Crony capitalism for dummies

Benvolguts amics, benvolgudes amigues, com ja sabeu l'estat espanyol acaba de salvar les empreses constructores de les autopistes que voregen Madrid. Això és Abertis, Sacyr, ACS, Acciona i Bankia. Salvar vol dir que amb els diners de tots -del pagès de la Cerdanya i del mariner del port de Cadis- l'estat compra la titularitat de les autopistes perquè passin a ser públiques. Les nacionalitza. Un parèntesi, a l'hora de mesurar les balances fiscals de cada autonomia suposo que comptaran aquests 5.000 milions d'euros dels que Madrid es beneficia per l'efecte de capitalitat, oi? Quins pebrots! Doncs bé, senyores i senyors, ras i curt, això és el capitalisme d'estat, o crony capitalism, un sistema econòmic sorgit de les entranyes de l'estatisme socialdemòcrata, no del liberalisme. Repeteixo, no del liberalisme. I per què ho dic això? Doncs perquè si tu engendres i incentives un sistema on l'estat acumuli cada vegada més responsabilitat, com pretén la socialdemocràcia, aquestes coses sempre acaben passant. 

Aquest capitalisme no liberal funciona de la manera següent: l'estat concedeix a unes quantes empreses privades la construcció d'infraestructures, aquestes empreses es beneficien (normalment per afinitats polítiques) de la concessió i, si alguna cosa va malament, doncs l'estat, ergo la ciutadania, els hi paga el rescat. Alehop! Es tracta de privatitzar guanys i socialitzar pèrdues. Ben al contrari del que el capitalisme de sentit comú hauria de fer, és a dir, privatitzar guanys i pèrdues. Aquesta perversió del capitalisme és conseqüència directa de la voluntat de la majoria dels ciutadans que enquesta rere enquesta s'identifiquen amb opcions estatistes i reclamen encara més intervenció estatal com a model social. Com més gran sigui la dimensió econòmica de l'estat, més diners de tothom podrà gestionar, això vol dir que més líquid podrà gastar en nom nostre. Una empresa funciona igual, l'estat és una empresa, com més diners té més inverteix, el problema, però, rau que l'empresa estatal s'ha fet tan gran, hi ha tants buròcrates que la gestionen, que el ciutadà ras ja no controla en què es gasta els seus diners. Per tant, és de calaix entendre que en un lloc on es gestionen tants diners hi hagi grans empreses que busquin el seu escalf proteccionista. Així funciona el capitalisme d'estat. 

Uns diran que és més democràtic que els diners els gestionin uns individus que han estat votats per tots plegats. Això és fals. Els diners on millor estan és a les butxaques de cada treballador. El món privat és igual de públic com l'estatal, l'empresa privada coopera i reverteix en la societat tant o més que l'estat, o és que no ens beneficiem i ens curem i gaudim dels grans invents que han fabricat les empreses privades? 

Així doncs, al contrari del que pensen i diuen els moviments polítics que cerquen la justícia social i reclamen encara més estat; és el capitalisme de tall liberal el que permet desenvolupar una societat amb més progrés i benestar. El capitalisme d'estat, o capitalisme clientalista, o capitalisme d'amiguets, o capitalisme corporativista, és aquell sistema neomercantilista que creix gràcies als favoritismes que proporciona un estat engreixat tal com aquests justiciers socials desitgen. Com més inflat estigui aquest estat, més terreny per córrer tindran els buròcrates per repartir amb els seus amiguets. Això és i serà sempre així. Paradoxes del meravellós món estètic de l'esquerra moralista.

El referèndum ho trenca tot

El referèndum d'independència que el president Puigdemont amb la majoria parlamentària volen portar a terme és la pedra angular de tot plegat. No en tingueu cap dubte. El referèndum és l'afer que més trenca els fonaments de la idea d'Espanya, és el detonador final de tota quanta mentida sostinguda des de fa dècades -i segles. El referèndum vinculant, pactat o no, que Catalunya vol fer d'aquí a un any és la solució neta i definitiva al problema territorial que, alhora, desemmascara totes les famílies polítiques que viuen en el sistema i del sistema autonòmic espanyol. Per això és tan important que la societat i els mateixos polítics catalans se'l creguin fins a les seves últimes conseqüències.

Malgrat que encara hi ha algunes reticències de certs sectors de l'independentisme, el referèndum sortosament s'ha imposat en el full de ruta sobiranista després d'entendre, finalment, que és l'única eina en el context actual d'Occident que pot esberlar pactes estàtics, presidents i estats fins ara indestructibles. Per diversos motius a Europa i al món, aquest sistema és cada vegada més popular, hi ha una onada de referèndums que obren un nou panorama democràtic en el si de les societats avançades, que veuen el plebiscit com el millor instrument per intervenir directament en els afers polítics que concerneixen als propis ciutadans. Ara els referèndums són mainstream, van a missa, estan a l'ordre del dia del món democràtic i civilitzat, i Catalunya n'ha d'aprofitar el valor actual. En aquest sentit, mentre res s'espatlli a nivell planetari, el vent ens bufa a favor. Si fem un referèndum amb totes les conseqüències, quin estat democràtic que l'ha practicat prèviament tindrà els nassos de fer-ne cas omís? D'això se'n diu política de fets consumats, amics meus.

I doncs, per què el referèndum ho capgira tot? Els exemples els tenim diàriament a la premsa de casa nostra. És l'assot de qualsevol covard i conservador que vulgui impedir el progrés d'una societat tan dinàmica com la catalana. Fixeu-vos en els exemples que exposen aquesta mena de gent per desacreditar el plebiscit. Diuen que crea incerteses, esclar, i que és propi de règims autoritaris. Potser és que hauríem de començar a veure el Regne Unit i Suïssa com a països de tradició despòtica, no ho sé... En qualsevol cas, aquests peixos bullits de la comunicació primer ens haurien d'ensenyar des de quan el referèndum català put a règim tirànic, i després haurien d'explicar-nos també quina és la conseqüència de quedar-nos en un estat cada vegada, ara sí, més autoritari, centralista i antieconòmic.

En el fons, tots ho sabem, són excuses de mal pagador per amagar incapacitats pròpies. Les mateixes incapacitats de certes famílies polítiques a l'hora d'afrontar el referèndum. Com per exemple, una part encara del sobiranisme conservador reticent a posar-se davant del "precipici", o també de la família dels comuns federalistes que, tot i apostar pel referèndum, quan aquest arribi, podria acabar significant el ball de bastons definitiu d'aquest sector ambigu i, en realitat, tan poc revolucionari.

