Bon Sant Jordi amb Jordi de Sant Jordi

Bon dia. En un dia com avui m'ha fet il·lusió transcriure-us un estramp del poeta valencià Jordi de Sant Jordi. L'estramp és un vers que provenia de la poesia trobadoresca, passà a la mètrica catalana medieval amb certes consideracions que la diferenciaven de la cobla (estrofa) normal. També tenia un esquema de dos quartets, vuit versos, amb preferència femenins, però no tenia rima, tots ells solts. No se saben gaires coses de la vida d'aquest poeta que va néixer a finals del s. XIV i va viure de ple el segle d'or valencià. Pertanyia a la petita noblesa i estigué al servei del rei Alfons el Magnànim participant en les campanyes militars d'aquest rei per conquerir les illes de Sardenya i Còrsega. 

L'estramp preciós sobre l'amor que sent per una dama:

Sota el front porto la vostra bella imatge
i per això el meu cos està content nit i dia,
ja que, tornant a mirar la molt bella figura
de la vostra faç, me n'ha quedat l'mpremta
que ni la mort acoseguirà esborrar
sinó que, quan ja seré fra d'aquest món, 
aquells que portaran el cos al sepulcre
sobre l meva faç veuran el vostre signe.
Així com l'infant quan mira un retaule 
i, contemplant la pintura amb imatges
amb el seu cor net, no l'en poden apartar
-tant és el plaer que li produeix l'or del voltant-
el mateix m'esdevé davant lamorós cercle
del vostre cos, que de tants béns s'adorna
que, mentre el veig, el contemplo més que si fos Déu:
tant de goig tinc per l'amor que em penetra!

Jordi de Sant Jordi.

Que passeu una bona diada de Sant Jordi.

La gent va amb els valents

La gent acostuma a anar amb els forts i amb els que prodiguen seguretat perquè hi troben protecció, i se'n riu o s'aparta dels acomplexats, dels que dubten tot el dia o no tenen el valor de fer cap pas. Anar amb la veritat pel davant sense temor de ser titllat de qualsevol cosa també ajuda a ser ben valorat. Tanmateix, és cert que contra tot pronòstic la gent acostuma a votar a roïns i corruptes, és clar que això té una explicació, normalment els més corromputs acostumen a ser els més poderosos. Però bé, això ara seria una altra història per explicar.

Anem al gra. Servidor sempre ha apostat i ha fet campanya a favor de l'estratègia de l'empatia per guanyar terreny a favor de l'opció política pròpia, encara que això a vegades signifiqués perdre el temps en tripijocs absurds sense cap valor ni guany immediat. Només a tall d'exemple vull recordar la meva defensa vehement i fidel als dos tripartits d'esquerres i catalanistes, per la sacsejada política que van significar -obrir el meló estatutari per fer-lo esclatar contra la paret del constitucional- i per l'oportunitat d'exercir la meravellosa prova del cotó al federalisme de províncies. Una prova que a fe de Déu, ha acabat donant els seus fruits vist l'esfondrament de la temuda maquinària del PSC desplaçant-los de la centralitat política i reduint-los a uns mísers i escarransits 16 diputats al Parlament. Però no només es tractava de posar els farsants davant del mirall, al llarg de tots aquests anys també he celebrat tota conquesta social que hagi pogut apropar un gran sector de la població a l'opció independentista. Deixar l'essencialisme resistencialista, posar en valor el republicanisme i reivindicar un patriotisme social, ha estat sense cap mena de dubte la immensa aportació que ERC i els seus satèl·lits socials han fet per el moviment independentista al llarg dels últims 15 anys.

Dit tot això, i sense perdre el nord ni -sobretot- el pòsit ja construït, crec que ha arribat el moment de tastar el risc, de ser valents, d'atrevir-se a fer el salt sense por a pensar si tenim o no xarxa a sota. El canvi de xip definitiu vindrà quan amarats de raons i amb tota la veritat històrica que portem a la motxilla, decidim mirar endavant amb el que tenim sense complexes ideològics. La valentia no té ideologia. I això no només ho dic pel partit republicà, sinó per tot l'independentisme que en general sempre peca d'inseguretat davant els sectors indecisos que sovint juguen a la desorientació volguda i partidista. Comptat i debatut, en definitiva serà la fermesa insubornable la que ens donarà la victòria, serà el gust pel risc que ens farà més atractius, i el desacomplexament sobretot ens desestressarà. 

