La importància d'ERC dins la política catalana es fonamenta en ser la frontissa que arrossega els extrems cap a l'entesa sobiranista, és el partit que fa frontera en els pols ideològics de l'independentisme, i això requereix un equilibri budista a vegades costós i mal interpretat. Són els camàlics de la història que han empès el país cap a la contradicció autonomista i els que han practicat amb totes les conseqüències la prova del cotó definitiva al federalisme. Esquerra és vital per a la llibertat de Catalunya, és un dels puntals del país i, pel bé de tothom, cal que estigui en màxima forma.
Dites totes aquestes obvietats d'ERC sobre la seva condició de partit independentista, m'agradaria aportar una petita reflexió sobre la proposta ideològica que el partit posarà sobre la taula en la ponència política d'aquest congrés nacional. Sembla que la direcció s'ha proposat expandir-se als sectors més mainstream de la política actual, vist que és precisament per aquest flanc on ERC pateix més. L'esquerra alternativa ha fet forat en aquestes eleccions municipals, entre altres coses perquè la societat catalana en moments convulsos té una tendència a la flamarada, al ressentiment de classe, en fruir de les desgràcies d'altri i a la queixa crònica. De fet, ERC sempre patirà d'aquest mal social (si és que es pot dir mal el voler relligar la qüestió nacional i la social), que els porta a l'endèmica dicotomia Macià/Companys, un embolcall que els ha acompanyat en tota la seva història. Per això, segons com bufen els vents ERC guanya o perd més pel flanc Macià o pel flanc Companys. C'est la vie.
En qualsevol cas, partint de la base que ERC és una de les esquerres més singulars de tradició no marxista d'Europa, penso que per fer forat en aquests sectors no cal intentar assemblar-s'hi o ser-ne una còpia incompleta, cal més enginy i pragmatisme que la simple retòrica moralista marxistitzant. És evident que a ERC li és difícil competir amb tota l'amalgama de l'esquerra alternativa que ara mateix hi ha a Catalunya, no hi ha pràcticament nínxol de mercat, per això caldria aportar un nou valor que aquestes esquerres precisament són incapaces de tenir, per la seva vessant tan intervencionista i a voltes conservadora. ERC, com els Democrats 66 holandesos, té un component liberal que explota poc i que, utilitzat amb intel·ligència, li aportaria una frescor poc habitual en partits que representen la centralitat del país. Perquè el liberalisme clàssic dóna al mateix temps les idees de cooperació, de llibertat i de radicalitat democràtica, que en un partit com ERC li va com l'anell al dit.
El liberalisme, malgrat la profunda desinformació i el garbuix que pateix la societat sobre aquesta opció, no només pot tenir punts de trobada amb l'esquerra alternativa, sinó que en el fons la majoria de les vegades l'avança per l'esquerra. I és aquí on hi ha joc. Que ERC no es cansi de parlar sobre la regeneració democràtica i contra la corrupció és vital per mostrar-se com a partit modern, però si fica la banya amb més intensitat i convicció en temes com la legalització de les drogues, de la prostitució, les llistes obertes, contra el poder de les grans empreses monopolístiques o la lliure circulació de persones i de béns, també ajudaria a rejovenir el partit. I si, a més a més, explica de manera intel·ligible i planera el concepte danès de la flexiseguretat i aposta per una baixada d'impostos demostrant que amb el que produïm a Catalunya, si fóssim independents ja tindríem garantits els serveis socials mínims, segur que captaria millor nous votants desencisats amb a la classe política. L'accent liberal conduït cap a la llibertat individual dels de baix contra la casta de dalt pot rendir molt bé en un partit que vol més suport popular.
Ja sé que ERC opta per tot això i més, simplement es tracta de comunicar-ho de diferent manera, amb radicalitat i sense por, tal com algunes d'aquestes altres esquerres fan. Explicar-ho amb radicalitat, en el sentit etimològic del terme, i amb un estil directe és quan, en definitiva, arriba als segments més abstencionistes i alternatius de la societat. Perquè un dels problemes que pateix Esquerra és que com a partit central tendeix a un equilibri verbal molt polític que acaba caient en el tic del políticament correcte. Entenc que sigui així, perquè com a partit gran té molt més a perdre que a guanyar tal com estan les coses ara, però si realment vol acostar-se als nous corrents políticoestètics, cal tenir una estètica menys tècnica i més directa en el llenguatge, sense temor i amb seguretat. Crec que els nous temps així ho demanen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada