diumenge, 8 de juny del 2014

Els liberals i la monarquia

És ben sabut per tothom que alguns dels països més desenvolupats del globus terraqüi funcionen mitjançant sistemes polítics que permeten el binomi monarquia i constitució. Us diré més, allà on la democràcia ha estat l'ADN principal entre les relacions humanes és on encara persisteix aquest model antic, però modern alhora, de contrapoders entre poble i monarquia. Potser va amb el caràcter de la gent, potser són llocs on el compromís amb la col·lectivitat és un valor molt més ben guardat. 

El que és evident, és que aquesta fórmula de govern basada en el pacte de tu a tu és força més complicada en altres latituds poc avesades a la democràcia directa i molt amb l'opacitat oligarca. Catalunya, en temps de la seva florida medieval era un bon referent mundial d'aquest sistema, i Espanya, durant gairebé els últims 40 anys també ho ha pogut gaudir gràcies a un pacte constitucional imprescindible amb Catalunya i el País Basc. Francesc Pujols, en la seva brillant i hiperbòlica Història de l'Hegemonia Catalana en la Política Peninsular, ja defensa que l'Espanya castellana paradoxalment ha acabat sucumbint al model català, un model que la mateixa Espanya va voler soterrar el 1714 però que va ressuscitar el 1812 a Cadis gràcies en bona part a les demandes i aportacions catalanes. La monarquia constitucional i/o liberal és un model català (austriacista), no castellà.

Les monarquies tenen aquest poder màgic i glamurós d'escenificar la voluntat unitària d'un poble; és un símbol, una idea, una marca comercial i cultural plasmada en el monarca que s'exporta arreu del món. És el concepte jeràrquic tan necessari en la societat enfront d'una igualtat mal entesa. Ara bé, poden les idees liberals acceptar aquest sistema hereditari de poder?

Les revolucions liberals van destronar les corones a Europa, malgrat que moltes s'hi han acabat amollant. Personalment penso que és francament inconcebible acceptar un govern no elegit per sufragi universal, i que la república és, en definitiva, el sistema natural i més just per a les idees liberals. Així ho han escrit els grans pensadors liberals, començant per John Locke. Perquè en el fons no puc entendre que un poder sigui per gràcia divina o per efecte seminal. Les tradicions són relatives i s'acaben quan les canviem per altres costums, així de simple. Dit això, no seré jo qui li digui a un anglès que el seu sistema de governança és erroni, és evident que fins ara la cosa els ha funcionat amb eficàcia, demostrant que continuen sent una gran potència mundial.

La república, doncs, en un principi seria el sistema més transparent i equànime per a un poble que vol autogovernar-se, però el problema sorgeix quan aquest poble té tendència al cabdillisme o a l'autarquia. Que és quan les repúbliques esdevenen bananeres. Fixeu-vos-hi, que al cap i a la fi no és un problema d'ideologies, sinó d'idiosincràsies. A Espanya i a Rússia, per posar dos exemples, hi hagi una monarquia o un poder popular, l'absolutisme sempre acaba traient el cap. Per això mateix, sóc desconfiat de mena veient aquests dies les diferents manifestacions de la majoria del republicanisme espanyol, un col·lectiu que sense cap mena de dubte projecta i planteja un sistema polític alternatiu inequívocament intervencionista de regulacions en massa, que acabaria amb un control estatal excessiu que ofendria a qualsevol amant de la llibertat.

El que vull dir, en definitiva, és que més enllà del debat monarquia o república, el més important és tenir present que un sistema polític ha de reforçar-se amb contrapoders si vol ser just. Cal que garanteixi l'ascensor social, la llibertat de comerç i la competitivitat. Evitant monopolis i abusos de poder. Només així les llibertats estan més apuntalades, el diner corre, i en conseqüència, la prosperitat és evident. Per tot plegat, és difícil, doncs, depenent del lloc on ens trobem, saber quin sistema polític et garanteix tot això. Per entendre'ns, si ara haguéssim d'emigrar, a on aniríem a viure, al Regne Unit o a la República Bolivariana de Veneçuela? No hi ha més preguntes, senyoreta.


Article publicat al liberal.cat

John Locke