L'amic dels socialistes

L'amic dels socialistes porta molt temps, massa temps, remenant la merda de la confrontació entre els socis de la coalició. L'amic dels socialistes sempre s'ha fet la víctima i l'incomprès dins un món malvat que no entén la seva recargolada visió de les coses. L'amic dels socialistes és segurament un dels polítics que porta més anys xuclant de la mamella pública fent veure que ell tot sol salvarà Catalunya i Espanya dels extrems irreconciliables.

L'amic dels socialistes, i nen mimat de la tara catalana, l'altre dia va deixar-li un regalet pudent al President en forma d'article escrit a La Vanguardia, casa seva. Un text que feia les delícies del moribund federalisme català -l'espanyol no existeix- i donava ales al desorientat i furibund front del NO. Josep Antoni Duran i Lleida, l'home de la metròpoli, l'home que encara pensa que ell no té res a veure amb l'última patacada electoral de CiU -fabulós!-, deu estar encantat amb l'enèsima putada que ha fet als seus companys convergents i més concretament al seu President, realment tota una declaració de d'amor i fidelitat. Avui, i fins divendres que dura l'interessant ple al Parlament, l'amic del federalisme i ministre frustrat, ha donat peu i oxigen al que segurament és el líder polític més nefast que Catalunya ha parit, Pere Navarro, qui durant aquesta sessió parlamentària podrà llençar els últims coets que li queden del federalisme, i així, sortir tot cofoi intentant picotejar allà on més mal li fa a CDC, laminant i entrant en la contradicció permanent i tediosa en què viu instal·lada -encara ara!- CiU. 

Segurament costaria trobar una persona tan repudiable com aquest senyoret provincià que es passeja per Madrid amb ínfules de salvador de la veritat perduda. Ell, tot i la seguretat que aparenta, acabarà enfonsant-se en les clavagueres de la història com la resta de col·laboracionistes -altrament dit federalistes- simplement perquè ha basat la seva vida en encaixar dues realitats que són incompatibles, com la nit i el dia. Ha ficat la banya en un fet impossible d'aconseguir deixant pel camí tot un poble fastiguejat, arruïnat i fart d'aquesta andròmina defectuosa anomenada estat de les autonomies; l'invent més calamitós que l'Europa moderna ha vist créixer. Felicitats, i que Déu us perdoni.

Tot això és Duran i Lleida i les seves magnífiques lliçons que setmana rere setmana suportem com una llosa lligada al coll, el pes de l'engany i el fracàs d'aquests últims 30 anys. Avui, una vegada més, el PSC està en deute amb el seu cicerone democratacristià, i com a mínim, haurien de pagar-li el dinar pels serveis prestats i per la llufa que aquest li ha deixat al President dos dies abans de començar el debat al Parlament.

Els amics no es traeixen

 

Poble i institucions. (La meva Via al Tram 740).

Per circumstàncies personals he tingut la sort i el gaudi d'exercir aquesta jornada tan històrica en un dels llocs més emblamàtics del nostre país. Participar a la ja mítica Via Catalana per la independència davant del Parlament de Catalunya, on damunt la barbàrie castellana s'hi ha construit la minsa sobirania parlamentària catalana, és tot un honor que guardaré junt amb la meva família per tota la vida.

La jornada en aquest parc urbà ha sigut esplèndida, com cada any sobretot arrant de la remodelació de la Diada feta pel govern d'esquerres i catalanista. Quan l'independentisme mica en mica sortia de la marginalitat -interessada per l'establishment català durant molts anys- les institucions del país van entendre per fi, que aquest dia d'homenatge i honorabilitat als defensors de la pàtria, havia de tenir tots els ingredients d'una celebració d'estat, i és així com any rere any des del 2004 s'ha anat fent amb força encert. Ha estat gratificant veure com les diferents tendències ideològiques que representen la majoria social del país, a les 17:14 s'han unit agafats de les mans per fer possible el clam de llibertat que la nació catalana reclama justament al mateix lloc on 300 anys abans l'enemic va instalar-se per comandar la repressió i vigilància als barcelonins. 

