El castellà, una llengua catalana

És absurd i fins i tot infantil, com si d'una baralla de pati d'escola es tractés, discutir sobre si el castellà formarà part d'una manera o d'altra de la futura república catalana. Poseu-li el nom que volgueu, potser no caldrà etiquetar-lo dins el terme 'cooficialitat' juntament amb el català (en tot cas seran els experts i no una colla d'opinaires qui vetllaran per reorganitzar l'estatus de les llengües), però d'alguna manera o d'altra, el castellà com l'occità, i potser l'anglès, acabaran tenint un tracte o estatus oficial en l'administració catalana, acompanyant a la que serà la llengua comuna de tothom i vehicular a tots i cadascun dels àmbits administratius del país: el català. Obviar això és negar la realitat.

No vull entrar en si l'empirisme és un fet que s'ha de tenir en compte o no a l'hora d'analitzar la societat, no vull entrar-hi perquè no és discutible; en canvi, sí que vull marcar i denunciar les actituds que s'esdevenen a Catalunya a l'hora d'entendre i d'integrar els catalans d'origen castellà al si de la nostra societat, una societat sempre amb l'ai al cor i en desavantatge en el tauler del joc, no ho oblidéssim pas mai això tampoc. Catalunya és terra de pas -perdoneu per la frase avorrida-, i al llarg dels segles, més enllà de sucumbir a les diferents cultures que ens han visitat, hem fet o intentem fer una cosa molt més intel·ligent que posar-nos-hi de cul; integrar-les a base de perseverança i harmonia. Catalunya potser mai serà lliure però tampoc morirà, una realitat difícil d'empassar per als qui ens odien, i desesperant per als que en formem part.

El problema, però, és que tot i aquesta pòcima màgica que els catalans posseïm per aconseguir digerir totes les immigracions que venen per quedar-se -geogràficament som un país sublim-, la nostra societat no és exempta de ridículs sonats i accions malintencionades que almenys durant els últims quaranta anys s'han esdevingut en aquesta paupèrrima autonomia que patim. Els autonomistes, els mateixos que han anat donant lliçons a tort i a dret sobre què ens convenia i què no, i que han fracassat estrepitosament en tot el seu projecte polític, han estat també els responsables de la recargolada i demagògica relació que els catalans hem tingut amb els castellanoparlants. M'explico, durant el regnat sociovergent, quan el país quedava repartit per les elits d'aquests dos partits polítics regionalistes, en aquests llastimosos anys tan ingenus de l'autonomisme, hi havia dos sectors ben diferenciats en el nostre 'país petit' (una altra afirmació pèssima pròpia de l'estretor mental que el provincianisme ha creat); Uns, essencialistes, catalans del pet i porró però alguns descentrats nacionalment, es dedicaven a enaltir les essències pàtries -i alhora provincianes- d'una suposada Catalunya medieval, on sí o sí, la societat hauria i acabaria sent monolingüe i sardanista. Aquesta actitud no només és carca i equivocada, i amb un punt de classisme, sinó que segurament acabaria portant Catalunya cap al cantó contrari al que els propis autors d'aquest pensament voldrien. Un país petit, fosc i endarrerit.

Els altres, ressentits i amb un sentit de pertinença al país nul·la, que passaria en molts casos per la típica mentalitat d'un colon, s'han passat la vida representant el contrapès de les estructures culturals i econòmiques pròpies de Catalunya. Una manera francament estúpida i gens sensible d'integració al país que t'acull. Amb un to sempre desafiant i un nivell cultural a vegades indesitjat, han representat un suposat orgull de minoria exclosa dins de Catalunya. És aquell record lamentable de la maleteta de fusta encobert amb la llagrimeta que ha permès a un sector polític tallar el bacallà sempre sota una suposada amenaça de trencament social. Ressentiment, pur ressentiment.

El 2003, quan ERC trenca el panorama polític català també posa la metxa per fer explotar aquestes dues mentalitats caduques, pròpies d'esclaus i d'inadaptats. En Josep-Lluís Carod-Rovira i el seu equip van renovar les bases del patriotisme social i les van posar a la palestra per acabar d'una vegada per totes amb aquestes dues cares de la mateixa moneda. És català qui ho vol ser, sigui blau, roig o lila, parli la llengua que parli i porti la samarreta de l'equip de futbol que vulgui. Simplement hi ha un contracte no escrit de drets i deures amb la societat que t'ha acollit i que integres i construeixes cada dia. Republicanisme pur i dur, obertura de mires, progrés i benestar lligat al pragmatisme, i sobretot, una estratègia per guanyar d'una punyetera vegada l'emmancipació política.

Sortosament, els temps donen la raó als estrategues republicans que amb aquell nou replantejament de l'independentisme creat per fer un salt endavant i modern, ha permès, com deia, trencar el binomi sociovergent que ho empastifava tot i accelerar el moviment sobiranista en aquesta última dècada. Actualment l'exemple més fefaent de la feina ben feta és el discurs que n'Oriol Junqueras ha aplicat al seu poble per acabar sent alcalde, un poble, no ho oblidem, colpejat per la crisi i tipificat com a complicat nacionalment parlant. Alguns opinaires farien bé d'analitzar l'estratègia empírica del president d'ERC si el que realment volen és construir un sol poble, i deixar de repartir carnets de catalanitat titllant de paternalistes amb els castellanoparlants als que creuen que a Catalunya manca molta dosi de realitat i pragmatisme -si cal oportunista- per guanyar la partida definitiva. El català serà la llengua de tots i majoritària si la fem atractiva i moderna, però el castellà serà una llengua del nou estat català, i més val que sigui així si no volem que serveixi d'aixopluc conflictiu, de búnquer resistencialista, dels que vulguin destruir el nou estat i retornar-lo sota sobirania espanyola.

Catalunya, un sol poble amb molts accents

Pere Navarro, el profeta de la ridiculesa

Sí companyes i companys, hi ha un fet que finalment haurem d'agrair al Pere Navarro respecte d'altres polítics recargolats i enganyosos, aquest és sense cap mena de dubte l'espontaneïtat i la senzillesa del seu discurs que, automàticament, es tradueix en la humilitat d'un home d'idees poc interessants que són una barreja d'estupidesa amb un xic de cinisme. N'estic segur que a hores d'ara ell està satisfet del que diu perquè ha aconseguit disposar de la quota de pantalla que abans no tenia ni en somnis. Pere Navarro és en la política el que el Yoyas és a la televisió, un pobre noi que la gent li riu les gràcies per molt perilloses, o simplement insensates, que siguin. Com he escrit en d'altres ocasions, el socialisme que representa el PSC, i per extensió una gran part de l'esquerra llatina, és l'equivocació total en els plantejaments polítics, és la pedanteria moral que pensant-se útil el que realment aconsegueix és un paternalisme envers la societat per arrabassar-li la llibertat de progrés i de talent. El socialisme que representa el PSC, sentint-se solidari pel bé comú, volent-ho o no, acaba premiant el gandul i extorquint l'espavilat, i la conseqüència d'això és automàticament un sector públic engreixat que ofereix finalment una mala qualitat per a tothom.


Tot això m'ho corrabora l'enèsima idiotesa, per no dir grolleria, que de la boca del Navarro ha sortit i que té molt a veure estrictament en l'intent del socialisme d'arrel hispana d'ajusticiar l'esforç per gratificar i llorejar la misèria, la derrota i, en definitiva, el sense sentit. Navarro va dir que el concert econòmic basc i navarrès era insolidari i, per sobre de tot, un privilegi; una afirmació que, com podeu capissar, casa perfectament amb tot el que he descrit anteriorment. Ell em demostra, doncs, no haver entès mai que on hi ha possibilitat de produir riquesa, autòmaticament qui té la sort de conviure al costat, sempre, sempre, sempre se n'acaba beneficiant. És una llei econòmica universal. Tampoc sap, pobret, que tallar la riquesa d'aquest territori, sigui via d'impostos inabastables per a la societat, sigui directament per un espoli insultant, el que produeix és que la resta dels territoris veïns, tard o d'hora també cauran. 

