Un dia laboral qualsevol per la tarda. Una tarda que m'he agafat lliure per
anar a visitar la família al poble. Em dedico a anar a treure el gos, un
esplèndid Golden retriever del més pur estil anglès, mentre passejo pel
terme municipal tot aprofitant per anar a comprar fruita i verdura. Anar a
comprar al colmado del poble és una activitat que recomano efusivament,
hi pots reviure l'essència del comerç en el seu estat més pur. El
poble, d'uns 3000 habitans, és el típic poble catalanoparlant de la
Catalunya vella que està a 80 Km de la metròpoli. En el referèndum
alegal sobre la independència de Catalunya celebrat el 2009, el 98% dels
habitants van votar que 'sí' sobre una participació del 55%. Un poble
que, si no fos per l'Estat subsidiari i predemocràtic en què vivim,
seria un lloc ben normal. De fet, malgrat això, al poble s'hi respira la
normalitat, és a dir la catalanitat.
Així doncs, al cap d'unes
quantes camades me n'adono que la pressió de la urbs va baixant
lentament, i ràpidament entro de ple en la voràgine local empeltant-me
d'aquella civilitat que caracteritza els abellidors contorns d'aquest
poble. Els carrers són endreçats i senzills amb aquell toc antic i rural del mediterrani nostrat, però nets i arreglats que conjuguen perfectament amb la manera de fer i de
ser del éssers que hi fan vida. El progrés, gràcies a Déu, ha aconseguit
que aquella vella Catalunya comarcal de la rerebotiga bruta i rònega
passés a ser un territori amable, plaent, europeu -almenys en certs llocs-. Com un cos humà sa, on tots els organismes funcionen a la perfecció,
el binomi home i espai està perfectament engreixat en aquest lloc i rutlla de maravella. Aquell silenci sense subjectes cridant com
cromanyons amb llengua forània, aquell anar fent sense molestar, aquell tràfec que no ofèn... Em recorda alguns poblets alemanys de la
vall del Rin o de la Selva Negra que un servidor ha tingut la sort de
conèixer en vàries ocasions i que t'enganxen per la bonhomia que
desprenen.
Vaig resseguint el camí i m'atanso al parc
noucentista on hi brollen unes quantes fonts. De cop i volta albiro una
nena petita i el seu germà més grandet -d'uns 15 anys-, tots dos negres,
ben negres, d'aquell negre subsaharià. El meu gos passa pel seu costat
sense fer-los-hi ni cas, però la nena comença a xisclar de temença. Jo
de seguida li faig saber al seu germà, un noi guapo i esvelt, que no es
preocupi, que el meu gos no mossega; ell més tranquil i amb un somris
als llavis em respon amb un català calcat al meu: 'És que ella es pensa
que el mossegarà'. Jo li torno el somriure i li dic: 'No, no, tranquil,
segur que no, adéu siau'. I ell: 'Adéu, adéu!'
Quan arribo a casa penso en el
noi negre i la seva germaneta, penso i desitjo que tant de bo siguin
feliços; que la seva vida, malgrat les cabòries personals de cadascú i
la penúria de les crisis actuals, pugui resultar profitosa gràcies a
l'oportunitat que ell ha tingut per viure envoltat del respecte i la
tranquilitat que aquest poble obsequia. Que la vida dels seus pares
segur que no ha estat ni molt menys fàcil, i ara ell, amb voluntat i
esforç que ja ha fet i està fent, se'n pugui sortir a la vida.
Aquest és el país i la societat que m'enamora. Un país de gent educada,
respectuosa i cívica, lluny de maleducats i racistes malfollats que intenten podrir la societat liberal i justa volent
intervenir dia sí dia també en la vida dels altres; via ideologia, via
religiositat, via moralitat. Una societat que, com
el noi negre, valora l'oportunitat que li han lliurat i sap tornar el
favor amb respecte i integració.
La gent no ha d'esperar res i
ha de donar molt, és així quan en la vida triomfes. Les persones es valoren per si són bones i respectuoses o no ho són, més enllà del color de la pell o de la ideologia política. I és així com
aquell noi català de color negre que parla un català calcat al meu ho ha
entès desitjant poder viure i produir amb tranquilitat sense malfactors
amb problemes mentals, ni un Estat que li faci la guitza pel sol fet de
viure en un territori determinat.