El referèndum ho trenca tot, ens posa davant del mirall i arrasa cagadubtes, engalipadors i retrògrads. Però, sobretot, destrossa el concepte de la unitat de destí universal d'Espanya. És el mecanisme que permet mirar el poder en igualtat de condicions i amb bilateralitat real. El referèndum per la independència territorial és sobirania ja aplicada, i això en un estat indivisible com l'espanyol és la revolució de les revolucions. I deixeu-me que us digui que en aquest context actual que he explicat abans, si els independentistes fem una campanya intel·ligent i efectiva, sense sectarismes ni deliris ideològics personals, la victòria és més fàcil del que ens pensem. Qui és el ximple que vol quedar-se en un estat deficitari, subvencionat, improductiu i amb tics autoritaris constants? Qui es vol quedar en un estat que sempre ha estat la riota del món civilitzat? Per favor...

Puigdemont i Junqueras hauran de posar les urnes sí o sí, per molta Guàrdia Civil que hi hagi. Perquè en definitiva, s'acabi fent o no, el trencament ja s'haurà exercit, i depenent de la reacció de l'Estat, el referèndum podria convertir-se automàticament en una declaració unilateral d'independència.

Pobresa

No hi ha pobresa energètica, hi ha pobresa a seques. I el principal motiu de la pobresa és la manca de treball que desencadena tot el reguitzell de drames socials posteriors. Que gairebé ningú indagui en l'origen del problema i en canvi es facin escarafalls en cada episodi televisiu de desnonament familiar, demostra que vivim en èpoques pamfletàries d'argument fàcil. L'atur que pateix l'estat espanyol des de fa més de tres dècades és estructural, d'una mitjana del 18% d'aturats que converteix Espanya -i Catalunya- en un dels territoris d'Occident més endarrerits pel que fa a llibertat econòmica, i per tant, de creació de riquesa i de benestar. El responsable directe que ha provocat aquesta situació, és qui escruixeix a impostos les empreses i encotilla el mercat labora impedint mobilitat i dinamisme econòmic, és a dir, tots i cadscun dels governs ultra estatistes -de dretes i d'esquerres- que han governat a Espanya fins al moment. A més intervenció a l'economia menys riquesa crea una societat. Tots els estudis mundials que s'han fet sobre la matèria ens porten a la mateixa conclusió: els països més rics són precisament els que tenen més llibertat econòmica. Empirisme insultant. Malgrat això i contra tot sentit comú, la vergonyant paradoxa és veure com els mateixos que clamen contra la pobresa són els més partidaris de mantenir aquest mateix sistema pervers, o fins i tot d'augmentar-lo. L'estat mastodòntic com el que patim actualment, cada vegada més gran des de la 2a Guerra Mundial, crea un cercle viciós difícil de desenganxar-s'hi, mantenint una població zombie disposada a defensar-lo fins a les seves últimes conseqüències. És pur cavall pel yonqui. L'estatisme populista imperant, volent eradicar la pobresa, acabarà fent-la cada vegada més gran gràcies a les seves receptes igualitaristes. De fet, tots aquests invents moralitzadors i justiciers sempre han acabat igual: generant més pobresa. 

Un antipolític a la Casa Blanca

Us haig de confessar que a servidor li ha fet molta gràcia veure a tota la catalanor i a la progressia nostrada posant-se les mans al cap per l'elecció d'un empresari guanyador com a president dels Estats Units. Aquest vici que tenim de jutjar moralment els triomfadors mentre glorifiquem la queixa i la pobresa, ens fa provincians i poc lúcids en l'anàlisi global. Tampoc us amagaré que ha estat un plaer sentir renegar els anticapitalistes de marca Iphone i contemplar com se'ls curtcircuita el cervell quan veuen que coincideixen plenament amb algunes de les mesures que el magnat estrafolari vol portar a terme. Com la seva oposició al TTIP, per exemple. Veure trontollar la socialdemocràcia embafada d'intervencionisme i de deute perquè un desconegut i enigmàtic antipolític ocupa la presidència del món, és una sensació que poques vegades la podrem fruir com ara.


El regnat -crec que aquest serà el terme més escaient- de Donald Trump, pot acabar sent un desastre de dimensions planetàries o un estímul positiu de cara a l'economia i a la moral del triomf. Justament pel fet de no ser un home que prové de la casta de l'administració pública, ho fa tot molt imprevisible i d'una incertesa inquietant. Tanmateix, més enllà de les seves extravagàncies en la campanya electoral, caldrà donar-li un temps prudencial per veure cap a on va la seva real politik. Crec que, si ens creiem la democràcia, no hauríem d'enterrar a un president recentment elegit pel simple fet que no és dels nostres o no ens agrada. Això només denota una superioritat moral típica d'aquells que sempre es creuen amb la veritat absoluta i mai guanyen res. 

Els EUA es debatien entre dos pèssims candidats que estaven lluny de les llibertats individuals i de la reducció del tamany estatal. Si Clinton volia apujar impostos i nacionalitzar serveis, Trump els volia abaixar però alhora endeutar-se per gastar en grans infraestructures tal com sempre han fet els populistes que volen complaure el poble obedient. Finalment ha guanyat un outsider de Washinton, un empresari triomfador del millor esperit americà, competidor i home de fortes conviccions, però un estrafolari autoritari, racista i masclista. Si abaixa impostos no podrà gastar, i si gasta sense ingressar via impostos s'haurà d'endeutar hipotecant a generacions futures. Tot molt poc liberal. A més, la seva xerrameca bel•ligerant pot causar problemes en un món massa susceptible en aquests moments. Per tot això, Trump té dues opcions a l'hora de governar la nació far i guia de les llibertats occidentals: o es menja amb patates els exabruptes de la campanya electoral que puden a cabdill sudamericà, o es concentra a fer polítiques pragmàtiques que facin possible la llibertat de moviments i de capitals. 

Talment com els pot passar als britànics amb el Brèxit, l'acció de govern de Trump s'haurà de dirimir entre dos camins ben oposats: nacionalisme-proteccionisme-endeutament públic o bé lliure circulació-obertura de mercats-equilibri pressupostari. Si es tria el primer, el món es tornarà cada vegada més fosc i l'esclat social serà a l'ordre del dia; si s'opta pel segon, la pau i el benestar social estaran pràcticament assegurats. Si Donald Trump és intel·ligent -que no en tinc cap dubte- intentarà suavitzar la seva acció i farà cas al sistema americà que, com va dir Merkel, es basa en els principis de la llibertat i la tolerància a la diferència.

