Un programa liberal per a Catalunya

Els propers comicis electorals a Catalunya es duran a terme en una evident situació d’excepcionalitat en què la restauració del govern, l’alliberament dels presos polítics i la recuperació de la normalitat institucional marcaran la campanya i el debat públic. Si bé l’ús discrecional de l’estat de dret –o dret penal de l’enemic, concepte teoritzat pel professor alemany Günther Jakobs–, la vulneració de drets civils (llibertat d’expressió, premsa, reunió i manifestació) i la supressió de garanties processals per part de l’Estat espanyol haurien de preocupar i ocupar a qualsevol liberal, també és un fet que la normalització de l’autoritarisme sota l’amenaça tàcita de la violència infantilitza l’escena pública, anul·lant el debat constituent i laminant l’esperit crític respecte a les propostes polítiques que presenten els partits.

Per aquest motiu, el Col·lectiu Catalans Lliures (CCL) -en tant que think tank o pol de pensament independent, dedicat a la generació de coneixement, la divulgació de les idees de la llibertat i la influència en el disseny de polítiques públiques- ens disposem a articular un “Programa liberal per a Catalunya”. Una proposta amb quatre punts concrets que es poden desplegar a curt termini, en la propera legislatura autonòmica:

1. Reforma de l’administració. L’administració de la Generalitat de Catalunya s’ha caracteritzat sempre per un cert mimetisme del model heretat de l’Administració General de l’Estat. La realitat de les competències exercides, el pes del personal transferit de l’Estat, les inèrcies de l’entorn cultural i, sobretot, una mala distribució d’incentius han resultat en un model administratiu disfuncional. És indispensable que la societat catalana engegui una reforma profunda de l’Administració que possibiliti resultats institucionals i organitzatius més eficaços i eficients. Comptem amb uns òrgans administratius molt enfocats a la producció i execució de serveis, amb un dèficit d’intel·ligència rectora i mancances severes a l’hora de gestionar, calcular i avaluar riscos. Això és, en gran part, resultat d’una estructura molt jerarquitzada i polititzada on producció i provisió de serveis i interès públic i interès corporatiu/funcionarial es confonen com a norma general. Des de CCL apostem per: eliminar la designació directa en l'Administració, crear un sistema professional d’alta direcció i accelerar la transició dels llocs de treball de tipus funcionarial al règim de contractació laboral, reorientar la política d’ocupació pública sota el criteri “internalització de la  intel·ligència i externalització del  tràmit” (L. Casasnovas), crear una instància pressupostària  independent encarregada de validar les  projeccions d’ingressos i despeses i utilitzar les TIC per dissenyar mecanismes àgils de transparència, accés a la informació i retiment de comptes.
 
2. Millor regulació, major competència. Espanya –i Catalunya- lideren els rànquings pel que fa al nombre de monopolis legals, barreres d’entrada i restriccions a la lliure competència. En base a l’evidència i seguint els arguments aportats per l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) i la Comissió Europea, la solució òptima per a sectors com el de l’arrendament de vehicles amb conductor (VTC o taxi) o el de la distribució minorista de medicaments (farmàcies) passa per reduir les càrregues administratives i la sobreregulació existent. Des del CCL creiem que cal eliminar els numerus clausus en el nombre de llicències de les VTC i les restriccions geogràfiques (per exemple, per què només pot haver-hi una farmàcia per un determinat nombre de ciutadans?), així com l’obligatorietat de col·legiació per a titulars de farmàcies. La Generalitat de Catalunya podria exercir les competències que disposa en matèria de transports, en virtut de l’article 16 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i del sector farmacèutic (llei 31/1999) per establir una normativa veritablement pro-competitiva, permetent l’obertura d’uns mercats actualment captius a la competència i generant un major benefici per al conjunt de la societat. Finalment, en l’àmbit de la regulació de l’economia col·laborativa i la llar compartida (Airbnb) valorem positivament les recomanacions de l’Informe de la Comissió Interdepartamental de l’Economia Col·laborativa del 5 de setembre per definir un entorn regulatori dinàmic, transparent i segur des del punt de vista jurídic.

3. Llibertat educativa, autonomia pedagògica i equitat social: introducció del xec escolar. Creiem en un model educatiu plenament descentralitzat amb autonomia dels centres públics i privats per desenvolupar els seus programes curriculars i mètodes d’ensenyament. Com? Amb la introducció d’un xec escolar, una ajuda monetària per cada fill en edat escolar de quantitat  creixent en funció del nivell de renda i amb la qual s'abonarien les despeses del centre educatiu on la família triés matricular-lo. Introduir mecanismes d’elecció i competència entre escoles no només afavorirà la innovació i la generació de talent sinó l’equitat social, al permetre que les famílies amb un menor poder adquisitiu puguin triar centre. A més, aquesta mesura aniria acompanyada d’una reducció de l’esforç fiscal, retornant els diners a la butxaca dels contribuents. En definitiva, es tracta d’assolir llibertat educativa garantint la universalitat. En aquest sentit, és imprescindible acompanyar la mesura d’un major i millor accés a la informació per part de les famílies respecte a les característiques de cada centre per tal que l’elecció es dugui a terme en un context equitatiu i inclusiu.

4. Despenalització del cànnabis. Dilluns passat es confirmava la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la llei catalana de les associacions de consumidors de cànnabis del 6 de juliol, després que el Consell de Ministres espanyol aprovés la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat. Aquesta resolució suposa una clara involució pel que fa a la seguretat jurídica i la regulació de l’autoconsum de cànnabis a casa nostra. La Generalitat estableix que, per mitjà de reserva de llei orgànica i per a garantir la igualtat en l’exercici del dret d’associació, té la competència exclusiva en matèria d’associacions. Des del CCL considerem que el consum de cànnabis en l’àmbit privat, sia per motius lúdics o terapèutics, forma part de l’exercici del dret fonamental al lliure desenvolupament de la personalitat, el dret a la llibertat de consciència i el dret a disposar del propi cos. Els poders públics han de garantir la protecció de la salut, la seguretat i la defensa dels drets i interessos legítims d’usuaris i consumidors a través d’una regulació garantista i transparent. Cal revertir la  situació d’inseguretat jurídica i sanitària que suposa el marc normatiu vigent, que ha propiciat l’existència d’un mercat clandestí sense cap control de qualitat, amb una manca absoluta d’informació al consumidor, i un entorn que dificulta l’aplicació de polítiques de salut pública orientades a minimitzar els riscos i danys derivats del consum de cànnabis.

