Avui l'independentisme majoritari farà un acte de força. Avui Esquerra Republicana de Catalunya explicarà per enèsima vegada que ja no ens alimenten molles i que ara volem el pa sencer. En aquests moments tan crucials en que el país i el seu moviment polític més àmpli i transversal, el catalanisme, es debat en si cal continuar regenerant Espanya, o si per contra, fa el salt definitiu per encalçar la majoria d'edat, l'independentisme manifestarà des del Fòrum de Barcelona que només el doble SÍ ens farà homes i dones lliures. Ja només depèn de nosaltres, talment com totes les independències de tots els països del món guanyades a pols i amb fermesa que és com s'han de fer realment les coses.
Catalunya està en una cruïlla, i malgrat la desorientació que certs sectors impulsen des de l'ignorància, la covardia o la mala fe, ja no pot fer més el ridícul, ja no pot continuar el llastimós paperot de la queixa il·limitada, mentre espera la bona nova que ha d'arribar de l'estepa castellana. Sí, encara hi ha un tipus de gent que s'està pensant el vot a la segona pregunta a partir de la reacció que l'estat tindrà ara. Encara! Si no som prou madurs com per viure en llibertat política, doncs millor que ens hi posem bé per rebre per totes bandes. El nostre futur immediat serà el que voldrem i mereixem.
Votar és la via perquè en el món civilitzat no hi ha forma més potent i creïble que introduir democràticament una papereta dins una urna. Per això avui Esquerra ho dirà ben clar i ben alt per intentar una vegada més empènyer aquest país d'indecisos temorencs cap a la llibertat política, que no és cap altra cosa que construir una societat més justa i benestant.
Per seguir en directe l'acte que començarà a les 18h cliqueu a ESQUERRATV
1. L'acord històric signat ahir entre les forces del bloc demòcrata i consultista és sense dubte un altre dels passos importants que aquest país fa per empènyer la societat cap a la seva normalitat política, és a dir, cap a la independència.
2. Dit això, la rocambolesca solució salomònica de la pregunta en qüestió, només pot ser fruit d'un país que porta més de 300 anys perdent no només totes les guerres sinó també el caràcter i la dignitat. Si es fa un anàlisi ràpid i escuet del tarannà nacional, entendrem que un poble tan feixuc, destrossat i surrealista com el nostre, les coses no podien ser tan senzilles, i que per acontentar els pobres indecisos i temorencs federalistes calia acompanyar-los cap al molí amb aquesta fórmula tan enginyosa.
3. Les càbales són senzilles, s'ha de treure un 51% del total de vots emesos. Això ens porta a que la batalla, un cop descartats els unionistes acèrrims, estarà entre independentistes i federals. L'independentisme s'ho haurà de treballar molt i haurà de convèncer els encara despistats federalistes que quedin. Costarà i no serà fàcil, però ja ho sabíem això, oi? L'important és que aboquem els federalistes a una posició molt incòmode.
4. Sobre això, és lògic pensar que la pregunta està feta per anar sempre cap a la independència, perquè si fos el cas que guanyés només l'opció Estat a seques, Espanya tampoc acceptaria de cap de les maneres aquesta reivinicació catalana, amb la qual cosa ens empenyeria un altre cop inevitablement cap a la secessió. En aquest sentit només les campanyes pel NO i pel SÍ-SÍ tenen futur en la hipotètica consulta. El partit que es dediqui a fer campanya pel SÍ-NO farà un ridícul espantós.
5. El suport a la consulta és sense cap dubte la força més important que ara té Catalunya. A més del partits del bloc democràtic i consultista, també hi ha els grans sindicats, algunes famílies significatives del socialisme esverlat, i l'independentisme hiperventilat. Tot això és motiu de joia i d'orgull que ens esperona a seguir endavant. Només els outsiders, rondinaires, xarlatans, biliosos i hipocondríacs, a més dels unionistes -esclar-, s'oposen o consideren que aquest pas endavant no va enlloc. És evident que el nerviosisme i l'anàlisi esbiaixat d'aquesta gent sempre s'ha demostrat erroni. Mai aconseguiran res els que intenten imposar les seves dèries particulars, aquesta és una màxima universal que molts puristes haurien de tenir en compte. El sectarisme sempre ha estat el nostre enemic interior.
6. Sí amigues i amics, per primer cop a la història de Catalunya, la independència es pot votar, ara només depèn de nosaltres, i malgrat la xerremeca diària que patim de tot quant visionari analista, el president Mas està complint punt per punt el programa que amb ERC va pactar. I no puc fer res més que felicitar-lo.
7. Si la consulta no s'acaba fent, que és molt probable, l'Estat ens llençarà indiscutiblement i indefugiblement cap a l'expulsió d'Espanya, ergo, cap a la independència política.El xoc estarà servit.
