Guanyeu i deixeu les excuses per als perdedors

Tot el debat sobre les llistes electorals en unes properes eleccions plebiscitàries que haurien de significar l'inici -i el final- de la desconnexió política entre Catalunya i Espanya, ens demostra una vegada més, com deia Unamuno, que als catalans ens perd l'estètica. Els arguments d'un cantó i de l'altre que s'han posat sobre la taula, ja ho vaig escriure en un altre article, tenen alhora elements positius i negatius per molt que un servidor s'hagi mostrat des d'un principi a favor de les llistes separades. Desconfieu dels que es creuen amb la veritat absoluta. El quid de la qüestió, però, el que realment és insuportable ara mateix, és la irresponsabilitat i el xantatge de no convocar eleccions immediatament sabent que no fent-ho, el xàfec que ens espera si entrem dins del cicle electoral espanyol, serà terrible.

És del tot legítim, fins i tot sa, discrepar i lluitar per una opció concreta, això és política amics, però no és de rebut segrestar els anhels d'un poble i hipotecar la il·lusió de tants milers de catalans i de catalanes que han realitzat les demostracions polítiques més grans de la història europea. Jo no sé si el president Mas acabarà convocant eleccions, penso que sí perquè no té cap altra alternativa creïble, però aquesta ridícula espera per marcar el pols a ERC, posant en valor el seu orgull per a veure quants actes d'amor li demostra en Junqueras, o si directament se li posa de quatre grapes, no ajuda gens.

També és absurd a aquestes alçades posar la banya en la llista unitària quan ja no era unitària des de bon principi, però supera tot el sentit comú quan es demostra dia a dia que hi ha cada vegada més veus discordants. A mi no m'importaria votar una llista encapçalada pel Mas, us ho dic de debò, jo no tinc les fòbies de l'esquerra recargolada que es vendria l'ànima abans de reconèixer una Catalunya independent governada pel centredreta, ja em coneixeu. Però és d'obtusos intentar fer combregar a tot un sector quan aquest no té ganes de fer-ho. Que no ho veieu? Per què obligar a uns que no volen ser obligats? Aquestes coses mai acaben bé, cregueu-me. Què hi voleu fer? Tenim el país que tenim, hòstia! No us hi feu mala sang, convergents, i sigueu més putes que bonics, intenteu guanyar amb les forces que teniu, demostreu que sou millors que els altres i veureu com la competència ens farà guanyar a tots. L'honor es guanya quan hi ha una convicció clara i quan ets valent per tirar endavant el teu projecte malgrat tot. Us sona Israel?

Per això, si el president no acaba convocant les eleccions ens obligarà a pensar que realment hi ha algú dins de Convergència que no vol la independència de Catalunya, perquè si realment la volguessin, no es farien servir excuses de perdedors i xantatges vergonyants. Si vols la independència, fabrica-te-la, collons, i veuràs com acabes triomfant sent el líder de tots.  

President, convoqueu, guanyeu, fabriqueu la independència, i deixeu de jugar al gat i a la rata. De moment, ja teniu assegurat el suport d'ERC al Govern per fer el salt més gran de la nostra història. A què espereu, president?

Superar el vell estatisme per viure millor

El senyor Junqueras, president d'Esquerra Republicana de Catalunya, en les seves conferències sovint ens il·lustra amb una demolidora dada que explica que el Regne d'Espanya té el trist honor de posseir el rècord mundial i absolut de suspensió de pagaments, és a dir, de fer crack econòmic. Ara no recordo si en porta 14, 15 o 16 al llarg dels seus últims 500 anys, ja no ve d'aquí. Això no hauria de sorprendre a ningú que conegués un xic la història d'aquest Estat governat des de fa segles per una casta d'alts funcionaris ubicats sempre al mateix lloc, al centre de l'estepa castellana, lluny dels sempre interessants i bulliciosos ports marítims i també dels aires renovadors del nord d'Europa. Si Espanya és així és fruit d'una manera d'entendre l'economia basada en l'espoli i la beneficència, que automàticament produeix un luxe xaró i efímer, típic de nou ric. L'extracció a cabassos d'or i plata durant segles de l'imperi espanyol a Amèrica serviren per finançar unes guerres que sovint perdien i per enllustrar la metròpoli del quilòmetre zero. I en el mateix sentit, el finançament de les últimes dècades de progrés espanyol per part d'Alemanya i de la UE ha servit també per al mateix: crear deute i bombolles que sempre acaben explotant. És una constant a la història, és el mateix error continuat al llarg dels segles.

Servidor desconeix amb exactitud quines són les causes d'altres països que pateixen més o menys els mateixos problemes econòmics d'Espanya en l'actualitat, però m'ensumo que, com els valors, les misèries també són universals. Si els països occidentals que han aguantat bé la crisi i n'han sortit els primers ara poden gaudir de certa estabilitat, és bàsicament perquè tot ho basen en reduir l'atur, és a dir, a diversificar sectors i no fer la vida impossible a les empreses. I, si no, fixeu-vos com fan les coses als EUA, on l'atur és del 6%. A Espanya, si en un temps concret va haver-hi pocs aturats, va ser perquè primerament es van endeutar fins a les celles i van optar només per un sector econòmic. Si no t'endeutes més del compte i ensenyes la teva població a produir i a innovar, en comptes d'anar regalant trens sense passatgers i xecs nadó, les coses et sortiran molt millor. Cal demanar feina i no pa. Aquesta és la gran diferència entre els països calvinistes i els catòlics, aquest és el gran abisme entre rics i nou rics, entre responsables i irresponsables barruts.

Espanya i per extensió els països mediterranis no tenen un problema econòmic concret, tenen un problema estructural i moral. L'Estat espanyol està en escac i gairebé mat perquè té més d'un 20% d'atur, un 20% d'economia submergida, un frau fiscal enorme, un 100% del deute sobre el PIB i amb una part del seu territori a punt de separar-se que és el que li aporta el 20% del seu PIB. Bonic el panorama, oi? El més desastrós de tot, però, és que els nous messies que sobrevolen la política hispànica són els que, a diferència dels països que se'n surten, amenacen d'implementar més regulacions i més control estatal. I seguimos para bingo!

El nou estat català, que per començar hauria de tenir una Constitució ben escueta per anar modulant les lleis de forma empírica, hauria de ser molt flexible i basar-se en tres troncs que ramifiquin en el laberint de la complexitat social. El primer és l'educació per crear alumnes crítics i emprenedors; el talent és el que ens farà lliures. El segon, a retornar la confiança i l'economia a la gent per treure pes a l'administració pública i evitar així tanta corrupció; menys regulació, més cooperació lliure, i per tant, més responsabilitat individual. I el tercer, en aprofitar la marca Barcelona per crear un node econòmic i cultural potent dins el marc d'un nou món on les ciutats acabaran manant més que els estats. Barcelona és el nervi del país i ha de ser la capital de la catalanitat universalista, perquè és d'aquesta manera com es fabrica un sistema de valors diferent que pot competir en condicions amb les altres grans ciutats del planeta. Només així ens en sortirem, només així superarem vells esquemes, i només així el món ens valorarà.

Article publicat al Nació Digital

Tertúlia a 9TV (2)

Del 17/12/14

Liberalisme, crisi govern municipal de Vic i Pressupostos de la Generalitat.

http://el9tv.xiptv.cat/embed/177823?width=615&iframe_width=637&share=&height=346&iframe_height=392

Textos pujolsians (I)

Francesc Pujols en aquest fragment del llibre, Història de l'Hegemonia Catalana en la Política Espanyola Vol.1, de l'any 1927, ens parla del caràcter liberal i llibertari de la societat catalana. La defensa de les constitucions pròpies ha estat el leitmotiv constant en tota la nostra història. I aquest fet ens fa inevitablement un poble de progrés, sigui conservador o no, que posa les lleis per sobre de les corones reials. És a dir, la legitimitat per sobre del poder absolut.

Pujols parla de l'època de les bullangues del s. XIX al Cap i Casal, i diu això:

"Així com a tots els punts d'Espanya -diu Balmes- les classes baixes de la societat s'havien abstingut de la política i s'havien demostrat simpatitzants amb la causa de la monarquia absoluta, representada pel pretendent Don Carles, a la nostra Barcelona les classes baixes s'havien interessat de seguida per les idees lliberals dels constitucionals catalans, constituïts per les classes riques i la classe intel·lectual, coincidint d'aquesta manera obrers i artesans, intel·lectuals i propietaris, pobres i rics, en la comunió política de la reforma o la revolució.

Enlloc més d'Espanya existeix, ultra les classes inferiors, aquesta multitud d'artesans que, al·lucinats igualment pels ideals revolucionaris, afavorien més o menys directament la propagació o els efectes de ço que amb el temps els havia de costar tantes pèrdues, tant malestar i tants sobresalts".

D'aquí resulta -diu el nostre filòsof del mètode de la ciència universal catalana- que la fracció del partit lliberal que es va proposar resistir el torrent devastador, enlloc de ser esguardat com mereixia, ço és, com un conjunt d'homes que, amb el desengany del passat i la por de l'esdevenidor, havien sentit la necessitat de modificar llurs opinions i de temperar llur conducta, va ser considerada com una reunió d'aristòcrates traïdors a la causa, que abans havien abraçat i defensat, enemics del poble, hostils a tota reforma i que només havien intentat contribuir als primers disturbis per tal de satisfer designis particulars, abandonant de seguida als atzars de la sort el gran nombre de ciutadans que s'havien comprès al darrera d'ells".