Tenim un nou president dels Estats Units d'Amèrica segur d'ell mateix i desacomplexat, just el contrari del que representa aquesta nostra Europa vella i encarcarada, per això inquieta tant a la gent del vell continent. Veurem si treu el món de l'atzucac actual o l'enfonsa encara més al pou dels conflictes. Per tot plegat seria desitjable que els liberals del GOP recondueixin i marquin l'agenda del nou i explosiu president nord-americà.

Per un ecologisme de mercat

Contra el que la gran majoria de gent es pensa, capitalisme és sinònim d’estalvi i no de consumisme banal. És només quan ens capitalitzem que tenim la seguretat i els suficients recursos com per reinvertir i de facto multiplicar beneficis. És així com ens fem rics, estalviant i no gastant a cor que vols, i és així com el benefici i la posterior inversió dels malvats ‘rics’ ha permès millorar el sistema econòmic que a tots ens beneficia. El capitalisme liberal, a diferència del corporativista, és contrari a l’expansió monetària en moments d’estabilitat perquè com és sabut, l’única cosa que aconsegueix és inflació, benestar fals i una mentalitat viciosament acomodatícia.

Doncs bé, fent un parangó amb la protecció dels nostres recursos naturals, la conservació del medi ambient hauria de ser una prioritat pels partidaris del capitalisme liberal. Talment com en l’economia estricta, en aquest cas, estalviar en recursos naturals del planeta farà que la bombolla consumista d’energia i aliments no acabi amb els avantatges i la vida que ens proporciona la Terra. Si estalviar en economia és capitalisme, en ecologia també ho ha de ser. I per això cal ser conscients i responsables del que tenim entre mans. No estic dient que els governs comencin a planificar les nostres vides regulant la quantitat d’energia que podem gastar, però cal denunciar i aturar els que només pel benefici propi ho volen destrossar tot. En el liberalisme el benefici propi ha de comportar benefici pels altres també.
Conservar el medi ambient és una prioritat humana que no està renyida amb la gestió privada dels espais. Existeix un ecologisme de mercat que consisteix en preservar el medi ambient gràcies a la propietat privada i en invertir en nous models de vida menys contaminants i extractius. El reciclatge, l’intercanvi i la cooperació universal poden reduir el desgast dels recursos i a l’hora crear un mercat que mogui milers de milions d’euros, com és el cas de Tesla, paradigma d’innovació empresarial.  S’ha demostrat manta vegades que la protecció ambiental més efectiva ha estat gràcies a l’estímul econòmic que li proporciona al propietari del terreny en concret, o també de la responsabilitat cooperativa d’una comunitat conscienciada amb l’entorn que li proporciona uns guanys suficients de l’espoli natural.

Des del liberalisme doncs, hem de defensar els recursos naturals a mode de preservació i apostar per l’ecologisme de mercat sense problemes, i sense fer escarafalls, si es dóna el cas, que un arbitre públic -o privat consensuat per diferents actors- intervingui en la gasivitat del lucre irresponsable dels que no veuen que els recursos de la Terra són limitats, talment com el diner o l’or.

Hi ha múltiples exemples que mostren aquesta voluntat de conservació del medi ambient des de la societat civil, com per exemple, la National Trust for Places of Historic Interest or Natural Beauty, una organització privada fundada el 1895 amb el propòsit de preservar el llegat natural i cultural del país. L’esmentada institució va establir des d’un començament que les seves propietats serien inalienables en el futur (això és, mai podrien vendre’s ni ésser hipotecades). En més de 120 anys de història ha rebut ingents donacions privades en forma de diners i herències. Però no tan sols es realitzen donacions dineràries, sinó també donacions en forma d’hores de dedicació i voluntariat que han fet que esdevingui l’organització amb més membres i voluntaris de tot el Regne Unit, amb més de quatre milions de membres que dediquen un total de més de quatre milions d’hores anuals a conservar i restaurar les propietats. Actualment és el segon propietari d’immobles privat del Regne Unit després de la Corona Britànica, i posseeix unes 250.000 hectàrees de terreny i 1.200 kilòmetres de costa.

Tanmateix hi ha entorns que són difícilment conservables mitjançant un sistema de propietat privada individual. Hi ha entorns que són difícilment divisibles i la seva utilització pot generar enormes externalitats negatives. Exemples d’aquests ecosistemes integrals serien els rius. En general, aquests ecosistemes són complexos i mantenen una interdependència que en dificulta la privatització individual. En aquests casos una solució eficient pot ser la propietat privada comunal. Aquesta forma de propietat manté els avantatges de la propietat privada individual i per altre evita alguns dels seus defectes, com la dificultat d’internalitzar les externalitats. Alguns exemples presents avui dia d’aquest règim de propietat són les grans extensions de les terres de conreu suïsses, els sistemes de reg administrats pel Tribunal d’Aigües de València, els aqüífers de Finlàndia, gran part de les carreteres sueques, o els elefants de Botswana, que són propietat de les comunitats locals, i que al encarregar-se ells d’explotar-los comercialment i protegir-los dels caçadors furtius han aconseguit en menys d’un quart de segle multiplicar per quatre la seva població, mentre aquesta disminuïa a la resta d’Àfrica.

Elinor Ostrom va ser guardonada amb el Premi Nobel d’Economia l’any 2009 per estudiar aquest tipus de propietats privades comunals, tant els casos històrics com els casos presents avui dia d’aquest tipus de gestió dels recursos. El seu llibre publicat l’any 1990, Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Actionpresenta un exhaustiu anàlisi dels casos anteriorment citats, a més de molts altres. En paraules seves “Si els agents de l’Estat creuen que només ells posseeixen l’autoritat per fixar les regles, serà molt difícil que les comunitats locals mantinguin les seves institucions comunals a llarg termini”. La flexibilitat normativa d’aquest tipus d’institucions i el seu coneixement específic de la informació de cada lloc pot portar a un millor marc normatiu per a la gestió dels recursos a través d’un procés de prova i error.

En definitiva, és el mercat, entès com a cooperació i competència de diferents agents amb incentius ben distribuïts gràcies a la propietat privada individual o comunal, la millor eina per estalviar recursos, reduir externalitats com la contaminació i descobrir tecnologies de producció energètica sostenibles. La simbiosi perfecta entre llibertat, responsabilitat i innovació per salvaguardar el medi ambient. Un ecologisme de mercat per un futur millor pels nostres fills i néts.