El més trist de tot plegat és el joc de declaracions i contradeclaracions que els dirigents socialistes peninsulars han fet arrant de les declaracions del profeta de la ridiculesa, Pere Navarro. En aquest cas, però, les declaracions són farcides de malícia i de mesquinesa. Si el dirigent català, petitet i esquifit, acomplexat i poqueta cosa, intenta laminar el progrés i el benestar dels seus propis votants, volent en nom del federalisme (?!) que Catalunya no aconsegueixi el que els territoris adults i espavilats ja han aconseguit, els altres, Rubalcaba, Patxi López... amb tot el cinisme del món, neguen que Catalunya, terra de progrés i emprenedoria, tingui el mateix tracte que ells defensen per als bascos, també en nom de la solidaritat. Equivocació? Idiotesa? Perversió? Potser tot plegat alhora.
 
Els catalans, si ens volem fer adults d'una vegada, faríem bé d'alliberar-nos d'una vegada per totes d'aquesta corrosiva ideologia política; per moltes raons, però sobretot perquè existeix una màxima en què sembla que tothom es posa d'acord, tant els que ens odien com els que ens vanaglorien: que Catalunya és terra d'emprenedoria i de genialitats individuals. Som una societat que malgrat les pitjors tempestats l'endemà sempre hem aixecat la persiana (això mateix va passar el 12 de setembre de l'any 1714), i una terra així no se la pot cruixir amb impostos i solidaritats malenteses. Aquesta terra necessita llibertat per volar, per treballar i per decidir, sense que ningú t'hagi de dir on has de posar gran part dels teus diners. Una societat feta d'individus que sàpiguen refer-se per si sols si cauen, sense el coixí d'un estat sobreprotector. L'estat ha d'existir, i tant!, però només per garantir la justícia, la seguretat, la igualtat d'oportunitats i combatre la pobresa, i no per pagar-te tots i cadascun dels teus serveis. Catalunya ha estat sempre així malgrat l'intent foraster d'implementar idees més pròpies de països latifundistes on el talent brilla per la seva absència.

El federalisme com a estafa

L'esport com a poesia.

L'esport, com en altres coses essencials d'aquesta vida -el follar per exemple- està sobrevalorat. És gràcies a l'evolució que experimentem en el transcurs de la vida i, sobretot, la sofisticació que cerquem, que aconseguim mesurar i aplanar els nostres vicis i les dèries que hom pateix. Si no hi ha evolució personal corres el perill d'estancar-te i acabar sent un cretí endogàmic sense adonar-te que n'ets.


Fa més d'una dècada un servidor era d'aquells que de tant en tant es
trencava el cos fruit d'un esforç sobrehumà, normalment en BTT. Els camins, salts i corriols de la comarca d'Osona no se'm resistien, i el cos, val a dir-ho, em responia tan bé que la ment sempre em demanava més. L'esport és un vici, i com tots els vicis l'hem de mesurar per no acabar, en aquest cas, estirat mig mort d'un atac de cor en un racó de bosc tot sol sense possibilitat de salvació. Aquesta és una tragèdia que has d'evitar de totes totes pels que t'estimen, i més si tens un fill. No s'hi val anar a fer el cabra fent veure que et cuides i et saneges, no ens menteixis i no et menteixis a tu mateix. Ja n'hi ha prou jugar-te l'existència terrenal mentre la teva senyora i el teu fill t'esperen a casa. La vida m'ha ensenyat que val molt més la pena i és més reconfortant cultivar la ment rodejat d'amics interessants, sempre acompanyat d'exquisits menjars i celebrats gin tònics, que la mentida hostil i regressiva de l'esport en excés. Diria més, l'esport d'elit és un insult a l'existència humana.

