L'ostracisme d'aquell Paral·lel

Si estimeu Barcelona i la seva sociologia històrica, si us atrapa el costumisme i la gent que forja cultures pròpies, no podeu deixar d'anar a veure l'exposició 'El Paral·lel 1894-1939' al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. A mi m'ha entusiasmat, et captura l'imaginari i et transporta en una època on la Barcelona neutral de la 1a Guerra Mundial va esclatar gràcies a l'entrada de noves divises i a la seva intensa activitat fabril, sense perdre de vista la seva tendència innata a l'avantguardisme cosmopolita.

Es tracta d'un recorregut sobre la construcció d'aquesta avinguda tan emblemàtica de la ciutat comtal, un submón de pantomima i varietés que concentrava tota mena de bullangueros, artistes, captaires i gent de mala vida en molt poc espai. Vici, molt de vici. 

A la falda de la deixada i perillosa muntanya de Montjuïc, cau de desvalguts i gitanos sense un ral, i enganxada al no menys paupèrrim barri xino (el Districte Vè), s'hi va aixecar una autèntica Ciutat Bordell, on el català i el caló es fonien en un ambient carregat i llòbrec i les millors cupletistes catalanes s'alternaven amb els grans èxits del nostre teatre popular com l'Auca del Sentor Esteve o Baixant de la Font del Gat. Putes, cocaïna a cabassos i trifulques entre els demagogs lerrouxistes i els republicans catalanistes eren el pa de cada dia en aquella avinguda que va arribar a ser tant o més important que el Pigalle parisenc o que la cultura porteña de l'avinguda Julio a Buenos Aires. 

Tot badant per l'esplèndida i ben confeccionada exposició m'hi he imaginat els joves Pujols i Sagarra fent de les seves anant de bordell en bordell intentant copsar alguna anècdota sicalíptica i sòrdida per al seu Papitu, mentre es prenien un cafè a l'España i comentaven l'útima obra mestra del seu amic pintor Nonell. 

Fascinant, de debò. Aneu-hi que no us en penedireu.