Aquestes quatre propostes -la reforma de l’administració pública, l’obertura dels mercats a la competència, la introducció del xec escolar i la despenalització del cànnabis- són viables en un context merament autonòmic i no ens consta que estiguin plantejades per cap dels set partits amb representació parlamentària. Tanmateix, a Catalans Lliures som conscients que moltes altres reformes interessants i de llarg abast en l’àmbit laboral (com la simplificació contractual, la motxilla austríaca o la millora de les polítiques actives d’ocupació), fiscal (l’impost negatiu sobre la renda, bonificacions per activitat d’I+D i la reducció de l’impost de societats i les cotitzacions socials) i civil (la legalització de la gestació per substitució i el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers o CIE) només es podran aplicar si Catalunya es constitueix com a estat independent.

Article publicat al Nació Digital

Som així, el llibre de la modernor

Ja ha arribat, ja el tenim aquí. Per fi entre mans una petita obra mestra, un trosset d'història underground -i també contracultural- del nostre país. El llibre Modernisme Aborigen -Som Així- editat pel cercle modernista de Ponent, Naltros Sols, és un joia, la nostra joia, que explica com un petit grup de gent il·lusionada i meravellada per l'estètica seixantera, va posar la banya en la recuperació dels anys daurats del progressisme cultural català per convergir-lo i empastifar-lo directament amb la cultura mod britànica. La coincidència no és extravagant, puix la cultura pop i transgressora que aleshores inundava tot Occident va conformar un moviment juvenil similar que sense cap dubte va representar la nova revolució cultural del s. XX, i fins als nostres dies. Fills directes del capitalisme i de l'obertura de mercats, tot això va comportar un esclat del consumisme que va permetre una nova era hedonista d'alliberament i trencament amb les estructures clàssiques imperants. El mestissatge fruit d'una immigració que donava molta més riquesa -cultural i econòmica- al món desenvolupat ja alliberat de les guerres, va ser la cirereta definitiva pel sorgiment d'unes cultures juvenils assedegades de llibertat. Doncs bé, ara fa una dècada una pinya de gent entusiasmada per l'escena mod i el ric llegat modern català dels seixanta, van originar i protagonitzar uns aplecs anomenats modernistes i aborigens que han marcat una fita dins la cultura de tribus i moviments culturals del nostre país. I la prova són els més de 30 Aplecs, recopilacions musicals, revistes i exposicions que s'han dut a terme durant l'última dècada arreu dels PPCC. Aquest llibre ja forma part de la nostra història i de la història cultural de Catalunya. Aquest llibre fa justícia amb una gent que amb tot l'amor pel país i amb ganes de traspassar fronteres estereotipades i plenes de prejudicis, han fet quelcom de bonic per la modernitat cultural d'aquest país.

No puc oblidar-me de dir que servidor, com a part i membre directe de tot aquest xou, és feliç de veure, en perspectiva, tanta feinada feta i tants moments divertits passats, és un plaer haver compartit il·lusions i nits de disbauxa modernista amb tota la gent que ha conformat aquest moviment. Tanmateix, és un orgull veure com finalment això s'ha plasmat en un llibre per a la posteritat. Gràcies de tot cor als que ho heu fet possible. 

Per a més informació:

https://www.facebook.com/NatrosSols/

En diferit

Ahir ens van tirar un gerro d'aigua freda amb el possible cost de desgast del moviment independentista. La d'ahir va ser una jornada que depèn de com acabi tot plegat serà recordada als anals de la història com l'enèsima baixada de pantalons de l'autonomisme català, o la jugada genial d'un govern que controlava la situació. Molta gent però té la sensació que el processisme segueix i que s'ha deixat escapar una oportunitat d'or. També és veritat, i no ho podem perdre de vista mai, que fer una declaració d'independència depèn de molts actors a l'hora. En aquest sentit si l'oferiment d'Europa és un farol (molt probable), ens trobarem en una situació similar d'aquí a unes setmanes però més desgastats que ara. Si no és un farol farem bé d'accelerar els tempos si no volem perdre la trempera que tenim. En el cantó espanyol, si Madrid accepta cert diàleg emmarcat dins la Llei i ens demana eleccions, ens trobarem que la pilota tornarà al teulat de la Generalitat amb un situació molt més compromesa que ara; serem els independentistes que davant al món rebutjarem les urnes. Touché per Madrid! Per contra, és cert que si no volen diàleg i ens apliquen el 155 tindrem una altra gran oportunitat que espero que, ara sí, aprofitarem. Tanmateix, dependre sempre de la reacció de Madrid no trobo que sigui una bona tarjeta de presentació davant del món. El que es va fer ahir va ser una jugada d'escacs potser necessària, però molt arriscada. I és evident que si no ens posem un deadline en aquesta pròrroga del processisme, acabarem allà on ens volen els nostres enemics, fent voltes i voltes discutint si som prous o no i si tenim prou força per declarar la independència. I qui dia passa any empeny... La independència en diferit té el risc d'acabar la partida en taules, té la virtut de guanyar temps i carregar-nos -una vegada més- de raons, per això caldrà no perdre el temps i demostrar davant del món que aquesta opció de suspendre la Declaració la governem nosaltres, i que en qualsevol moment pot ser retirada per nosaltres mateixos. I en qualsevol moment vol dir en qualsevol moment dins un període curt.

Que Déu ens agafi confessats.

Un somni fet realitat

En la vida dels éssers humans poques vegades un somni es fa realitat, de fet, hi ha molta gent que mai aconsegueix assolir el seu somni vital de vida. Fins i tot arribo a pensar que aconseguir un somni és un fet tan excepcional, que probablement és difícil que la gran majoria dels mortals puguin gaudir d'aital objectiu. Avui els catalans i les catalanes que apostem per la llibertat i la dignitat d'aquest territori que al llarg de la història hem anomenat Catalunya, estem jolius perquè veurem com un somni que semblava impossible -condició bàsica perquè un fet esdevingui somni- es fa realitat. En aquests instants que escric aquest text no sabem quina mena d'independència ens presentaran els nostres polítics al Parlament, però és evident que aquest moment que vivim, aquesta fita que hem assolit és un fenomen tan excepcional i emocionant que, pels que ja hi érem fa temps, significa sense cap dubte un somni fet realitat. Sí, un somni perquè sabem d'on venim, perquè coneixem la nostra dissortada història com a país, i també perquè després del menyspreu i la befa dels que durant 40 anys ens han alliçonat des de la mentida autonòmica i la fragilitat moral, ara podem dir que malgrat tot aquest pes que suportàvem sobre les nostres espatlles, ens n'hem sortit. De fet, ja els hem guanyat perquè hem acabat demostrant que l'independentisme no era una epifania de quatre sonats, sinó que l'hem acabat fent majoritari a Catalunya. Sí, us hem guanyat, hem guanyat als que des d'un regionalisme nociu han mercadejat amb la nostra dignitat, hem guanyat als llimacs que sempre s'han arrossegat demanant permís i perdó a l'amo madrileny, hem guanyat als equidistants que sempre acaben blanquejant l'opressor. Us hem guanyat, sí, perquè acabi com acabi tot aquest procés, a Catalunya hem acabat sent majoritaris. Per tot això doncs, avui el President de la Generalitat declararà la independència de Catalunya. I això, sense dubte, és un somni esdevingut real.

