La unitat d'objectiu com a solució definitiva

Senyores i senyors, això va de mal borràs. Ara sí, ara va de debò! El còctel explosiu que hem creat fruit d'una societat embafada, conjuntament amb un sistema financer usurer i una política de 'visca la Pepa', ha provocat que l'Estat espanyol, on com un llast insuportable encara hi malvivim, tingui els dies comptats almenys tal com l'hem viscut fins al moment. Ho refilava l'altre dia el sempre interessant Sala i Martin; ni tan sols l'esperança dels que havien de reconduir l'economia d'un país amb comportament d'adolescent fan el que haurien de fer, i l'abisme que ja tenim sota els peus és una realitat pel fet que ja no hi ha diners al fons estatal de garantia de dipòsit bancari per respondre dels estalvis dels clients en cas de fallida de l'entitat bancària. Una fallida imminent si l'Estat no paga el deute que el banc prèviament li va comprar. Corralito?

Vist l'estat de les coses, Catalunya té dues opcions: morir o marxar. El Govern de la Generalitat ho sap i tots els seus corrilegionaris opinadors que van beneir aquest govern dels 'millors', ja fa setmanes que remuguen i li adverteixen que aquest joc de 'responsabilitat' que està fent CiU amb la lloca de la Sànchez Camacho i el seu govern amic de Madrid, ha de tenir els seus dies comptats si no volen acabar ensorrant el país. Dit d'una altra manera, a hores d'ara ja només la bandositat del grup Godó, els sempre naïfs federalistes i uns quants titelles del pont aeri defensen la unitat del destí en l'universal amb Espanya i el paper sòrdid que representa fer de puta barata de l'Estat.

Tot plegat ho dic perquè després de moltes manifestacions i aquelarres diversos protagonitzats pel catalanisme popular, ara mateix només hi ha una sortida en el contenciós Catalunya-Espanya: un govern de concentració nacional que aposti clarament pel dret de decidir a tots els nivells amb una societat civil al darrere que l'acompanyi. CiU, si fa els deures, només li queda aquesta sortida si és que s'estima la gent d'aquest país.

Tot això però, ha d'anar acompanyat per un flanc esquerre conscient del que té al davant i de l'oportunitat que li brinda aquest moment especial que vivim. Els partits d'esquerres amb consciència nacional han d''assaltar' definitivament el Parlament, i per aconseguir-ho, a més de mantenir el seu tradicional electorat que poc o molt sempre el tindran, haurien de començar a traçar sengles estratègies per créixer i expandir el seu camp electoral intentant no fer-se mal entre ells. Primerament, ERC, que va recuperant-se mica en mica, cal que mantingui el difícil equilibri entre toldre votants a CiU (per tot allò del desgast del govern i per fer abaixar els fums a la federació, a més d'obligar-la a tenir més dependència del partit republicà) sense deixar de ser el que li dóna sentit d'existència: ser l'esquerra nacional. ICV -conjuntament amb ERC també- cal que arreplegui tot el vot possible del PSC a més de cert vot altermundista. I les CUP, si finalment es fan grans i es presenten al Parlament -fóra bo-, haurien de ramassar tot el vot contestatari i més radical que normalment és abstencionista.

El resultat de tota aquesta operació seria tenir tres forces al Parlament que, amb més o menys diferències, poguessin establir una unitat d'objectius bàsics sobre l'estat del benestar i la sobirania política per a Catalunya, convertint-se així en la segona força ideològica del Parlament. Superant i enviant a la banqueta per primera vegada a la història moderna al PSC-PSOE, a més d'acompanyar, per no dir abocar, el centredreta català cap al referèndum definitiu d'independència política.

Seràn prou conscients aquestes tres forces polítiques - a més de CiU- del que tenen entremans? Hi haurà visió global entre tots? Sabran estar a l'alçada de les circumstàncies? Només amb una unitat d'objectius hi haurà una victòria de país. No hi ha més...