Difícilment es podria explicar d'una manera més clara, harmoniosa i viva, que manifestés tant l'entranya de l'època, el punt divergent d'aquestes dues ales de la política catalana, de quan la nostra terra obre les ales per tal d'emprendre la volada hegemònica damunt d'Espanya, de les quals la primera ala o ala dreta, guardant i mantenint calenta tota la tradició dels principis lliberals de les Constitucions de Catalunya, manté igualment els principis d'ordre i conservació que han caracteritzat sempre el poble català, que és dels més lliberals i més conservadors de la terra, i la segona ala, o ala esquerra, exagerant aquests principis eterns de l'edat mitjana, cau en els moviments desviats i desacompassats que desharmonitzen els principis lliberals, arribant igualment a produir el poble més rabiosament anarquista de la terra, com demostra el fet desgraciadament esclatant de la quantitat de bombes anarquistes esclatades a Barcelona, que és incomparablement superior al nombre de les altres esclatades en altres ciutats del món, fins al punt que, com tindrem ocasió de veure i de comentar en aquesta història, la capital de Catalunya va arribar a ser coneguda pertot amb el títol de la 'ciutat de les bombes. 

I així es van anar formant i teixint els dos partits contraris procedents del mateix amor a la Constitució, dels quals, si el partit conservador lliberal omple els capítols de la història d'aquest hegemonia, el partit anarquista català no solament omplirà un dels capítols més importants d'aquesta mateixa història que ara oferim al públic, sinó que, hegemònicament parlant, el podem presentar fins a cert punt com a autor del que en termes tècnics de ciència històrica hom podria anomenar l'hegemonia criminal catalana.

Als amics independentistes.

Deu fer cosa d'un mes que en un altre article meu ja avisava que el món sobiranista no trigaria a autoimposar-se més obstacles per continuar competint sota les mateixes pors i contradiccions de sempre. És un clàssic del nostre caràcter individualista que ens permet, paradoxalment, mantenir viva la flama de la nostra existència com a poble i desenvolupar un teixit econòmic òptim per prosperar. La competència i el risc són vitals per progressar i ser millors, és la clau dels països avançats, no en tingueu cap dubte. Efectivament, ara ens trobem una altra vegada en un desencontre entre els dos sectors principals del sobiranisme que fa trontollar de nou la paciència de la nostra política nacional. Això però, no és dolent per si sol. Abans les batzegades eren entre CiU i PSC, els dos grans que tallaven el bacallà de l'autonomisme; ara, un cop desbancats els socialdemòcrates sucursalistes, el xoc és amb ERC dins un marc polític i social clarament independentista. D'aquí, si tothom té clar l'objectiu final, no en tinc cap dubte que en sortiran coses bones, creixerem i madurarem tots plegats.

El fet que ara estiguem en una cruïlla històrica i poques vegades repetible fa que les passions s'encenguin més de l'habitual. En un moment tan irrespirable com el d'ara amb l'Espanya de sempre al davant, els dos grans partits centrals, CiU i ERC, lògicament discrepen de la tàctica a seguir, i els arguments d'uns i altres fa que els hooligans d'un i altre costat es puguin tirar els plats pel cap. Vegem-los:

CiU diu que una llista de país crea il·lusió i asseguren que aportaria més diputats. També diuen que hem de superar la vella política de partits i avançar en una nova fórmula excepcional i messiànica fruit precisament d'un moment excepcional i únic. Això crearia una visibilitat davant del món indiscutible, estil Alex Salmond. Molt bé.

ERC per la seva banda esgrimeix primerament la poca -o nul·la- confiança que susciten certs sectors de la coalició. Diuen que a cada pantalla que se supera costa Déu i ajuda arrossegar-los. Que la corrupció al carrer Còrsega és un llast insuportable d'assumir tenint en compte els temps que corren. I, sobretot, que tres llistes de país amb un full de ruta pactat farien més feina que una de sola. La qüestió és que mai alguns sectors més esquerranosos votarien una llista amb Mas al capdavant, i al contrari, els altres tampoc en una llista amb els arrauxats d'ERC. El país és així, no cal que us hi emprenyeu. Per últim, els republicans argumenten que el fet de abraçar tot l'espai ideològic a favor del "sí" fa que restis notorietat a l'unionisme i treguis importància al líder (segurament de Podemos) que es convertiria en cap de l'oposició. Això, seria terrible per visualitzar un país majoritàriament unit.

No cal que us digui que hi ha arguments bons i no tan bons a un costat i a l'altre, desconfieu dels que en nom de la veritat sobiranista us vulguin alliçonar, que en són uns quants. I sobretot dels tremendistes, que encara en són més. És indiscutible que ningú sap ara per ara què és el millor per arribar a l'objectiu final, perquè si se sabés no hi hauria discussió possible. Per tant, jo el que demanaria des d'aquesta tribuna és que passi el que passi en aquesta pantalla del joc tothom, absolutament tothom, segueixi endavant. No valdrà començar a destruir i a enrabiar-se com un nen malcriat si el camí no és com un volia. Si algú perd credibilitat, o queda segon en la cursa, que no se'n vagi a casa perquè quedarà retratat i li creixerà el nas.

No cal que us digui que servidor creu que els arguments de l'Oriol Junqueras són millors que els del president, ara seria un error acabar l'article com aquests articulistes avorrits i pocapenes que van de neutrals. Les majories socials són més realitzables a través de la competència i el fair play entre els que s'aixopluguen sota un mateix objectiu comú. Dit això, també anuncio que passi el que passi, s'agafi el camí que s'agafi, jo m'arremangaré per arribar fins al final. Un fet que sincerament m'agradaria escoltar-lo d'alguns convergents si a les properes eleccions el primer partit acaba sent ERC.

Article publicat al Nació Digital 

Una oportunitat a l'autèntica llibertat

No hi ha règim que manipuli més la classe treballadora que un sistema polític basat en l’autoritarisme. Mai un treballador havia figurat tant en la propaganda de governs feixistes i comunistes, servint de punta de llança i d’orgull d’un país uniforme que se sent superb gràcies a la figura del cabdill omnipresent i salvador. Lluny d’aquesta romàntica visió, però, la realitat de l’obrer nacional en aquests sistemes és la d’un robot condemnat a l’igualitarisme protector de l’estat, sense cap mena d’incentiu empresarial que signifiqui la millora de la seva economia. A fi de comptes, ara que hem celebrat una efemèride que té a veure amb la llibertat, els alemanys que marxaven com ànimes en pena després de la caiguda del mur de Berlín, és evident que ho feien en direcció d’est a oest, i no al contrari. En aquest sentit, ras i curt, són ben significatives les dades que coneixem del 1989 respecte el PIB de l’ex-RDA, que representava només el 31% del de l’Alemanya Occidental.

És fals tot el discurs ple de ressentiment que els vells comunistes fan quan intenten explicar que l’obrer vivia millor sota el règim roig que en l’actual capitalisme, i que la seva situació econòmica era més segura que en una democràcia liberal. La raó és que mai una economia planificada podrà superar en termes econòmics generals a la d’un sistema de mercat lliure. Les xifres no enganyen. A més, l’esclavatge laboral, per molta seguretat que et doni, mai pot ser considerat una forma de progrés humà. La idea de la propietat estatal generalitzada és contrària a la felicitat individual, entenent com a felicitat el guany propi escenificat en la propietat privada. I l’igualitarisme ens porta inevitablement a la injustícia quan resulta que l’excedent que crea col·lectivitat no va a les butxaques dels treballadors que s’hi han deixat la pell treballant, sinó que engreixa directament les arques de l’estat. El pobre en un estat soviètic mai deixarà de ser pobre, mentre que en una democràcia liberal té possibilitats de deixar-ho de ser.

El que és del tot incomprensible, vist tot això, és veure com l”avantguarda’ regeneracionista actual, els polítics que abanderen la indignació i que criden dia sí dia també contra la corrupció, siguin els defensors d’un nou estat superlatiu, amb una administració encara més engreixada i un control democràtic perpetrat pel poder popular, ergo l’estat. És ben bé el món al revés, és en definitiva, per molt que ells ho rebutgin, fer més gran el poder coercitiu de l’oligarquia de torn. Si encara no hem entès que la corrupció és filla de l’estat hipertrofiat, de la concentració de poder en unes mateixes mans, és que encara estem a les beceroles del procés cap a la llibertat veritable. La gent faria bé de començar a pensar que l’estat no pot ser l’etern protector. La mentalitat de la societat, després del crack de la socialdemocràcia, hauria de virar cap a maneres més eficients d’organització que impliquin l’esforç, el risc i, en definitiva, el talent. L’estat és massa important com per abusar-ne i trinxar-lo d’aquesta manera, l’estat ha de servir per ajudar només els més necessitats, assegurar la igualtat d’oportunitats i facilitar-nos la creació de riquesa, no al contrari com ara. La socialdemocràcia ha estat un bon invent per pacificar els països sorgits de la 2a Guerra Mundial i donar benestar a molts ciutadans, però ara l’hem de perfeccionar precisament per mantenir aquest confort. Occident necessita una revolució de més llibertat i transparència, hem de capitanejar un món de contrapoders reals on la lliure competència sigui verdadera, una revolució liberal. Utòpic? Potser sí, però dels cracks en poden sortir noves esperances.