Una abraçada a tots els que hem coincidit en un o molts moments en aquest llarg camí cap a la llibertat.

La revolta llibertària

Catalunya és un país bregat en la lluita, també en el comerç, i, sobretot, en la solidaritat. Fixeu-vos que aquests comportaments vesteixen clarament una idea llibertària de la humanitat i configuren una actitud robusta que al llarg de la història fa difícil de doblegar. Podem restar dècades i fins i tot segles hivernant represaliats, amagats en la foscor només amb un bri de llum d'espelma mentre fem vàlida la dita de qui dia passa any empeny, però el pensament -o l'esperit- sempre rebrota i sobreïx. És el nostre bucle històric. El que ens està passant aquests dies és la versió actualitzada de la nostra pròpia novela històrica, i ens mostra una vegada més aquesta ànima tan nostrada del do it yourself  que pot arribar a desbordar polítics, estats i democràcies. 

En la Catalunya petita i provinciana sorgida del pacte del règim del 78 va emergir tota una generació de polítics que van fer el possible per reconstruir, amb un esclop i uns espardenya, un país maltractat i denigrat per 40 anys de feixisme espanyol. Aquesta generació de polítics, volent-ho o no, sent-ne conscients o no, de seguida van convertir-se amb els xaiets del nou sistema, que no era més que una blanquejada estructural de l'anterior. Van ser el braç executor de l'autonomisme, el nou sistema feliç on tot funcionava i, sobretot, rajava. Van ser els cacics locals de l'Espanya guai i 'moderna' mentre traficaven amb els sentiments de llibertat i de catalanitat de la població. I així vam anar tirant durant 35 anys amb una societat completament adotzenada sota les ordres d'un catalanisme i d'un progressisme folklòric, que feia i desfeia a la seva manera per satisfer els seus propis negocis. Corporativisme autonòmic, se li pot dir. Però, esclar, tota mentida acabar esclatant, tota màscara acaba caient, i com que l'estat espanyol, amb tot el seu alt funcionariat, és una màquina profundament autoritària i intervencionista ha acabat mostrant la seva veritable cara i ha aconseguit reblar el clau que calia per desfermar la indignació general. 

La grandesa de tot plegat és que aquest moviment va de baix a dalt i desborda i aixafa tothom que es posa pel mig intentant anar a contracorrent. No cal recordar les víctimes que, fent gala del seu autonomisme tebi, han quedat desbancades. Aquest moviment a vegades em recorda el protestantisme clàssic, que rebutja l'intermediari per arribar a Déu; en el nostre cas, els catalans han apostat una vegada més per l'autogestió i per encetar una revolta transversal i apartidista, sense intermediaris ni guies morals. L'estat i els seus opinaires lacais han intentat absurdament fer creure que caient la burgesia catalanista es desarmaria el moviment, o que el Govern no tindria la valentia per tirar endavant el referèndum. Però s'han equivocat. De fet, en tot aquest procés tan denostat pels pedants que amaguen la seva covardia sota una capa equidistant, sempre s'ha errat en l'anàlisi, hem hagut de suportar hores i hores de lliçons completament equivocades de gent en aparença brillant però que realment arrosseguen una ceguesa i una mediocritat que clama al cel. Sempre equivocats. Equivocats.

La independència de Catalunya és la darrera revolta liberal d'Occident, perquè enfonsa les mentides, desemmascara el corporativisme i obliga a repensar el model d'estat-nació sorgit de les entranyes del jacobinisme. Diumenge Europa no serà la mateixa d'abans perquè la revolta catalana interpel·la directament el model ultra estatista europeu. És la revolució autogestionària de les sinèrgies col·lectives, de l'empaperem i de l'imprimim, és la revolta dels somriures, perquè el liberalisme sempre somriu, i sobretot planta cara a l'establishment extractiu que se n'aprofita. Guanyarem!

Comencem curs. El liberalisme a punt.

Durant tot aquest darrer any servidor ha tingut la sort de creuar-se i d'establir amistat amb una sèrie de joves encara en edat universitària que no només professen un futur prometedor en el debat de les idees a casa nostra, sinó que destil•len una capacitat intel•lectual en l'àmbit polític i econòmic fora del comú. I no exagero, creieu-me. Que a la meva edat, la quarantena, torni a il•lusionar-me i a atrevir-me amb projectes ideològics conjuntament amb persones quinze anys més joves que jo, corrobora que potser, ara sí, començo a fer-me gran, o que alguna cosa no he afinat del tot bé anteriorment en els ambients polítics on m'he mogut. En tot cas, la creació de la plataforma de pensament liberal Col·lectiu Catalans Lliures (CCL) no només ha fet despertar de la letargia el liberalisme al nostre país i li ha donat la frescor i l'autenticitat que necessitava, sinó que serveix també perquè aquests nois i noies tinguin una palestra on desenvolupar-se i treure la poteta dins del debat públic català. Altrament, seria una llàstima que romanguessin desconeguts dins les seves universitats. 

El cas és que, durant aquest primer any de vida del col•lectiu, entre reunions i il•lusions, hem absorbit tal quantitat d'informació nova que a mi m'ha servit per refrescar, en alguns casos, i en d'altres descobrir, tota una nova literatura sobre qüestions econòmiques i socials que, malauradament en aquest país on vivim i patim, resten a l'ostracisme més absolut i vergonyós. El Col•lectiu ha pogut vestir-se i presentar-se davant la societat amb un argumentari poc emprat i conegut en aquestes latituds: promoure un model de societat oberta i pròspera de ciutadans lliures en una Catalunya independent, que reconegui el pluralisme, la tolerància, els drets civils, les institucions inclusives, la defensa sense embuts de la propietat privada i l'economia de lliure mercat. Aquestes són qüestions que, dites així i de manera generalista, sempre queden bé, però un cop rasques una mica i les desenvolupes te n'adones que aquí molt poca gent les defensa i argumenta d'una manera seriosa i consistent. Nosaltres creiem fermament que el progrés dels països i de les societats passa per tenir com a eix principal la llibertat tant en el camp civil com en l'econòmic, i ho podria resumir en aquests cinc punts essencials que CCL ha establert com a propis:

1.     Globalització i comerç. Catalunya és un territori eminentment exportador i captador d'inversions. La societat catalana és històricament emprenedora i això fa que en un territori petit com aquest sigui de vital importància l'obertura al comerç internacional. Catalunya és un pol logístic de primer ordre i qualsevol aposta pel proteccionisme o per barreres no aranzelàries és un error majúscul d'una ignorància supina que ens posiciona en bàndols retrògrads i indesitjables.

2.     Institucions inclusives. És a dir, un país amb contrapoders forts, amb mecanismes independents sense designació política per fiscalitzar millor el govern. Blindar les institucions dels interessos partidistes i els lobbies nostrats i reforçar la democràcia alliberant-nos dels incentius perversos que crea la dependència excessiva al sector públic. Els estats seran inclusius o seran extractius.

3.     Liberalització del mercat laboral. Els països econòmicament rics saben perfectament que per tenir protecció social prèviament cal que l'economia esdevingui lliure amb un mercat laboral flexible. Això és que el govern central no planifiqui arbitràriament els sectors econòmics, sinó que aquests tinguin llibertat de negociació entre parts. Un marc que afavoreixi la competitivitat i la mobilitat laboral. És la riquesa que crea l'estat del benestar, no al contrari.

4.     Moderació fiscal. Així mateix, per completar aquesta llibertat econòmica cal que hi hagi una significativa rebaixa fiscal a la creació de riquesa per incentivar l'estalvi al sector privat i les empreses puguin invertir per crear nous llocs de treball. La millor garantia de benestar i prosperitat és que la riquesa generada per un mateix es quedi en gran part a la seva butxaca.

5.       Drets civils. Darrerament hem viscut múltiples vulneracions de drets i llibertats fonamentals: la persecució política d’un periodista sueco-turc que suposa un atac a la llibertat de premsa, l’atropellament de la llibertat d’expressió per part de grups a banda i banda de l’espectre ideològic, el qüestionament del dret a la defensa d’un acusat o la inexistència de la separació de poders que recurrentment evidencia la gestió del conflicte català en són alguns exemples. Les posicions de certs sectors sobre qüestions com la gestació subrogada o la lliure circulació de persones també ens preocupa i ens ocupa.

El drama de la nostra societat ja ha estat desglossat manta vegades per tot el catalanisme polític. Vivim una situació secular degradant. La llarga pertinença a un estat decimonònic, autoritari, clientelar, profundament intervencionista i que mai ha tingut la democràcia en el seu ADN, ha fet que la nostra vida social estigui massa influenciada per un model que rau a les antípodes de la nostra manera d'entendre les relacions econòmiques. Tanmateix, no m’agrada atribuir la culpa sempre als altres, no es pot anar per la vida xiulant fent veure que la cosa no va amb tu. Per això insisteixo que necessitem assumir les responsabilitats que massa vegades oblidem amb l'excusa del maltracte espanyol. 

I aquí és on vull anar a parar, a la responsabilitat dels partits centrals del país i els seus líders, com a representants i mirall de tota la societat. Sovint se'm fa un buit a l'estómac en veure com tots els partits sobiranistes, uns més que altres, s'esforcen per copiar fil per randa el model econòmic i social espanyol -per molt que no ho vulguin reconèixer, és clar. Se'm fa un nus a la gola en veure com, per una banda, es reclama ser la Dinamarca del sud o la Massachussets europea i per l'altra, es cau de quatre grapes a la trampa llatina. Aquella que consisteix a ser part d'un club mentre la mamella vagi rajant. Europeisme de caixer automàtic, com molt bé defineixen el duet Tremosa-Sarri. Copiar el model nòrdic no és compatible amb defensar monopolis per molt populars i simpàtics que siguin; no és compatible amb legislar a cor què vols, cor què desitges, malmetent la competitivitat; no és compatible amb voler un mercat protegit que gira la cara al comerç internacional; no és compatible amb col•locar tants càrrecs de confiança arreu... Copiar els nòrdics no té res a veure amb tot això que es defensa i se'n fa bandera massa sovint, perquè com diu un amic meu, 'el camí a l'infern regulatori és empedrat de bones intencions'.

Catalans Lliures fem una aposta de futur immediat per una Catalunya pròspera, independent i oberta al món, que xoca de ple amb alguns plantejaments incomprensibles fets des del catalanisme polític central. Per això es fa molt difícil d'entendre el seguidisme que es fa des de molts sectors de la política i de l'associacionisme català al model econòmic espanyol, que només ens portaria de nou al desastre i a la mediocritat. Hem de passar del precapitalisme espanyol a un liberalisme real que faci responsable a la ciutadania creant cercles de solidaritat i de protecció per als més desafavorits. Els partits ens portaran a la independència política, però també necessitem que ens portin a la independència social, és a dir, allunyar-nos del model que fins ara hem viscut. I això només es fa liberalitzant el país en tots els àmbits, empoderant la ciutadania i obrir-nos al món com a potència comercial. El nou curs comença i el liberalisme català, amb CCL al capdavant, està preparat, ple d'il·lusió i de propostes, per presentar batalla en el camp de les idees. Estem a punt per fer una Catalunya millor i realment lliure.

Judicialitzar la política

L'Estat espanyol ha decidit resoldre el conflicte territorial de la mateixa manera que l'ha volgut resoldre sempre quan posseïa les colònies que ha anat perdent, això és, negar la realitat, negar-se al pacte i deixar que la pilota cada vegada vagi fent-se més gran. Si a tot això hi sumem que l'estat ja no és un mercat únic, el que permet a l'economia catalana no estar segrestada dins les fronteres espanyoles, i que la resposta bèl·lica de què Espanya ha fet gala en el passat és poc o gens factible, ens trobem que per primera vegada a la història, la balança està més igualada que mai.

L'estat té molt de poder, sí, però Catalunya ara té mecanismes per driblar la seva potència uniformitzadora i autoritària dins el marc d'unes democràcies pacificades. L'opció de judicialitzar el mal anomenat 'problema català' només és un pedaç per guanyar un temps que acabarà ofegant el mateix estat, com sempre li ha acabat passant. Si algú es pensa que castigant els electes democràtics catalans la gent se n'anirà cap a casa com si res, és que o va ebri o no és d'eixe món.

