dimecres, 16 de gener del 2013

Política adolescent, encara...

Sí, talment com amb un adolescent, caldrà molta generositat i paciència. Catalunya és una societat complexa que requereix donar mil voltes a un sol tema per arribar a algun lloc, si és que finalment s'hi arriba. També és cert que en un sol cop de geni podem enviar-ho tot a can pistraus com també hem demostrat mantes vegades. I és que aquella màxima d'en Pujols que diu que 'els catalans no sabem manar ni obeir' és una veritat com un temple que ens persegueix en cada episodi de la nostra història.

Aquests dies hem vist com, lícitament, els partits que han decidit agafar les regnes del país i que, no ho oblidem, fan majoria absoluta al Parlament, han presentat un document que comptat i debatut demana per al poble de Catalunya més democràcia, autodeterminació i un objectiu ben diàfan que és el de l'estat propi, és a dir, la majoria d'edat. Tothom amb dos dits de front podria entendre que després de dècades d'intents feixucs de convivència amb l'Estat espanyol, la cosa ja no dóna per a res més i l'única sortida que ells ens ofrenen és el divorci. Tothom? No. Per contra, hem d'admetre que fruit d'aquesta complexitat anàrquica ancestral i la tendència malaltissa que tenim els catalans d'enlluernar-nos per opcions forasteres, encara hi hagi sectors -cada vegada més minoritaris- que romanguin amb la idea absurda i il·lusa d'un possible pacte de convivència amb l'Estat. Tenint en compte això, doncs, és evident que per la nostra part no ens queda més remei que fer de tutors d'aquests conciutadans per abraçar-los i convidar-los al nostre camí democràtic de llibertat i justícia. L'objectiu és teixir majories socials i desactivar el boicot antidemocràtic que aquests sectors podrien exercir a la consulta si es senten desplaçades pel procés que estem construint. Això és desesperant, però no hi ha volta de full, és així. Ensenyar a menjar amb coberts fatiga, però és important per a l'educació general.

Doncs bé, la rabieta i posterior pinya que han fet ICV, UDC i el PSC (amb els opinaires habituals) per desacreditar el document des del minut zero, que de fet era un esborrany, no fa res més que refermar-nos en aquest treball cansat que hem de practicar per intentar englobar-los dins del procés, encara que després, algú es despengi amb la consegüent rabieta de pati d'escola. Que Navarro i Duran es comportin habitualment així amb la qüestió nacional, no només és normal sinó que forma part de la feina que tenen assignada com a homes de l'Estat a Catalunya, però esclar, i el bo de l'Herrera? Com ha tingut estómac de fer pinya amb aquests dos? La gran virtut que aquest procés ens està mostrant és que fa sortir els dimonis de cadascuna de les opcions polítiques que fins ara vivien al país de les meravelles autonomista, per això cada vegada que ens apropem més a l'objectiu final veureu com certs personatges polítics pateixen transformacions camaleòniques o bé embogeixen com autèntics folls de frenopàtic.

Si bé és ben cert que Iniciativa per Catalunya està a favor del dret d'autodeterminació, també ho és que li fa certa urticària la independència. Faria bé, doncs, d'entendre que les ambigüitats s'han acabat, i que tot aquest ‘xou’ l'estem muntant per arribar inequívocament a la majoria d'edat, que no és cap altra cosa que constituir-nos en un estat independent, tan dependent d'Europa i del món com qualsevol altre estat. Ho hauria d'entendre si no vol que en quatre dies -la política vola en aquests temps- la CUP li faci el sorpasso després de la responsabilitat de país que, de moment, ells sí que demostren.

Com expressava al principi, caldrà tenir una paciència colossal per aconseguir una certa unitat nacional i arribar a bon port sense perdre bous i esquelles; caldrà generositat per acollir els sectors que, com els alumnes endarrerits, encara els costa seguir els signes dels temps. Malgrat tot això, però, hi haurà un moment de trencament amb els que ja no vulguin seguir i no caldrà fer cap drama, senzillament perquè el tren de la vida només hi pugen els que fan l'esforç d'enfilar-s'hi. Per això celebrem i desitgem que el pes del procés el portin els sobiranistes i que treballin per sumar i arrossegar a tothom que vulgui cap al concepte vital i total que qualsevol procés d'independència necessita: que el subjecte polític no sigui l'Estat, sinó Catalunya. Aquesta és la mare dels ous, la pedra filosofal del per què de tot plegat del conflicte entre Catalunya i Espanya des de temps immemorials. Quan un poble entén i practica que qui decideix per sobre de tot i de tothom només és territori que ell mateix abasta, el procés es converteix en imparable.

Que ningú es faci trampes al solitari, l'objectiu és l'estat propi

1 comentari:

Oliva ha dit...

TENIN QUE SER UN XIC GENEROSSOS AMB EL POBRE HERRERA,TE QUE FER EL SEU PAPAROT,ES DEU A LA SEVA CLIENTELA.... I CON ENCARA VIU ENCORAT AL SEGLE XIX......I AMB ANYORANCES DEL "PEIXET AMB SUC".