La partida encara no ha acabat

Portem uns mesos que l'esport polític del país és xalar i veure com el partit degà de Catalunya, ERC (juntament amb UDC), podria patir una patacada important a les properes eleccions principatines (m'enrareix veure independentistes vanagloriar-se d'això, de veritat, com a català no ho entenc, no m'entra al cap). Resulta curiós constatar però, altres consideracions que potser ens les tenien un xic amagades intencionadament, i que d'aquí als comicis, podrien canviar notablement l'estat actual de la qüestió.

M'explico i aniré al gra, crec sincerament que ni ERC baixarà tant com alguns desitgen (l'establishment autonomista, Espanya i els rabiosos varis), ni CiU acabarà tirant coets. Amb una cirereta final, que és que l'autèntica patacada se la pot endur el PSC. Tot això ho dic i ho penso per la mateixa raó que fa temps que defenso; La feinada, l'estratègia i el risc que ERC ha portat a terme durant aquests últims 8 anys, no pot ni quedarà en va, el pòsit queda i res tornarà a ser com abans. Dos fets avalen això que dic.

L'un, és que mai en la història de Catalunya hi havia hagut tants independentistes com ara, una feinada que hem fet entre tots, indiscutiblement, però que per una regla de tres simple, és just i necessari veure que el partit pal de paller i més gran de l'independentisme català, almenys fins al moment, hi ha tingut molt o tot a veure. El millor de tot però, és que no només ha augmentat el nombre d'independentistes, sinó que aquests s'han extès com una taca d'oli a totes franges ideològiques del país creant nous partits independentistes populistes i no estrictament de centre-esquerra. Amb la qual cosa, ja tenim el perquè CiU (sino és que es torna independentista de cop), podria no fer el cim de la majoria absoluta, o ni tant sols arribar als 60 diputats.

L'altre, és veure com allò que semblava impossible comença veure la llum. El PSC no s'ha tornat sobiranista, de fet no s'hi tornarà mai, però sí que tenint ells la presidència de la Generalitat ha hagut d'empassar-se com l'independentisme li organitzava consultes arreu i li feia votar lleis que històricament eren el somni del catalanisme radical. Tot això sense que ells cridessin a rearmar el lerrouxisme i amb un mal rotllo creixent amb els seus germans espanyols. És a dir, no els hem fet ni els farem independentistes, però sí més demòcrates i per tant pragmàtics dins el catalanisme. El cercle es va tancant doncs.

El fet que últimament, moltes veus de l'esquerra sucursalista i federalista, amb noms il·lustres com en Maragall o en Mascarell, acceptin i aprovin un futur referèndum, és una feina impagable i inimaginable que s'ha de valorar, no només per guanyar el futur referèndum, sinó per haver aconseguit cosir una mica més el país en els termes de centralitat catalanista.

Això sí, sempre quedarà el clan dels quinquis del Baix, que curiosament i contra tot pronòstic, amb una nul·la visió de cap a on va la política catalana, s'aferren i s'enroquen a les llistes del PSC. Una gran notícia per ERC d'altra banda, puix els hi acaben de regalar pràcticament tot l'espai electoral de l'esquerra catalana. Gràcies Montilla i Iceta.

El resum d'aquests últims anys: Una CiU més sobiranista que abans i amb competidors al seu darrera. Un PSC més democràtic i amb una divisió entre demòcrates i unionistes. Un independentisme cada vegada més fort.