Aquests últims dies hem pogut veure com els representants de la mesa del Parlament passaven davant del jutge a declarar per haver permès un debat polític. Al mateix temps, el govern anunciava oficialment que ja ha ordenat comprar les urnes per fer el referèndum d'independència i, mica en mica, internacionalment comencen a veure que el conflicte català serà una de les qüestions a considerar, així ho constaten cada vegada més articles internacionals de firmes solvents. És evident que el referèndum actualment és l'instrument que pot desencallar qualsevol conflicte internacional, i els països democràtics ho saben per empirisme i per convicció. En aquest sentit, el govern català sap que la força més gran que té, a més de la pressió social, és arribar fins al final amb el referèndum. Per això nosaltres confiem en la convocatòria d'un referèndum vinculant d'autodeterminació i l'execució del resultat, perquè a aquestes alçades ja no pot fer marxa enrere si no és que es vol enterrar a tota una generació de polítics i ensorrar la voluntat ciutadana. 

Mentrestant a l'interior tenim el batibull i l'olla de grills de sempre, legions de saberuts que fan anar la bola de vidre com autèntics xamans explicant que Catalunya, per una raó misteriosa que només saben ells, no vol o no sap fer el referèndum. Fixeu-vos que és la mateixa gent que de bon principi, feia mofa del procés, i que a mesura que la cosa va avançant, se'ls aprimen els arguments i acaben justificant l'ordre i la llei espanyola. Siguin de l'esquerra sucursalista o 'liberals' de tall castís, cada vegada se'ls veu la cara més amarga i tramposa, perquè en realitat, aquests que es vanten de ser els guardians de la llibertat, amaguen la seva real covardia sota el pretext de la llei.  Una llei més pròpia de repúbliques bananeres que de democràcies liberals. 

Connexions antiglobalitzadores

Corre aquests dies per les xarxes un titular d'entrevista feta a la líder de la dreta populista francesa, Marie Le Pen, que si més no es podria considerar d'incòmode per a molts i, fins i tot, de provocador. Efectivament, la reconeguda revista de famosos i moda, Vanity Fair -en la seva versió espanyola- publica una entrevista a la política gal·la titulant 'Podemos existeix perquè no hi ha un Front Nacional a Espanya'. Sense cap dubte, aquesta és una sentència carregada d'intencions que demostra com el sofregit d'aquests moviments populistes que han fet fortuna arran de l'última gran crisi, conté un comú denominador que els entrelliga a tots ells: el remei passa per una solució fàcil i ràpida als problemes creats per un agent global contrari als interessos d'un suposat col·lectiu homogeni. Podríem dir que aquesta seria la base que els connecta. 

Le Pen diu que, si a Espanya el populisme és d'esquerres, és bàsicament perquè la pell de brau compta amb un passat totalitari que impedeix que aquests moviments puguin mostrar-se sense complexes amb el patriotisme diàfan que ella proclama sense embuts, i així de passada, justifica la seva opció normalitzadora i centrista d'una dreta nacionalista homolagable als temps moderns. El fons de tot plegat, però, no té pèrdua, Le Pen no amaga la seva simpatia i afinitat per un partit profundament antiliberal i euroescèptic que entraria dins els seus paràmetres ideològics antiglobalitzadors i de replegament mercantilista. De fet, no seria la primera vegada que a Podemos se'l relacionés per la seva vessant obrerista i proteccionista a moviments joseantonians, encara que, val a dir-ho, existeixin grans diferències de plantejament i d'estètica respecte d'aquests. Malgrat, això sí, les seves receptes econòmiques vagin a parar al mateix lloc, esclar. 

En temps d'hipocresies variades i de marejos informatius, és important recordar sovint que la millora de la humanitat en tots els àmbits socioeconòmics ha estat gràcies a la globalització, a l'obertura de mercats i al capitalisme que ha permès desenvolupar i fabricar nous estris que han fet millorar superlativament el benestar de la societat. Sense llibertat econòmica i capitalització, no s'haurien pogut finançar grans descobriments tecnològics i farmacèutics. S'entén això? Però és que a més a més, en els últims 200 anys el creixement econòmic ha estat formidable i les desigualtats per contra han disminuït, igualment com la mortalitat infantil i l'analfabetisme. Tres dades són prou rellevants com per il·lustrar això que acabo d'escriure: una és que l'extrema pobresa (aquella considerada en viure amb menys de dos dòlars diaris) ha disminuït en més de 1.000 milions de persones entre el 1990 i el 2013; dues, que l'analfabetisme ha caigut des de la dècada dels 70 del 40% al 15% de la població adulta, i tres, segons l'índex Gini -el que mesura la desigualtat a escala mundial- aquesta mateixa desigualtat també ha disminuït una dècima des dels anys 90. Tot això ens demostra empíricament que en períodes de pau i d'obertura de mercats -sobretot des de la dècada dels 90- el benestar i la riquesa creixen malgrat les imperfeccions del mercat i de les traves burocràtiques que encara suportem. I, si bé és cert que la inevitable lliure competència desplaça a certs sectors industrials que s'han quedat enrere, també en fa aflorar de nous que es beneficien del comerç global.

Tornant al titular del Vanity, és fàcil d'entendre, doncs, com el populisme de dretes cerca afinitats amb el populisme d'esquerres tenint com tenen un enemic en comú. La qüestió és fer front a una globalització que espanta per diverses raons la seva parròquia electoral. Si per la dreta el problema és l'immigrant que arriba a casa nostra a prendre la feina als nacionals, per l'esquerra són els malvats empresaris globals que arruïnen la població. Si la dreta vol salvar la nació d'influències estrangeres, l'esquerra vol protegir els naturals via hiperregulacions laborals. Si per la dreta el mal és el liberalisme multicultural sense fronteres, per l'esquerra el diable és el liberalisme capitalista transnacional (encara que massa vegades el confonguin amb el capitalisme d'amiguets). I tots plegats amb diferents arguments i matisos tenen la mateixa recepta lliberticida: més pes estatal, nacionalisme econòmic, més intervencionisme i antiglobalització, és a dir, les receptes que han portat misèria i que en alguns casos han frenat el progrés d'alguns països malgrat el desarmament aranzelari que ha experimentat el món durant les últimes dècades.

En definitiva, l'extrema dreta i l'extrema esquerra són un perill per a la llibertat econòmica, la globalització, el progrés i el benestar de les persones, i les seves solucions són nocives per a la llibertat individual malgrat que ells es proclamin els autèntics defensors de la justícia social i nacional. Curiosa coincidència, oi? 

