L'oportunitat d'ERC i la CUP

El terrabastall que han significat les eleccions municipals a Barcelona ens porta una vegada més a la confusió en què viu instal·lada, des de temps llunyans, la nostra societat. Els dos eixos enverinats que la política catalana suporta des de fa segles, el nacional i el social, fa que per a una gran part de la població l'embolic ideològic sigui monumental. Procurar pel social menyspreant el nacional és d'idiotes, i pensar només amb el nacional sense la qüestió social és d'irresponsables. I així estem, tirant-nos els plats pel cap votant a partits que sovint obliden que aquests dos conceptes van estretament lligats.

Ara ens trobem que la històrica Barcelona caòtica i indomable torna a treure el cap amb la sorprenent entrada de la senyora Colau i tota la seva comparsa d'indignats i profetes de la justícia social. Que seguint la tradició del populisme obrerista 'apàtrida', fa els ulls grossos amb el que realment ofega l'economia catalana; un estat profundament hostil que fa la vida impossible a la productivitat catalana. Tot això ha fet que el procés independentista, la veritable revolució catalana, hagi patit un contratemps considerable amb aquesta irrupció d'última hora. Ara bé, significa això que tot està perdut? Un no rotund. Simplement és l'enèsim entrebanc que una societat tan complexa com la nostra es troba pel camí. El que es tracta ara, tal com exclamava fa uns dies un tuit d'un piulador rossellonès, és que 'La independència s'ha de fer amb el que hi ha, no amb el que podia ser'. Doncs som-hi.

Els independentistes ara mateix guanyen als unionistes, això ho sap tothom i ho diuen totes les enquestes, el problema és que segurament no hi ha una majoria suficient perquè resulta que tenim una franja de federalistes peix-bullits, poquets (entre un 10% i un 15%), que poden decantar la balança donant la victòria a un bàndol o a l'altre. Sabent això, s'entreveu una missió que ens recorda la que Esquerra va fer amb el PSC fa més d'una dècada. Es tracta de fer la prova del cotó -de cara al 27S- a tot aquest món que es perfila dins el triangle ICV-Podem-Guanyem, i aquí és on entra un altre cop ERC i sobretot la CUP. Aquests dos partits haurien de fer una oposició positiva, teixint complicitats, però al mateix temps carregant una bateria immediata de propostes de caràcter sobiranista que obligui la nova batllessa a posicionar-se clarament cap a un cantó o un altre. Sobretot tenint en compte que el dia a dia del govern barceloní es veu llastat per l'hostilitat estatal. La gràcia és que amb només 11 regidors, la senyora Colau no està per a tirar massa coets i resta subjecta a aquests dos partits, si el que vol és una governabilitat estable i l'aprovació dels pressupostos. 

És el moment de la intel·ligència, de l'estratègia de bisturí per decantar el Cap i Casal cap al sobiranisme. Ells són volàtils amb el fet nacional, cert, però han demostrat que estan oberts a acceptar-lo. Doncs posem-los-hi la dicotomia 'capital d'estat o 'capital de província'. Necessitem que la meitat d'aquest sector federalista indignat es decanti per la independència o almenys que ajudin els independentistes a recolzar el procés constituent que iniciarem a partir del 27S. D'altra manera, si no és així, l'obligació ètica d'ERC i la CUP seria fer-li la governabilitat impossible i desemmascarar el frau democràtic que la lideressa de Barcelona en Comú tant se'n vanagloria.