Catalunya ara té una oportunitat d’or per fer aquest salt cap aquí i deixar enrere tot aquest llast atàvic. La societat catalana és una societat que sempre s’ha basat en les relacions de mercat per sobre -o per sota- de l’estat. L’amic Ramon Riera, sempre brillant, ens va dir que els primers interessats a marxar d’Espanya haurien de ser els liberals i tot el centredreta català, per la senzilla raó d’haver de triar entre quedar-nos en una Espanya que cau i propera a l’esclat de noves formes de govern ultra estatistes, o una Catalunya pròspera, menys reguladora i productiva. O dit en mode barra de bar: O l’Espanya bolivariana o la Catalunya liberal.

Catalunya no té cabuda en una Espanya eternament socialista i subsidiària. A Espanya es rescaten els bancs dels amics, es vulnera la competència amb decisions des d’un “palco” esportiu, la separació de poders fa riure i se suporta uns subsidis vergonyants a regions condemnades eternament a viure de la subvenció i, per tant, de la misèria. Tot això ho han mantingut tot els governs espanyols, i sobretot els que es fan dir liberals, imagineu-vos quan pugin els del poder popular. No hi ha hagut a Espanya més capitalisme soviètic des del final del franquisme que el de l’Aznar i Rajoy. El PP és el partit que ha engreixat més la casta de l’alt funcionariat mesetari i és precisament el que es declara el partit de la llibertat. El PP liberals? No em facis riure!

Article publicat al Liberal.cat

Estàtua de la llibertat -doble- a Cadaqués.

Ahir i demà (tres pensaments).

1. Els independentistes catalans hem tornat a demostrar que som, ara per ara, el moviment polític més consistent i més quantitatiu que hi ha a Catalunya i segurament a tota Europa. Som els campions de les mobilitzacions cíviques i constants. La revolució a la catalana és un nou concepte que pot arribar a canviar estructures mentals al continent, i aquest valor és més potent del que ens pensem.

2. Qualsevol que vulgui comparar la consulta d'ahir amb qualsevol altra contesa electoral, no només fa trampa, sinó que denota una pèssima elaboració d'anàlisi política. Està estudiat que, alhora de repercutir en la participació, optar per un col·legi electoral al costat de casa o tenir-lo més allunyat fa variar notablement aquesta participació. Si amb tot això hi sumes les traves legalistes que hem tingut, les amenaces i les pors que ens han inculcat, és impossible fer una comparació normal. La participació d'ahir és molt grossa, i és un coixí sòlid per especular i conduir una societat cap un projecte polític d'alliberament nacional. A vegades s'ha fet molt més amb menys suports. Només cal fermesa política i conviccions clares. 

3. A partir d'ara, no s'entendria furgar més en una negociació estèril i tediosa amb Espanya. Amb l'estat s'hi va a negociar exercint d'estat. No em pregunteu quina és la millor manera per fer-ho, però és evident que tots els partits sobiranistes s'han de posar d'acord amb un punt de mínims que signifiqui encetar unes negociacions amb Madrid, si prèviament s'ha anunciat al món la intenció de crear un estat independent per ratificar-lo amb un referèndum legal unilateral. I tot això, conjuntament amb la creació sense més dilacions de la hisenda catalana. Fora d'aquí, seria tornar enrere i enganyar el 9N. 

President, tingui seny.

Desfer-nos d'una cosa morta

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

Avui tenia ganes de penjar aquest sublim fragment de text, que l'excels poeta Joan Maragall va escriure el 1895. Com podeu observar la cosa no ha variat ni un mil·límetre, i és per aquesta raó que sempre he pensat que el problema no és tan d'ells sinó nostre. S'ha de ser molt talòs per enganxar-te duran tants anys a un zombi, cert, però en tot cas, no deixa de ser una veritat com un temple que finalment, Espanya significa i és misèria mental, política i econòmica. Així doncs, seguirem morts o volarem lliures? Això, demà mateix ho hem de començar a construir de veritat i anunciar la nostra voluntat de ser independents a Espanya i al món. President Mas, no sigui irresponsable, tingui seny, i comenci a exercir d'home d'estat. Avui el poble t'ho deixarà en safata.

Bon diada.

Avui també votaré per tu.

Els nervis de Miquel Iceta

Miquel Iceta ha estat notícia aquests últims dos dies per una relliscada que va tenir en una entrevista amb la Sílvia Coppulo. El noi simpàtic i brillant del PSC que tothom aprecia, l'animal polític tan viu, l'entusiasta que encomana senzillesa, alegria i sobretot ironia, resulta que ara ens ha sortit defectuós. Per molt que ahir demanés unes disculpes que ni ell mateix es creu, el que hem descobert és que en el fons no difereix gaire d'aquella gentola tan amargada, que mancada de sentit comú, vomita diàriament demagògia contra el procés sobiranista. Escolteu, voleu deixar de banalitzar el nazisme d'una puta vegada!? Ja n'hi ha prou, no!? En el fons, el problema d'aquesta gent és que no poden suportar veure la transformació d'aquell catalanisme anodí i identitari, de flaire montserratí, en una opció majoritària, racional i transversal. Sí, Miquel, sí, ja sé que fot molta ràbia, però el Manolo, la Mari Carmen i la Jennifer, ja no tant sols no van a la teva festa de supermercat a Gavà, sinó que ara bramen en favor de la independència mentre escolten Camarón de la Isla. Això, vulgues o no, ha de coure. Aquesta revolució catalana, que ningú sap com acabarà perquè, una vegada més, demostrem que no tenim parangó en cap lloc més del món, us distorsiona, us enutja i us fa perdre els papers.

Però si anem al fons de la qüestió, el que l'Iceta ens vol ensenyar, amb aquell aire de professor de bàsica murri, és que la DUI no es pot fer perquè, segons ell, automàticament el TC ens la tombaria de nou. A veure, Miquel, què no entens d'aquesta abreviació? Quan diem Declaració Unilateral, ens referim que a partir d'aquesta unilateralitat cap tribunal ni llei espanyola té l'efecte que tenia abans de la declaració. I, si en té, el subjecte polític que s'ha declarat independent, com a mínim, té la voluntat de passar-ne olímpicament. 

El nerviosisme palès dels socialistes, fruit de la seva desorientació total i absoluta en el moment polític actual, també fa passar una mala jugada al seu líder quan intenta desprestigiar el procés i sobretot les properes eleccions, que seran plebiscitàries, al Parlament de Catalunya. Quan l'Iceta diu que les eleccions no seran plebiscitàries perquè no tots els partits faran cas a la qüestió independentista, no se n'adona, segurament per por, que el caràcter plebiscitari el donen els partits que tenen capacitats reals de guanyar. Amb això vull dir que, si per exemple la independència formés part només del programa de la CUP, els unionistes podrien estar tranquils perquè no representaria un problema de primer ordre. Però resulta que aquest punt el portaran també els partits que amb tota seguretat guanyaran les eleccions. Amb la qual cosa, els partits que van al darrere, els partits més petits, no tenen més remei que anar a remolc d'aquests, que és el mateix que dir anar a remolc de l'estat majoritari del país. 

El plebiscit s'exerceix per la força dels fets, com el 1931, i la meva recomanació, Miquel, és que us espavileu a fer campanya pel NO, perquè si no el tren passarà a tota velocitat i vosaltres encara estareu caçant mosques intentant fer la quadratura del cercle, és a dir, explicant una cosa tan tronada com el federalisme d'Ibèria. Que per si no te n'havies adonat, ja hem passat de pantalla i ara el federalisme que es contempla és l'europeu. Ai Miquel...

Els progressistes exigim llibertat, els conservadors l'statu quo

Ens han de començar a creure

Sempre es diu que el que posa el focus més elevat, és l'estratega que ho veu tot millor i desitja que les coses funcionin amb tota la seva eficàcia. Tanmateix, quan un s'equivoca, fluixeja o té un mal dia, el seu company de viatge li ha de dir que l'erra però alhora és necessari no fer llenya de l'arbre caigut, almenys de moment. Cal reconduir-lo i acompanyar-lo de nou. El més responsable és el que ha de vetllar perquè les coses no s'acabin esfondrant del tot malgrat no s'actuï de la millor manera. És evident que això, però, té una data de caducitat, si sempre es fan les coses malament, hi haurà un dia que caldrà deixar-lo anar perquè s'estampi tot sol.

Això mateix és el que està passant en l'enèsima partida que es juga ara entre el catalanisme. El tacticisme i les pors són el nostre dimoni. Si el president Mas és conscient que el TC i l'Estat, sempre, sempre, sempre ens bloquejarà qualsevol camí que porti a la sobirania complerta, com és que va jugar a fer creure a la població que es volia fregar l'alegalitat per llavors fer un pas enrere? ERC, enganyada, lògicament es va enfurismar encara que finalment ha optat per no fer-ne casus belli. Millor. ERC, tota ella, es bolca al 9-N malgrat aquest episodi hagi estat, sense dubte, la primera rebaixa del procés i en conseqüència el primer toc d'atenció que els republicans fan a Convergència. No ho oblidem.