Catalanisme de supervivència

Que consti que encara no m'he llegit el totxo de llibre de 900 pàgines, però sí que n'he seguit amb molta atenció totes i cadascuna de les entrevistes que li han fet al seu autor. Parlo d'en Joan-Lluís Marfany i la seva obra acabada de sortir del forn, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença (Edicions 62). Una obra segurament interessantíssima pel seu valor historiogràfic, per la potència intel·lectual del seu autor i perquè trenca alguns mites de la nostra historiografia. Una condició vital, aquesta, per a una nació que vol seguir viva modernitzant i revisant el seu passat històric. La tesi que n'extreu del llibre es podria resumir que els catalans som els inventors del nacionalisme espanyol, i que malgrat un cert intent de fer renéixer la llengua catalana el que persegueix la nostra burgesia i intel·lectualitat del segle XIX és la creació d'un poderós estat nació espanyol en què Catalunya en sigui la locomotora. I això només es pot fer d'una manera, intentant folkloritzar la cultura catalana i mostrar-se com el menys sospitós dels espanyols sense perdre, això sí, certa pàtina localista, per allò de fer-se el simpàtic des de la província. Com molts ja podreu notar, res de nou sota la capa del sol.

És senzill d'entendre aquesta teoria, de fet Marfany no és el primer que l'exposa ni tampoc descobreix res, simplement (que no és poca cosa) l'ha entregada amb mestratge i lletres d'or a l'academicisme nostrat. En aquest sentit, i només per posar un exemple, el savi de Martorell, en Francesc Pujols, ja teoritzava aquests coneixements a la primera meitat del segle passat, i són innombrables les ocasions en diferents llibres de la seva bibliografia en què aquesta tesi surt reflectida. De fet, Marfany ja reconeix que el seu treball no és el primer que alerta d'aquest 'nou' relat de la història del catalanisme.

Ras i curt, la qüestió és la següent: Catalunya, ensorrada culturalment i políticament des de la desfeta del 1714, opta per ser la més espanyola de totes les comunitats que integren el regne borbònic. És allò de fer-se perdonar la catalanitat i demostrar que no hi ha motiu de queixa. Aquesta és una realitat que no ens hauria de fer tremolar l'ànima nacional, perquè bàsicament tot això té unes raons fàcilment interpretables. No és ni estima ni afinitat ni similitud entre els dos territoris. Tot el contrari. Es tracta de la por, la por paralitza i et transforma, i Catalunya, des de l'època del rei Carles I, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, sempre ha actuat amb por pel fet de ser la comunitat més maltractada i minoritzada de la península, a més de no tenir la força militar suficient per imposar-s'hi. Aquest marc mental de paüra generalitzada fa aparèixer una virtud molt humana i valuosa alhora; l'autosuficiència per pura supervivència.

Catalunya i la seva burgesia, efectivament, tal com diu Marfany, s'afanya per ser la més espanyola de totes, i hi posa tot el seu empeny. Ho fa per dues raons bàsiques. Una, perquè els catalans som els únics a la península capaços de fer un projecte estatal vàlid, modern i homologable al món civilitzat. I, dues, per fer-se perdonar la singularitat i la diferència de caràcter que existeix entre el territori mediterrani llevantí i la meseta central i atlàntica. Aquestes dues estratègies de supervivència es forgen per salvaguardar la integritat material dels mitjans de producció catalans, i per salvar la integritat física d'una població molt avesada a la revolta antiestatista cada vegada més creixent. Organitzar Jocs Florals i mantenir un mercat únic espanyol per sobreviure econòmicament serà el leitmotiv constant d'una burgesia que sempre anirà amb peus de plom.

Tanmateix, també serà un bucle històric que aquesta mateixa burgesia cada vegada se senti més rebutjada pel poder de l'alt funcionariat castellà radicat a la metròpoli madrilenya, i és per això, i contra el que diu Marfany, que el catalanisme sempre té la mateixa evolució: comença sent provincià, passa a ser regionalista, acaba sent confederalista i finalment independentista. Els catalans, volent el millor per Espanya i sent, tal com assegura Marfany, els inventors del nacionalisme modern espanyol, sempre, sempre, sempre acabem topant amb la concepció autoritària i regressiva de l'Espanya castellana. Per això acabem abraçant l'independentisme en la part final dels processos.


Per tot plegat, aquest llibre de Marfany és molt important ara, perquè ens reafirma en aquesta idea que la Renaixença controlada per la burgesia no és res més que un invent per rentar la cara a l'elit catalanista que necessitava ser, alhora, profundament espanyola. Però que no s'equivoquin els que, agafant-se a aquesta teoria, vulguin espanyolitzar Catalunya des del punt de vista més intrínsicament nacional. Catalunya i Castella són dues realitats profundament diferents; mentre una ostentaba el poder polític amb tota la barroeria possible, l'altra maldava per sobreviure mitjançant el perdó i els negocis. El dia que falangistes i marxistes culturals entenguin que les relacions entre Catalunya i Castella són desiguals, entendran tota la dramàtica història d'un regne, l'espanyol, que malviu volent ser una cosa que no és.

Aquesta esquerra maniquea

Sobre aquesta cosa que ha escrit en Roger Palà, m'agradaria fer una breu consideració. (Per què li diuen periodisme crític quan és una fàtua partidista infumable?). Doncs això, en aquestes latituds que vivim tenim una esquerra que té problemes greus de percepció de la realitat, acostuma a desenvolupar els seus arguments a través del ressentiment i d'un sectarisme gregari de proclama fàcil. Practica una literatura pobra, geniüda i sense cap esperança, per això sempre acaben rebutjats per la resta i mai obtenen el suport de la gran majoria que ells diuen representar. És la seva gran paradoxa. Quan aquesta esquerra moralitza maniqueament cau en un error propi del simplisme intel·lectual: fica al mateix sac tothom que no pensa com ells i, esclar, els seus arguments queden automàticament desfets de seguida. L'escrit d'en Palà no es quedava només en una cronologia periodística dels fets d'un sector ideològic del país que ni tan sols està articulat, insidiava i alertava amb un estil ben groguenc propi de la millor Glòria Serra que la 'nova dreta catalana indepe' ja és aquí, ja ha arribat, i ha vingut a menjar-se els nostres fills. En fi, el típic relat adolescent amb pretensions moralitzadores. El més greu de tot, deixant de banda la petitesa argumental que exposa, és que posa al mateix sac a gent i ideologies diferents, fins i tot xocants entre elles. En aquest sentit, el dia que aquesta gent descobreixi que els liberals, els quals també fiquen a la paperera dels enemics a abatre, no només no som la dreta, sinó que avancem per l'esquerra la mateixa esquerra moralista que ells representen, aquest dia, correran a la faldilles de la mare a bramar desconsolats. El concepte de llibertat de 360 graus que el liberalisme posseeix deixa en pilotes la true left, que s'ofega en la contradicció de voler salvar els pobres mentre vol portar a terme unes polítiques intervencionistes i proteccionistes que acaben perjudicant els mateixos desafavorits. El seu concepte de la llibertat és tan fals i migrat, que quan els expliquem que la llibertat consisteix a no ficar la mà a la butxaca de la gent, es posen nerviosos i acaben titllant tothom que no pensi com ells de dreta diabòlica. No suporten que els passem al davant quant a la defensa de la llibertat individual, i així van fent tribu entre els seus retroalimentant-se i sent, massa sovint, més reaccionaris i autoritaris que els seus enemics acèrrims. 

