L'homenot Pujols

El xofer de Déu, el secretari de la natura, l'emperador trajà de la filosofia catalana... Aquestes són unes de tantes descripcions que grans prohoms de la intel·lectualitat i la cultura catalanes han dedicat al polifacètic Francesc Pujols i Morgades, aquest homenot nat el 1882 a la Plaça Reial barcelonina -el centre del món segons ell- ben aprop del bullici de La Rambla i del seu estimat Liceu. Què fa que aquest personatge sigui tan misteriós i llunyà però a l'abast i feixuc alhora, perquè cada vegada més gent se'l miri de reüll no atrevint-se però a descubrir-lo del tot?

Pujols era un paio atípic que encabritava i posava nerviós a molta gent -encara ara-, la seva ironia sense límits i el seu 'rient rient vaig dient les veritats', tenia una simple justificació de pura supervivència en uns anys on la ignorància feia estralls i la vida tenia un preu massa baix, talment com la del seu amic Ferrer i Guàrdia. Per la cultureta oficial i d'ordre que sempre ha regnat els destins mentals de les catalanes i els catalans, un personatge tan descomunal, polièdric i heterodox que jugava a ser molts Pujols alhora, és difícil que hom se'l pugui interioritzar i domesticar. Aquesta és segurament la raó per la qual la figura majestuosa del savi de la Torre de les Hores hagi estat destinada a l'ostracisme més absolut fins als nostres dies.

Filòsof no academicista, crític d'art, tertulià sublim i sornaguer insuperable, autor de les millors anècdotes que hom hagi pogut donar, va estampar la seva petja i va il·luminar durant dues dècades -la dels 20 i 30 del segle passat- tota la intel·lectualitat barcelonina del moment. Ell, rendista per carambola, va poguer dedicar la seva vida a cercar la Veritat i oferir el seu pensament per a fer un món millor, que això automàticament volia dir fer una Catalunya pionera i més pròspera també.

Guanyant la flor natural concedida per Joan Maragall als Jocs Florals del 1904 ja apuntava maneres, però no va ser fins que s'introduir en el camp filosòfic que li esclatà tot el seu potencial intel·lectual per enganxar-se al fil roig de la filosofia catalana encetada pels dos Ramons, en Llull i en Sibiuda, i lligar espiritualitat i ciència intentant separar la moral de la religió amb l'objectiu d'alliberar el temor que els mortals mantenen amb Déu.

La Religió Científica Catalana que ell va llençar a l'aire com qui fa volar un estel lluminós, amb el seu ritual propi; l'Hiparxiòlogi, no és res més que el pensament -basat en la realitat i la simple observació de les coses- que els catalans aportem al món per fer-lo més humanista i còmode. Com deia ell, Catalunya està destinada a ensorrar la religió catòlica -i totes les altres monoteïstes.

Els catalans li devem una manera de veure, viure i estimar la nostra terra com pocs l'han donat. Les seves provocadores teories i profecies sobre la centralitat i el temperament just que poseeix Catalunya respecte al món, fan que puguis xalar i divertir-te amb les seves explicacions i formes esquemàtiques, sense lliurar-te i sorprèndre't però de la profunditat de les seves reflexions. I és ja ho va dir tot un Josep M. de Segarra: "Francesc Pujols fou el primer que dintre meu va fer ressonar aquella agudíssima trompeta de plata que canta les veritats".

Tot això ve a compte perquè un servidor ha tingut l'honor de produir i col·laborar en el que és la primera obra musical dedicada a la figura de Francesc Pujols. Es tracte d'una bella composició amb pinzellades wagnerianes i ritmes jamaicans del lleidatà David Esterri gravat amb la Cobla St. Jordi i el Conjunt Badabadoc -entre d'altres-. Aquí en teniu la informació per si és del vostre interès: http://escaladelavida.ppcc.cat/

Article publicat al NacióDigital.cat