Era un matí fred d'octubre quan baixava de Vic en cotxe
cap a la metròpoli amb el cap ple de cabòries (les que escric ara), un
d'aquests últims matins que ens ha tornat l'alegria de sentir-nos
plenament tardorencs, que és sens dubte l'estació més seriosa i
interessant de l'any. De sobte, a l'alçada d'Aiguafreda, just a
l'entrada del congost, veig penjada en un balcó una pancarta que diu el
següent: "Ni cromos, ni punyetes. Independència". Amb aquest llenguatge
tan habitual i nostrat de taverna, aquell llençol escrit evocava i
resumia a la perfecció l'actual dilema que viu la política catalana, la
batalla que ara mateix i en el seu punt més àlgid s'està donant dins
dels partits del catalanisme. Un estira i arronsa brutal per l'hegemonia
dins del moviment nacional català que es resoldrà d'aquí a quatre dies
quan els partidaris de consultar el poble –els demòcrates- decideixin
quina serà la pregunta que cada català mantindrà gravada a la ment
durant almenys els propers nou mesos. És a dir, que quan ens estiguem
menjant la sopa de galets del dia de Nadal probablement sabrem si dins
del catalanisme l'opció autonomista/federal continua exercint de pal de
paller aglutinant tot el cos social del catalanisme o si, per contra,
per primera vegada a la història del moviment dita opció
autonomista/federal queda relegada i/o absorbida per l'opció
independentista.
Aquest punt que estem ara, amics i amigues, és tan important i vital
que ho veurem escrit als llibres d'història, no en tingueu cap dubte.
És en aquesta pregunta on rauen dècades de lluites caïnites entre
catalanistes, és en la voluntat posada a la palestra de la pregunta on
recaurà tot el que s'esdevingui després. La pregunta decidirà quin camí
agafa Catalunya. Hem de ser molt conscients de la importància i de
l'impacte que pot causar aquesta pregunta, ja no tant a Espanya i al món
–que també- sinó en la mateixa societat catalana. Si durant dècades de
catalanisme, amb Bases de Manresa, mancomunitats, repúbliques i
transicions el lema era regenerar Espanya des de la singularitat pròpia,
ara, si l'independentisme guanya la batalla de la pregunta, per primera
vegada les catalanes i els catalans veuran que el seu epicentre
polític, la seva forma d'actuar, el punt de mira i el punt de fuga, el
centre, el bell mig de tot, serà la consecució de la total llibertat
política per a una nova regeneració democràtica a Catalunya. Certament,
una diferència substancial respecte de la primera opció, la regeneració
espanyola, que impulsa definitivament el catalanisme a la seva majoria
d'edat, no hi ha cap dubte.
Us seré sincer, m'importa ben poc que hi hagi consulta
(encara que crec que s'acabarà fent, sigui abans o després d'exercir la
sobirania), perquè sé que aquest procés ja no té marxa enrere i, perquè
guanyem o perdem, hi hagi consulta o no n'hi hagi, és infinitament més
important que el catalanisme finalment hagi consensuat la seva nova
columna vertebral, que no pot ser cap altra que la separació democràtica
i no l'encaix amb Espanya. És d'una importància cabdal que el "s'ha
acabat el bròquil" sigui el nou pacte d'actuació entre el poble i els
partits polítics. És exactament això el que ens farà ser lliures de
debò, aquest és el principal escull que hem de superar com a
col·lectivitat si volem guanyar, perquè contra la voluntat i la
tossuderia popular ni cap govern ni cap estat poden fer gaire res.
"Ni cromos ni punyetes. Independència” és la nova moda,
és el carro a què tothom vol apuntar-se, si no és que siguis un
outsider; per això és molt gratificant, i a voltes divertit, veure com
tot un reguitzell de persones que feien bandera de la seva seguretat
repartint lliçons morals i polítiques se sentin arrossegades per aquest
nou escenari. Que partits tan granítics com ICV mostrin tantes
reticències i se sentin tan incòmodes en aquest debat, ens ensenya fins a
quin punt el catalanisme està a punt de fer el salt definitiu per
deixar enrere massa anys de frustracions i d'autoenganys col·lectius.
Aquest Nadal ens hi juguem la història, la dignitat i el futur.
Una simple relliscada ens pot condemnar a dècades de noves i tedioses
argumentacions recargolades. El president Mas té a les seves mans tancar
definitivament la carpeta moral de l'autonomisme i encetar el nou
catalanisme del segle XXI, que no pot ser cap altre que el de l'estat
propi independent i lliure per decidir a quin club de nacions lliures
ens apuntem. Per moltes –o poques- baixes que al final obtingui l'opció
independentista a la pregunta, al president no li poden tremolar les
mans davant d'aquest nou horitzó. Sabeu per què? Doncs perquè al final
tothom que tingui dos dits de front acabarà seguint l'estela dels
valents i dels que prenen les decisions fermes. La gran història no està
feta pels perdedors, per això ningú, fora de nosaltres -i encara
gràcies- coneix la nostra història.
Aquest Nadal, independentistes i federalistes es repten a l'última (?) batalla
per veure quin és hegemònic a la societat catalana. Que guanyi el
millor, és a dir, que guanyem els independentistes perquè voldrà dir que
els federalistes hauran guanyat la llibertat de federar-se amb qui
vulguin. Apassionant.
Article publicat al NacióDigital.cat