CCL: Una nova eina per defensar les llibertats

El Col·lectiu Catalans Lliures (CCL) es va estrenar públicament davant la premsa el passat 20 de setembre a l'Ateneu Barcelonès amb la presentació d'una Declaració per una Catalunya Lliure i Liberal que a hores d'ara ja compta amb més de 400 signatures de suport, entre elles algunes de significatives com Jordi Graupera, Quim Torra, Enric Vila o Toni Aira. El CCL és un col·lectiu de la societat civil absolutament transversal i sense cap convinença amb partits i entitats polítiques. El que ens uneix i ens ha esperonat a existir i a escriure aquesta declaració és un compromís ferm amb l'articulació d'una societat lliure i pròspera en una Catalunya independent. Som liberals i independentistes, gent esperançada amb el procés polític que viu el nostre país, però a la vegada preocupada pel profund desconeixement que la societat catalana té dels postulats liberals. Per aquest motiu, ens mostrem disposats a expressar les nostres propostes de cara al futur amb actes, accions reivindicatives i la publicació d'estudis i articles socioeconòmics.

El liberalisme a Catalunya, talment com a la resta de països de l'Europa meridional, pateix d'una confusió absoluta que el porta a un ostracisme total en el camp de les idees polítiques, i això no és saludable si volem aconseguir una societat adulta i culta. Les idees de la llibertat, sovint maltractades i manipulades per altres actors polítics antiliberals, aprofundeixen en la justícia distributiva i en la cooperació social, a més d'incidir en la llibertat individual tant en el camp moral com en l'econòmic. Sentir-se a dir que el liberalisme forma part de la conxorxa de la Troica (profundament intervencionista) i les grans corporacions 'privades' protegides pels estats, només denota una manca d'informació o de mala fe que només serveix per rebatre les nostres idees sense arguments sòlids. El liberalisme no salva bancs ni empreses inserides al conglomerat estatal, tampoc vol protegir a lobbies que fan l'agost gràcies l'escalfor que li proporciona el polític de torn. El liberalisme és lliure competència regida dins d'un marc legal que protegeixi les llibertats individuals, la propietat privada i l'autonomia contractual. Les societats poden progressar òptimament amb aquests tres pilars bàsics sumant-hi la lliure circulació de persones, béns i capitals. Els estats autoritaris i/o hiperregulats amb una alta fiscalitat coercitiva, lluny de beneficiar i protegir els seus ciutadans aconsegueixen encotillar l'economia i crear una dependència que dificulta la creació de talent. El liberalisme defensa els valors de la llibertat, l'autonomia personal, la diversitat, la pluralitat, l'ajuda mútua, el progrés, la pau i la tolerància, i per tots aquests valors, que Catalunya posseeix, creiem que els liberals no poden restar al marge del procés constituent del nou estat.

Estem a favor de la independència de Catalunya perquè estem convençuts que és l'única oportunitat de superar el model d'un estat històricament autoritari i intervencionista com l'espanyol. A més, la constitució de nous estats petits i/o ciutats-estat cooperant entre si en pau i llibertat, ajudarà a que Europa segueixi sent un model harmònic de poders i contrapoders. Aixecar aranzels per al lliure mercat i apostar per la competència fiscal entre territoris és l'única manera de progressar econòmicament d'un continent que té molts més motius per viure unit des de la competència i diferència que des d'un poder central i únic instal·lat a Brussel·les.

El Col•lectiu Catalans Lliures és ja una realitat en l'entramat ideològic del país, i estem disposats -conjuntament amb altres actors liberals- a treure el liberalisme de l'armari sense complexos ni vergonyes. Davant de tanta retòrica simplista i demagògia provinent de certs sectors amb ínfules de superioritat moral en qüestions d'humanisme i justícia social tutelada, els liberals proposem una revolució ideològica centrada en les llibertats individuals i en les oportunitats per a tots, sense el control d'uns pocs. 

Weller i el capitalisme

Per què el sistema capitalista no t'acarona ni et subvenciona, però et permet sortir de la misèria? Per què, malgrat la pèssima propaganda que té, la gent el prefereix abans que regir-se per unes normes planificades per l'estat que impedeixin el talent i l'autogestió? La imatge de les cues interminables de gent sortint de l'antiga RDA cap a la RFA, en són l'exemple més fefaent. 


Paul Weller, músic i líder de les bandes The Jam i Style Council, considerat una de les icones de la cultura mod (un moviment cultural sorgit a l'Anglaterra de finals dels cinquanta que va explosionar fruit de la nova era capitalista que s'esdevenia en el món occidental), ens explica un episodi íntim i molt revelador pel que fa a l'economia de mercat. Els mods o modernistes, joves anglesos de classe mitja-baixa, van significar el primer trencament amb les velles mentalitats socials de la postguerra que s'aprofitaven del benestar i el descobriment del consumisme individual i lliure de la prodigiosa dècada dels anys seixanta. Fills directes de la bonança econòmica que impulsava una nova era globalitzada d'obertura de mercats i de pau en el món occidental. Se sentien uns privilegiats per ser únics, exclusius i capaços de marcar tendències culturals, un model que només pot exercir-se en un ambient polític i econòmic lliure. Eren moderns, transgressors i profundament estètics. Inconscientment capitalistes en un context de Guerra Freda que separava el món autoritari i retrògrad de l'est, de l'hedonisme i la llibertat de l'oest. 

Malgrat tots aquests nous avantatges del món occidental que permetien fer créixer talents i modes d'avantguarda, Weller (pertanyent a la segona onada de mods), com molts altres joves de la seva generació, van créixer en plena crisi del petroli del 1973. L'augment dels preus fruit d'una decisió a la contra dels països àrabs (que té origen en la guerra del Yom Kippur araboisraeliana) va crear una inflació de preus que va destrossar el model industrial occidental.  Això va fer que alguns governs, com el britànic, optessin per millorar i canviar abans les estructures productives que injectar líquid superflu en despesa social. Va preferir crear una nova base de riquesa abans de posar un pedaç transitori. Això inevitablement va crear un descontentament molt fort entre la joventut i la classe obrera, amb grans vagues i conflictes socials. Encara que, comptat i debatut, i amb els números a la mà, el Regne Unit aconseguís ser el primer estat en sortir de la crisi gràcies a les noves polítiques liberalitzadores de Margaret Thatcher.