Tots plegats hauríem d'entendre i copsar d'una vegada per totes el què ha passat avui al país i també davant del Parlament. És la simbiosi del poble amb els seus representants i viceversa que ens portarà a la victòria, és només la generositat i la fermesa entre aquests dos subjectes que seran definitives per travessar parets i muntanyes. Ens ho van demostrar els catalans del 1640 quan junts, poble i institucions, van aconseguir parar els peus a la monarquia hispànica i salvaguardar les constitucions. Hem d'acabar amb aquest orgull de passarell que tan ens perd i aquest tacticisme de vol gallinaci que tan mal ens ha fet en altres moments de la nostra història. Avui al Parlament amb la gent aplaudint i els representants polítics que s'entrellaçaven amb els mateixos conciutadants hem demostrat que la victòria és possible.

Article exprés fet pel Directe.cat

L'unionisme a les barricades

Llegeixo al diari ARA que el PP repartirà fullets durant la Diada per desmentir "la tergiversació nacionalista" del 1714. La desorientació de l'unionisme a Catalunya és de tal envergadura que la seva acció política comença a reduïr-se a la més absoluta marginalitat, barrejada també amb la manca de sentit comú que sempre ha aflorat dins aquests sectors. Una mostra més d'això que dic l'he presenciada de nou amb la recomanació que el grupuscle Moviment Cívic 12-O, a última hora i amb la dignitat pel terra, feia arran de la suspensió del seu aquelarre que volien fer demà a la Sagrada Família; la convocatòria es transformaria ara en demanar als seus simpatitzants que s'atansin a resar a la basílica gaudiniana. Esperpèntic.

Deia doncs, que el nivell dels defensors de la Constitució espanyola -rígida i intocable- a casa nostra és preocupant per la seva desesperació i les bajanades que diàriament ens regalen. Això d'aquestes octavilles de l'Alícia -pobreta- em recorda a mi deu fer uns 20 anys enrere, quan amb un esclop i una esperdenya editàvem amb un amic osonenc un fanzine que intentava explicar amb quatre pinzellades i de manera amena la història de Catalunya. Eren aquells anys que l'independentisme, petit i migrat, despreciat i endogàmic, no importava a ningú i significava l'estranyesa social. Nosaltres amb tota aquella il·lusió fèiem, entre altres coses, aquest petit servei a la gent del nostre entorn local perquè alhesores cap diari emetia suplements explicant el setge de Barcelona del 1714, la batalla de Muret o el tractat del Pirineus, era predicar en un desert de persones educades en la Catalunya autònoma i grisa, mancada de referents històrics. 

Ara el PP, sense possibilitats de fer res políticament a Catalunya es llença a la barricada a repartir paperets amb la seva versió de la història -entre ximpleries vàries- talment com nosaltres fa dues dècades quan ens sentíem incompresos, dissortats i errants, cavant el parapet del descrèdit social. Senyora Camacho, que li vagi bé el viatge a les tenebres de la incomprensió social, i no prengui mal, sobretot. Nosaltres anirem tirant, ara ens toca el torn i intentarem no desaprofitar-lo. (Creuem els dits).

Tornem-hi!

 

 