El segon round d'aquests dies tan tensos es jugarà d'aquí a no res. I la nova fricció dins el sobiranisme serà, un cop passat el 9-N, com abordar les eleccions plebiscitàries, i sobretot per a fer què. That's the question! El punt nuclear, del qual en penja una possible llista unitària, serà la DUI i com i quan aquesta s'exercirà; abans o després d'anar a Madrid? CiU una vegada més, dit per boca del seu coordinador general, vol frustrar la població intentant una negociació sui generis prèvia amb l'Estat, una negociació totalment insensata i sobrera per dues qüestions elementals: una, perquè si saps d'antuvi que altra volta tornaràs de Madrid amb la cua entre cames, la burla davant els que t'han votat és estratosfèrica. Si això, ens diuen, es vol fer servir per carregar-se de raons de nou, també és absurd, perquè en una situació de victòria absoluta a les urnes ja no cal carregar-te de raons perquè ja tens tot el poder per fer i desfer com vulguis. I dues, el món i Madrid només et prendran seriosament i s'asseuran sí o sí a la taula de negociació, si tu abans has fet un cop de força com aquest. Has de declarar la independència, i començar-la a exercir construint estructures d'estat per anar a negociar amb igualtat de condicions. Si no es fa així, ja ens podem anar calçant perquè la cosa serà interminable i l'engany majestuós.

La llista unitària, des del meu punt de vista només pot ser viable si d'una vegada per totes ens atrevim a exercir la sobirania sense cap tutela, i això mateix és el que l'ANC i Òmnium van recalcar i reforçar el passat diumenge a la Plaça de Catalunya. El món ens ha de començar a creure, i això només es pot fer si poses les regles de joc tu primer. Dit això, celebro el compromís dels partits de cara a la consulta, perquè no tingueu cap dubte que per seguir endavant, primer cal que hi hagi més de 2 milions de vots dins les urnes, si no és així, el president Mas no se sentirà legitimat ni segur per encarar aquest repte tan important. Som-hi!

 Article publicat al Nació Digital

El peix al cove amb Espanya s'ha acabat

Amadeu Hurtado i els catalans

Amb tot això de l'aniversari del sis d'octubre del 34 no han mancat les múltiples comparacions entre el passat i el present d'un conflicte que es pretén etern. Entre tots aquests recordatoris d'aquests últims dies, allà al fons mig amagada hi sobresurt la meravellosa figura de l'Amadeu Hurtado, home clau en la política catalana del primer terç del segle XX, advocat i polític catalanista liberal. Fins i tot hi ha qui n'ha reivindicat la seva aposta per la tercera via i se l'ha fet un referent personal. Genteta amb aquell cinisme que els caracteritza. Alguns d'aquests pobres navegants errants actuals haurien de saber, o almenys reflexionar, que ser federal o confederal a principis del segle XX quan tot estava per fer i tot era possible, quan el record més remot de llibertat a la catalana -i encara gràcies- era quan els Àustries governaven a la Península, volia dir ser un autèntic transgressor per a l'establishment espanyol i ser titllat pràcticament de separatista. La gent, i molt particularment aquests il·lusos federalistes d'ara, haurien de comprendre millor els contextos històrics i ser molt curosos amb aquestes comparacions. Hem de ser justos. Perquè ser federalista ara, desprès de tot el que hem après, llegit i viscut, és de jutjat de guàrdia, o com a mínim és de sòmines, o com a màxim de pervers malintencionat. O potser al revés, ara no ho sé...

Dels articles que han concorregut a la premsa aquests dies, voldria agafar un text del mateix Hurtado que en Joan Safont ha transcrit al diari Ara. Es tracta d'un fragment de la conferència "L’actual depressió de l’esperit patriòtic i civil de Catalunya", que fou pronunciada al CADCI l’any 1920. Diu així: “Catalunya s’ha preocupat d’una manera exclusiva de veure respectada la seva personalitat, com una mena de patrimoni material susceptible de perdre’s si no se la defensa. Això, que és una debilitat, una llastimosa falta de fe en la força del sentiment nacional, ha donat a Catalunya un encongiment, un esperit casolà i recelós, que les generacions actuals no han lograt desvanèixer. [...] I sense haver formulat mai la pregunta de si la nostra personalitat reconeguda té un objecte com a factor de la vida universal, hem fluctuat entre submissions i rebel·lies des de l’origen de la nostra nacionalitat fins avui, fent exclamar a Voltaire que, essent Catalunya el poble més gelós de la seva llibertat, sempre ha sigut sotmès per un altre”.

Llegiu bé aquesta grandiosa definició, rellegiu-la si cal tres vegades, i contemplareu una adjectivació monumental del que ha estat bona part del caràcter català des de la nostra florida medieval. Acostumats a perdre sempre, ens hem reclòs en un sentiment opac, de petiteses, d'un orgull de pa sucat amb oli que solament ha servit per nedar i guardar la roba o per engegar-ho tot a rodar. Ens hem perdut sempre en la queixa constant i poc efectiva, en els drets de tot tipus per naturalesa i poc en els deures. El rondinaire d'estar per casa que portem tots a dins ens ha fet extraviar el nord massa vegades per acabar perdent bous i esquelles. Aquest paràgraf de l'Hurtado, tan pujolsià per si mateix, enllaça amb el que el savi de Martorell profetitzava sobre els catalans quan deia que arribarà un dia que ho tindrem tot pagat. Això serà un fet quan deixem els mimetismes i ensenyem al món el que realment som. 

Noucentisme? Modernisme! El dia que tornem a confiar només amb nosaltres mateixos explotarem de talent i de creativitat i ensenyarem al món què vol dir la revolució catalana. I tot això si pot ser sense queixar-nos, perquè els que de la queixa en fan un modus vivendi sempre acaben esgarriats. Humanisme, llibertat, el binomi ciència i espiritualitat, la millor estètica mediterrània i una manera òptima d'entendre l'economia, tots aquests ingredients ens col·loquen en un lloc important dins de la humanitat i al concert de les nacions si sabem comportar-nos com adults d'una vegada deixant de ser, com deia en Sales, uns imbècils.

Amadeu Hurtado

L'esquerra conservadora

Iniciativa per Catalunya ha tornat a decebre a la societat i a propis militants, han aconseguit una vegada més que el partit sigui vist com una família tancada i allunyada de la gent. Sí, és ben cert que des del primer dia han estat dins el bloc autodeterminista, i això segurament els hi haurem d'agrair tota la vida -són molt vanitosos i necessiten estima. Perquè en aquest sentit, són veritablement una peça important per recollir tot el sector 'alternatiu', encara que cada vegada menys. L'estètica però els perd, el tacticisme els ofega, i això els relega inevitablement en una condició d'inseguretat i malfiança permanent. 

ICV té un mal de ventre important en aquests moments crucials pel país, aquest malestar no és cap altre que la incomoditat total de viure en un context que no encaixa dins els seus cànons estètics i ideològics. Paradoxal, oi, que un partit autodenominat progressista estigui fastiguejat precisament per una situació de transgressió a l'establishment? Ve a ser la mateixa incomoditat que té la direcció d'Unió Democràtica després de veure com els seus socis de coalició s'han tirat a la piscina capissant la nova centralitat del país. Que l'estranya pregunta de la consulta es fes per complaure a l'Herrera i al Duran ho diu tot, ho explica tot. Diguem-ho clar, a Iniciativa li cansa profundament aquest debat nacional, estan fora de lloc, descol·locats, tampoc volen entendre què és el que vol i necessita la societat. Ells necessiten el mantra de les retallades, és l'analgèsic que els manté vius per molt que el seu propi país romangui ofegat per un dèficit fiscal, sense competències vitals per autofinançar-se, amb un topall imposat per l'estat per endeutar-se, i sabent que les retallades bàsicament les lidera el govern de l'estat.

ICV ha acabat demostrant una vegada més que és un partit profundament oportunista i tàctic. La revolució per a ells, passa primer per la autocomplaença de la família roig i violeta, després per controlar tot el submón de l'esquerra alternativa, i sobretot, poder esgarrapar alguna quota de governabilitat. Per tant, sempre serà un partit involutiu, mai creixerà, mai ocuparà una certa centralitat social, malgrat autoanomenar-se defensors de les causes socials -una altra paradoxa. És en definitiva, i ens ho han demostrat una vegada més, un dels partits més conservadors i moralistes de casa nostra. L'esquerra alliçonadora, conservadora i intervencionista, que malda per un equilibri impossible en un país que ja ha passat de pantalla. SÍ/NO? Va home, va! Per l'amor de Déu, deixieu de fer el ridícul i siguem seriosos, que ens hi estem jugant el benestar de 7 milions de persones. La vella política s'escola per les clavegueres i el fracàs serà el destí del nou putaramonisme. Welcom to the new era, darlings. O pugeu al carro o aquesta revolució democràtica us passarà per sobre.

Valentes...

La garantia som nosaltres

Diuen que la història sempre es repeteix. D'això no en tinc cap dubte per una senzilla raó, la idiosincràsia de les societats que conformen les nacions no varia massa en el temps i, al cap i a la fi, sempre tornen a repetir-se els mateixos esquemes. El que sí que pot variar és el desenvolupament final dels conflictes socials i polítics, bàsicament perquè els contextos i les circumstàncies mundials són diferents cada vegada. La sort o els aires que bufen poden decantar la balança cap a un cantó o cap a un altre, i d'això sí que nosaltres poca cosa hi podem fer.