En tot aquest context tan confús, com deia, Weller va optar per una posició clarament d'esquerres prosindicalista i profundament antithatcheriana. La crítica a l'establishment establert, sigui quin sigui el color del governant, sempre ha fet furor entre l'avantguarda cultural (i així ha de ser), encara que la gran paradoxa que vull exposar ara aquí converteixi la nostra estrella del rock britànic en l'exemple d'una contradicció. És gràcies al talent i a un mercat globalitzat i lliure, que un artista pot arribar a pujar a l'ascensor social i ascendir fins als pisos més elevats; és a dir, a l'èxit comercial i al benestar econòmic. Aquí teniu l'exemple de com un pare valent i un fill amb talent, gràcies a les possibilitats -sempre dificultoses- que un sistema com l'anglès ofereix, van sortir de la misèria i aconseguir augmentar el seu capital i benestar de manera considerable:

"El padre de Paul descubrió que su hijo tenía más talento para la guitarra que para los estudios y decidió que les iba a sacar de pobres. Se cuenta que, cuando el crío tenía 14 años, el señor Weller tuvo que elegir entre pagar la reparación del amplificador del niño o la cuenta del teléfono. “Y nos cortaron la línea, sí”, interrumpe Weller. “Qué tío, ¿eh? Era un buen hombre, un muy buen hombre. Ni él, ni mi mamá tenían estudios. Él trabajaba en la construcción, ella limpiaba casas. No había dinero para mandarme a la universidad. La música fue su forma de sacarme de aquello, de librarme de una vida de trabajos de mierda”. Su padre fue su manager durante 30 años, su brazo armado hasta que el alzheimer se lo impidió. Falleció en 2009 de una neumonía. Y uno juraría que al duro Weller, impecable en su traje gris de sastre, con el peinado mod plagado de canas y la cara surcada de arrugas, se le humedece ligeramente la mirada. “Me enseñó la ética del trabajo. Soy de la vieja escuela, de los que creen que todo se consigue a base de esfuerzo”.

Iñigo López entrevista a Paul Weller. El País, 19/03/2012

Declaració per una Catalunya Lliure i Liberal

Fa una setmana un grup de persones compromeses amb els ideals de la llibertat i agrupades dins el Col·lectiu Catalans Lliures, vam presentar una Declaració per una Catalunya Lliure i Liberal. Tot seguit us reescric la Declaració aquí en el meu bloc per fer-la encara més visible. Ara mateix superem els 300 suports. Aquest grup de gent creix a mida que els liberals anem sortint de l'armari, i ara mateix ja hi ha previstes algunes actuacions que anirem anunciant mica en mica. Els liberals a Catalunya per fi són una realitat tangible, i ens hem proposat incidir en el model socioeconòmic que Catalunya es mereix. Només una societat que cuidi els valors de la llibertat individual arriba a ser culta, moderna i progressista. 

PRESENTACIÓ

La declaració “Per una Catalunya lliure i liberal” és un text impulsat pel Col·lectiu Catalans Lliures (CCL), un grup independent de ciutadans de diferents àmbits de la societat civil. Som un col·lectiu absolutament transversal, i sense cap compromís amb partits i entitats polítiques; el que ens uneix i ens ha esperonat a escriure aquesta declaració és un compromís ferm amb l'articulació d'una societat lliure i pròspera en una Catalunya independent. Som liberals i independentistes, gent esperançada amb el procés polític que viu el nostre país, però a la vegada preocupada pel profund desconeixement que la societat catalana té dels postulats liberals. Per aquest motiu, ens mostrem disposats a expressar les nostres propostes de cara al futur.

Històricament, han estat valors liberals els que impulsaren el comerç pel Mediterrani, el dret civil català i la revolució industrial, fomentant així el progrés del nostre país. Pensem que el liberalisme a Catalunya està viu en la societat, en el dia a dia de milions de ciutadans, però que necessita una empenta per aflorar i per convèncer a una majoria que a dia d'avui es troba desconcertada pel que fa als principis fundacionals del nou Estat català.

És per aquest motiu que ens hem decidit a aportar el nostre gra de sorra en el debat d'un procés tan important per al nostre país. A través de la publicació d’aquesta declaració volem fer sentir la nostra veu perquè quedi constància que hi ha ciutadans que albirem una Catalunya lliure i liberal.

1Autodeterminació

Els liberals apel·lem al dret d'autodeterminació perquè defensem que l'individu ha de poder decidir lliurement en quina comunitat política o administració estatal participar. Ser liberal és, en essència, defensar la llibertat individual, i per això entenem que no es pot obligar als individus a encabir-se de forma perpètua i immutable dins les fronteres d'un Estat Nació forjat al segle XVIII.

A diferència del que defensen les dretes i esquerres jacobines d'Europa, com la francesa i l'espanyola, la descentralització i la fragmentació dels Estats Nació afavoreix la integració global, d'una banda, i incrementa la competència fiscal, de l'altra, fet que té un efecte disciplinari sobre l'afany recaptatori de buròcrates i plutòcrates.

Aquest respecte a la llibertat individual passa també per acceptar la identitat nacional compartida, i el dret d'aquesta a emancipar-se a través d'un referèndum democràtic.

2Independència

El col·lectiu Catalans Lliures som partidaris de la independència de Catalunya perquè és l'única oportunitat de superar el model d'un estat històricament autoritari i intervencionista com l'espanyol. La societat catalana, com qualsevol societat del món, té plena capacitat per autogovernar-se, i és dins el marc d'un nou estat com el seu capital humà i empresarial podrà potenciar-se lliure i plenament.

Pensem que el model productiu que promou l'Estat espanyol, dominat per grans empreses sorgides dels antics monopolis públics (banca, telefonia i elèctriques), mai ha buscat maximitzar l'eficiència, la productivitat i la generació de riquesa, i per tant no respon a les necessitat del teixit econòmic català, format majoritàriament per Pimes que busquen créixer en un entorn global i competitiu. Així mateix, és un fet que la distribució de les inversions a l'Estat espanyol no ha aconseguit millorar les condicions socioeconòmiques de les regions més empobrides, consolidant un esquema de dependència entre aquestes i les regions més desenvolupades econòmicament.

Pensem que la independència de Catalunya promourà que les prioritats dels ciutadans i les empreses catalanes s'alineïn de forma més eficient amb les prioritats de despesa i inversió de l'estat. És per aquest motiu que desitgem que aquesta es faci efectiva, preferentment a través d'un referèndum unilateral i una declaració d'independència, tot i que no ens tanquem a cap via democràtica que tingui per objectiu la seva consecució.



3Estat petit i obert al món

Els estats petits i sense recursos naturals, com seria el cas d'una Catalunya independent, estan obligats a viure oberts al món i al comerç per subsistir. El teixit industrial i empresarial català té un ADN internacional molt marcat que, com hem argumentat a l'anterior punt, arribarà al seu màxim potencial en una Catalunya independent. Els nostres referents són estats petits, interdependents i oberts que assoleixen grans cotes de riquesa i benestar per als seus ciutadans, com els Països Baixos, Dinamarca o Suïssa.

Addicionalment, pensem que una Catalunya independent serà una influència positiva per a la construcció d'una Europa que superi el model actual d’estats nació decimonònics i esdevingui un mercat obert i plenament competitiu.

La lliure circulació de persones és un altre dels pilars de la filosofia liberal. Estem en contra de fronteres i duanes que impedeixin o dificultin als individus la lliure elecció del destí on viure, treballar i desenvolupar-se com a persones.



4Renovació institucional

Defensem un marc jurídic i institucional que protegeixi la llibertat individual, els drets civils i la igualtat davant la llei. L'evidència demostra que la clau del progrés social és el disseny d'institucions inclusives que, en l'àmbit polític, garanteixin la participació, la representativitat, el pluralisme i els controls sobre l'arbitrarietat dels polítics a través de pesos i contrapesos. En l'àmbit econòmic, les institucions han d'assegurar el dret de propietat, el compliment dels contractes i la lliure competència com a fonament per garantir el creixement econòmic i la productivitat dels agents econòmics.



5Estat limitat i justícia social

No creiem en l'igualitarisme imposat; pensem que una societat lliure, on la iniciativa privada es pugui desenvolupar sense traves i la riquesa generada pels individus es quedi a les seves butxaques, és la millor garantia de benestar i prosperitat.

No defensem un Estat benefactor, sinó subsidiari: pensem que la seva tasca és garantir assistència de qualitat a aquells que circumstancialment no poden dur una vida digna per ells mateixos, o a aquells que lliurement així ho decideixin. Més despesa social no equival a més justícia social. Com a exemple: la despesa social d'Espanya és superior a la d'Austràlia, Canadà, Japó, Suïssa, Alemanya o Noruega però és clarament regressiva. Així doncs, reduir la pressió fiscal i la mida de l'Estat és compatible amb millorar la incidència redistributiva, prioritzant la protecció social dels col·lectius més vulnerables de la societat i garantint la millora de les seves condicions vitals a través de propostes efectives i finalistes. La subvenció íntegra d'un servei independentment de la renda del beneficiari perjudica als més desfavorits.

Així mateix, pensem que una fiscalitat expansiva és incompatible amb el dinamisme econòmic i contrària a la llibertat de l’individu de gaudir plenament de la seva renda disponible. Pensem que els impostos s’han de reduir i limitar amb l'únic objectiu de sustentar un mínim Estat subsidiari.

6Lliure competència

L'Estat ha de garantir la lliure competència i la liberalització dels serveis. Volem que Catalunya sigui lliure també dels monopolis estatals: no volem un govern intervencionista que financïi arbitràriament certs sectors privats o que rescati empreses amb fons públics. Pensem que el lliure mercat i la no intervenció estatal és l'ecosistema natural per al desenvolupament de Pimes i cooperatives, els motors del teixit industrial català. El deteriorament de l’assignació de recursos entre empreses, el que entenem per clientelisme, és el responsable de que la productivitat hagi caigut un 0.7% anual entre 1995 i 2007, element clarament divergent amb la resta d'Europa. El model econòmic de la Catalunya independent s'ha de fonamentar, doncs, en els sectors productius, entenent l'empresa com a l'eix central sobre el qual ha de pivotar la generació de riquesa i ocupació.

7Mercat laboral

Apostem per la no intervenció de l’Estat en el mercat laboral i en la no subvenció de sindicats, patronals ni cap tipus d'associació. Defensem un model de mercat laboral flexible, on sigui fàcil contractar i acomiadar, i on la mobilitat sigui elevada. La iniciativa privada i la cooperació entre individus han de constituir el principal instrument per a la generació de valor i la resposta efectiva contra la pobresa i els problemes socials.

8Democràcia radical

No creiem en la falsa democràcia dominada per partits polítics subvencionats amb llistes tancades. Valorem el model electoral anglosaxó, basat en les llistes obertes, els mèrits dels candidats individuals i el finançament als partits sense límits però transparent. Creiem també en la democràcia directa i en els referèndums per resoldre conflictes comunitaris (model suís).



9Drets civils, llibertats individuals i educació lliure

L'Estat s'ha de mantenir neutral respecte a les qüestions que afecten la vida privada de l'individu, que ha de ser sobirà pel que fa a la moral i als valors a través dels quals vol guiar la seva vida. El liberalisme és una cosmovisió integradora, completa i coherent: l'Estat no ha de ficar mà ni a la bragueta ni a la butxaca, no té dret a espoliar al contribuent amb un esforç fiscal asfixiant ni a coaccionar la llibertat sexual, religiosa, de pensament, d'expressió o d'associació. En aquesta línia, defensem el dret a l'eutanàsia, la despenalització de les drogues i el dret a la propietat del propi cos.

Creiem en una educació lliure, on s’hi puguin encabir models com el homeschooling, i en l'autonomia de cada centre per adaptar els seus programes a la seva demanda. Valorem la lliure competència, també en l'educació, com a motor de l'excel·lència. En aquesta línia, reclamem la lliure elecció de centre i la introducció del xec escolar per fer-la plenament efectiva. Reivindiquem, per tant, l'herència del model pedagògic autònom i descentralitzat de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.

10Llibertat 360º

La llibertat individual és un valor occidental en el qual creiem fermament i és la base de la nostra ideologia; una llibertat que entenem en tant que associada a la responsabilitat i a la plena assumpció de les conseqüències dels actes individuals, lluny del model d’Estat paternalista. Volem una societat de llibertat plena, on cada individu sigui amo del seu destí; una societat d’individus creatius, emprenedors i conscients d'ells mateixos, que defugi la demagògia de masses. Aquesta, pensem, és la base ideològica per assolir una societat pacífica de progrés i benestar.

Per signar la Declaració cliqueu aquí:

http://www.catalanslliures.cat/

Ciutats per badar o per comerciar?

Em sembla que seria molt absurd discutir sobre si volem que es respiri millor o pitjor en les nostres ciutats, fins i tot seria de rucs pensar si les partícules cancerígenes que desprenen els nostres automòbils ens agraden o no. És un fet provat que les toxines que pul·lulen per les grans urbs són un problema ambiental i de salut important que els governs locals -i no tan locals- han d'ajudar a fer minvar. La qüestió, però, és com fer-ho. En l'Europa de cartró-pedra, la de les decisions lentes, de la burocràcia eterna i dels Dies Mundials pamfletaris és difícil destriar el gra de la palla. De fet, com en totes les qüestions que ens concerneixen, tot recau en l'educació, que és el pilar fonamental i bàsic del progrés d'una societat. Per tant, potser el que ens hauríem de començar a plantejar és si el nostre sistema educatiu és el més adequat o no. 