Val a dir però, que sense un cos sa no hi ha ment que se salvi, i per això és necessari equilibrar els festejos intel·lectuals i culinaris amb una mica d'esport reconstituent. Fer l'esport just i necessari és vital per mantenir-nos en forma. Caminar, córrer, nedar, no més d'una hora i amb regularitat pot arribar a ser agradable i tot. Dic no més d'una hora perquè si portes xandall gaire estona corres el perill que la teva dignitat s'escoli avall. Déu no hauria de perdonar la indecència estètica.

Però per sortir a fer esport cal molta dosi de poesia, cal voluntat i coratge, i imaginar-te bells mots que omplin l'esforç que has de fer, perquè fer esport és summament avorrit i cascar-te el cos és absurd. Per cretins com deia... Sense poesia ni ganes de superació no hi pot haver esport. La meva experiència amb l'exercici físic no hauria estat possible sense sentir, observar i palpar la pàtria, sense el seu contorn que et xucla. Sí, pàtria. Pàtria. Pàtria. Aquest mot tan desqualificat per uns i conculcat per altres, un mot que només té sentit en mans dels poetes, que te'l fan estimar perquè et fan estimar el paisatge humà i espiritual que t'envolta. Un dia, davant d'una esplèndida església romànica del nostre Pirineu exclamí que l'home sense Déu és un gos. Ara aquí afirmo que un home sense pàtria és una rata, i de clavaguera per ser més concrets. Només els incrèduls nihilistes són cosmopolites, només el pobre home blanc d'Occident s'ha inventat l'exotisme per ser més snob i imbècil. Si no hi ha més carlí que una tribu africana, ruc!

Tohom té pàtria i tothom se l'ha d'estimar, tal com feien els precursors de l'esport a casa nostra, els primers catalanistes que ens van ensenyar a estimar la terra com la nostra pròpia mare. Els homes i dones de la Unió Excursionista de Catalunya van fer possible aquest binomi que és l'únic que preval per a mi, esport i cultura, esport per estimar els llocs que trepitges i per estimar-te a tu mateix. Res més que això.

Consulta o declaració unilateral?

És ben sentit i notori que en els debats que ara mateix es lliuren dins el sobiranisme català hi té un lloc privilegiat el com recony s'acabarà fent el procés cap a la independència política, quina serà la fórmula que es materialitzarà per teixir el camí de l'alliberament nacional definitiu. Els catalans som experts en discutir i campions en l'art de la raó, des de l'Abat Oliba que ja ofrenem solucions cíviques al món, però sempre ens ha mancat la determinació completa per acabar sent un poble digne. Deia, doncs, que fora de la quotidianitat popular de la xancleta amb l'estelada, de la llumenera d'espelmes amb la mateixa estelada i del megarecital/aquelarre del Camp Nou, en cercles segurament molt més polititzats no es para de barrinar si Catalunya haurà d'optar per una consulta "il·legal" o per unes eleccions plebicitàries –exposades també a la "il·legalitat"- amb la corresponent declaració unilateral just després. Hi ha una tercera opció, la millor sense dubte, que seria conseqüència de tanta il·legalització junta, i que es basaria en la suspensió de l'autonomia catalana amb llur president portat al banc dels acusats. Això automàticament acceleraria el procés i enfonsaria Espanya en el descrèdit total i absolut.

Deixant a banda aquest últim raonament, crec que a hores d'ara el dilema de la consulta o de la declaració no el té clar ni el propi president de la Generalitat; l'escenari és tan obert i imprevisible que el millor que podem fer tots plegats és restar en serenitat per no perdre la generositat i la paciència entre nosaltres, a més de mantenir el tremp imprescindible perquè la cosa no acabi sent l'enèsima flamarada del poble català. La consulta o la DUI (el referèndum ja queda descartat perquè Madrid no el permetrà), són dues opcions completament viables que ni el Govern ni la oposició poden descartar, però les dues opcions tenen tanmateix alguns entrebancs i també virtuts innegables. Vegem-les.


Fer una consulta no autoritzada per l'Estat –evidentment ja no discuteixo que la pregunta hauria de ser ben diàfana- té la gran virtut de la mobilització positiva i l'engrescament popular, essencial en qualsevol procés d'aquestes característiques, a més de l'importantíssim reconeixement de la comunitat internacional que comporta consultar el poble amb totes les garanties democràtiques. Seria ensenyar al món l'innegable paper transparent i democràtic que Catalunya vol jugar. L'inconvenient, perillós i letal, és que en una consulta "il·legal" i desprestigiada per un Estat que forma part de la UE, els votants del "no" no votarien per no legitimar-la, cosa que automàticament desactivaria la població més vulnerable i que viu lluny de la política. La tieta no anirà a votar si cada dia la bombardegen per la televisió que això no va enlloc i, per tant, una participació baixa seria definitiva perquè la comunitat internacional fes cas omís a les vel·leitats separatistes d'un territori concret.


La DUI, per contra, té la seguretat que les urnes ja ens han donat de disposar d'una majoria sobiranista còmoda al Parlament. L'avantage de fer un cop de puny sobre la taula i tirar pel dret és que t'assegures que el procés el controles tu, malgrat el que digui Espanya i la resta del món. Ara bé, l'inconvenient que li veig a aquesta opció és que has de tenir un govern valent i una societat unida i decidida, un fet que només pensar-hi ja em provoca distintes febres. Arribats fins aquí, el Govern podria organitzar just després de la declaració, ara sí, un referèndum amb tots els ets i uts dins una nova legalitat.


El que tothom ha de tenir clar des d'un principi és que aquest procés significa obligatòriament un xoc de legitimitats, un salt democràtic, un cop a l'Estat –digueu-li com vulgueu-, que Catalunya haurà d'assumir amb totes les seves conseqüències. I aquí és on rau la meva màxima procupació observant el paperot que encara manté una part de CiU, una esquerra eternament revolucionària i federalista, i alguns mitjans de comunicació caracteritzats per la tara, que vomiten cada dia estupideses i malfiances arreu. Aquesta és la Catalunya atàvica, incapaç de veure-hi clar i capaç d'embrancar-se en mil i una discussions absurdes i infantiloides per acabar com sempre, perdent bous i esquelles condemnant generacions rere generacions a viure dins la misèria moral que representa l'Estat més subsidiat i autoritari del món. Això sí, amb totes les raons del món i amb allò que el meu amic cantautor de Solsona sempre diu: "Un poble fet d'orgull i amb poca dignitat". Lamentable.

Consulta o declaració unilateral? Doncs que els experts que ara ajuden el Govern valorin les possibilitats reals que posseïm econòmicament i socialment en cada moment del procés i que ho conjuminin amb la valentia decisòria que sí o sí hauran de tenir els nostres dirigents. Si aquest binomi es materialitza, que ningú es preocupi que el poble seguirà.

Article publicat al Nació Digital

La majoria sobiranista al Parlament haurà de decidir quin és el millor camí

L'estrella i la creu

Quan els jueus van aconseguir hegemonitzar el món mitjançant la paraula i l'escriptura, els espanyols segles més tard, en nom de la mateixa Bíblia jueva i vestits amb la creu, arrassaven territoris a sang i foc amb l'espasa. Mentre l'estrella de David era perseguida durant segles i segles, la creu imposava moral i expendia l'odi al jueu a tot el planeta. Intel·ligència versus fanatisme. La paraula versus l'espasa. Ara, els fills d'Israel finalment viuen a la seva terra creant un dels països més pròspers i avançats del món, malgrat l'amenaça constant d'uns enemics que els volen enfonsats al mar. En canvi, l'església catòlica necessita el perdó diari de la humanitat, i el Regne d'Espanya, viu la seva enèsima crisi caient als nivells més baixos de descrèdit i desprestigi absolut. Justícia divina.