El 22 de juny del 1713, amb la signatura del conveni de l'Hospitalet del Llobregat, Catalunya es convertia de facto en una república sobirana pel fet de quedar-se sola davant l'enemic. Qui diu Catalunya, diu Barcelona, però ja sabem que Barcelona és molta Barcelona. Vull dir que durant un any i dos mesos el país va prendre les seves pròpies decisions en tots els camps: polítics, socials i militars. Als carrers, a les tavernes i als oficis, lògicament només es parlava d'això i es veia a venir que en poc temps res seria igual que abans.


La similitud amb el present, 300 anys més tard, és evident malgrat la distància contextual; m'atreviria a dir que és calcada en les discussions entre catalans que llavors devien succeir-se. En aquell cas, la fam, la desesperació i la devoció religiosa van ser factors claus per llançar-se a l'infern de la batalla a mort, però hi ha un altre sentit que aquella gent entenia perfectament i que ara també ha calat entre els catalans del segle XXI: quedar-se dins la Castella autoritària també volia dir misèria i, tant per tant, valia més la pena resistir que morir de pena. En això aquells nostres avantpassats ens van donar una lliçó.


Ara, tornem a presentar un plet a Espanya fruit de la seva vergonyosa mala praxis a l'hora de governar i impartir justícia, i la discussió torna a ser la mateixa que aleshores: actuar sobiranament o rendir-se; saltar a l'abisme o quedar-se en el femer espanyol; atrevir-se a superar la legalitat espanyola o anar tirant en la queixa tediosa i endèmica. Catalunya porta 300 anys tastant el xarop de bastó de Madrid i encara no ha descobert el potencial que té en solitari, encara que molts ja l'intuïm, i és absurd pensar-se que alguna cosa canviarà. Amb això vull dir que si dins el sobiranisme encara queda algú que pensa que no cal trencar cap legalitat per ser sobirans, és que està insultant a la intel·ligència. Duran i els seus mariachis es pensen que amb una performance cada any la cosa ja va tirant. Però això s'ha acabat i ara caldran decisions dures i sacrificis més seriosos per aconseguir el que ens mereixem.


Posar les urnes als col·legis tant sí com no és fer un tall net amb la legalitat espanyola; en canvi fer unes eleccions anticipades és donar oxigen als que volen organitzar la tercera via, que és precisament el que vol fer en Duran, guanyar temps per desmuntar CiU i crear la seva nova capelleta. D'aquesta manera costarà molt més arribar a la majoria absoluta només amb ERC i CDC, que és el que requereix per organitzar una DUI.

El president Mas ens diu que per fer la consulta el resultat ha de ser creïble davant del món. Completament d'acord. Però la credibilitat no ens la donarà mai Espanya, la garantia la donaran els mateixos ciutadans de Catalunya i l'organització impecable de la mateixa consulta. Les garanties hi seran, no en tingueu cap dubte, i la legalitat serà la catalana, perquè quina altra podria ser si realment volem ser sobirans! Les nacions que mereixen ser lliures són les que contra tot pronòstic se'n han sortit perquè tenien la fermesa i la convicció suficient per fer-ho. Casos molt nobles ens precedeixen en aquesta justa causa i per això encara ara sobreviuen malgrat els perills que els estrenyen.

Article publicat al Nació Digital.

La garantia és la mateixa Generalitat que haurà d'actuar com a Estat.

Desmantellar els estats

Deu fer cosa d'un mes que el conseller d'Economia, el professor Mas-Colell, alertava del futur desmantellament de l'estat del benestar que el govern popular es disposa a fer si compleix la seva proposta d'abaixar impostos a partir de l'any vinent. Ho abrigava amb la lògica preocupació que no només seria difícil mantenir aquest estat de beneficència que fins ara hem conegut, sinó que alhora repercutiria en el finançament de les autonomies i, per tant, també a la Generalitat. Dic que la preocupació és lògica perquè s'entén perfectament que ell, com a titular d'economia del govern, evidentment ha de vetllar perquè els números quadrin a la caixa catalana. Més enllà d'això, i tenint present que a Catalunya tenim engegat un procés d'autodeterminació que, si tot va bé, hauria d'acabar amb la independència política, el que el PP cerca amb aquesta nova recentralització és la manera única de salvar els comptes a Espanya. O dit d'una altra manera, finalment el govern de Madrid ha entès que l'invent de l'Espanya autonòmica no només és un disbarat econòmic, per la múltiple duplicació de serveis, sinó que en aquest nou món que se'ns presenta, aquest dispendi és absolutament inviable. De nous rics, vaja, que és el que Espanya sempre ha fardat, i ara no té més remei que reduir administració com ja han començat a fer Itàlia i Irlanda, per posar dos exemples.

L'invent de creació de l'estat mastodòntic el van posar en marxa fa 2.000 anys els romans, que va arribar a ser el primer imperi herculi de la humanitat. Els francesos fa 225 anys el van perfeccionar. Espanya, com tots sabem, és una còpia barata del que fou aquesta andròmina sorgida de la revolució francesa. Si Roma va caure 400 anys després de la seva creació imperial fruit de la corrupció, les castes i una administració insostenible, l'estat nació que hem conegut a Europa des del s. XVIII, també té els dies comptats. En aquest sentit, i per acabar de reblar el clau, així de passada, la població meridional d'Europa faria bé de començar a canviar la cultura de la beneficència estatal per la de la responsabilitat individual. O la cultura dels drets per defecte per la dels deures. Una societat que vol progressar no pot perdre la tensió i el risc de viure. Però bé, això serviria per a un altre article.

Si és veritat que el PP persegueix desmantellar l'estat de les autonomies, segurament serà la idea més brillant que haurà tingut mai un govern espanyol, perquè primordialment, abans de tocar l'estat social, el que primer han de fer aquests estats atàvics és desguarnir l'estat administratiu. Si Espanya vol funcionar, ha de deixar volar lliurement els territoris productius i desmuntar els que no funcionen. Aquest és el model que ha de perseguir també Europa, el de confederació de ciutats i regions petites i productives. Tanmateix, hem de deixar que l'economia la tractin les persones i les empreses cooperant entre elles. Deixem que el diner flueixi sense tants entrebancs, deixem que les decisions siguin per interessos entrellaçats i no per voluntats estatistes i veureu com tot funciona amb un engranatge més fi.

Us posaré un exemple: per tots és sabut que l'enyorat corredor mediterrani és una de les vergonyes sobre infraestructura econòmica del continent europeu, precisament per una voluntat política d'un estat per sobre de la voluntat econòmica empresarial. Si l'estat en comptes d'interferir hagués deixat que les ciutats de Barcelona i València, i les plantes de Ford d'Almussafes i de la SEAT de Martorell s'entenguessin, no tinc cap dubte que ja tindríem el corredor fet fa anys i pagat amb capital principalment privat. En canvi, Espanya va preferir construir la primera via morta d'Europa, la de Madrid-Sevilla.

En definitiva, Espanya és inviable i per això cal que es redueixi i recentralitzi totes les regions que són improductives. Catalunya, com també d'altres territoris de l'estat, és inviable si continua dins de l'estat menys productiu i més subvencionat de la història. I Europa no serà una realitat solvent fins que no desmantelli aquests monstres intervencionistes i construeixi uns Estats Confederats de Regions i Ciutats d'Europa. Amb un govern que tant sols garanteixi la seguretat, la igualtat d'oportunitats i la justícia entre els seus conciutadans, és a dir la pau, i eviti les cacicades de torn dels governs regionals. A partir d'aquí, que tot sigui un magma d'interessos compartits i una infinitat de cèl·lules que cooperen lliurement.

Article publicat al Liberal.cat

300 anys

Lleis, Constitucions, Privilegis, Honors, Costums i Prerrogatives. Aquestes eren les proclames del Ban de la Junta de Braços a guerra a ultrança del dia 9 de juliol de 1713. Són 300 anys justos del final fatídic d'aquella guerra mundial on Catalunya ho va perdre tot; el poder, l'economia, l'honor i la gent. Curiosament però, i contra tot pronòstic, amb tossuderia i no sé si també amb un polsim de surrealisme i màgia, tres segles després ens tornem a presentar davant del món amb un nou plet polític i un desafiament a l'statu quo espanyol. Quasi res...

Avui, 300 anys després d'aquella massacre, hi haurà molta gent alegre i feliç a Barcelona, saltant i cridant, enarborant banderes i exclamant consignes. Una Diada a la catalana, cívica i joiosa, que és de fet com ens voldrien veure tots aquells catalans i catalanes que fa tants anys s'hi van deixar la pell. El somriure és la millor arma contra els que ens volen anorrear i fer desaparèixer, i el que també els posa més nerviosos. Això no ho podem perdre. 

M'agradaria però, que tots plegats fóssim conscients de la profunditat conceptual del dia d'avui. Tant sols una estoneta, uns minuts, potser en un moment que estigueu sols i en silenci, o acompanyats, amb el fill o l'àvia, és igual, però penseu-hi, recordeu i honoreu aquells que van deixar-hi la vida per aspirar al més noble del sentit humà; la llibertat. Els creients fareu una petita oració, els agnòstics un breu pensament, però aturem-nos un moment en aquest dia bulliciós, i homenatgem aquella gent que eren com nosaltres, gent amb família, feina i amics. Penseu-hi amb consideració i orgull. 300 anys són molts anys, però si avui ens aturem un moment en el temps i pensem amb ells amb tota pregonesa i sinceritat, com van viure i sofrir, podrem encarar aquestes properes setmanes que ens venen amb més força i enteresa.

