CCL: Una nova eina per defensar les llibertats

El Col·lectiu Catalans Lliures (CCL) es va estrenar públicament davant la premsa el passat 20 de setembre a l'Ateneu Barcelonès amb la presentació d'una Declaració per una Catalunya Lliure i Liberal que a hores d'ara ja compta amb més de 400 signatures de suport, entre elles algunes de significatives com Jordi Graupera, Quim Torra, Enric Vila o Toni Aira. El CCL és un col·lectiu de la societat civil absolutament transversal i sense cap convinença amb partits i entitats polítiques. El que ens uneix i ens ha esperonat a existir i a escriure aquesta declaració és un compromís ferm amb l'articulació d'una societat lliure i pròspera en una Catalunya independent. Som liberals i independentistes, gent esperançada amb el procés polític que viu el nostre país, però a la vegada preocupada pel profund desconeixement que la societat catalana té dels postulats liberals. Per aquest motiu, ens mostrem disposats a expressar les nostres propostes de cara al futur amb actes, accions reivindicatives i la publicació d'estudis i articles socioeconòmics.

El liberalisme a Catalunya, talment com a la resta de països de l'Europa meridional, pateix d'una confusió absoluta que el porta a un ostracisme total en el camp de les idees polítiques, i això no és saludable si volem aconseguir una societat adulta i culta. Les idees de la llibertat, sovint maltractades i manipulades per altres actors polítics antiliberals, aprofundeixen en la justícia distributiva i en la cooperació social, a més d'incidir en la llibertat individual tant en el camp moral com en l'econòmic. Sentir-se a dir que el liberalisme forma part de la conxorxa de la Troica (profundament intervencionista) i les grans corporacions 'privades' protegides pels estats, només denota una manca d'informació o de mala fe que només serveix per rebatre les nostres idees sense arguments sòlids. El liberalisme no salva bancs ni empreses inserides al conglomerat estatal, tampoc vol protegir a lobbies que fan l'agost gràcies l'escalfor que li proporciona el polític de torn. El liberalisme és lliure competència regida dins d'un marc legal que protegeixi les llibertats individuals, la propietat privada i l'autonomia contractual. Les societats poden progressar òptimament amb aquests tres pilars bàsics sumant-hi la lliure circulació de persones, béns i capitals. Els estats autoritaris i/o hiperregulats amb una alta fiscalitat coercitiva, lluny de beneficiar i protegir els seus ciutadans aconsegueixen encotillar l'economia i crear una dependència que dificulta la creació de talent. El liberalisme defensa els valors de la llibertat, l'autonomia personal, la diversitat, la pluralitat, l'ajuda mútua, el progrés, la pau i la tolerància, i per tots aquests valors, que Catalunya posseeix, creiem que els liberals no poden restar al marge del procés constituent del nou estat.

Estem a favor de la independència de Catalunya perquè estem convençuts que és l'única oportunitat de superar el model d'un estat històricament autoritari i intervencionista com l'espanyol. A més, la constitució de nous estats petits i/o ciutats-estat cooperant entre si en pau i llibertat, ajudarà a que Europa segueixi sent un model harmònic de poders i contrapoders. Aixecar aranzels per al lliure mercat i apostar per la competència fiscal entre territoris és l'única manera de progressar econòmicament d'un continent que té molts més motius per viure unit des de la competència i diferència que des d'un poder central i únic instal·lat a Brussel·les.

El Col•lectiu Catalans Lliures és ja una realitat en l'entramat ideològic del país, i estem disposats -conjuntament amb altres actors liberals- a treure el liberalisme de l'armari sense complexos ni vergonyes. Davant de tanta retòrica simplista i demagògia provinent de certs sectors amb ínfules de superioritat moral en qüestions d'humanisme i justícia social tutelada, els liberals proposem una revolució ideològica centrada en les llibertats individuals i en les oportunitats per a tots, sense el control d'uns pocs. 

Weller i el capitalisme

Per què el sistema capitalista no t'acarona ni et subvenciona, però et permet sortir de la misèria? Per què, malgrat la pèssima propaganda que té, la gent el prefereix abans que regir-se per unes normes planificades per l'estat que impedeixin el talent i l'autogestió? La imatge de les cues interminables de gent sortint de l'antiga RDA cap a la RFA, en són l'exemple més fefaent. 