Anglaterra i Castella, dues concepcions antagòniques

El dilluns passat vam gaudir d'un "Àgora" al Canal 33 digne de ser emès en totes les escoles públiques i privades dels Països Catalans perquè els alumnes aprenguessin, d'una forma tan didàctica com simple, quin és el sistema polític que sofrim com a ciutadants de l'Estat espanyol. El tema de fons, explicat excel·lentment i amb una senzillesa plaent per l'assessor del Scottish National Party, el català Xavier Solano, era el procés sobiranista que Escòcia ha endegat amb una seriositat envejable i mereixedora d'admiració. Dic que el tema de fons era aquest, perquè a tots i cadascun dels teleespectadors que estàvem palplantats davant la pantalla ens era impossible obviar les dramàtiques comparacions que indubtablement recauen sobre la nostra qüestió nacional. Tot i tenir ja interioritzat que vivim en un autèntic règim autonòmic indigent i en plena decadència, va ser humiliant sentir-me de nou un desgraciat pel fet de formar part d'un col·lectiu nacional que pateix dia a dia aquest sistema polític protoautoritari, amb la vergonya de veure com els meus conciutadants l'han acceptat i votat reiterades vegades en sufragi universal. Realment depressiu.

En tota l'explicació d'en Solano, les comparacions entre el regne d'Espanya i el Regne Unit anaven caient amb comptagotes assenyalant el punt de fricció i la gran diferència entre aquestes dues mentalitats col·lectives: la democràcia. Si a les nostres escoles i universitats s'hagués ensenyat com funciona la democràcia a l'anglosaxona potser no hauríem arribat fins aquí, enfangats de tanta mediocritat i de baixesa, potser la nostra societat hauria entès fa molt de temps que el sistema radial i autoritari jacobí és el mal més gran que hom ha inventat, el sistema més deficitari i antimodern que la política ha pogut parir. Potser la nostra societat, adormida i domesticada després de 40 anys de dictadura, ho hauria entès i no hauria permès la reiterada i tediosa victòria dels partits polítics catalans representants acèrrims i guardians de l'autonomisme i del cafè per a tothom. Un règim, l'autonomisme espanyol, que és l'antítesi del sentit comú i del progrés econòmic i cultural, l'atroç igualitarisme que mina qualsevol esperança i intel·ligència humana. Veure com els anglosaxons plantegen les relacions econòmiques i socials fa venir plorera quan les compares amb l'estúpida mentalitat mesetària, i igualment és desesperant veure com els anglesos han tractat les quatre nacions que conformen l'Estat, i comparar-ho amb el nostre cas. Els espanyols no han entès ni entendran mai que subjugant Catalunya aconseguiran enfonsar Espanya, una lliçó de primer curs que tot el món democràtic aprèn com qui aprèn a menjar en coberts.

És aquest el punt nuclear de tots els nostres desastres com a catalans, és aquesta la desgràcia socioeconòmica que vivim, és el fet de no creure'ns ni ser considerats com a subjecte polític i ser tan sols una província més d'un estat, desgraciadament massa vegades amb la nostra complicitat. És aquí d'on penja i on recau tota la nostra desgràcia. Els anglesos accepten i pacten un referèndum, els espanyols ho impedeixen en nom de la sacrosanta Constitució que nosaltres també vam votar. Els anglesos entenen que hi ha diferents subjectes polítics, els espanyols consideren que l'únic subjecte és l'Espanya que sorgeix d'una guerra sense quarter. Ells cedeixen competències distintes per cada territori, simplement per pragmatisme econòmic i sentit comú, els espanyols igualen a tothom per sota per complaure unes comunitats autònomes inventades. Tot del revés, tot malament, tot sense sentit, una manera errònia de fer les coses que ha convertit Espanya en un país subsidiari i sempre depenent d'algú altre. Un mal social que encara compta amb cretins que li donen suport entre nosaltres els catalans.