PER ELLS, PER NOSALTRES I ELS NOSTRES FILLS.
BANDERA NEGRA, DONEC PERFICIAM.

Parlar del pla B és predicar la por

Per si no havia quedat prou clar, ahir TV3 (que a vegades és la nostra) ens va regalar una gran sèrie americana, guanyadora de molts premis, sobre la independència dels EUA i les seves trifulgues i maquinacions per a realitzar-la. A més de la fantàstica representació i ambientació d'època del film, els missatges que ens deixa la sèrie són molts que es podrien ben bé resumir en aquests tres: 1) El despotisme obcecat de l'autoritat sol acabar malament per aquesta mateixa. 2) La fermesa conduïda amb intel·ligència té molts números d'atrapar els seus objectius. I 3) La indefinició i la incredulitat sempre porta a la mediocritat i a la covardia.

Semblava que el que miràvem ahir pel televisor fóra una representació calcada del que ens està passant ara i aquí a casa nostra, salvant totes les distàncies històriques, esclar. El procés és el mateix; una metròpoli implacable en la seva injustícia cap a la colònia i uns governants que davant la pressió popular debaten sobre quin és el millor escenari per actuar. La pel·lícula ens ensenya també que per construir un projecte nou no es pot fer sense trencar cap ou, a l'adversari no li pots deixar cap escletxa perquè et pugui guanyar. En aquest sentit, avui l'Oriol Junqueras advertia al matí de Catalunya Ràdio que si donem un sol incentiu al govern espanyol per no votar, la cosa no ens sortirà bé. El món no ens creurà si a la primera de canvi ja parlem de plans B. Només el conflicte fa treure la son als governants, i suposo que si hem arribat fins aquí és perquè estem disposats a fer una mica més que agafar-nos de les mans cada onze de setembre, oi? Els que tot el dia estan parlant del pla B i les plebicitàries no saben fins a quin punt estan fent un favor a Rajoy, el govern espanyol desitja que en qualsevol moment fem un pas enrere per després tirar-nos la cavalleria per sobre i ensorrar-nos en la misèria. La pressió és l'única arma que tenim i la indecisió és la que sempre ens ha fet perdre bous i esquelles.

Arribats fins aquí, hauríem de començar a mentalitzar-nos que la DUI és el 9N, a Europa i al món només capissaran quelcom de nosaltres si tenim uns resultats impecables fora de la legalitat espanyola, si per contra són uns resultats encara dins la legalitat espanyola (plebicitàries), seguiran pensant que això és una cosa estrictament local. El conegut femer espanyol.

Ara l'excusa que es treuen del barret els petits homenets que tenim pul·lulant per la política i les tertúlies, és que si la consulta no està ben organitzada no podem repetir un Arenys de Munt. I esclar que no! Que us penseu que la Generalitat no és capaç de fer una consulta homologable amb qualsevol altra contesa electoral? Les excuses són de perdedors i només serveixen per marejar la perdiu. La consulta serà impecable, els partits podran fer campanya i la gent podrà anar a votar. I si no votem serà perquè no hi ha garanties reals (no legals!) de fer-ho amb normalitat. Llavors, no us preocupeu que com a mínim CiU (o el que quedi d'aquesta) i ERC es posaran d'acord per seguir endavant amb el que sigui.

John Adams va conduir una gran nació a la llibertat, si nosaltres no ho fem vol dir que no ens ho mereixem.

Autonomisme

Mort el pujolisme, morta la petulància autonomista. La vida no sempre està compresa de sorpreses, les supersticions són per a ignorants i, tanmateix, les coses normalment passen dins d'una lògica racional. Tot el que puja sempre acaba baixant, sobretot si l'invent és forçat i artificial. Entenc que el cas Pujol hagi causat cert trasbals en una societat domesticada durant anys en l'"'ara no toca", per això comprenc també que qui hagi de passar el dol es prengui el temps que cregui convenient. Estigueu ben segurs, però, que tal com insinuava al principi i al contrari del que es pensa molta gent, la caiguda del concepte Pujol és el símptoma que Catalunya finalment ha aconseguit "passar de pantalla". Mancava justament aquest escull per fer el pas definitiu a la majoria d'edat. Catalunya necessita fer net en molts camps, en el polític, en el moral i en el judicial segur, i la caiguda del que fou el més gran avalador de l'Espanya autonòmica és la millor notícia que podia esperar aquesta societat segrestada per la por i pel coitus intorruptus permanent en el qual s'havia instal·lat. Aquest acomplexament, aquest malviure dels catalans és insofrible i l'únic que fa és tornar-nos cada vegada més imbècils.

L'autonomisme és l'enèsim intent per crear una Espanya civilitzada, és a dir, catalana. Espanya és un conflicte permanent protagonitzat per dues concepcions que han xocat continuadament al llarg de la història perquè són antagòniques. Mentre una és superba i improductiva, l'altra és individualista i comerciant. Quan una eleva la moral catòlica, l'altra ja està fent la revolució il·lustrada. I quan Catalunya s'industrialitza, Espanya continuarà durant molts decennis amb l'economia agrícola. Sempre que hi ha hagut l'intent de fer progressar l'Estat des de Catalunya -és a dir, sempre, més d'hora o més tard, l'Espanya castellana ha fet servir l'antídot per tornar a la recentralització i a l'autoritarisme. I així anar fent, i qui dia passa anys empeny.

L'autonomisme de la segona restauració ha durat trenta anys, l'Espanya castellana ha tingut prou paciència per suportar aquesta mentida que ella mateixa ni es creu, però ara ja tot decau i, com era previsible, l'esforç de construir un estat federal ha tornat a fracassar perquè aquesta opció és inexistent en l'ADN espanyol. L'autonomisme/federalisme ha mort una vegada més perquè Espanya no està preparada i no vol. I per Catalunya, l'autonomisme sempre ha sigut l'excusa perquè els calçasses hagin pogut guanyar-se la vida fent política. Autonomisme és subvencionar el barrut, autonomisme és provincialitzar, autonomisme és organitzar el monopoli econòmic de la capital del regne, autonomisme és igualar per sota, autonomisme és pobresa i mediocritat. L'autonomisme va néixer d'un pacte entre feixistes, jacobins que anaven de 'progres' i uns quants il·lusos nacionalistes perifèrics enganyats com sempre. El resultat, evidentment, no podia ser un altre que aquest: un Estat farcit de corruptes, que trontolla políticament i fallit amb un deute del 100% del seu PIB. Us felicito autonomistes, sou uns fracassats de la vida i uns galifardeus integrals.

Per això el cas Pujol és el certificat de defunció d'una generació de polítics, d'una manera de fer negoci amb Espanya. Catalunya no pot seguir ballant amb la més lletja, pot i necessita fer-se gran d'una vegada i emprendre un viatge sola amb la llibertat de triar la parella de ball. Si Mas vol fer història ha d'arribar fins al final, si no sempre li quedarà ser un Pujol qualsevol amb la tristesa que ara els Pujols són encara més lamentables que el mestre. Duran, Iceta i Rivera o la llibertat. Vós trieu, president.

Al president només li queda el 9N

Cada vegada escolto i veig més convergents, amics, coneguts i saludats, i fins i tot també algun conseller del govern amb cara de rapinyaire, que ja evidencien la negativa a la consulta del 9N donant per fet la celebració d'unes eleccions plebiscitàries. Val a dir que aquesta manera de veure la política no em sorprèn dels convergents, forma part d'aquella tremolor constant tan característica en una coalició que de l'equilibri i la renúncia n'ha fet una virtut. Però em resisteixo a creure que aquesta serà la norma a partir d'ara en aquest dissortat país, i per això m'agafo a les últimes declaracions de la secretària general d'ERC, Marta Rovira, quan diu que la consulta s'ha de fer digui el que digui el TC.

M'agradaria, des de la meva modesta opinió, de fer entendre als companys convergents que si tan estimen el president Mas, només hi ha una fórmula per mantenir-lo viu políticament en condicions òptimes per seguir endavant i plantejar batalla; el president ha de perseguir la consulta fins l'últim minut, fins l'últim alè. Que els catalans no puguin votar només per una causa major i no perquè el president ha desconvocat la consulta unes setmanes abans perquè un tribunal opac i poc democràtic ho ha decidit. Artur Mas no es deu al TC, es deu al poble de Catalunya. D'aquesta manera, només perquè hi ha una ordre de detenció de tot el govern català, una suspensió de l'autonomia o perquè la Guardia Civil ha sortit a tancar els col·legis, la consulta no pot ser realitzable i la sortida amb unes eleccions plebiscitàries amb un únic punt de creació d'un procés constituent per esdevenir un nou estat independent sigui la més coherent.

Només des d'aquesta perspectiva podreu/podrem mantenir viu políticament el president Mas, només així ell es podrà presentar davant la societat i del món, com el president democràtic que no ha pogut votar amb dignitat, i no recorrent a la vella política de fer marxa enrere des dels despatxos i esperant temps millors. I qui dia passa any empeny. Només des de la dignitat i la força podrà convèncer el món que Catalunya també és un problema per al món, només així els catalans se'l podran creure i li donaran un suport massiu. És amb convicció, transparència i desafiant l'Estat que podrà convèncer els militants d'ERC de fer una llista conjunta per guanyar per majoria absoluta en unes eleccions. Des de l'impediment forçós d'un estat autoritari es forjarà com a polític fort i estimat.