L'odi ens estar matant

Ahir una vegada més va quedar demostrat que els catalans sóm invencibles en la lliga de les reivindicacions, es pot ben dir que som els campions planetaris de la queixa i de la performance. Ahir Barcelona va demostrar que continua sent la ciutat indomable de les causes perdudes, la Rosa de Foc permanent que meravella tant el turisme banal com també l'occidental romàntic mancat d'autenticitat reivindicativa. Siusplau, no m'hi busqueu gaire sorna en aquestes meves primeres paraules -bé, potser una mica sí-, perquè realment penso que aquest sentiment solidari i crític que ens caracteritza com a poble és positiu, ens dóna dinamisme i certeses que potser són inexistents en altres territoris que ens envolten. Esclar que, tal com hem demostrat al llarg de la nostra història, amb la certesa i amb la raó no s'arriba gaire lluny i no es guanya gaire res. 

Els catalans som solidaris, comerciants i cooperatius, i això, lluny de ser una cosa negativa, ens aporta un valor singular gens menyspreable del qual, almenys, n'hauríem d'estar orgullosos. Ara bé, dit això, l'eterna reiteració del plany sense haver guanyat mai cap guerra ens edifica un pòsit molt sòlid de confort hipòcrita que cada vegada ens deixa més desarmats davant dels grans reptes. Vull dir que tinc la sensació que en això de la queixa, com en tots els pobles colonitzats, al final sembla que hi trobem cert gustet, i la qüestió seria saber fins a quin punt volem pagar com a país el preu de ser lliures i després haver de prendre "sí o sí", decisions massa difícils. La proclama és fàcil, la decisió dràstica és aspra. Potser això explicaria l'inexplicable tossuderia a seguir sent espanyols quan tothom amb dos dits de front sap que és un mal negoci. Ser lliure és complicat, prendre decisions sense que te les prenguin per tu és molt arriscat. Catalunya seguiria sent la campiona de la reivindicació sent un estat independent? Espero i desitjo que sí, però m'ensumo que com a país hi hem agafat delit amb tot això de la la raó sense poder exercir-la.

En fi, tanmateix la manifestació d'ahir malgrat els professionals de la demagògia va ser esplèndida, tot un èxit de país. Un més, vaja. El que ja no és suportable a aquestes alçades és l'odi profund que ens professem entre independentistes i comuns. És brutal, terrible. Acabarem tots malalts. La batalla que estem mantenint no hi ha per on agafar-la. Fins i tot en un tema tan seriós com aquest dels refugiats hem hagut de tirar-nos els plats pel cap per la qüestió no resolta de l'estat propi o, el que és el mateix, per la incapacitat d'autogovern i, per tant, de poder que ens manca. De veritat, és urgent acabar amb això, és vital dirimir aquest conflicte o acabarem tots bojos, si és que no ho estem ja. L'odi ens corca. Penso que l'independentisme ha de tirar pel dret sense preocupar-se gaire de si els comuns segueixen o no. De fet, són les desicions fermes les que acaben arrossegant els indecisos, aquesta és una qüestió que la sabrem de seguida: si són demòcrates, ens acompanyaran, perquè no tenen una altra sortida, no cal preocupar-se més per això. Aconseguir la independència és el millor favor que els podem fer, perquè aquesta macedònia d'esquerres és incapaç d'entendre, per incompetència o per ressentiment, que només amb un estat propi poden tenir l'oportunitat de desenvolupar tots els seus deliris intervencionistes. Fem-nos un favor, acabem amb aquesta follia al més haviat possible, perquè aquest país no pot estar amb aquest estrés permanent, la gent necessita ser una mica més feliç, estar més relaxada i dedicar-se a guanyar diners. I un cop tinguem l'estat propi les batalles seguiran, sí, però segur que no seran tan extremadament bipolars i tòxiques com les que tenim ara. La vida d'esclau és molt trista i necessita d'una aproximació psicoanalítica de manera ja preocupant.

És la llibertat, criatures

Avui en dia ja pots tenir o una discussió de taverna o un debat amb un professor d'universitat, tant li fa, quan treus el tema del liberalisme o del capitalisme de lliure mercat, els cables es comencen a creuar i l'únic argument d'autodefensa que surt és el mateix: "A tu et deu agradar el Trump, oi?" Sí, estimats, aquest és el dramàtic mantra, aquest és l'argument fàcil quan algú se sent atrapat en la seva pròpia contradicció, fruit del desconeixament profund o la desorientació ideològica ambiental que aquesta societat nostra traspua diàriament a través dels mitjans de comunicació. Crec que no hi ha res a fer.

Cap a on va Occident? El món sempre s'ha dirimit entre dos sistemes antagònics. No, no estic parlant de l'eix dreta-esquerra, aquest funest invent de cartró-pedra francès. Estic parlant del binomi proteccionisme vs mercat lliure, o, el que és el mateix, del mercantilisme i el nacionalisme econòmic dels estats enfront de l'obertura de mercats amb la lliure circulació de béns, capitals i persones. Perquè esclar, aquí de què estem parlant en el fons, de ser solidaris amb tot el món i de practicar la lliure competència per beneficiar a tothom, o de beneficiar primer els de casa? A veure, l'esquerra on es col·loca, aquí? I la dreta? Els liberals tot això ho tenim molt clar, ni les dretes ni les esquerres clàssiques tenen vocació de solucionar aquesta qüestió a fons, la seva acció política lliberticida impedeix que una societat es pugui autoresponsabilitzar i organitzar-se sola sota el prisma de la lliure cooperació i competència. Mentre la dreta ens fica la mà a la bragueta, l'esquerra ens la fica a la butxaca, i quan els hi expliques que l'hipertròfia estatal provoca corrupció, beneficis a les empreses amigues i insolidaritat amb els nouvinguts, et tracten de friqui o simplement d'outsider. I així estem, tothom patint i queixant-se del col·lapse actual mentre les solucions que ens proposen passen per engreixar encara més la bombolla estatal. Dame veneno que quiero morir!

