Independentisme, malgrat l'independentisme (algun).

Un dels principals problemes de l'independentisme rondinaire i/o de Viagra és que la seva capacitat d'anàlisi i d'estratègia brilla per la seva absència, funciona a base d'impulsos. Encara em ve al cap un aquelarre que es va muntar el juny de l'any 2009 davant del Parlament català on uns quants individus no paraven d'insultar els 8 diputats, representants de dos partits amb representació al Parlament, que amb bona fe els van rebre i els van signar les seves propostes de màxims. Un d'aquests eixelebrats va preguntar-li molt enfadat a una de les signants: què i ara què, només això?! I la diputada li va respondre que els havien convocat perquè ho signessin, que hi eren i que havien signat amb molt de gust, que què volia més.

Doncs bé, tot això ho dic perquè tot sovint em trobo amb gent que fa del seu pessimisme endèmic una manera de lluita, és a dir, que es passa el temps pensant i manifestant que el país i el seu alliberament nacional està en el seu pitjor moment de la història, vaja, allò tant constructiu del 'tot és una merda'. Això no només és fals i facilíssim de desacreditar fent un repàs ràpid dels últims 30 anys de l'independentisme, sinó que és un destorb continuat a l'hora de bastir fórmules d'avanç nacional i social, que si bé no són èpiques, sí que són molt més efectives. Allò de l'independentisme del 'mentrestant', que és el que, mentrestant no hi ha majories socials, les crea per construir l'edifici del futur Estat. (AQUÍ hi ha un excel·lent article d'en Titot que manifesta aquest bon moment).

Els últims quatre anys l'independentisme s'ha estat treient els budells per qüestions de tempo, d'estratègia i, com no podia ser d'una altra manera, d'egos; un símptoma més, però, del seu creixement. Recordo en primera persona el dilema viscut amb les últimes manifestacions multitudinàries de caire sobiranista que han sacsejat la societat; si havien de ser manis nostres i pures o obrir-les al màxim de gent. També penso en les discussions sobre si era millor una IP o una ILP, o si la Llei de consultes que regulava els referèndums amb tots els ets i uts i amb el cens legal, valia la pena o no, malgrat l'Estat tingués l'última paraula. O, per exemple, si cal proclamar la independència unilateralment (passant olímpicament de si es té majoria al Parlament o no), o millor si es cerca el conscens per fer un Referèndum vinculant. I, per últim, ara està de moda barallar-se si és important apretar l'accelerador amb el tema del concert econòmic o és perdre temps, malgrat ser un dels temes estrella de l'independentisme de tota la vida.

Només us diré una cosa: l'erren sempre els que es pensen que la casa es comença per la teulada, o els que es pensen que Catalunya és feta a semblança de la comarca d'Osona o de la Garrotxa. I més, els que fan política a reacció i amb odi vers un altre partit polític. Aquest país només aconseguirà la independència quan l'autonomisme i/o regionalisme arribi a un atzucac, al final del camí, estigui contra la paret. I quan estigui tocant la paret, continuar apretant fins a l'ofegament. És així, i només així quan començarà definitivament el trencament amb Espanya. Ara (i abans) més que mai cal fer política i lleis destinades a crear grans majories i per posar en contradicció constant el federalisme i l'autonomisme. Sé que és pesat i feixuc, que no porta èpica, que de vegades no s'entén, que sembli que és perdre temps; però, companyes i companys, tenim el país que tenim, només l'ofegament d'aquestes opcions i el desencís d'aquests il·lusos pel fet que amb Espanya ja no hi ha sortida, ens portarà a la llibertat. Trist però real com la vida mateixa.

I això és el que ha estat fent l'independentisme, malgrat l'independentisme; és a dir, encara que alguns es pensin no s'ha fet res i que estem fatal, políticament estem molt més a prop de la victòria que mai fruit d'atiar constantment contradiccions. Perquè hi ha homes i dones que durant els últims 10 anys han pensat una estratègia per aconseguir desmuntar el federalisme -PSC- i portar els regionalistes -CDC- a posicions més sobiranistes. I tot això sense escarafalls ni aquelarres. I a fe de Déu que s'està aconseguint.