Si el president vol seguir liderant Catalunya cal que opti per la desobediència amb l'Estat, perquè igualment més d'hora que tard aquesta desobediència s'acabarà imposant sobretot tenint en compte que Castella mai no ens falla. I si no la fa ell, el 9N li passarà per sobre i ho haurà de fer un altre líder. En èpoques de crisi, les societats premien els forts i castiguen els febles, per això els partits que han maAl president només li queda el 9Nntingut l'statu quo de l'engalipada de l'autonomisme són els que més problemes pateixen a hores d'ara. Amics convergents, si parleu amb el president digueu-li que no s'arronsi, perquè si ho fa, probablement Catalunya seguirà el seu curs, però la seva carrera política haurà acabat. Així estan les coses ara mateix, per bé o per mal.

Jo em crec el president

Molts hem sigut incrèduls amb Convergència i Unió, incrèduls amb la seva convicció nacional i la seva fermesa política fruit de l'acció al llarg dels anys de governs de peix al cove i pactes estranys i inexplicables. I no n'hi ha per menys, esclar, les més notables plomes de l'articulisme català, algunes d'elles fidels votants sorgides de les entranyes de la mateixa família convergent, ens han relatat a bastament totes les misèries que aquesta coalició electoral ens ha anat deixant al llarg dels anys. Aquella moralitat en què ens alliçonava el pare -nostre- Pujol durant més de dues dècades, com si tota Catalunya cabés a la punta del seu dit guiant-nos cap a la veritat nacional, ha quedat entredita, per no dir naufragada, després de la corruptela familiar i de la retractació pública reconeixent el seu fracàs polític. A l'edat de 80 anys! Déu n'hi do. També, el mal perdre convergent durant l'època del govern d'esquerres i catalanista els hi va fer passar una mala jugada amb aquella escandalosa traïció del Mas, en una nit freda d'hivern de l'any 2006, pactant amb en Zapatero la mort de l'Estatut, tallant en sec tota aquella il·lusió nacional que s'havia generat el 30 de setembre de l'any anterior. L'estreta relació de CiU amb el cercle Godó hi ha fet la resta.

És evident que en aquest món d'interessos ningú és de fiar, ni tant sols dels propis independentistes (coneixeu aquella meva teoria que hi haurà independentistes de pedra picada que podrien votar NO en un referèndum? Bé, això és un altre tema). I per aquesta regla de tres, de CiU encara en podríem esperar una última jugadeta de les seves, qui ho sap. El que és ben cert però, és que aquest país, molt de tant en tant i de manera cíclica, posa contra les cordes a tothom i obliga a posicionar tot ésser viu que habita en aquests verals. Sí, encara que sembli un miracle, fins i tot en Duran, el Conde i l'Herrera ho faran, ja ho veureu.

El que jo percebo ara mateix doncs, és que el president Mas, empès per la situació i el context, ha decidit tirar pel dret d'una vegada per totes i fer com d'altres líders catalans d'altres èpoques; agafar-se fort i que passi el que Déu vulgui. I avall que fa baixada. Molts símptomes darrerament em fan pensar que la moneda ja està a l'aire i que tot dependrà de la força i la intel·ligència de cada bàndol. La convicció del president no ha estat alterada des del pacte amb ERC, amb consegüent sorpresa i desencaixada de molts. Ell s'ha mostrat fidel i impertorbable fins al moment amb el programa previst, i això, ja és una novetat en la política actual. Les reunions amb l'alt funcionariat català, la preparació de la Hisenda catalana, la graduació de la primera fornada de funcionaris per esdevenir ambaixadors en un futurible estat català, la bona sintonia entre govern, ANC i Òmnium, l'acció subtil però consistent del departament d'Afers Exteriors, i sobretot, la renuncia de Duran a la secretaria general de CiU, ens dona moltes pistes que això pot anar de veres. Si més no, és ben cert que des de la Transició fins ara mai s'havia arribat tant lluny.

Celebrem-ho doncs, estiguem amatents a tot, disciplinats, conscients del que ens caurà a sobre, ferms i tàctics. A Madrid saben que el problema català és endèmic, i que sempre estarem demanant més i més. Per tant, han decidit presentar batalla fins al final per resoldre l'assumpte almenys per unes quantes generacions més. Veurem doncs, fins on som capaços d'arribar nosaltres i si aquesta vegada la flamarada i la desorientació, una vegada més, no ens fa perdre bous i esquelles.  

Catalunya necessita 10 minuts

Hi ha una brama estesa en alguns cercles del nacionalisme espanyol que consisteix a creure que l'objectiu principal per desactivar el problema català és fer caure el president Mas. És allò de mort el gos, morta la ràbia. Ells calculen que amb una ERC victoriosa en les properes eleccions (un mal menor), per molt plebiscitàries que puguin ser, en Mas i els seus hauran -lògicament- de dimitir després d'un desastre electoral rere l'altre. I que, per tant, sense una majoria absoluta d'ERC i amb una CiU trencada sense el lideratge del president, és raonable pensar que tocat i enfonsat un actor important del sobiranisme, el procés estigui almenys malferit. I si, a més existeix la confiança, per no dir la certesa, que els convergents que venen al darrere a substituir el president cauran amb la primera oferta que vingui de Madrid, podríem pensar que el procés estaria tocat de mort. Sense comptar, esclar, amb l'esbirro Duran i els seus amics del pont aeri merdejant per allà al mig i una societat civil presa per la desorientació i en una possible batalla caïnita que, com tots sabem, és el nostre segell d'identificació. Un clàssic.


No cal dir que en aquesta exposició hi ha un bri de certesa que ens hauria de fer estar a tots alerta, sobretot la família convergent. És una obvietat que sense Convergència no hi ha independència, bàsicament perquè ells representen un dels tres pilars que suporten electoralment el sobiranisme català: 1) centredreta, 2) centreesquerra i 3) l'esquerra alternativa. Amb un panorama on ERC guanya les eleccions sense majoria absoluta i una CiU perdedora amb el president deslegitimat, qualsevol proposta de Madrid pot desestabilitzar seriosament el procés fent que els Recoders, els Vilas i els Campuzanos s'arrapin a les faldilles de la 3a via girant la cara a ERC i a la recerca d'una entesa primer amb el PSC i després amb Espanya per sortir de l'atzucac actual.

Però anem a pams, primer de tot esperem que la convicció del Govern sigui la de mantenir la consulta del 9N fins a l'últim minut. Això vol dir que hem de posar les urnes tant sí com no, hem de fer cues als col·legis, hem de mostrar al món que un país europeu de ciutadans pacífics no poden ficar la papereta dins l'urna. Aquesta és la imatge. Però a partir d'aquí, si no podem votar amb garanties, tot serà un abisme. El president convocarà eleccions -si pot ser fent-les coincidir amb les municipals-, mentre l'ofensiva estatal serà irrespirable. Davant d'això crec que tots hauríem de ser conscients de la importància que tindrà la figura del president i del perill que tot vagi de mal borràs si no l'acompanyem i l'acotxem. 

Hi ha dues possibles vies per encarar el camí de l'endemà si no hi ha consulta. Una seria constituir una candidatura unitària de tots els partits partidaris del SÍ a seques, amb l'objectiu d'aconseguir la majoria absoluta. Però aquesta opció, que sense dubte seria un bon revulsiu, pateix d'un greu problema; la CUP no s'afegiria a aquesta candidatura, i ni ICV ni UDC són de fiar en el sentit estrictament independentista. Massa estètica i sectarisme entre tots plegats. Sense tots aquests partits la unitat s'esberla i hi ha el perill real de no arribar a la majoria absoluta. A més, està comprovat que, diversificant el vot, el ventall és més ampli i s'arriba a més racons de la societat.

En aquest sentit, l'altra via seria presentar-se tots per separat però amb un punt inviolable en comú; si els partidaris del SÍ a seques obtenen majoria absoluta, guanyi qui guanyi, l'endemà es constitueix un govern de concentració de tots (sense excuses ni condicions!), per encetar un procés constituent i les bases d'un nou estat independent, amb les corresponents negociacions amb l'estat espanyol, Europa i la ONU. Per cert, això també val per si finalment podem votar i el SÍ-SÍ guanya.

Un estimat amic meu, l'altre dia m'explicava la teoria dels deu minuts (com a metàfora) respecte del procés català; consisteix que arribarà un moment no gaire llunyà que Catalunya necessitarà que en Mas, en Junqueras, en Fernández, la Forcadell, la Colau i qui calgui es trobin i s'estimin només durant deu minuts. Deu simples i gloriosos minuts per crear les bases del nou estat català i, a partir d'aquí, que torni la follia, les batalles i la disbauxa a la política catalana. 

Article publicat al Nació Digital


 

El president se la juga aquests propers mesos

La Rambla de l'Enric Vila

M'he tornat a empassar per segona vegada, com si d'un got d'aigua fresca a l'estiu es tractés, el llibre de l'Enric Vila sobre la Rambla barcelonina, Breu història de la Rambla (Galàxia Gutenberg, 2012). És  un llibre que en només dues-centes i poques pàgines t'explica qui som i com som els catalans. Sí, sí, què redimonis som els catalans des d'una òptica d'un carrer, d'una rambla. És un llibre que qualsevol amant del seu país hauria de llegir abans de morir, un llibre que qualsevol curiós de la vida hauria d'entendre per saber de què parlem quan parlem de Catalunya i del seu caràcter. 

El llibre és un assaig que va més enllà del propi territori i et permet redescobrir l'eterna tensió en el si d'Occident entre el camp i la ciutat, la importància de les ciutats en la construcció de l'imaginari col·lectiu de les nacions i el paper democratitzador i de progrés que poden tenir en el futur immediat d'un món més interconnectat que mai. 

És un llibre de curiositats simpàtiques d'aquesta rambla tan nostra però tan llunyana alhora, que descobreixes pàgina rere pàgina. Un passeig per les peripècies que s'hi han esdevingut al llarg de la seva història, sempre a cavall del binomi burgès i canalla que tan bé defineix aquest carrer major nacional de sinuoses formes mediterrànies i que sempre tira avall. Els alts i baixos que qualsevol carrer important amb vida frenètica vomita sense contemplacions; putes, bombes, revolucionaris, ionquis, i enmig el Liceu, floristes, cavallers, generals, més putes, hooligans, i la grisor franquista amb la seva feixuga herència colonitzadora a vegades en forma de taxista, de bar de tapes o de travesti 'contracultural' de finals dels setanta. 

La Rambla pels catalans és la cara B de Montserrat, ens diu l'Enric Vila, amb un llenguatge proper i atrevit. Un text amb tota la força que caracteritza aquesta fornada de nous escriptors que, com aigua de maig, ens han revolucionat l'articulisme a casa nostra de 15 anys ençà. Deixant enrere i a molta distància tots els llimacs de la cultureta oficial i els 'progres' demodés que escriuen amb una retòrica avorrida i gens transcendent. Aquest llibre de l'Enric Vila és com un concert d'en Roger Mas, et reconcilia amb la nació, és una presa de terra que sense proclames t'enganxa a la catalanitat més sincera. O com un text d'en Francesc Pujols, però més entenedor i no tan hiperbòlic.

Llegiu aquest llibre siusplau, llegiu-lo, no us faci mandra. La mandra és per perdedors i de desnaturalitzats. Hem de llegir aquest llibre per entendre'ns entre nosaltres i per refer un país sencer, que traduït en el llenguatge d'aquest llibre, vol dir envair de nou la Rambla de Barcelona per fer-nos-la nostra. Només quan un carrer recupera la personalitat és quan tot es recomposa i flueix per on ha de fluir. 

I és que ara, en l'actual cruïlla que vivim, certament la Rambla també ha viscut una recuperació explosiva, hem assolit una Rambla bonica, plena i joiosa, el negoci flueix més que mai. De mica en mica hem aconseguit espolsar-ne la rèmora franquista que la va deixar amb tantes ferides, però encara li manca una profunda catalanitat per fer-la encara més referent mundial, perquè com ja va dir el savi: l'ultralocal és el més internacional.



No puc acabar sense deixar-vos un tastet del llibre on el Vila ens fa una reflexió essencial de la Rambla:

"La Rambla és fruit del nostre esperit individualista, heterodox i juvenil, i de la capacitat que hem demostrat per donar a les nostres contradiccions un equilibri imperfecte però harmònic. La Rambla no gasta els fums de sermó racionalista que transpiren els carrers de París. La nostra metafísica del concret, que té tan poc veure amb el pensament cartesià francès, no es veu tant enlloc com en aquest carrer fogós i alhora gen grandiloqüent, que és fet de detalls i de fragments, igual que el nostre paisatge."

Mesquita a la Monumental? Per què no?

No hi ha res que em faci més angúnia que veure tot un ramat de persones circulant cap a una església on un suposat líder moral els guia en llurs vicissituds de la vida. Alerta, que m'inquieti no vol dir que no entengui la necessitat de certa gent cap aquest sistema de creença, i la innegable funció social que aquests centres desprenen. Tot això ho dic pel recent anunci de la suposada instauració d'una mastodòntica mesquita a la plaça de braus de la Monumental de Barcelona, i la conseqüent mandra que em fan totes aquestes polèmiques. Diuen que seria una de les quatre més grans del món, finançada per un emir de Qatar amb un total de 2.200 milions d'euros. La família Balañá faria el negoci de la seva vida i sembla que l'Ajuntament de Barcelona, lògicament és qui té l'última paraula.

Doncs bé, si jo fos el senyor alcalde no m'ho rumiaria dos cops, acceptaria el megaprojecte, li posaria quatre condicions -com per exemple no alçar un minaret de 300 metres-, i començaria a parar la mà. Per què ho dic això? Doncs perquè primerament, en una societat lliure tothom té dret a finançar-se els seus vicis, i no fer allò tan adolescent de demanar espais privats amb diners públics sota amenaça d'organitzar un parc temàtic bullanguer. Després perquè l'Ajuntament, ergo la ciutadania, es beneficiaria d'una ingent quantitat de diners molt valuosa en aquests temps tan complicats que corren, comptant-hi a més, els ingressos anuals mitjançant les corresponents taxes municipals que comporta tenir un establiment d'aquestes característiques. Finalment, a diferència de les declaracions de l'Albertito Fernández Díaz, seria un centre més fàcil de vigilar si tot queda concentrat allà, un lloc on tindran l'obligació de ser el màxim de transparents i rendir comptes amb l'administració. Ja se sap que fer l'abraçada de l'ós és la millor manera d'aturar a possibles malfactors socials.

Així doncs, més enllà de la vergonya aliena que em produeix tenir un espai d'aquestes característiques, on s'instrueix sota conceptes allunyats de la cultura occidental i amb un caire perillosament gregari, cal ser econòmicament pragmàtic i fer valer la popular cita religiosa que diu que, a la vinya del senyor tothom hi és benvingut. Encara que jo hi afegeixo; dins un respecte absolut a la llibertat i seguretat dels altres.

La Monumental de Barcelona

Tercera via culpable

Quan algú exclama que la relació entre Catalunya i el regne d'Espanya es basa en un tracte de colònia a vegades se li diu que exagera el seu argument victimista, tot i que, més enllà d'aquesta acusació, resulta que com diu la catedràtica d'Història Eugènia De Pagès, Catalunya en les últimes tres dècades ja ha pagat un 200% del seu PIB a la metròpoli. O per dir-ho a la manera de l'Oriol Junqueras, "mentre a cada nord-americà el pla Obama li costa gairebé 3.000 dòlars (2.339 euros), el dèficit fiscal anual de cada català amb l'Estat és d'uns 3.000 euros". És a dir, els catalans paguem cada any un pla Obama a Espanya. Insuportable. A conseqüència d'això, és evident que la paciència dels catalans ara mateix ja arribat al seu límit, tot ésser humà n'acaba tenint, i això s'escenifica dia a dia en la nostra societat via manifestacions i aldarulls, la majoria de les vegades absolutament desorientats. Un desastre.

Els que durant anys i panys han dona suport a la tercera via, són sense cap dubte els culpables indirectes de tot aquest patiment econòmic que sofreix ara la ciutadania catalana, tingui l'origen que tingui. Per això, aquests irresponsables són els que principalment pateixen el desgast polític més cru fruit de la mentida que ells mateixos han fabricat durant els últims 40 anys. Pujol ha reconegut el seu fracàs polític. Maragall amb el seu govern, tot i haver estat el detonant que va obrir el meló del conflicte amb el TC espanyol, va acabar escombrat per l'"amic" de Madrid. Montilla quedarà en l'oblit de la història, i les escorrialles que queden del federalisme van caient com mosques aquests darrers dies.

El sistema autonòmic espanyol, pervers des del seu origen perquè fou pactat sota l'amenaça del sabre, certament podria haver funcionat per realitzar només la transició de la dictadura a la democràcia, sí, però en cap cas allargar-lo més de 30 anys. Aquest sistema igualitari, inventant regions improductives només per retenir Catalunya, és el culpable de tot el nostre drama econòmic -i del seu també. La tarifa plana que any rere any se'ns aplica per repartir solidaritat a la resta de l'estat és culpa també dels partidaris de l'statu quo autonòmic. Igualar per sota sempre ha estat el fracàs ideològic de la història, que és precisament el que s'ha aplicat a Espanya aquests últims decennis. Jo acuso la tercera via doncs (polítics i líders d'opinió), de ser la culpable del patiment econòmic de les famílies catalanes i el drama social i cultural que vivim com a comunitat. Culpables per haver sostingut i defensat amb vehemència i amb lliçons morals l'infaust sistema igualitari autonòmic espanyol.

Sortosament, Madrid finalment ha entès que ha d'acabar amb el conflicte perquè saben que per la via del pacte mai acabaran de satisfer Catalunya, i sé de bona font que a la capital del regne ja han decidit presentar batalla sense quarter per tancar definitivament la carpeta catalana. Vèncer sense convèncer, a l'espanyola. És a dir, Rajoy ja no cedirà ni pactarà, tirarà la moneda enlaire i que guanyi el millor, ergo el més fort i intel·ligent. Per això les dives de la tercera via van enfonsant-se mica en mica a major glòria dels independentistes. Veurem però si Catalunya és capaç de restar unida per fer el pas més important de la seva història, o cau en el mateix error de sempre, involucrar-se en la regeneració d'Espanya on Catalunya, per defecte, sempre hi ha acabat perdent. Els nous federalistes vestits de republicans espanyols -i alguns d'antisistema- són el darrer rot de la tercera via per intentar l'encaix impossible. Serem capaços de no creure'ns-els?

Article publicat al Nació Digital

Els líders de la tercera via durant dècades