dilluns, 30 d’abril del 2012

El trencament com a fet natural

Trencarà la baralla Catalunya?
La història és cíclica. Aquesta és una evidència empírica de la qual el nostre país tampoc es pot escapolir. L'ésser humà té una tendència lògica a repetir, encara que sigui en diferents models i formes, els esquemes morals bàsics al llarg de la història. És per això que, si entrem de ple a analitzar el moment econòmicosocial i polític actual, veurem que en aquest tros de terra del Mediterrani occidental en breu podria passar-ne una de grossa. Amb això vull insinuar que, està escrit i és profecia, quan l'Estat espanyol arriba a un cul de sac mentre li brollen totes les seves misèries, exabruptes i mancances democràtiques innates, Catalunya es veu obligada -no perquè vulgui!- a practicar un moviment brusc en el tauler de joc.

Ho il·lustraré. Va passar quan l'imperi on mai es ponia el sol començava a caure en decadència i patia una crisi econòmica important. Era a finals del s. XVI i començaments del XVII en un context de canvi científic i moral dins del pensament econòmic europeu, quan una Catalunya escanyada i sense poder per devaluar la seva moneda per sortir de la crisi va patir tot un reguitzell d'injustícies que van acabar direccionant-se cap a una guerra de separació l'any 1640 i, segons alguns historiadors, esllanguint-se fins al drama final de la Guerra de Successió amb la posterior aniquilació dels Països Catalans com a ens polític clarament diferenciat. Va tornar a passar també durant la segona meitat del XIX amb la pèrdua de les últimes colònies, quan vam començar a despertar del malson, primer amb la Renaixença, passant per La Gloriosa, els memorials de greuges i la Mancomunitat, i esclatant finalment amb la república catalana del 31, l'últim intent de creació d'un Estat català autònom. Ho veieu? Tot és una cadena de fets que inevitablement et porten en un desenllaç.

Doncs bé, ara, després de 30 anys de llums i ombres, de trepitjar terrenys feixucs i fangosos, i havent servit una oportunitat d'or a l'enganyifa insostenible del model autonòmic espanyol, tot fa pensar que no passaran gaires més anys perquè el joc torni a esberlar-se. És llei de vida. D'una manera o d'una altra l'Estat ja no tornarà a ser el mateix i Catalunya es pronunciarà inevitablement i per tendència natural cap a una major sobirania, encara que la fórmula final d'una possible independència no acabi sent exactament la clàssica del segle passat. 

Hi ha molts fets que avalen un cop més aquesta constant històrica secessionista. És significatiu, per exemple, observar el forçós gir sobiranista dels convergents, o el fracàs del PSC, i millor encara, de les seves tesis federalistes. Per sobre de tot, però, és l'augment espectacular de l'independentisme als últims 10 anys que amb una estratègia lenta i constant de desgast als arguments autonomistes fa albirar un futur pròxim de canvis estructurals profunds.

Per tot això al President Mas només li queda una sortida si és que vol passar a la història recordat com a un líder valent i pragmàtic. President, té tots els números per encetar sense més pal·liatius un procés de creació d'un estat nou dins de la Unió Europea. Si no ho fa, sap perfectament que la història li passarà per sobre i se'l recordarà com el mediocre de les retallades, o el que és pitjor, el poble emprendrà aquest viatge pel seu compte, i ja sabem que quan la massa carnal va sola, normalment tot acaba com el rosari de l'Aurora. Espavili's per favor, pel bé del sentit comú i del benestar de tothom.

Article publicat al NacióDigital.cat

1 comentari:

Josep ha dit...

No és cert que la història sigui cíclica. En tot cas, des que tenim registre documental (fiable o no) hi ha molts fenòmens que no s'han repetit mai.