Textos pujolsians (I)

Francesc Pujols en aquest fragment del llibre, Història de l'Hegemonia Catalana en la Política Espanyola Vol.1, de l'any 1927, ens parla del caràcter liberal i llibertari de la societat catalana. La defensa de les constitucions pròpies ha estat el leitmotiv constant en tota la nostra història. I aquest fet ens fa inevitablement un poble de progrés, sigui conservador o no, que posa les lleis per sobre de les corones reials. És a dir, la legitimitat per sobre del poder absolut.

Pujols parla de l'època de les bullangues del s. XIX al Cap i Casal, i diu això:

"Així com a tots els punts d'Espanya -diu Balmes- les classes baixes de la societat s'havien abstingut de la política i s'havien demostrat simpatitzants amb la causa de la monarquia absoluta, representada pel pretendent Don Carles, a la nostra Barcelona les classes baixes s'havien interessat de seguida per les idees lliberals dels constitucionals catalans, constituïts per les classes riques i la classe intel·lectual, coincidint d'aquesta manera obrers i artesans, intel·lectuals i propietaris, pobres i rics, en la comunió política de la reforma o la revolució.

Enlloc més d'Espanya existeix, ultra les classes inferiors, aquesta multitud d'artesans que, al·lucinats igualment pels ideals revolucionaris, afavorien més o menys directament la propagació o els efectes de ço que amb el temps els havia de costar tantes pèrdues, tant malestar i tants sobresalts".

D'aquí resulta -diu el nostre filòsof del mètode de la ciència universal catalana- que la fracció del partit lliberal que es va proposar resistir el torrent devastador, enlloc de ser esguardat com mereixia, ço és, com un conjunt d'homes que, amb el desengany del passat i la por de l'esdevenidor, havien sentit la necessitat de modificar llurs opinions i de temperar llur conducta, va ser considerada com una reunió d'aristòcrates traïdors a la causa, que abans havien abraçat i defensat, enemics del poble, hostils a tota reforma i que només havien intentat contribuir als primers disturbis per tal de satisfer designis particulars, abandonant de seguida als atzars de la sort el gran nombre de ciutadans que s'havien comprès al darrera d'ells".

Difícilment es podria explicar d'una manera més clara, harmoniosa i viva, que manifestés tant l'entranya de l'època, el punt divergent d'aquestes dues ales de la política catalana, de quan la nostra terra obre les ales per tal d'emprendre la volada hegemònica damunt d'Espanya, de les quals la primera ala o ala dreta, guardant i mantenint calenta tota la tradició dels principis lliberals de les Constitucions de Catalunya, manté igualment els principis d'ordre i conservació que han caracteritzat sempre el poble català, que és dels més lliberals i més conservadors de la terra, i la segona ala, o ala esquerra, exagerant aquests principis eterns de l'edat mitjana, cau en els moviments desviats i desacompassats que desharmonitzen els principis lliberals, arribant igualment a produir el poble més rabiosament anarquista de la terra, com demostra el fet desgraciadament esclatant de la quantitat de bombes anarquistes esclatades a Barcelona, que és incomparablement superior al nombre de les altres esclatades en altres ciutats del món, fins al punt que, com tindrem ocasió de veure i de comentar en aquesta història, la capital de Catalunya va arribar a ser coneguda pertot amb el títol de la 'ciutat de les bombes. 

I així es van anar formant i teixint els dos partits contraris procedents del mateix amor a la Constitució, dels quals, si el partit conservador lliberal omple els capítols de la història d'aquest hegemonia, el partit anarquista català no solament omplirà un dels capítols més importants d'aquesta mateixa història que ara oferim al públic, sinó que, hegemònicament parlant, el podem presentar fins a cert punt com a autor del que en termes tècnics de ciència històrica hom podria anomenar l'hegemonia criminal catalana.