Heterodòxia vs ortodòxia

A favor de les persones i en contra del racisme, d'altra banda molt propi de cretins. A favor de l'eutanàsia i en contra de la moralitat inquisidora. A favor de l'avortament lliure sempre que mai sigui una fórmula anticonceptiva i en contra del paternalisme de gènere. A favor de l'homosexualitat –un tema que ni em plantejo- i en contra de l'homofòbia absurda. A favor de la democràcia i en contra dels totalitarismes de dretes i d'esquerres. A favor de la llibertat d'expressió i en contra de les censures. A favor d'ajudar les persones i les seves empreses i en contra de rescatar els bancs amb diners públics. A favor de la liberalització i en contra de la privatització. A favor de l'ascensor social i en contra d'una economia planificada. A favor de la meritocràcia i en contra del funcionariat com a sistema. A favor que el qui tingui més pagui més i en contra dels impostos abusius per a tothom. A favor de la responsabilitat social i en contra del frau a hisenda. A favor de la responsabilitat individual i en contra de la infausta cultura de la gratuïtat. A favor de la llibertat individual i en contra de la intervenció estatal excessiva. A favor del lliure mercat i en contra d'una economia del monopoli. A favor de la combinació entre públic, concertat i privat i en contra de la nacionalització dels serveis. A favor de la separació de poders i en contra de la mà negra del govern. A favor de l'estat laic i en contra de la teocràcia. A favor de la propietat privada, és a dir de la llibertat, i en contra dels somnis comunals. A favor de la transparència com a pilar en una societat i en contra de la corrupció. A favor de l'obertura dels partits polítics i en contra del Partit com a apparatchik.

Sé que a més d'un amb esquemes quadriculats i una vida política planificada aquesta exposició li pot resultar xocant, però totes aquestes pinzellades, tota aquesta senzilla declaració de principis sense gaires pretensions, escueta i molt generalista, no només em serveix per exemplificar com entenc un bocí de societat que jo desitjo –la manera d'entendre un estat del benestar en harmonia- sinó per escenificar l'heterodòxia en la qual un pot viure dins d'un món ple de matisos on l'empirisme demostra ser el qui marca el pas en les relacions entre els humans. Dreta? Esquerra? Perdoni, a mi no em vingui amb invents sinistres de la Revolució Francesa escampats per tot el món llatí, ergo, estrafolari. I en tot cas parli'm a l'anglosaxona que són els qui realment porten la democràcia en el seu ADN, i digui'm de conservador o liberal, que jo sense dubte, li respondré que sóc liberal.

Em preocupa, per dir-ho d'alguna manera, l'embogida reacció que la turba des de temps immemorials ha tingut contra el sentit comú i el diàleg serè. L'insult fàcil de la tribu ben acomodada en el seu territori estètic contra qui pensa diferent és un problema cultural que fa molt de temps que arrosseguem com a societat en aquest racó de món; l'anquilosament ideològic és la causa de la desorientació política que patim i que ens fa retrògrads com a país.

Tinc amics que de ben segur no estan d'acord amb algunes de les frases escrites més amunt, però mai no se'ls hi acudiria de titllar-me de feixista i d'altres improperis més propis del pati d'una escola, perquè entre altres coses, ja em cuido de tenir uns amics sencers. El que no puc entendre és com hi ha tant sonat espargit que no sàpiga comprendre ni entomar crítiques –per molt dures que siguin- sense tenir la necessitat d'etiquetar-te en un sector ideològic concret. El seu problema –existencial- és que la cova els fa bàrbars de la política, i les branques dels arbres no els deixen veure més enllà de la seva estètica endogàmica. N'estic fart de salvapàtries i de repartidors de carnets que basen la seva existència a titllar de nazis, feixistes, botiflers o traïdors tothom qui no pensi com el seu esquema mental preestablert des de fa dècades. Com és possible que hi hagi tant de cretí marcant el camí ideològic a la resta dels mortals? Són tronats, demodé...

Ja fa anys que vaig aprendre que només l'empirisme amb tocs d'heterodòxia fa les persones més progressistes i adultes, per sobre de sectarismes i de l'estupidesa humana. És només la generositat barrejada amb el lliurepensament i el sentit crític la fórmula més culte per arribar a bon port. I és que cal ser molt curós a l'hora d'inventar-te una capelleta on l'escalf dels seus integrants sembla que sigui l'únic modus vivendi, i aspirar que aquesta sigui el referent per constituir un país nou. S'ha de tenir molta barra i molt poca humilitat pretendre que et segueixi tot un país sense passar prèviament pel sufragi universal. Els messies divins fa temps que han passat de moda, no sé si m'explico...

Article publicat al Nació Digital 

Malauradament, hi ha gent que està més a prop d'una secta que d'una opció política