Paul Weller, músic i líder de les bandes The Jam i Style Council, considerat una de les icones de la cultura mod (un moviment cultural sorgit a l'Anglaterra de finals dels cinquanta que va explosionar fruit de la nova era capitalista que s'esdevenia en el món occidental), ens explica un episodi íntim i molt revelador pel que fa a l'economia de mercat. Els mods o modernistes, joves anglesos de classe mitja-baixa, van significar el primer trencament amb les velles mentalitats socials de la postguerra que s'aprofitaven del benestar i el descobriment del consumisme individual i lliure de la prodigiosa dècada dels anys seixanta. Fills directes de la bonança econòmica que impulsava una nova era globalitzada d'obertura de mercats i de pau en el món occidental. Se sentien uns privilegiats per ser únics, exclusius i capaços de marcar tendències culturals, un model que només pot exercir-se en un ambient polític i econòmic lliure. Eren moderns, transgressors i profundament estètics. Inconscientment capitalistes en un context de Guerra Freda que separava el món autoritari i retrògrad de l'est, de l'hedonisme i la llibertat de l'oest. 

Malgrat tots aquests nous avantatges del món occidental que permetien fer créixer talents i modes d'avantguarda, Weller (pertanyent a la segona onada de mods), com molts altres joves de la seva generació, van créixer en plena crisi del petroli del 1973. L'augment dels preus fruit d'una decisió a la contra dels països àrabs (que té origen en la guerra del Yom Kippur araboisraeliana) va crear una inflació de preus que va destrossar el model industrial occidental.  Això va fer que alguns governs, com el britànic, optessin per millorar i canviar abans les estructures productives que injectar líquid superflu en despesa social. Va preferir crear una nova base de riquesa abans de posar un pedaç transitori. Això inevitablement va crear un descontentament molt fort entre la joventut i la classe obrera, amb grans vagues i conflictes socials. Encara que, comptat i debatut, i amb els números a la mà, el Regne Unit aconseguís ser el primer estat en sortir de la crisi gràcies a les noves polítiques liberalitzadores de Margaret Thatcher.

En tot aquest context tan confús, com deia, Weller va optar per una posició clarament d'esquerres prosindicalista i profundament antithatcheriana. La crítica a l'establishment establert, sigui quin sigui el color del governant, sempre ha fet furor entre l'avantguarda cultural (i així ha de ser), encara que la gran paradoxa que vull exposar ara aquí converteixi la nostra estrella del rock britànic en l'exemple d'una contradicció. És gràcies al talent i a un mercat globalitzat i lliure, que un artista pot arribar a pujar a l'ascensor social i ascendir fins als pisos més elevats; és a dir, a l'èxit comercial i al benestar econòmic. Aquí teniu l'exemple de com un pare valent i un fill amb talent, gràcies a les possibilitats -sempre dificultoses- que un sistema com l'anglès ofereix, van sortir de la misèria i aconseguir augmentar el seu capital i benestar de manera considerable:

"El padre de Paul descubrió que su hijo tenía más talento para la guitarra que para los estudios y decidió que les iba a sacar de pobres. Se cuenta que, cuando el crío tenía 14 años, el señor Weller tuvo que elegir entre pagar la reparación del amplificador del niño o la cuenta del teléfono. “Y nos cortaron la línea, sí”, interrumpe Weller. “Qué tío, ¿eh? Era un buen hombre, un muy buen hombre. Ni él, ni mi mamá tenían estudios. Él trabajaba en la construcción, ella limpiaba casas. No había dinero para mandarme a la universidad. La música fue su forma de sacarme de aquello, de librarme de una vida de trabajos de mierda”. Su padre fue su manager durante 30 años, su brazo armado hasta que el alzheimer se lo impidió. Falleció en 2009 de una neumonía. Y uno juraría que al duro Weller, impecable en su traje gris de sastre, con el peinado mod plagado de canas y la cara surcada de arrugas, se le humedece ligeramente la mirada. “Me enseñó la ética del trabajo. Soy de la vieja escuela, de los que creen que todo se consigue a base de esfuerzo”.

Iñigo López entrevista a Paul Weller. El País, 19/03/2012