Hivern primaveral al món àrab

Ho llançava fa uns dies pel Twitter; és una satisfacció i un gaudi veure com els ciutadants de l'antiga i meravellosa Càrtago es revolten en un tres i no res contra un règim despòtic i dictatorial i el fan fora. La primavera àrab són unes revoltes d'hivern que estan sacsejant un món que necessitava, com l'aire que respira, uns canvis urgents de moral i de justícia social. Veurem, però, si aquestes revoltes protagonitzades bàsicament per joves moderns i occidentalitzats acaben bé, és a dir, es tradueixen en democràcia, llibertat política i universalització dels recursos propis o, per contra, són una oportunitat pels sonats religiosos per augmentar la seva influència -més encara- als països revoltats.

S'ha vessat molta tinta tots aquests dies sobre aquestes revoltes, s'han pogut veure punts de vista o interpretacions que van des del típic escrit que dóna tota la culpa a Occident a l'escrit bonista , que tot ho pinta amb flors i violes i albira la revolució perfecta. La veritat és que l'opinió que a mi em mereix tot això que està passant, rau en una prudència que a vegades no he trobat en algun articulista. D'altra banda, crec que la informació diària que hem rebut aquí Catalunya no ha estat del tot dolenta, sobretot la dels serveis de la televisió nacional catalana.

Partint de la base doncs, que qualsevol canvi ja és una petita victòria en uns països que estan a anys llum dels mínims bàsics de la democràcia, el sentit comú i les llibertats, hem d'entendre que malgrat les revoltes hagin il·lusionat a més d'un, tot pot torçar-se en qualsevol moment, puix en temps de canvis sobtats i de certa anarquia institucional qualsevol malintencionat et pot aixafar la guitarra -aquí en tenim experiència, en això, durant la 3a república catalana per exemple-.

També és cert que les crítiques a Occident, com sempre, són poc objectives i de vegades intencionades. Tenen raó els que diuen que hi ha hagut hipocresia respecte d'aquests règims, tot i que en algun cas aquesta hipocresia servia per mantenir a ratlla els feixistes religiosos; tan cert que si algun estat occidental hagués intentat interferir en la vida pròpia d'aquests països, la progressia tronada d'Europa hagués posat el crit al cel: qui és més hipòcrita, doncs?

On no tinc dubtes, però, és que qualsevol pas, per petit que sigui, és vital per somoure la moral d'aquests països tan rics en humanitat i cultura i tan importants per a l'estabilitat mundial. Penseu que a nosaltres, fruit de la tímida i falsa transició que ens va tocar viure, ens ha costat gairebé 30 anys poder parlar amb aquesta vehemència i seguretat de la independència de Catalunya. Els canvis són lents, però s'esdevenen. Ara, Tunísia, Egípte, Algèria, el Iemen, Bahrain, Síria, el Líban, el Marroc, Iran, uns amb més força que d'altres, però tots amb un comú denominador: fer un pas cap al sentit comú, cap al Renaixement que Europa ja va començar a fer el segle XV, cap a un nivell de vida superior i més repartit, on el capital corri i els mercats siguin dinàmics.