Connexions antiglobalitzadores

Corre aquests dies per les xarxes un titular d'entrevista feta a la líder de la dreta populista francesa, Marie Le Pen, que si més no es podria considerar d'incòmode per a molts i, fins i tot, de provocador. Efectivament, la reconeguda revista de famosos i moda, Vanity Fair -en la seva versió espanyola- publica una entrevista a la política gal·la titulant 'Podemos existeix perquè no hi ha un Front Nacional a Espanya'. Sense cap dubte, aquesta és una sentència carregada d'intencions que demostra com el sofregit d'aquests moviments populistes que han fet fortuna arran de l'última gran crisi, conté un comú denominador que els entrelliga a tots ells: el remei passa per una solució fàcil i ràpida als problemes creats per un agent global contrari als interessos d'un suposat col·lectiu homogeni. Podríem dir que aquesta seria la base que els connecta. 

Le Pen diu que, si a Espanya el populisme és d'esquerres, és bàsicament perquè la pell de brau compta amb un passat totalitari que impedeix que aquests moviments puguin mostrar-se sense complexes amb el patriotisme diàfan que ella proclama sense embuts, i així de passada, justifica la seva opció normalitzadora i centrista d'una dreta nacionalista homolagable als temps moderns. El fons de tot plegat, però, no té pèrdua, Le Pen no amaga la seva simpatia i afinitat per un partit profundament antiliberal i euroescèptic que entraria dins els seus paràmetres ideològics antiglobalitzadors i de replegament mercantilista. De fet, no seria la primera vegada que a Podemos se'l relacionés per la seva vessant obrerista i proteccionista a moviments joseantonians, encara que, val a dir-ho, existeixin grans diferències de plantejament i d'estètica respecte d'aquests. Malgrat, això sí, les seves receptes econòmiques vagin a parar al mateix lloc, esclar. 

En temps d'hipocresies variades i de marejos informatius, és important recordar sovint que la millora de la humanitat en tots els àmbits socioeconòmics ha estat gràcies a la globalització, a l'obertura de mercats i al capitalisme que ha permès desenvolupar i fabricar nous estris que han fet millorar superlativament el benestar de la societat. Sense llibertat econòmica i capitalització, no s'haurien pogut finançar grans descobriments tecnològics i farmacèutics. S'entén això? Però és que a més a més, en els últims 200 anys el creixement econòmic ha estat formidable i les desigualtats per contra han disminuït, igualment com la mortalitat infantil i l'analfabetisme. Tres dades són prou rellevants com per il·lustrar això que acabo d'escriure: una és que l'extrema pobresa (aquella considerada en viure amb menys de dos dòlars diaris) ha disminuït en més de 1.000 milions de persones entre el 1990 i el 2013; dues, que l'analfabetisme ha caigut des de la dècada dels 70 del 40% al 15% de la població adulta, i tres, segons l'índex Gini -el que mesura la desigualtat a escala mundial- aquesta mateixa desigualtat també ha disminuït una dècima des dels anys 90. Tot això ens demostra empíricament que en períodes de pau i d'obertura de mercats -sobretot des de la dècada dels 90- el benestar i la riquesa creixen malgrat les imperfeccions del mercat i de les traves burocràtiques que encara suportem. I, si bé és cert que la inevitable lliure competència desplaça a certs sectors industrials que s'han quedat enrere, també en fa aflorar de nous que es beneficien del comerç global.

Tornant al titular del Vanity, és fàcil d'entendre, doncs, com el populisme de dretes cerca afinitats amb el populisme d'esquerres tenint com tenen un enemic en comú. La qüestió és fer front a una globalització que espanta per diverses raons la seva parròquia electoral. Si per la dreta el problema és l'immigrant que arriba a casa nostra a prendre la feina als nacionals, per l'esquerra són els malvats empresaris globals que arruïnen la població. Si la dreta vol salvar la nació d'influències estrangeres, l'esquerra vol protegir els naturals via hiperregulacions laborals. Si per la dreta el mal és el liberalisme multicultural sense fronteres, per l'esquerra el diable és el liberalisme capitalista transnacional (encara que massa vegades el confonguin amb el capitalisme d'amiguets). I tots plegats amb diferents arguments i matisos tenen la mateixa recepta lliberticida: més pes estatal, nacionalisme econòmic, més intervencionisme i antiglobalització, és a dir, les receptes que han portat misèria i que en alguns casos han frenat el progrés d'alguns països malgrat el desarmament aranzelari que ha experimentat el món durant les últimes dècades.

En definitiva, l'extrema dreta i l'extrema esquerra són un perill per a la llibertat econòmica, la globalització, el progrés i el benestar de les persones, i les seves solucions són nocives per a la llibertat individual malgrat que ells es proclamin els autèntics defensors de la justícia social i nacional. Curiosa coincidència, oi? 

