dimarts, 18 de juny del 2013

Pere Navarro, el profeta de la ridiculesa

Sí companyes i companys, hi ha un fet que finalment haurem d'agrair al Pere Navarro respecte d'altres polítics recargolats i enganyosos, aquest és sense cap mena de dubte l'espontaneïtat i la senzillesa del seu discurs que, automàticament, es tradueix en la humilitat d'un home d'idees poc interessants que són una barreja d'estupidesa amb un xic de cinisme. N'estic segur que a hores d'ara ell està satisfet del que diu perquè ha aconseguit disposar de la quota de pantalla que abans no tenia ni en somnis. Pere Navarro és en la política el que el Yoyas és a la televisió, un pobre noi que la gent li riu les gràcies per molt perilloses, o simplement insensates, que siguin. Com he escrit en d'altres ocasions, el socialisme que representa el PSC, i per extensió una gran part de l'esquerra llatina, és l'equivocació total en els plantejaments polítics, és la pedanteria moral que pensant-se útil el que realment aconsegueix és un paternalisme envers la societat per arrabassar-li la llibertat de progrés i de talent. El socialisme que representa el PSC, sentint-se solidari pel bé comú, volent-ho o no, acaba premiant el gandul i extorquint l'espavilat, i la conseqüència d'això és automàticament un sector públic engreixat que ofereix finalment una mala qualitat per a tothom.


Tot això m'ho corrabora l'enèsima idiotesa, per no dir grolleria, que de la boca del Navarro ha sortit i que té molt a veure estrictament en l'intent del socialisme d'arrel hispana d'ajusticiar l'esforç per gratificar i llorejar la misèria, la derrota i, en definitiva, el sense sentit. Navarro va dir que el concert econòmic basc i navarrès era insolidari i, per sobre de tot, un privilegi; una afirmació que, com podeu capissar, casa perfectament amb tot el que he descrit anteriorment. Ell em demostra, doncs, no haver entès mai que on hi ha possibilitat de produir riquesa, autòmaticament qui té la sort de conviure al costat, sempre, sempre, sempre se n'acaba beneficiant. És una llei econòmica universal. Tampoc sap, pobret, que tallar la riquesa d'aquest territori, sigui via d'impostos inabastables per a la societat, sigui directament per un espoli insultant, el que produeix és que la resta dels territoris veïns, tard o d'hora també cauran. 

El més trist de tot plegat és el joc de declaracions i contradeclaracions que els dirigents socialistes peninsulars han fet arrant de les declaracions del profeta de la ridiculesa, Pere Navarro. En aquest cas, però, les declaracions són farcides de malícia i de mesquinesa. Si el dirigent català, petitet i esquifit, acomplexat i poqueta cosa, intenta laminar el progrés i el benestar dels seus propis votants, volent en nom del federalisme (?!) que Catalunya no aconsegueixi el que els territoris adults i espavilats ja han aconseguit, els altres, Rubalcaba, Patxi López... amb tot el cinisme del món, neguen que Catalunya, terra de progrés i emprenedoria, tingui el mateix tracte que ells defensen per als bascos, també en nom de la solidaritat. Equivocació? Idiotesa? Perversió? Potser tot plegat alhora.
 
Els catalans, si ens volem fer adults d'una vegada, faríem bé d'alliberar-nos d'una vegada per totes d'aquesta corrosiva ideologia política; per moltes raons, però sobretot perquè existeix una màxima en què sembla que tothom es posa d'acord, tant els que ens odien com els que ens vanaglorien: que Catalunya és terra d'emprenedoria i de genialitats individuals. Som una societat que malgrat les pitjors tempestats l'endemà sempre hem aixecat la persiana (això mateix va passar el 12 de setembre de l'any 1714), i una terra així no se la pot cruixir amb impostos i solidaritats malenteses. Aquesta terra necessita llibertat per volar, per treballar i per decidir, sense que ningú t'hagi de dir on has de posar gran part dels teus diners. Una societat feta d'individus que sàpiguen refer-se per si sols si cauen, sense el coixí d'un estat sobreprotector. L'estat ha d'existir, i tant!, però només per garantir la justícia, la seguretat, la igualtat d'oportunitats i combatre la pobresa, i no per pagar-te tots i cadascun dels teus serveis. Catalunya ha estat sempre així malgrat l'intent foraster d'implementar idees més pròpies de països latifundistes on el talent brilla per la seva absència.

El federalisme com a estafa

4 comentaris:

Josep ha dit...

Discrepo amb tu. Encara que no estigui d'acord amb ell, he d'admetre que és sincer, honest i coherent.
Un parell d'exemples:

1) Fins i tot els republicans de pedra picada hem d'admetre que el Pere Navarro té raó: als 75 anys el Rei ja té edat de jubilar-se, i als 45 anys d'edat, amb 45 anys d'entrenament constant per a ser rei, el Príncep Felip és la persona més indicada per a ocupar el seu lloc. Ho diu la Constitució (eixe text legal que només es reforma si ho demana frau Merkel) i ho aconsella el sentit comú. I poques vegades coincideixen els dos elements. Ës la persona més preparada per a fer de rei. (Encara que jo prefereixi la República)

2) El foralisme, en tant que asimètric, és contrari al federalisme. O concert econòmic per a tot, o per a cap.

Eric ha dit...

Hauríem de saber primer quin és el federalisme que ell manifesta, si l'asimètric o o no. Em sembla que ni ell ho sap.
D'altra banda, no et manca raó en el que dius, però la seva baixesa alhora de fer política, surt de la condició de catalanista que segons ell diu que té.
Salut!

César ha dit...

Més que les característiques d'aquest noi, en Navarro, estic d'acord en la idea general de l'article en quant a què el model de posar el llistó ben baixet perquè tothom el salti, no ens deixarà mai bastir una societat amb cara i ulls. Per sobre de l'opinió sobre les persones que actualment estan posades en primera fila, em d'aconseguir canviar la manera de pensar de la societat. L'altre dia intentava defensar la meritocràcia davant un grup d'amics, i una mica més m'escalfen. Canviar les persones que manen és molt més fàcil que canviar les inercies que es maten. Bon article. salut

Eric ha dit...

Gràcies pel comentari César.
Salut!