Ahir Terrassa tancava la seva 29a edició del Festival de Jazz, sense dubte un dels festivals de referència a Europa. Un servidor, que és un assistent habitual a aquest aconteixament des de fa ja uns quants anys, va complir una vegada més en aquest peregrinatge vallesà.
Ho faig un o dos cops a l'any, és com un manament per a mi, em gasto diners, els que siguin, per a veure una figura mundial del Jazz, i així va ser com ahir Roy Hargrove (el Jazzterrassaman 2010), un dels millors trompetistes bopers del món em va fer les delícies musicals de la temporada.
La banda, com no podia ser d'una altra manera, amb quatre músics més (saxo alt, piano, contrabaix i bateria), completant així el clàssic quintet de Be Bop, era excepcional, una tècnica espaterrant i una força evident, tots bastant joves i afroamericans. És així doncs, que l'actuació es va convertir en una vetllada de la versió més canyada del Bop, el Hard Bop amb denominació d'origen, que et feia recordar les èpoques del Clifford Brown i en Cannonball Adderley , és a dir, Jazz en el seu estat més pur, tocat per els seus creadors, els negres.
Black Power!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada