La garantia som nosaltres

Diuen que la història sempre es repeteix. D'això no en tinc cap dubte per una senzilla raó, la idiosincràsia de les societats que conformen les nacions no varia massa en el temps i, al cap i a la fi, sempre tornen a repetir-se els mateixos esquemes. El que sí que pot variar és el desenvolupament final dels conflictes socials i polítics, bàsicament perquè els contextos i les circumstàncies mundials són diferents cada vegada. La sort o els aires que bufen poden decantar la balança cap a un cantó o cap a un altre, i d'això sí que nosaltres poca cosa hi podem fer.


El 22 de juny del 1713, amb la signatura del conveni de l'Hospitalet del Llobregat, Catalunya es convertia de facto en una república sobirana pel fet de quedar-se sola davant l'enemic. Qui diu Catalunya, diu Barcelona, però ja sabem que Barcelona és molta Barcelona. Vull dir que durant un any i dos mesos el país va prendre les seves pròpies decisions en tots els camps: polítics, socials i militars. Als carrers, a les tavernes i als oficis, lògicament només es parlava d'això i es veia a venir que en poc temps res seria igual que abans.


La similitud amb el present, 300 anys més tard, és evident malgrat la distància contextual; m'atreviria a dir que és calcada en les discussions entre catalans que llavors devien succeir-se. En aquell cas, la fam, la desesperació i la devoció religiosa van ser factors claus per llançar-se a l'infern de la batalla a mort, però hi ha un altre sentit que aquella gent entenia perfectament i que ara també ha calat entre els catalans del segle XXI: quedar-se dins la Castella autoritària també volia dir misèria i, tant per tant, valia més la pena resistir que morir de pena. En això aquells nostres avantpassats ens van donar una lliçó.


Ara, tornem a presentar un plet a Espanya fruit de la seva vergonyosa mala praxis a l'hora de governar i impartir justícia, i la discussió torna a ser la mateixa que aleshores: actuar sobiranament o rendir-se; saltar a l'abisme o quedar-se en el femer espanyol; atrevir-se a superar la legalitat espanyola o anar tirant en la queixa tediosa i endèmica. Catalunya porta 300 anys tastant el xarop de bastó de Madrid i encara no ha descobert el potencial que té en solitari, encara que molts ja l'intuïm, i és absurd pensar-se que alguna cosa canviarà. Amb això vull dir que si dins el sobiranisme encara queda algú que pensa que no cal trencar cap legalitat per ser sobirans, és que està insultant a la intel·ligència. Duran i els seus mariachis es pensen que amb una performance cada any la cosa ja va tirant. Però això s'ha acabat i ara caldran decisions dures i sacrificis més seriosos per aconseguir el que ens mereixem.


Posar les urnes als col·legis tant sí com no és fer un tall net amb la legalitat espanyola; en canvi fer unes eleccions anticipades és donar oxigen als que volen organitzar la tercera via, que és precisament el que vol fer en Duran, guanyar temps per desmuntar CiU i crear la seva nova capelleta. D'aquesta manera costarà molt més arribar a la majoria absoluta només amb ERC i CDC, que és el que requereix per organitzar una DUI.

El president Mas ens diu que per fer la consulta el resultat ha de ser creïble davant del món. Completament d'acord. Però la credibilitat no ens la donarà mai Espanya, la garantia la donaran els mateixos ciutadans de Catalunya i l'organització impecable de la mateixa consulta. Les garanties hi seran, no en tingueu cap dubte, i la legalitat serà la catalana, perquè quina altra podria ser si realment volem ser sobirans! Les nacions que mereixen ser lliures són les que contra tot pronòstic se'n han sortit perquè tenien la fermesa i la convicció suficient per fer-ho. Casos molt nobles ens precedeixen en aquesta justa causa i per això encara ara sobreviuen malgrat els perills que els estrenyen.

Article publicat al Nació Digital.

La garantia és la mateixa Generalitat que haurà d'actuar com a Estat.