Senyores i senyors, que quedi clar, el proteccionisme ens porta a la misèria, i el lliure mercat és un win-win per a tothom. Us ho explicaré d'una manera fàcil i esquemàtica. L'obertura de mercats no és una sortida de suma zero, al contrari, permet l'especialització i la divisió del treball a nivell internacional. Si jo fabrico millor això t'ho venc, i si tu fabriques millor allò t'ho compro. Així s'incentiva la qualitat de la industria local, i per tant, milloren les exportacions i de retruc els salaris. El proteccionisme, en canvi, estimula artificialment indústries nacionals ineficients i això automàticament porta a les classes mitjanes i baixes a sacrificar el seu salari real pel fet de no poder comprar productes més barats que puguin venir de fora competint amb els de casa. Si a més et dediques a posar aranzels als productes foranis, el que estàs fent és inserir un impost indirecte -un més!- que recaurà de nou a les classes més desafavorides. El ciutadà ha de poder comparar el producte i adquirir el que més li convingui fent que la demanda creixi, i així de retruc fer que l'empresari es capitalitzi més per reinvertir i crear nous llocs de treball. La roda del progrés jo li diria.

Tot això és el que aporta el lliure mercat, i aquest és el gran tema que hauria de dividir la batalla ideològica en el si de la societat. Com pot ser que l'esquerra proimmigració proposi salaris mínims de 1.000€ i proteccionisme pels naturals? Que potser vol deixar fora del mercat laboral els seus amics que venen amb una mà al davant i una altra al darrera? Com pot ser que el populisme de dretes s'escudi en un nacionalisme banal i identitari posant en perill el comerç internacional? Que potser vol ensorrar les seves empreses? Escolteu, aclariu-vos una mica, és un consell que us dono amb tota la modèstia, però això sí, sobretot, a mi no em torneu a posar exemples contradictoris posant el liberalisme en llocs on no li pertoca i en cantons foscos de la ment. Feu-ho almenys per vosaltres, i pel vostre sentit del ridícul.

Xamans de l'anàlisi política

Existeix al nostre país una mena d'espècimen saberut que des de ja fa uns anys va de tertúlia en tertúlia anunciant el final del procés independentista mentre cínicament fa burla de tot el que faci referència a les mobilitzacions populars. Com si Catalunya fóra l'únic lloc del planeta on les manifestacions han de ser ridiculitzades. Gent de pedestal de cartró, acostumen a ser la mateixa espècie de xamans en anàlisi política que en cada pantalla passada pel procés ens diuen que tot això és un suflé i que la febrada està en vies de desaparició. La realitat, però, segueix sent tossuda i després de 5 anys mantenint a nivells alts la tensió del conflicte catalanoespanyol el xoc de trens cada vegada és més aprop. De fet, amb el reguitzell de casos judicials que ens cauen a sobre sembla que ja el tindríem a la cantonada. Ara ja no se n'escapa ningú, ni tan sols en podran fugir els burletes xulescs que ens donen lliçons diàriament com si això no anés amb ells. Fixeu-vos que les seves cares i el seu to van canviant a mesura que res defalleix i tot segueix endavant. Riurem.

Tota aquesta colla primer ens deien que el món convergent es cagaria a les calces i que a la mínima farien marxa enrere. En les discussions incomptables en restaurants i cocteleries que he mantingut amb amics molt crítics amb aquest tema, sempre assentia molt atent a les crítiques que es feien contra Mas i el seu entorn. Assentia perquè em creia -i em crec- gairebé tot el que em deien, però jo sempre responia que la pressió acabaria sent tan grossa, i que el llistó que s'havia autoimposat Convergència era tan alt, que acabarien superats pel context. I així ha estat.

Després, aquests profetes de la tertúlia un cop han vist que el seu principal aliat d'ordre s'ha tirat a la piscina, han seguit fent campanya desesperats per xeringar zitzània entre els socis independentistes que sumen majoria absoluta al Parlament, i amb un somriure per sota el nas, ens engalten que això no anirà enlloc perquè amb segons quins socis un s'aixeca moll cada matí. Però malgrat cert pretext que els dóna la raó, la realitat els torna a trossejar els seus arguments. 

I així arribem al dia d'avui que, amb cara de bistec, ja ens anuncien que això va de debò i que potser sí que el president Puigdemont convocarà el referèndum però que no es podrà celebrar mai i anirem a unes altres eleccions autonòmiques. I aquí no ha passat res, i qui dia passa any empeny, i es queden tan tranquils pensant-se que aquest pedaç maldestre de les eleccions apaivagarà les reclamacions sobiranistes i que tot quedarà igual. Quina colla d'engalipadors castrats de talent per la pagueta que reben dels que ho volen tot fracassat estan fets, la seva anàlisi és pobre perquè la seva independència professional és inexistent.

Tanmateix, és evident que tot això pot acabar sortint molt malament, i que de vegades la nostra incompetència i la ingenuïtat de la revolta dels somriures ens pot portar al desastre. Ser crític amb el procés és vital i saludable per mantenir el tremp i l'alerta. Tenim la sort de disposar d'excel·lents opinadors que ho fan amb duresa però des de la lleialtat i la llibertat, des de la transparència i la sinceritat, ben al contrari de la catèrvola d'opinaires escèptics i ressentits que necessiten cercar totes les excuses del món per minimitzar el conflicte que s'acosta. N'hi ha de tota mena, d'aquests, dels que s'arrosseguen com llimacs reclamant encara la tercera via fins al cinisme de l'esquerra sucursalista que fa el seu negoci polític utilitzant els pobres, passant per alguns liberalets fràgils que puden a conservadorisme criticant tot allò que ells són incapaços de fer. 

Podem fracassar, sí, però ho farem des de la il·lusió, la intencionalitat, el risc i la voluntat, que és com es fan les coses i els progressos en aquest món. I allà quedaran -potser- victoriosos i curulls de vanitat, els que fallant en cada diagnosi al final l'encerten perquè posant-se al costat del poderós un sempre surt amb avantatge. Però mai seran bons analistes, perquè mai han analitzat des de la independència periodística, sempre ho han fet des del cantó segur, no des d'un anàlisi a fons. Ara bé, si aquest cop guanyem, el mínim que podrien fer és anar tots a Plaça Catalunya i agenollar-se per demanar perdó per tanta merda que ens han tirat a sobre i per tanta equivocació acumulada.