ERC, un actor imprescindible

Basar una economia en el crèdit i el diner fictici en comptes d'un model productiu real, ja sabem que no funciona i té una vida determinada. Les conseqüències d'aquest tipus de model econòmic arriben a ser devastadores no només per la crisi en si mateixa, sinó perquè estructuralment es crea una classe mitjana engruixida que s'acostuma a viure per sobre de les seves possiblitats. Crec que en això força economistes es posen d'acord. En el que ja no conflueixen és en qui ha estat el culpable i quina pot ser la solució. 

El que sí que és una realitat fefaent és que tant els governs suposadament d'esquerres com els suposadament de dretes han estat col·laboracionistes i corresponsables de tot aquest desgavell financer amb conseqüències socials greus. Si parlem del cas espanyol -el paradigma de la desraó- ni PP ni PSOE han estat uns governs responsables, amb sentit d'estat i amb cura social. Uns cedint empreses a amics i creant la bombolla immobiliària, els altres posant pedaços i donant almoines socials al més pur estil soviètic. Uns portant una mà d'obra barata que ara fa nosa, els altres gastant diners en territoris inútils. O potser tot plegat alhora.

L'altre dia, en un debat sobre el futur de les esquerres a l'Hospitalet de Llobregat, vaig quedar preocupat per l'estupor d'alguns dels assistents a l'acte. La ponent, una dirigent d'ERC, va intentar explicar que l'esquerra majoritària, si volia ser efectiva i entendre la societat actual, havia de treure la pols dels vells llibres vermells i escoltar la gent, innovar deixant enrere les velles fórmules i vells clixés. Havia d'abstreure's del vell lèxic i entendre que els seus votants clàssics, ara, podien votar tranquilament tant a l'extrema dreta com quedar-se a l'abstenció rondinant. Que paraules com 'esforç', 'producció' i 'ordre' havien estat manllevades per la dreta mentre l'esquerra caçava musaranyes. ERC com a esquerra no marxista de tradició europeista i socialdemòcrata, és un actor amb un paper importantíssim per reconduir l'economia catalana, i per extensió, reforçar l'esquerra europea actualment òrfena i perduda a la vall del riu vermell. ERC pot aportar solucions més enllà del conservadorisme immobilista i antisocial i de la dèria intervencionista i la igualtat per la igualtat com norma general. Perquè en el seu ADN hi està gravat aquest toc avantguardista liberal que l'allunya de l'ortodòxia i un sentit comú social que el lliga amb la realitat.

En aquests moments, resistir-se a entendre que sense els més de 16.000 milions d'euros anuals que ens roba l'Estat la societat catalana és inviable, és no tenir sentit de país i, menys, sensibilitat d'esquerres. Per ERC, Catalunya és un país absolutament viable sense el llast espanyol i sap que el nostre model productiu és prou fort com per no renunciar a l'estat social del benestar i alhora promocionar l'emprenedoria i la innovació com a solució vital per sortir de la crisi. Interdependents amb Europa ens en sortirem, dependents en un país de cabres i toros ens enfonsarem. A veure, doncs, què en pensa de tot plegat la sociovergència i com actuaran els dos partits transatlàntics que durant els últims 30 anys han cregut en l'Espanya autonòmica que ha conduït els Països Catalans a la misèria actual. ERC un cop més els empenyerà i proposa un New Deal nacional per aconseguir ser, d'una vegada per totes, un país de primera divisió. Com els altres, vaja...

Junqueras presentant el seu New Deal al Cercle d'Economia