Unes engrunes i un crostó de pa sec.

La proximitat d'una contesa electoral, fa que la política agafi i provoqui més emocions que mai i que els partits hagin de cercar els seus propis perfils, un fet que sempre és d'agrair (menys a CiU, que encara ara no sabem quin perfil definit té). Però aquest grau d'intensitat mai seria complert sense aquelles anècdotes curioses, a vegades penoses i a voltes divertides, que sovint ens brinden certs personatges.

Vet aquí doncs, per anar fent boca, el sainet estrella del moment, realitzat per dos partits de nova planta idèntics, que aspiren exactament al mateix, amb molta testosterona i sense un programa social clar, però que no hi ha manera que es posin d'acord. Encara no està clar, però, si és un pou de ressentits d'ERC o es dediquen realment a engrandir la majoria social pel flanc centre-dreta (espero i desitjo que sigui aquesta segona opció) . Ah! I no deixen de tirar-se públicament els plats pel cap. Curiós i digne d'estudi...

Podríem seguir doncs, amb la desfilada estrafolària i populista de la Camacho per Badalona, sentint-se part de l'atrezzo garrulo que l'envoltava. Realment oportunista i moralment baixa. La nota graciosa d'aquest episodi, però, ha sortit de la súperguai de la Ortiz (Iniciativa), deixant entendre que la Camacho havia mostrat la seva cara més liberal i, per tant, d'extrema dreta. Quina relliscada, pobreta, li recomanaria fer un repàs dels llibres d'història política.

El premi a l'anècdota graciosa de la setmana però, se l'endú la incombustible i irrepetible Montserrat Nebrera. Ella, l'autèntica i més liberal de Catalunya, fa poc va presentar el seu nou partit polític liberal a l'estàtua del timbaler del Bruc, la icona del carlisme català. La sornegueria de la Montse no té límits. Bravo per ella!

També hem pogut veure com tot un exconseller del tripartit es posa l'últim de la fila d'un nou partit polític farcit de galls antitripartit. No sé si és ben bé el lloc que li pertocaria, la veritat, tinc la sensació que és com un deslluiment personal fora de mida. Bé, cada loco con su tema que diuen els castellans.

El premi al crostó sec, florit diria jo, se l'endú indubdablement el nostre President. El senyor Montilla (que li deu tot a Catalunya), després d'haver pactat amb els independentistes, i que aquests li hagin brindat moments brillants durant la legislatura: la defensa de la llengua pròpia del país davant del lerrouxista Rivera (un fet importantíssim i xocant per a molta gent), votar lleis inimaginables pel catalanisme tant sols fa 10 anys, etc... Sembla que des que el Sr. Puigcercós li va dir que moltes gràcies per tot, però que el mocador ja estava massa ple i ara calia llançar-lo per agafar-ne un de nou, ha deixat de fer de President per passar a ser el mateix trist i gris dirigent unionista radical que ja era. Ell volia que l'independentisme no fos l'epicentre del debat electoral, però és precisament gràcies a ell que és més viu que mai, gràcies sr. Montilla. Els últims dies, han sigut un sense fi de declaracions i estirabots unionistes, molt poc dignes d'un president de Catalunya i sí molt típiques d'un ressentit nacional.

Sap greu (o no), però després que el pacte amb els independentistes hagi accelerat el mal rotllo entre el PSC i el PSOE (ja ho veureu després de les eleccions quin drama a can sociata!), Montilla tenia dues possibilitats; centrar-se humanament i políticament i passar a ser un president digne més, a qui el càrrec el fa cada vegada més catalanista, o tirar-se al monte amb els seus quinquis del Baix. Ell ha triat el que realment el cos li demanava.