No hi ha règim que manipuli més la
classe treballadora que un sistema polític basat en l’autoritarisme. Mai
un treballador havia figurat tant en la propaganda de governs feixistes
i comunistes, servint de punta de llança i d’orgull d’un país uniforme
que se sent superb gràcies a la figura del cabdill omnipresent i
salvador. Lluny d’aquesta romàntica visió, però, la realitat de
l’obrer nacional en aquests sistemes és la d’un robot condemnat a
l’igualitarisme protector de l’estat, sense cap mena d’incentiu
empresarial que signifiqui la millora de la seva economia. A fi
de comptes, ara que hem celebrat una efemèride que té a veure amb la
llibertat, els alemanys que marxaven com ànimes en pena després de la
caiguda del mur de Berlín, és evident que ho feien en direcció d’est a
oest, i no al contrari. En aquest sentit, ras i curt, són ben
significatives les dades que coneixem del 1989 respecte el PIB de
l’ex-RDA, que representava només el 31% del de l’Alemanya Occidental.
És fals tot el discurs ple de
ressentiment que els vells comunistes fan quan intenten explicar que
l’obrer vivia millor sota el règim roig que en l’actual capitalisme, i
que la seva situació econòmica era més segura que en una democràcia
liberal. La raó és que mai una economia planificada podrà superar en termes econòmics generals a la d’un sistema de mercat lliure.
Les xifres no enganyen. A més, l’esclavatge laboral, per molta
seguretat que et doni, mai pot ser considerat una forma de progrés humà.
La idea de la propietat estatal generalitzada és contrària a la
felicitat individual, entenent com a felicitat el guany propi
escenificat en la propietat privada. I l’igualitarisme ens porta
inevitablement a la injustícia quan resulta que l’excedent que crea
col·lectivitat no va a les butxaques dels treballadors que s’hi han
deixat la pell treballant, sinó que engreixa directament les arques de
l’estat. El pobre en un estat soviètic mai deixarà de ser pobre,
mentre que en una democràcia liberal té possibilitats de deixar-ho de
ser.
El que és del tot incomprensible, vist
tot això, és veure com l”avantguarda’ regeneracionista actual, els
polítics que abanderen la indignació i que criden dia sí dia també
contra la corrupció, siguin els defensors d’un nou estat superlatiu, amb
una administració encara més engreixada i un control democràtic
perpetrat pel poder popular, ergo l’estat. És ben bé el món al revés, és
en definitiva, per molt que ells ho rebutgin, fer més gran el poder
coercitiu de l’oligarquia de torn. Si encara no hem entès que la
corrupció és filla de l’estat hipertrofiat, de la concentració de poder
en unes mateixes mans, és que encara estem a les beceroles del procés
cap a la llibertat veritable. La gent faria bé de començar a pensar que l’estat no pot ser l’etern protector. La mentalitat de la societat, després del crack
de la socialdemocràcia, hauria de virar cap a maneres més eficients
d’organització que impliquin l’esforç, el risc i, en definitiva, el
talent. L’estat és massa important com per abusar-ne i trinxar-lo
d’aquesta manera, l’estat ha de servir per ajudar només els més
necessitats, assegurar la igualtat d’oportunitats i facilitar-nos la
creació de riquesa, no al contrari com ara. La socialdemocràcia ha estat
un bon invent per pacificar els països sorgits de la 2a Guerra Mundial i
donar benestar a molts ciutadans, però ara l’hem de perfeccionar
precisament per mantenir aquest confort. Occident necessita una
revolució de més llibertat i transparència, hem de capitanejar un món de
contrapoders reals on la lliure competència sigui verdadera, una
revolució liberal. Utòpic? Potser sí, però dels cracks en poden sortir
noves esperances.
Catalunya ara té una oportunitat d’or
per fer aquest salt cap aquí i deixar enrere tot aquest llast atàvic. La
societat catalana és una societat que sempre s’ha basat en les
relacions de mercat per sobre -o per sota- de l’estat. L’amic Ramon
Riera, sempre brillant, ens va dir que els primers interessats a marxar
d’Espanya haurien de ser els liberals i tot el centredreta català, per
la senzilla raó d’haver de triar entre quedar-nos en una Espanya que cau
i propera a l’esclat de noves formes de govern ultra estatistes, o una
Catalunya pròspera, menys reguladora i productiva. O dit en mode barra
de bar: O l’Espanya bolivariana o la Catalunya liberal.
Catalunya no té cabuda en una Espanya eternament socialista i subsidiària.
A Espanya es rescaten els bancs dels amics, es vulnera la competència
amb decisions des d’un “palco” esportiu, la separació de poders fa riure
i se suporta uns subsidis vergonyants a regions condemnades eternament a
viure de la subvenció i, per tant, de la misèria. Tot això ho han
mantingut tot els governs espanyols, i sobretot els que es fan dir
liberals, imagineu-vos quan pugin els del poder popular. No hi ha hagut a Espanya més capitalisme soviètic des del final del franquisme que el de l’Aznar i Rajoy.
El PP és el partit que ha engreixat més la casta de l’alt funcionariat
mesetari i és precisament el que es declara el partit de la llibertat.
El PP liberals? No em facis riure!
 |
| Estàtua de la llibertat -doble- a Cadaqués. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada