dimarts, 11 de desembre del 2012

CiU i ERC, el país a les vostres mans

Hi ha nervis al terreny de joc. Comencen a aflorar articles de la fauna opinaire habitual suscitant aquell flaire de suspense, que finalment, l'única cosa que aconsegueixen és fer rondinar a l'arquetip de l'antipolític típic -també habitual i malauradament molt nombrós- perquè enceti el seu festival de tir al blanc al polític. Si bé és cert que alguns servidors públics són en bona part els responsables de l'actual misèria mental que pateix aquesta societat, no podem oblidar també, que l'esport nacional d'aquest dissortat país consisteix a ser el saberut de torn de barra de bar. Mala peça al teler entre uns i altres...

El pacte que ha de sorgir sí o sí per tirar endavant aquest país que resta al límit de la decadència absoluta, i que per fi poden forjar el centredreta i el centreesquerra clarament nacionals, aconsegueix deixar garratibats els tendons a dos sectors ben definits del nostre bestiari social. Per un cantó hi tenim les tifes habituals, defensores acèrrimes de la sociovergència que ja han començat a abocar merda contra el partit -no en tingueu cap dubte- que provoca més paüra a les famílies del pont aeri i al mateix estat espanyol, ERC. I per l'altre, l'independentisme de Viagra que veu traïdors a cada cantonada, ja des del minut zero comença a posar el crit el cel demanant que els polítics es retirin i deixin pas a la societat civil. Només us dic una cosa; 'mama por' quan la massa amb una bandera i a cop de crit vol resoldre un conflicte, el més normal és que tot plegat acabi com el rosari de l'aurora...

Primer de tot, doncs, cal tranquil·litat i deixar marge als negociadors, que n'estic segur que són coneixedors de la responsabilitat i de la transcendència política que els cau a sobre. Ara més que mai és l'hora de la política amb majúscules, que barrejada amb un lideratge ferm i acompanyat, això sí, per una ciutadania conscient del moment, ens ha de portar a bon port. 

Ara per fi ja gaudim de la que anomeno 'tempesta perfecta', una situació límit que arriba amb els ingredients necessaris com perquè l'autonomisme no pugui tornar a fer més el paperina tal com l'ha fet fins ara. Ho hem provat tot, hem donat oportunitats d'or com perquè el regne d'Espanya fos un territori democràtic i de convivència. També hem esgotat fins a l'última gota la nostra paciència. Res de res... Per això ara, i gràcies els últims resultats electorals, ni CiU ni el PSC podran continuar vivint de la província i ja no els queda cap més remei que fer cas al seny, és a dir a l'independentisme, per resoldre d'una vegada per totes aquest mal viure.

CiU, el partit guanyador, té a les seves mans portar el país cap a la recuperació de l'estat del benestar i la llibertat política tan anhelada, dos fets inseparables i que 'curiosament' ERC també vol amb totes les forces del món. (Ostres!! Quina coincidència, no?!). Per això, cal que estiguem amatents perquè si CiU marraneja i no accepta aquests dos camins racionals i necessaris que ERC els presenta i acaba pactant amb el PSC i/o amb el PP, per tot allò de l'efecte 'cagarrines', l'engany i l'estafa seran tan immensos que a les properes eleccions ERC estaria en condicions de disputar-li el primer lloc a CiU. En canvi, cal que estiguem serens i relaxats si CiU es posa, tal-com-ha-fet-fins-ara, a l'alçada de les circumstàncies nacionals i socials. Tot hauria d'anar sobre rodes llavors. 

El més pesat de tot plegat serà aguantar les tedioses crítiques de l'esquerra oportunista i ortodoxa torpedinant qualsevol pacte que sorgeixi per treure Catalunya d'aquest cul de sac. No hi ha desig més gran doncs, com que la responsabilitat s'apoderi de tots plegats en aquest moments tan decisius.

#MasJunqueras

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt interessant, Eric. Hi concideixo molt mesura, incloses les que apunteu sense claretat per no ferir ;-)

Vull estirar d'un únic fil, ja que, sinó, no s'arriba a res: la pressió que rebrà ERC. Serà així, però benvinguda sia.

Prefereixo que ens pressionin a nosaltres que no a CiU (nosaltres estem més cohesionats, i no hem canviat d'idea des de fa 30 anys: ells sí). A més, tenim un lideratge clar, fort i en creixement. Per tant, doneu-me totes les hòsties, que em faran créixer.

Teniu un nou subscrit al vostre bloc.

@elsomatent

Eric ha dit...

D'acord en que la pressió és saludable i no ens fa por, però et puc ben assegurar -i la història m'avala- que la cohesió a ERC és molt més inestable que a CiU.

Gràcies pel comentari!!

Oliva ha dit...

JO M'ATREVEIXO A DEMANAR,TAMBE,A INICITIVA,QUE TOQUI DE PEUS A TERRA,QUE ES DEIXIN DE "MANDANGAS",I COMPRENGUIN QUE LES RETALLADES SON COSA D'ESPANYA,I QUE NOMES HAN SERA RESPONSABLE LA GENERALITAT,QUANT SIGUEM INDEPENDENTS. AH¡¡¡I AL SRO.DURAN QUE CALLI D'UNA PUNYATERA VEGADA¡¡¡¡.

Anònim ha dit...

En el passat, segur que sí, però ara no. Aquesta ERC és nova de trinca: mantenim la marca, el què, el perquè i les bases, cert, però Junqueras i la nova direcció no té res a veure amb les anteriors.

Jo sóc molt optimista de mena, però això ho veig molt i molt bé!