A treballar!

Segurament, el fet més insòlit i important d'aquestes eleccions (malgrat estiguin en pobres condicions), és que per primer cop a la història de la Generalitat de Catalunya, s'hi hagin implantat dos partits clarament i autènticament independentistes, tot i que molt diferents. Lluny de ser un drama, com molts rondinaires diuen i pensen sovint (un esport a bastament practicat al nostre país), aquest fet permet obrir per primera vegada un ventall d'oportunitats i emocions que ara mateix explicaré.

Malgrat el procés hagi pogut ser sagnant i incòmode (per tothom), i fins i tot considero que per part d'alguns molt mal treballat i amb molt ressentiment, ara l'independentisme ja no està sol en la figura d'ERC, i per tant en el centreesquerra ideològic, sinó que compta també amb un partit liberal i de centredreta, la qual cosa el joc s'obre, i s'explicita d'una vegada per totes el que Esquerra sempre ha perseguit, que la majoria social sobiranista s'eixampli. Us ho diré amb un símil molt simple. Quant un és fill únic, es beneficia de totes les coses bones, però atenció, també de totes les dolentes. En canvi, amb família numbrosa, el pa està més repartit i la pinya és més ferma (sempre i quant hi hagi bon rotllo, és clar). És a dir, ara mateix se'ns obren dues grans oportunitats perquè d'aquí a quatre anys el camí cap a la sobirania política estigui practicament esfaltat, i només ens falti dibuixar les línies.

1. El panorama independentista, per fi, es clarifica, i gairebé obliga a la resta de partits, partidets, plataformes i varis espècimens, a no jugar més a veure qui és més independentista. Ara tenim un partit independentista de centreesquerra, i un altre amb ganes de consolidació de centredreta. La qual cosa fa que, si es treballa bé poden arribar a ser els dos partits que capitanegin el camí cap a la llibertat. Un, realitzant la tan anhelada esquerra nacional, i l'altre, arrossegant encara més el gran vaixell del regionalisme català cap al sobiranisme. En definitiva i com a objectiu final, fer que ERC, ICV, sectors del PSC, CDC i SI acabin creant el que hauria de ser el gran bloc sobiranista català per engegar el procés definitiu.

2. Perquè tot això sigui possible, cal fer un pacte tàcit (si voleu no públic) de no agressió entre ERC i SI, en el que cadascú treballi a la seva manera i en positiu. Després de la sagnia que l'independentisme ha patit, cal que els dos partits treballin per créixer cadascú per la seva banda, i aconseguir una vegada per totes la majoria social per la independència del nostre país.

És tant senzill com això, com de canviar de mentalitat, de canviar d'adversaris. Ara sí, ara tenim a les nostres mans, per primera vegada dos instruments que si s'engrassen bé poden ser letals per ensorrar l'autonomisme, i de pas, guanyar definitivament l'unionisme.

Pd: Perquè això passi, primer de tot ERC ha de fer un acte d'intel·ligència i responsabilitat i encarar la nova etapa sense més ferides. I SI ha de veure que ERC ja no és l'adversari a robar vots.