegada què és la democràcia! Per tot aquest desmanec doncs, m'haig de remetre a un dels meus articulistes de referència per explicar uns fets recargolats que per molt que es denunciïn, fa tota la sensació que reconduir-los es tractaria de l'obra de la Seu.

L'amic Roger Palà en un endreçat i serè article al Nació Digital explicava el perquè de tot plegat del caos provocat per la turba i feia una autocrítica impossible de sentir en un submón que un servidor coneix especialment. En Roger és un paio simpàtic, intel·ligent, de ment oberta malgrat simpatitzar amb l'antisistema barceloní, un xic ingenu pel meu gust respecte a això, però sencer, agradable i per sobre de tot una excel·lent persona. Per això és interessant llegir com explica el per què de la violència que canalitza frustracions i injustícies flagrants produïda pels excesos d'un sistema que perd aigua per molts cantons, però que acaba sent absurda -la violència- per una qüestió de sentit comú i de tàtica pura i dura. Així explica la cosa:
"És necessari que els moviments socials abordin de forma serena el debat sobre la violència. Més enllà de la necessària denúncia dels abusos policials i judicials, cal fer autocrítica i crítica. Tot fa pensar que amb l'actual context de crisi, retallades i precarització aquesta mena de d'episodis aniran a més, i per entendre'ls i explicar-los caldrà fugir tan del tòpic suat del vandalisme com de l'èpica de la barricada. Dependrà de la capacitat d'articular alternatives a l'actual estat de les coses que aquesta ràbia latent sigui canalitzada amb finalitats constructives i veritablement transformadores. En cas contrari, qui en sortirà reforçat són els actuals gestors de l'ordre públic, bons coneixedors de les doctrines securitàries més regressives i ben conscients que les polítiques de mà dura, en l'era de la por, donen vots a cabassos".

Just a la fusta! Ni més ni menys, chapeau! Com deia abans, crec que és impossible que aquesta gent entengui d'una vegada que les seves accions només, i només, van en contra del seu desig social. Són, paradoxalment, accions absolutament antisocials malgrat que van dirigides -segons ells- a salvar la societat, i pateixen d'un infantilisme i un caos que els fa incapaços de reflexionar i traçar alternatives de lluita que sí que realment puguin arribar a fer mal a l'establishment.

Les injustícies no es paguen amb més injustícies si no és que la inte·ligència brilli per la seva absència. Cal ser enginyós i més efectiu per combatre les injustícies socials. Capice?!

Una treballadora enduta pel pànic a causa de la violència suposadament ideològica.

El PSOE, un partit per oblidar

Sabeu aquella dita tan catalana de fer la puta i la Ramoneta? O aquella tan castellana de la mona aunque se vista de seda mona se queda? Tranquils, aquest no és un article en homenatge als sobiranistes de cap de setmana i al seu lamentable primer any de govern “popular” al front de la Generalitat. Aquest és un article referent al partit més antic en actiu de l'Estat espanyol, amb permís del Partit Carlí: el PSOE. Un partit que en un temps rècord ha acumulat el desprestigi i reconeixement més baix des de temps immemorials. Cal tenir present, però, que certament la vida d'aquests partits tan històrics pot ser tan rocambolesca i feixuga com es vulgui, però és precisament per aquest pes i la solera que arrosseguen que n'hauria de passar una de l'alçada d'un campanar –com el de Calaf!- perquè la seva presència quedés fonedissa i insignificant. Queda dit.

I és que el PSOE és d'aquella mena partits-farol que sempre acaba confonent el valuós pragmatisme en política amb la baixa qualitat i l'aparença mancada de substància. Com a premissa il·lustrativa, no hem de passar per alt que el partit de Pablo Iglesias –juntament amb la UGT- no va ser il·legalitzat per Primo de Rivera gràcies a la seva col·laboració amb el Código de Trabajo (1926) que la dictadura amb un atac d'obrerisme tronat va impulsar. Tampoc va signar el pacte de Sant Sebastià tot i que, evidentment, van ser els primers a beneir la República. Curiositats de la vida, vaja...

En l'actualitat i ben entrats al segle XXI, diuen que el segle del progrés sostenible, de la socialdemocràcia verda i de la moral liberal, el PSOE –i amb ell un dels seus pilars, el PSC- sembla, doncs, que paradooxalment passi per un dels pitjors moments de la seva història. Els fets són uns, i el qui sembra acaba sempre recollint. La història recent és implacable i no pot ser més penosa i denigrant pel partit de la X dels GAL. Repassem-la: La riota d'Europa per la vergonya del PER. Els escàndols sonats de corrupteles en l'època Felipe. La Llei Corcuera de patada a la puerta. La inhumana política de dispersió dels presos bascos. La via morta de tren més escandalosa d'Europa, l'AVE de Madrid a Sevilla. Responsables directíssims del drama econòmic que significa l'atroç cafè per a tothom, pel fet d'introduir Andalusia per la via ràpida –l'article 151-. Incapaços d'acabar amb la mili. Incapaços de passar-nos la transferència dels Mossos i de Rodalies, entre d'altres. Incapaços de posar un impost sobre la banca, de fer una llei per la transparència i d'aplicar la dació en pagament. Negar una crisi de cavall. Inflar de funcionaris el sud d'Espanya. L'enganyifa infantil dels Plans E. ZP, la mentida feta persona... Com podeu veure, un partit d'una profunditat demòcrata i progressista que tomba d'esquena.

Els partits espanyols de pàtina democràtica sempre han tingut mala peça al teler per intentar aplicar el sentit comú, Espanya no està preparada per aquesta dèria d'Occident. Per això la socialdemocràcia espanyola mai ha pogut actuar i dictaminar polítiques raonables i vitals per al seu estat, puix té una societat i una dreta reaccionària que a la primera de canvi ens posa el cavall de Sant Jaume als nassos. Només la dreta és capaç de fer canvis substancials sense que la massa carnal se li tiri al damunt. I aquest, senyores i senyors, és el gran drama endèmic del progressisme espanyol. Poca substància i molta covardia.

Article publicat al NacióDigital.com