Com desmentallar el sobiranisme català

Sempre s'ha dit que els espanyols ens tenen presa la mida, una teoria que sense cap mena de dubte ha fet fortuna per la realitat dels fets. A diferència dels bascos, que sempre els han considerat com un mal 'de casa', una desviació de la seva pròpia anatomia, els catalans, que som l'autèntic contrapoder de la Peninsula Ibèrica,  hem sigut un col·lectiu que, havent perdut totes les guerres a base de sang i foc, hem acabat reconduint les nostres ànsies de llibertat a una qüestió de confiança forçosa amb la metròpoli del regne. És allò tan miserable de 'millor un plat de llenties que un altre genocidi', no fos cas que ho perdéssim tot una altra vegada i haguéssim de tornar a començar. I amb això hem anat fent amb el 'qui dia passa any empeny' de derrota en derrota, construint una realitat paral·lela amb industria i comerç i patint uns problemes identitaris per ser estudiats a la millor escola de psiquiatria. La imatge de l'empresari català a la pel·lícula 'La escopeta nacional' de Berlanga és l'exemple més fefaent d'un país que ha decidit continuar mantenint la bèstia mesetària abans de veure-la desbocada un altre cop. Una bèstia necessitada constantment d'una mamella per subsistir per la seva incapacitat innata de mantenir-se ella sola.

Doncs bé, Espanya té ara una altra oportunitat d'or per per fer-nos el vestit a mida, per desmuntar l'enèsim desafiament que Catalunya li presenta. Un plet que si ara és molt diferent d'altres conjuntures històriques, pel fet que Espanya ja no pot fardar de l'amenaça militar i perquè el mercat és internacional, no difereix en el fons per la capacitat d'engendrar por, mitjançant el xantatge, en una societat ja delmada i desgastada com la catalana. El senyor Mariano Rajoy té a les seves mans una via fàcil i ràpida per desmuntar l'independentisme transversal que ara mateix s'escampa per tot Catalunya. Si demà mateix el president de l'Estat sortís amb tota la pompa, i per sorpresa, amb una roda de premsa anunciant la voluntat d'una trobada d'alt nivell amb el president Mas per abordar l'agenda catalana, almenys, i com a mínim, n'hi hauria més d'un que d'urgència correria de pet al lavabo. Amb rostre amable i una solemnitat flegmàtica, si el president espanyol volgués aturar aquesta onada hauria d'anar desgranant aquests quatre punts:

1. Anunciar que l'executiu espanyol enviarà una carta al president de la Generalitat on s'expliciti la voluntat sincera i transparent d'obrir-hi diàleg en menys d'un mes per tractar els temes més candents.

2. Ferma determinació per abordar el 'pacte fiscal' sense concretar terminis, però assegurant la bilateralitat Estat-Generalitat.

3. Cessar els atacs a la immersió lingüística emparant-se amb els pactes de la Transició i cenyint-se a l'Estatut, que és en definitiva una llei espanyola.

4. Comprometre's a enterrar definitivament el projecte del corredor central i empènyer amb invariable decisió el projecte del corredor mediterrani, a més de negociar un millor tracte per a les infraestructures a Catalunya.

Fixeu-vos que aquests mers quatre punts no comprometrien en res la integritat territorial espanyola. Termes com 'voluntat', 'serenitat' i 'negociació' serien claus per imposar una moratòria en el procés sobiranista fent que el govern de Madrid, avançant-se astutament a la partida, guanyés un temps preciós per desgastar i laminar la maquinària sobiranista. Aquest cop d'efecte seria sense cap mena de dubte una bomba de rellotgeria per a una bona part del sobiranisme català, i molt especialment pel novell independentisme de bandereta, acostumat durant molts anys al pactisme i al mal que no vol soroll. Per no dir que fulminaria per complet els possibles suports de l'empresariat català.

Per tot plegat, però, i per sort nostra, els partits polítics espanyols i els seus dirigents tenen un problema que no té remei. Per desgràcia seva (o no) es deuen als seus votants i opinadors, que no volen sentir a parlar de qualsevol enteniment amb Catalunya. Significaria una traició de dimensions mastodòntiques. Durant la transició ja en vam tenir un bon exemple quan l'UCD de Suárez propugnava un Estat de quatre nacions, i tothom, amb el PSOE andalús al capdavant, va posar el crit al cel avortant definitivament la 'solució' a quatre i imposant la LOAPA. Ara se sap que també hi ha un sector pragmàtic de la dreta espanyola, amb la patronal Foment al capdavant, que apostaria per un acord prou generós com per deixar satisfeta la gallina dels ous d'or catalana i tancar, almenys per unes quantes dècades més, el problema catalan. Ho podran fer?


Tanmateix, per tirar per terra el procés, sempre ens quedarà fer marxa enrere nosaltres mateixos i/o sepultar-nos en mútiples baralles de taverna i casos de corrupció, que és una bona fórmula per empastifar de merda i desafecció tot el procés que amb tanta il·lusió s'ha engegat.

Tindrem confiança i posarem un ciri a la Moreneta perquè la tempestra perfecta es manifesti, i desitjarem que tot això que acabo d'escriure no es faci realitat, d'acord?

Article publicat al NacióDigital.cat

El president espanyol té a les seves mans impedir la trencadissa d'Espanya