Tenim majoria i ens l'hem de creure, tenim el poder per dependre de nosaltres mateixos, perquè som els bons i tenim el deure de guanyar. L'estratègia a seguir no està en cap manifest ni full de ruta, sinó en voler-ho i acceptar-ne el preu a pagar. La independència de Catalunya serà una realitat quan uns quants -molts- tinguin aquests conceptes per sistema. No calen majories per fer una revolució, no sé si m'explico... A partir d'aquí, amb la justa combinació de fermesa i intel·ligència, tots aquests peixos bullits que han ressucitat la Puta i la Ramoneta, tots aquests esbirros del sistema espanyol disfressats de justiciers socials, ressentits que vanaglorien el pobrisme com a sistema de vida mentre entorpeixen tots i cadascun dels passos que fem per exercir la llibertat política, i per tant el benestar de les persones, molts d'aquests claudicaran. A partir que despleguem una barreja de por encisadora, no cal que ens preocupem més de si som majoria o no, la gent, més de la que ens pensem, ens seguirà cap a la victòria. 

La gent va amb els valents, perquè els valents tenen una atracció especial que es fa difícil d'explicar, i això és aplicable tant a una ideologia com a un moviment popular d'alliberament nacional. Fem-ho possible, perquè si no ho fem serem arrasats sense contemplacions, i quan estiguem destrossats i vençuts, uns quants mentre fan el vermut i amb cara de superioritat moral, encara tindran els pebrots de dir-nos que la millor solució era el referèndum pactat amb el teu botxí.

L'esquerra, la dreta i la crisi

Per a l'esquerra la lluita per la democràcia és un procés de socialització forçosa dels recursos. Per a la dreta el procés té com a finalitat que els recursos se'ls quedin uns pocs. En canvi, per al liberalisme els recursos queden repartits sota el principi del contracte voluntari i la lliure cooperació de les persones sense intermediaris que coaccionin o intervinguin el pacte. Ras i curt és això, i es dóna la casualitat que són les dues primeres opcions les que sempre s'han imposat en els governs estatals.

Dit això, els occidentals ens hauríem d'anar preparant per la caiguda definitiva de l'estat del benestar nascut després del desastre de les guerres i pensat pel mateix sistema responsable de la seva última estocada. Han estat els successius governs de dretes i d'esquerres dels últims temps, tots ells estatistes fins a la mèdul·la, que han acabat enfonsant el benestar de les persones fruit d'una sèrie de bombolles molt mal resoltes (val a dir que hi ha estats molt més irresponsables, que han arrossegat a la resta cap al precipici). En aquest vell i feixuc continent, no només han caigut els valors que han fet gran la il·lustració europea, sinó que la gallina dels ous d'or ha estat degollada pels mateixos que l'engreixaven. L'ultraproteccionisme estatal i el deute que ha provocat, el diner fàcil fabricat pels bancs centrals (i, en conseqüència, debilitat), el capitalisme corrupte d'amiguets i l'encotillament laboral que perjudica la creació de llocs de treball, farà que aquest núvol ensucrat del qual hem viscut durant tantes dècades es descompongui, per entrar en una dimensió desconeguda probablement no gaire agradable. Això passarà quan el sistema de pensions faci fallida.

El drama de tot plegat és que la solució a tot aquest enrenou se'ns presenta en forma d'indignat social (la majoria d'ells amb feines fixes a l'administració), d'arrel cristiana i propulsat per un populisme reaccionari que disfressat d'un nou socialisme del s. XXI, acapara totes les protestes possibles. El seu discurs és fàcil: la culpa sempre ve de fora, mai d'un mateix, i aquesta rau en l'enemic comú, el capitalisme. L'ase dels cops inventat per no investigar en la complexitat, sinó per cridar eslogans robotitzats a diari i quedar-nos satisfets pensant que la culpa mai és pròpia. Aquests dies ho hem estat veient amb la polèmica dels papers de Panamà. La desfogada general contra el capitalisme ha estat memorable, tant se val que el fet de crear una empresa en un país estranger no sigui d'entrada un delicte, o que la majoria de les empreses opaques siguin dels oligarques amiguets dels governants de torn, tu fot-li pel broc gros, i alabat sia Déu. El primer que tothom s'hauria de preguntar és el per què de l'existència dels paradisos fiscals i, en segon lloc, per què tants empresaris hi cerquen refugi. Mentre hi hagi inferns fiscals sempre existiran paradisos fiscals, i el capitalisme de lliure mercat, lògicament, sempre cercarà els territoris menys intervencionistes i menys impositius. Només faltaria. 

El capitalisme de lliure mercat crea riquesa, per això tots els països més rics del món són els que posen menys traves a l'hora de comerciar. En canvi, l'intervencionisme de dretes o d'esquerres llasta la llibertat de fer-se ric i dóna privilegis a les persones o empreses amigues perquè puguin escapar-se als paradisos fiscals, a més de destruir la veritable competència. És d'aquí d'on plora la criatura, de la ficció estatal construida per tots plegats, però malgrat tot això, la gent prefereix construir-se el seu home de palla anomenat capitalisme, i així va tirant pensant-se que queda lliure de tota culpa.