Catalanisme de supervivència

Que consti que encara no m'he llegit el totxo de llibre de 900 pàgines, però sí que n'he seguit amb molta atenció totes i cadascuna de les entrevistes que li han fet al seu autor. Parlo d'en Joan-Lluís Marfany i la seva obra acabada de sortir del forn, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença (Edicions 62). Una obra segurament interessantíssima pel seu valor historiogràfic, per la potència intel·lectual del seu autor i perquè trenca alguns mites de la nostra historiografia. Una condició vital, aquesta, per a una nació que vol seguir viva modernitzant i revisant el seu passat històric. La tesi que n'extreu del llibre es podria resumir que els catalans som els inventors del nacionalisme espanyol, i que malgrat un cert intent de fer renéixer la llengua catalana el que persegueix la nostra burgesia i intel·lectualitat del segle XIX és la creació d'un poderós estat nació espanyol en què Catalunya en sigui la locomotora. I això només es pot fer d'una manera, intentant folkloritzar la cultura catalana i mostrar-se com el menys sospitós dels espanyols sense perdre, això sí, certa pàtina localista, per allò de fer-se el simpàtic des de la província. Com molts ja podreu notar, res de nou sota la capa del sol.

És senzill d'entendre aquesta teoria, de fet Marfany no és el primer que l'exposa ni tampoc descobreix res, simplement (que no és poca cosa) l'ha entregada amb mestratge i lletres d'or a l'academicisme nostrat. En aquest sentit, i només per posar un exemple, el savi de Martorell, en Francesc Pujols, ja teoritzava aquests coneixements a la primera meitat del segle passat, i són innombrables les ocasions en diferents llibres de la seva bibliografia en què aquesta tesi surt reflectida. De fet, Marfany ja reconeix que el seu treball no és el primer que alerta d'aquest 'nou' relat de la història del catalanisme.

Ras i curt, la qüestió és la següent: Catalunya, ensorrada culturalment i políticament des de la desfeta del 1714, opta per ser la més espanyola de totes les comunitats que integren el regne borbònic. És allò de fer-se perdonar la catalanitat i demostrar que no hi ha motiu de queixa. Aquesta és una realitat que no ens hauria de fer tremolar l'ànima nacional, perquè bàsicament tot això té unes raons fàcilment interpretables. No és ni estima ni afinitat ni similitud entre els dos territoris. Tot el contrari. Es tracta de la por, la por paralitza i et transforma, i Catalunya, des de l'època del rei Carles I, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, sempre ha actuat amb por pel fet de ser la comunitat més maltractada i minoritzada de la península, a més de no tenir la força militar suficient per imposar-s'hi. Aquest marc mental de paüra generalitzada fa aparèixer una virtud molt humana i valuosa alhora; l'autosuficiència per pura supervivència.

Catalunya i la seva burgesia, efectivament, tal com diu Marfany, s'afanya per ser la més espanyola de totes, i hi posa tot el seu empeny. Ho fa per dues raons bàsiques. Una, perquè els catalans som els únics a la península capaços de fer un projecte estatal vàlid, modern i homologable al món civilitzat. I, dues, per fer-se perdonar la singularitat i la diferència de caràcter que existeix entre el territori mediterrani llevantí i la meseta central i atlàntica. Aquestes dues estratègies de supervivència es forgen per salvaguardar la integritat material dels mitjans de producció catalans, i per salvar la integritat física d'una població molt avesada a la revolta antiestatista cada vegada més creixent. Organitzar Jocs Florals i mantenir un mercat únic espanyol per sobreviure econòmicament serà el leitmotiv constant d'una burgesia que sempre anirà amb peus de plom.

Tanmateix, també serà un bucle històric que aquesta mateixa burgesia cada vegada se senti més rebutjada pel poder de l'alt funcionariat castellà radicat a la metròpoli madrilenya, i és per això, i contra el que diu Marfany, que el catalanisme sempre té la mateixa evolució: comença sent provincià, passa a ser regionalista, acaba sent confederalista i finalment independentista. Els catalans, volent el millor per Espanya i sent, tal com assegura Marfany, els inventors del nacionalisme modern espanyol, sempre, sempre, sempre acabem topant amb la concepció autoritària i regressiva de l'Espanya castellana. Per això acabem abraçant l'independentisme en la part final dels processos.


Per tot plegat, aquest llibre de Marfany és molt important ara, perquè ens reafirma en aquesta idea que la Renaixença controlada per la burgesia no és res més que un invent per rentar la cara a l'elit catalanista que necessitava ser, alhora, profundament espanyola. Però que no s'equivoquin els que, agafant-se a aquesta teoria, vulguin espanyolitzar Catalunya des del punt de vista més intrínsicament nacional. Catalunya i Castella són dues realitats profundament diferents; mentre una ostentaba el poder polític amb tota la barroeria possible, l'altra maldava per sobreviure mitjançant el perdó i els negocis. El dia que falangistes i marxistes culturals entenguin que les relacions entre Catalunya i Castella són desiguals, entendran tota la dramàtica història d'un regne, l'espanyol, que malviu volent ser una cosa que no és.