diumenge, 7 de març del 2010

Qui critica als crítics?

El comentarista Francesc Sanuy, en un brillant article a El Punt d'ahir sobre a on rau avui en dia el poder i a on es concentra l'stablishment, a més de fer un exel·lent repàs històric sobre aquest, diu el següent:
Jeffrey Jones, al llibre Política espectacle, denuncia que l'anàlisi política seriosa ha estat substituïda per les concessions a les diversions ridícules, a les calculades mostres d'emocions i a la freqüentació de celebritats. Sosté que personatges satírics i còmics com ara Michael Moore han eixamplat el marc de referència i l'audiència, a més de refrescar els continguts.

El fet de començar a preguntar-se qui critica als que critiquen els polítics i a la societat, sempre serà bo en una democràcia madura com en teoria és la nostra. No voldria caure ara mateix en la fàcil desqualificació al periodisme, cosa que sí ha passat amb la política, però cal denunciar que com a tot arreu, hi ha grans i mediocres periodistes, la diferència amb aquests però, és que els polítics s'exposen cada dia davant del públic i són valorats cada quatre anys, i els periodistes majoritàriament no.

Tinc la sensació doncs, que ara mateix són ells els que mesuren la vida pública i social i tallen el bacallà sense gaires possibilitats de rebatre'ls, bàsicament perquè un després ha begut oli, i em preocupa que no tinguin cap control de qualitat (a Catalunya hi ha el CAC que fa el que pot, però a Espanya, per exemple no hi ha res equivalent).

Control als mitjans? Mai! el meu pensament liberal no m'ho permet, a més considero que els periodistes haurien de ser subjectius i no objectius (aquests no m'interessen, són espuma, m'avorreixen), però sí denunciar els mitjans grocs i infames (tots en tenim ara mateix un d'electrònic al cap), sí a criticar periodistes zero preparats i artificials, i sí comentar i debatre fins a quin cert punt és bo que una societat abandoni literalment els llibres i les informacions polítiques serioses per guiar-se únicament per programes, altrament frescos i molt enginyosos, de sàtira política.

La meva recepta és claríssima, la mesura justa i necessària de tot plegat, però em fa molt l'efecte que ara mateix la societat no fa exactament això, de fet ja perdem abans de començar, puix el diari més llegit en aquest país és un d'esportiu. Després, és evident que entre tots ens queixarem dels nous temps artificials i de polítics populistes i messiànics.

Pd: Va ser productiva l'entrevista que li va fer el Follonero al tronat de l'Anglada al programa Salvados de La Sexta? El va desmontar o li va fer propaganda? El programa va ser artificial i banal o va haver-hi una crítica profunda?

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La desgràcia és que el sou de molts articulistes depèn de la fidelitat als uns o als altres. Això, sumat al fet que la premsa de paper precisa de subvencions públiques per a viure,no ajuden a la independèncai de criteri.
El Salvados no el vaig veure, només uns quants talls. Va ser totalment friqui. Tant, que em va donar la sensació que alguna escena estava descaradament preparada.

Jordi ha dit...

Totalment d'acord, Eric. El Follonero és inofensiu, per a l'Anglada. Al contrari, li fa un favor. Potser a un polític "convencional" el pot posar una mica contra les cordes, però a l'Anglada no! Tot i això, defenso la major part de la sàtira de programes com "Polònia".
Amb l'Albert no estic gens d'acord amb l'afirmació de que "la premsa de paper precisa de subvencions públiques per a viure". Pobres de nosaltres si els balanços de les nostres empreses s'haguessin de maquillar amb l'exigua quantitat que rebem segons les vendes (la premsa en català, que és qui té dret a aquest tipus d'ajuts). Aquest és un mite tan fals com que els grups de rock en català vivien de subvencions de la Generalitat.

Eric ha dit...

Correctíssim, Jordi.