El protestantisme català acomplexat

A Catalunya sempre hi ha hagut una brama anticlerical, cert, una costum habitual de cagar-se en Déu que ha fet fortuna sobretot en els àmbits populars. Tanmateix, per molt que alguns ho vulguin ocultar, el catolicisme ultra català ha existit i molt al llarg de la història del nostre país. D'això, l'historiador especialitzat en religions, Boaz -Borja- Vilallonga, ens ho podria il·lustrar a bastament. Els catalans tenim una pàtina progressista i liberal, sí, però la religió ha estat una base indestructible que ha abraçat totes les ideologies, fins i tot les més esquerranoses. En aquest sentit, no cal que us expliqui que el carlisme, amb un substrat socialitzant i popular però altament catòlic, va triomfar a Catalunya com enlloc més de la Península, amb permís dels bascos. I, si anem més enrere, veurem com els moviments dels Segadors o de l'austriacisme català eren també profundament catòlics. Dit això, servidor sempre ha pensat que aquest fervor religiós no ha deixat de ser sempre una manera singular de sentir-nos espanyols. O, per ser més precisos encara, ha estat una fórmula per exclamar la nostra presència en la política espanyola. Un plany de subsistència. Si l'elit catalana volia treure el cap calia ser més papista que la villa y corte, no sé si m'explico. És posar la bandera de la fe al mig de l'estepa ultracatòlica castellana i sentir-nos partícips de les martingales de les diferents corts reials espanyoles. Per necessitat? Segurament. En aquest sentit, doncs, vull pensar que el catolicisme català, profund, conserva un fet diferencial amb el castellà (bressol de la Inquisició, no ho oblidem). A la Castella monolítica i latifundista el catolicisme serà autoritari. A la Catalunya hel·lènica i liberal, el catolicisme serà més eteri i lliure. Per això considero que malgrat nosaltres i el que ens volem creure, el catolicisme català és en realitat una manera de protestantisme amb substrat càtar i llibertari ocult que ens porta a un estat acomplexat continu, que es tradueix en una constant confusió en el terreny polític. I així estem. Si de Catalunya sempre se n'ha dit l'Holanda del Mediterrani i se n'ha elogiat el cooperativisme i el model econòmic autònom, per què des de fa almenys 500 anys lluitem en favor de conformar-nos i d'enfangar-nos en les maneres de fer castellanes? Efectivament, aquest misteri només el resoldrem quan tinguem un estat i puguem realitzar i ensenyar un relat nou al món des de la singularitat no tutelada.