Tornant, però, a la qüestió de la mobilitat a les grans ciutats, és evident que els dies sense cotxes no serveixen per a res, ni tan sols per educar i per sensibilitzar a la ciutadania. Són pura estètica, retòrica passavolant sense cap indici de millora futurible. Per tenir unes ciutats més verdes (maleït oxímoron bonista) cal ser arriscat i apostar per canvis estructurals durant tot l'any. Però això ha d'anar acompanyat amb inversions en tecnologia i abaixar impostos a la creació de riquesa perquè aflorin, per exemple, els cotxes elèctrics. Cal un transport públic o privat de qualitat, calen peatges encara més cars per entrar a les metròpolis i, evidentment, facilitar la mobilitat als vianants i als ciclistes. Però no cal fer 'zones verdes' simplement per passejar, badar, ocupar el carrer (quina insensatesa, amb lo bé que s'està a casa o als restaurants!), o meditar mentre comptes coloms. Però què és això? Què us heu pensat que és una ciutat? Una ciutat és el tremp capitalista, és bullici, competitivitat i nervi. També són conflictes, brutícia i perillositats. Barcelona no és la vall de Boí, no sé si m'explico... En què ens voleu convertir la industrial Barcelona? Mentre tenim un món on els estats decimonònics cauen pel seu excés de bulímia, i surt de nou el model de les ciutats-estat que tants beneficis va donar a l'Europa mercadera d'altres temps, ara el govern barceloní ens vol proposar que anem a caçar bolets a les súperilles que volen estendre per la ciutat. Què farem quan la competència ferotge de les grans urbs asiàtiques ens desplaci dels primers llocs del rànquing de ciutats? Les súperilles poden existir per reformular l'economia de la ciutat i millorar la mobilitat, però han d'anar destinades a facilitar un tipus de comerç reinventat, no per ocupar el carrer perquè sí.

El model escandinau que tothom vol copiar en tot, però que ningú fa l'esforç per aplicar-lo ni per entendre'l, començant per la llibertat econòmica que allà tenen i aquí no, també serveix per veure que al nord les ciutats poden combinar millora ambiental amb potència econòmica, sense caure en l'estupidesa del 'Dia Mundial' que no serveix per a res. Millorem les ciutats, cuidem el medi, fem grans zones 'verdes', però no ens veneu la moto que és per anar-hi a debatre, a jugar a pilota o per prendre el sol, sinó per fer una ciutat més competitiva i atractiva per viure-hi i invertir-hi.

És l'atractiu, estúpids!

Mentre els partidaris de la llibertat i de la dignitat catalanes esperen amb l'ai al cor que la propera qüestió de confiança al president de la Generalitat se superi amb èxit, a Espanya el fantasma de les terceres eleccions comença a anar més enllà d'un espectre anecdòtic. Crec que poques vegades a la història Catalunya havia partit d'una posició tan bona per guanyar la partida de la seva independència política. La pau vigilada que ens envolta a Occident, l'èxit dels ideals de la democràcia participativa al segle XXI, la pèssima situació econòmica de l'Estat espanyol i la globalització 'capitalista' són elements que ens ajuden a presentar-nos davant del món com un país amb possibilitats serioses d'esdevenir un nou estat. I, potser fins i tot, un estat responsable. 

És evident, però, que nosaltres tampoc fem les coses com s'haurien de fer, l'acomplexament que encara es viu a Catalunya respecte d'Espanya és un tap encara feixuc de superar, només cal veure com hi ha una part de la societat amb una visió petita i caduca quant a les possibilitats que té el país d'independitzar-se i esdevenir una societat adulta. També el ridícul que han fet els partits independentistes a l'hora de posar-se d'acord ha llastat la paciència del moviment independentista. I no ens descuidem, esclar, la pèssima estratègia de les CUP, presoneres de la seva pròpia estètica, que podria acabar amb la darrera legislatura autonomista fent caure la majoria independentista al Parlament simplement perquè no els dóna la gana d'aprovar uns pressupostos que permetrien, precisament, finançar les lleis de desconnexió i segurament, també, un possible referèndum unilateral. Aquesta és una conseqüència de la condició de país colonitzat que patim: no veure-hi més enllà del propi melic, una tara autonomista que també, i principalment, pateix la CUP.

Doncs bé, mentre esperem que ningú sigui tan ruc com per llençar a la paperera de la història aquesta majoria independentista de què ara gaudeix el Parlament, la inestabilitat espanyola pot arribar a ser un gran valor per acabar la partida amb un escac i mat en favor nostre. Aquest valor rau en què, mentre allà la diabòlica correlació de forces fa impossible un govern estable, també per la nul·la tradició del pacte que tenen, aquí el govern i el seu full de ruta va tirant milles. I això, amics meus, val més que deu manifestacions juntes o totes les estratègies hagudes i per haver. Hem de tenir ben present una cosa: la gent sempre té una tendència innata a apuntar-se al carro guanyador, a l'ordre, a la política atractiva i que crea il·lusió, no als mal rotllos i a la inestabilitat. Somriures i no males cares, aportar solucions envers crear problemes ni emprar tàctiques de politiqueria barata. És exactament això el que fa canviar una societat i fa guanyar els millors, no enquestes ni tàctiques de laboratori. Necessitem tirar endavant amb seriositat i fermesa mentre allà a la Meseta s'esbatussen i cauen en el descrèdit més profund. Aquesta és l'estratègia definitiva que ens farà guanyar la guerra, la del carro guanyador, la de l'incentiu, la de la bellesa, la de l'estímul. De veritat que no ho veieu? De veritat que no?

Ens volen estandaritzats i diluïts

Aquesta és una lluita que ve de lluny, és la vella confrontació per l'hegemonia cultural i per la memòria històrica entre la progressia anacional i la cultureta nacionalista. Dues cares de la mateixa moneda.

Uns, els primers, representen el ressentiment contra Jordi Pujol i tots els seus anys de poder amb tocs caciquils a la Generalitat. Aquest és bàsicament el seu principal -i pobre- argument, confondre un govern amb tot un país. Relacionar tota Catalunya amb una idea de país que a ells els cansa i els avorreix profundament. El típic error de rabieta infantil. Però, també, no es pot oblidar que ells són el resultat d'un fil roig que comença amb Lerroux, segueix amb Solé Tura, Maragall i acaba ara amb la Colau. Fills de l'estatisme jacobí francès, que amb l'excusa dels seus ideals i valors progressistes, poden acabar trepitjant en nom del bé comú primer els drets individuals i després els drets històrics i la personalitat de molts territoris nacionals. Relacionen modernitat amb centralisme, multiculturalisme amb estandarització, quan ha quedat demostrat en moltes ocasions que la veritable originalitat rau en l'origen. Ho han intentat sempre, el seu objectiu és diluir la memòria històrica dels catalans sota una capa de progressisme i drets socials de façana. Primer van atacar la cultura catalana dient que era una cultura classista i de la burgesia, després van continuar en voler fer de Barcelona una capital desnaturalitzada i d'esquenes al país, la capital del Mediterrani abans que de Catalunya. Ara volen reconsiderar el Born imposant un relat que no hauria de contraposar-s'hi mai. Franco i Felip V volien anorrear i fer desaparèixer el país, però per a ells el que reresenta el Born només són vel·leïtats nacionalistes de província. Per això cal buidar-lo de contingut i contraposar-ho amb altres consideracions històriques que mai s'haurien de confrontar.

Els altres, els segons, els de la cultureta nacionalista, han creat una cultura amb excessos de petitesa, magnificant certs episodis de la història a vegades explicats de forma confusa per tapar les vergonyes nacionals pròpies. Però hi ha una diferència entre uns i altres: uns ho fan des del ressentiment i els altres des de la defensa d'un país que sempre ha estat menyspreat i maltractat. Uns s'alineen indirectament amb el botxí, els altres no tenen més remei de defensar el que queda de país. Uns són el cosmopolitisme fals, els altres el folklorisme ranci. Federalistes vs autonomistes. Doncs ja n'hi ha prou!

Des del 2003 quan l'independentisme va començar a irrompre de manera seriosa a la política catalana, amb l'entrada d'ERC al govern de la Generalitat, aquestes dues visions de país cada vegada han anat perdent pes, i una nova idea sense motxilles al darrere ha anat guanyant terreny. L'independentisme republicà ha aportat modernitat al vell nacionalisme caspós, i ha desmuntat les mentides dels cosmopolites capciosos i pedants. (Gràcies Josep Termes, mai no t'ho agrairem prou!). L'independentisme ha redescobert el patriotisme social, i ha aportat noves dades a l'historicisme romàntic fent-li fins i tot alguna esmena, per posar en evidència el propi nacionalisme català que massa sovint ha traficat amb el país per salvaguardar el seu propi estatus social i econòmic.

Ara l'independentisme, ja desacomplexat i amb el president Puigdemont al front, ha marcat paquet davant el darrer intent de desnaturalització intencionada que el govern de l'Ada Colau vol portar a terme. El Born i la Coronela, com la lluita antifranquista, han estat les excuses per incitar debats estiuencs i tapar algunes vergonyes clamoroses que comença a tenir l'ajuntament barceloní. Però també són un intent per canviar el relat històric i fer-se'l a mida. Aquest cop, però, s'ha trobat també amb la resposta ràpida i contundent d'un president independentista i dels seus més estrets col·laboradors.

Matar la gallina dels ous d'or

Hi ha un mite molt estès que tota l'esquerra hi ha sucat tant pa com ha pogut. Aquesta ficció volguda que s'ha expandit com una taca d'oli, diu que el frau fiscal que pateix un país és bàsicament cosa de milionaris i grans empresaris. Tanmateix, com sempre quan es parla d'economia, la veritat argumental d'aquesta esquerra rau lluny de la tossuda realitat. Estudis seriosos europeus, com l'informe ‘The Shadow Economy in Europe 2013’, realitzat per Friedrich Schneider (professor de la Universitat de Linz, Àustria), ens ensenya que el grau d'economia submergida a la UE ve condicionat pel nivell de riquesa de cada estat; com més milionaris té un país, menys frau, i per contra, com més pobres posseeix, més frau. Fins i tot ens afina un càlcul on ens mostra que les regions europees amb més frau són les empobrides del sud espanyol, amb un 29% d'economia submergida. 11 punts per sobre de la mitjana europea, que es troba en un 18,4%. Tot i això, i contra qualsevol pronòstic, la mitjana espanyola pràcticament iguala l'europea, és a dir, el frau del conjunt de l'estat no és un escàndol més enllà de la ‘normalitat’ continental. 

Comptat i debatut, doncs, aquest estudi ens explica que el mite del ric evasor o defraudador -que evidentment també existeix- no és el principal problema a combatre, sinó els innombrables autònoms i petits empresaris que, ofegats per la sagnia tributària estatal, tramen mil i un tripijocs per seguir existint econòmicament. Des d'una perspectiva legalista de l'estat, aquest és el veritable drama, però per el poble menut que malda per sobreviure entre inspectors i multes, la tragèdia rau en l'acarnissament administratiu que pateix per part de l'estat.

Malgrat moltes receptes econòmiques il·lusòries plenes de bona fe, és conegut que la millor manera de combatre el frau fiscal és abaixant impostos, o d'una manera més dràstica, no permetre fer cap pagament en metàl·lic, sinó via targeta. Però del que estem parlant aquí, és de l'error en origen a l'hora d'encarar el debat sobre el frau fiscal generalitzat. Aquí es parteix de la base que la fortuna és motiu de sospita, i com a tal es prefereix asfixiar la creació de riquesa i castigar els genis. Llavors la gent, en comptes d'anar a l'arrel del problema, crida indignada a l'engarjolament del ‘criminal’ que simplement intenta que l'estat no li rapinyi el 56% (!) del seu sou. Així, aquesta mateixa gent té la consciència més tranquil•la i apaivaga el seu ressentiment cap als rics. Perquè sobre els rics, que de moment no és cap delicte ser-ho, cal diferenciar entre els que ho són per mèrits propis dels que ho són per privilegis i clientelisme estatal. Però tant és, la gent hi capissa el dimoni en tots dos casos. I així, odiant tan a la riquesa, arribem al cap del carrer: que som un país de cabrers envejosos on el talent mai tindrà la compensació que hauria de tenir, al contrari, se l'intentarà fer la vida impossible perquè al final acabi emigrant cap a un altre lloc del planeta. Tal com hauria de fer immediatament el millor jugador de futbol de la història, Leo Messi. Un geni de la pilota excepcional, que només amb la seva marca ha proporcionat més guanys a la població que el deute que ell té amb el fisc espanyol. O és que potser no se n'han beneficiat els milers i milers de treballadors que gràcies al seu futbol s'han guanyat la vida venent cerveses als bars, samarretes a les botigues i patates xips amb l'escut del Barcelona? Quants llocs de treball ha donat la marca Messi/Barça?

En fi, el més trist de tot, és que després de tot aquestshow, quan aquest país hagi fustigat i menyspreat tot el talent, la turba que abans cridava venjança contra l'enemic del poble que sols intenta salvaguardar llurs propis guanys de les urpes estatals, aquesta mateixa turba farà el ploramiques perquè res funciona i tot és una merda punxada en un pal. I és així com es crea el sentiment d'inferioritat que sempre ha perseguit aquest autodenominat país de pandereta que som.